M'agraden ....

... les persones (bloggaires) que no deixeu d'escriure, malgrat no hi hagi tants lectors, o que la vida us vulgui apartar dels vostres teclats. Em porteu a moments molt feliços i intensos, amb coneixences molt estimades. Gràcies

Imatge:https://aprendamosmarketing.com/como-escribir-un-blog/

Justament ara?

Ara mateix a l'Alicia no li va gens be.

Pero el conill.... tic, tac, és puta i liant, i ha mostrat un nou forat per on caure. No vol travessar de nou el mirall però el conill es passeja, la crida, la tempta.... Quan es veuen recorden que S'enyoren, es miren, es piquen, sospiren, orbiten com dos satel·lits despistats. L'Alicia mira al seu costat i veu la seva historia d'amor..... i dubta. Ho vol tot. Al rei, i a l'aspirant. Perque no? Se'ls mira a tots dos, ara mateix a l'Alicia no li va be perseguir el conill i les seves traidories..... No li va be, pero el destí l'empeny. Sap que pot perdre tot... però.. i si en comptes de restar, suma? Alicia se'ls mira i folla amb els dos fisica i mentalment. L'un gaudeix del seu cos, l'altre la cobeja i la toca tangencialment, subtilment fent volar les papallones amb tan sols una frase ..... ets la dona dels meus somnis.... reina. imatge:

Ficar la pota

Alicia i el conill havien rebut instruccions clares "NO US ACOSTEU A L'OBJECTE DE DESIG". Alicia i el conill es van mirar ..... Massa tard..... L'objecte de desig es reflexava en la pupila de l'altre....

Deborah Jaffe / Getty

A VEGADES .....

 ....em fas tant de mal, que no puc evitar pensar en obrir la ma .

Llavors recordo l'escalfor del teu cos.... i els dits tornen a apretar fort.

Avui .....

 Avui, he escoltat les claus al pany, com la porta obria i m'he sentit com el primer dia que et vaig poder tocar. 

Nerviosa, no t'he pogut mirar a la cara, m'has fet un gest i m'he llençat als teus braços, he gaudit de l'escalfor del teu cos, he omplert les narius del teu aroma. T'he reconegut en el gust dels teus petons. 

Fa massa dies que no ens hem vist, ni tocat, ni besat.T'he sentit lluny i prop de mi. 

Aquests temps incerts, d'aillament, ja fa massa que duren. 

M'he sentit .... com el primer cop, observada, temerosa de fer un pas que no s'hagués de donar.

I només volia dur-te al llit, despullar-te, acaronar-te, apropar-me a tu i estar hores així, junts, nus, tatuant-nos la pell amb el sol contacte de l'un contra l'altre. 

I escoltar el silenci, i sentir-te respirar, i dormir, i notar com m'abraces, com tantes altres nits. 

Pero com dic aquests dies son incerts, i de nou has marxat, obligacions, i temps que s'escurça. 

T'estimo. No ho puc evitar, i cada cop que creues la porta per marxar, dol. 

Conto les hores, espero i cobejo petits encontres buscats. Sento que festejem de nou. Pero amb més quietud que els primers temps. Et penso molt sovint. 

M'estimes, inevitable. Ens donem força mútuament. La meva millor aventura. Sense cap penediment. 

El amor als 15 anys

Ella ja en té 15. 

Ha passat massa rápid el temps. 

Avui escolto els Beatles em recorden als amors innocents, dolços, farcits de sucre, la primera mirada, la primera carícia, la barreja de por y desitg, el primer petó... a vegades decepcionant.. aquella espera, les trucades, les trobades 

Ella en té 15  i pren decisions. Vol canviar la manera com gira el món. I ara el seu món gira al voltant del primer amor. 

Recordo el meu primer amor, va ser curt, dolç i va foragitar una amistat forta, per voler experimentar. 

Ella ara viu aquest primer amor, diu que serà per tota la vida. Els grans, els que hem estimat i desestimats més cops ens mirem cómplices de records i sabiesa apresa a batzegades de dolor emocional. 

Però en certa manera si que és un amor per tota la vida. El primer marca, queda allí, com un referent, per be o per mal, es un record inborrable. 

Els ulls tristos

Foto de Nick Demou en Pexels

Fa tant de temps que no em passava per aquí. La vida que et duu per camins diferents, et porta llocs nous on abocar la creativitat, els pensaments, les pors, els dubtes, la felicitat.
Però avui no  he trobat cap lloc on fer passar la meva necessitat de comunicar-me, de dir, d'escriure, de llençar lluny el que m'amoina, sense un interlocutor conegut, o proper.

Fa dies que estem confinats. Cadascú amb la seva casuistica, amb familia, amb les mascotes, sol, amb companys de pis, amb els pares, amb criatures menudes, i persones que no poden tornar a casa per diferents raons.

Per mantenir el contacte la majoria de persones fan servir les video conferencies per estar una mica més a prop. Jo també ho he fet... i només he vist ulls tristos, una sensació de cansament y de preocupació, que s'amaga rere frases que vanalitzen la situació, amb un "estem bé", "tot va bé" "ànims".... i percebre aquesta tristor general avui m'ha caigut a sobre com un gran got d'aigua gelada. Avui..he caigut en braços del desànim i m'he recordat del meu descuidat blog.

I des d'aquí també vull llençar un "Tot va bé, si, és un moment, estaré be en breu", perque com diu un meme que circula aquests dies AIXÔ TAMBÉ PASSARÀ

Cuideu-vos

Nit de Nadal

A casa la nit de Nadal es celebrava amb els amics, els pares convidaven als amics amb nens petits i feiem un sopar després d'haver fet cagar el tió.
Un tió mágic fet pel meu pare, no dels comprats, no dels trobats, fet per ell. Arribava a casa amb la complicitat dels veins, que el posaven davant la porta, trucaven al timbre i s'amagaven. La meva germana i jo alucinavem, i ens feia una mica de por. tenia unes dents verdes i una mica de cara de pocs amics. una barretina vermella i una faldilla de quadres. Cada dia l'alimentavem amb papers, peles de mandarina i una cabeça  d'alls. L'all era essencial, ja que era el senyal que quan el cagava ja no hi havia més regals. Nosaltres ja intentavem provocar una diarrea contínua de regals, però els pares sempre es recordaven de donar-li. Un cop feta la feina, el nostre tió desapareixia magicament i no el tornavem a veure fins l'any vinent. 
Aquesta nit era l'encesa de tot un seguit de dies plens de meravelles, de regals, de reunions, de riures, de cançons, de no anar a l'escola, uns dies de mágia quasi ininterrompuda fins el dia de reis i la tornada a l'escola.
Quan ma germana i jo ja vam ser prou grans per fer regals, ens passavem dies pensant en quelcom original per regalar als pares i aquesta preparació també era molt divertida.

Fa temps, però, que aquestes dates, per mi, més que màgia m'evoquen tristesa. Pels que falten, per la manca d'ilusió, un xic recuperada pel naixement de la meva neboda, però ja es fa gran.

Per mi el Nadal, ja no es divertit. Al contrari ha esdevingut una série de menjars familiars, amb les mateixes persones, amb les mateixes cares i converses avorrides fent veure... el que no és. Divorcis, banyes, envejes, tedi, mals rotllos, tot amagat sota les catifes de joia i bon humor. I des que falta el meu pare encara tot te menys sentit. Ella era el Nadal, totes les idees mágiques des de petita han vingu d'ell, quan el tió va escapar de les seves mans, va crear un arbre mágic, no un arbre de nadal, sino un arbre que anava canviant, una avet, una morera i ara s'ha estavilitzat en una olivera que ja deu tenir més de 50 anys. Regals només pels nens de la casa. Els adults.... res. Si, alguns pensareu... normal... si, normal, pràctic i económic.
Avui he començat el dia amb una amiga, fa dies que he comprat regals perque sóc així, perque crec que malgrat tot, els altres es mereixen una mágia, que a mi no em fan gaudir. Perque vull que ell sigui present aquests dies, perque cada cop som menys gent a la taula.

Per això vull dir-vos que tingueu molta mágia nadalenca i bones festes.

l'aranya

Em busca em troba, m'acarona, m'embolcalla, em destrueix.....

tonteries tristes

Avui feia he fet fotografies als companys de feina per posar-les al mobil i saber qui em truca.
I de cop i volta he vist la teva. De les darreres que et vaig fer, en aquell restaurant de davant del Clínic on t'agradava anar a dinar.
I he pensat que ja no hi haurà més fotos noves teves, i aquesta perspectiva m'entristeix molt.

Però el més trist és que ja no hi ets.

KV - Coses que no poden ser

Que divertit que hagués estat fer coses amb tu.
Ara que tenies tot el temps del món per a tu (amb el permis de la mare, que sempre te coses perque facis... tot i que ja no hi ets)

Si t'hagués dit KV segurament m'haguessis dit.. nena, que no t'entenc, pero si en comptes de King's Valley, hagués dit  Valle de los Reyes, ja t'haguessis traslladat al desert egipci, i haguessis recordat el dia que vas anar-hi.
Fascinat com estaves per l'antic Egipte, t'hagués proposat estudiar junts, i haguessis estat més bon estudiant que jo, i al final parlariem entre nosaltres de la KV19 la tomba del príncep Montuherkhepeshef, i tantes altres... i tornariem a ser complices, i potser implicariem a la marisabidilla de la teva neta. Segur que ja et sabries el llibre d'escriptura egipcia que em vaig haver de llegir l'any passat. 

Però no pot ser. I t'enyoro molt.

a dins....

noto, el cor a la boca, bategant ... el teu alé nou, renovat, fresc, com aquell primer dia, les mans tremoloses, els ulls clucs el coll vinclat cap a un cantó mentre els teus braços m'envolten, a les narius el teu aroma, suor, pell i vida, i el tacte de les teves mans, més delicat que de costum, torno a casa.... 
....em desperto amb aquestes sensacions a la pell, la boca, al nas... em giro i em trobo amb un espai buit, on encara roman el teu aroma, malgrat he canviat mil cops els llençols.... potser sóc jo, que evoco massa i que duc a dins el teu tacte, el teu gust, el teu aroma, el teu amor.... 



aromes mediterranis.... dolçor .... enyorança.... vestida de nit

la vida és molt puta

avui, encara no és migdia i ja tinc ganes de plegar de tot, de baixar del món, que en el fons és una merda....
dues persones es retroben després de 50 anys de no veure's mai més i de l'únic que es recorda una d'elles es que a l'altra se li va morir un germà molt petit, que aquell estiu que es van conèixer va aprendre a anar en bicicleta en la bicicleta del nen mort, i la germana, freda, freda, li diu, doncs el meu altre germà va morir l'any següent...

una dona de 90 anys es dona de baixa i amb la veu més enllà que trencada diu que acaba d'enterrar la filla, que en dues setmanes un càncer se la ha endut... i jo a l'altra banda del fil de telèfon sense poder fer res.... i he notat la seva soledat, la seva fragilitat, la desesperació d'una mare....

I la vida és puta perque si... perque hi ha gent que es mor quan no toca. Perque les que es queden enyoren massa. I perque en el fons som egoistes, i no sabem deixar anar res.

Promeses.....

Tocarè tangencialment el teu cos amb la punta dels meus dits. 

Dibuixaré amb el meu index el teu perfil  retallat contra la llum de la matinada. 

Et recorreré la silueta des del teu front ample fins als dits dels teus peus, i m'entretindré en els teus llabis, donadors de plaers, de dolces paraules, i de besos humits, i als teu pit ample i acollidor, i els teus braços poderosos, i en el teu sexe... el teu sexe... 

Mai te les he fetes les promeses, no se com però acaben trencant-se, però per si ho demanes aixó et puc prometre, dibuixar-te cada dia, cada hora, cada instant, fins a saber-me de memória el teu cos... 

La presó invisible

Crec que en Gianni Rodari va escriure un conte per infants on el protagonista era empresonat per les seves idees, però eren idees tant netes i brillants que van fer de vidre les pareds de la presó i tothom veia les idees pures del protagonista. No recordo com acaba, no es dels contes alegre d'en Rodari, com a mínim jo no el veig així.
Cada dia veig com idees brillants neixen i tal com neixen les liquiden, les anorreen, les intenten esborrar, idees esplendides que farien créixer i enriquirien la vida de moltes persones, o potser no tantes, potser unes poques... però tan se val... si fessin feliç només a una. Idees que creen projectes fantàstics, altres absurds però igualment meravellosos, espurnes d'il·lusió que esclaten davant dels meus ulls, i em fan sorgir a mi noves posibilitats, ampliant alló petit i creixent fins a límits insospitats,   però la majoria dels cops  les veig morir tant joves només per la mesquinesa d'algunes persones....

I avui he recordat aquell conte, volen creure que malgrat algú la mati, la creativitat és prou llesta per ressorgir com una primavera dins del cap d'un altre, més lluny, diferent i semblant  l'hora.

Altra cosa es sentir-me expoliada quan me les roben, quan se les apropien, quan m'empresonen i em menystenen...... però això és "tela de otro costal" ....