Era un bon viatge el que portava a la deixalleria, l'últim del dia. Una rentadora i uns quants quilos de xapa de la prestatgeria de la botiga que feia dies que aguaitava, quan se’n va adonar que estaven de reformes. També algunes cosetes més petites, restes de articles que no és venien. “-Espremedores-” li havia dit la mestressa quan ell li havia preguntat per aquells estris de tres potes mentre els anava carregant al carretó.
“-Espremedores de què? de butxaques?” -havia contestat ell fent broma mentre ja pensava a quant vendria aquella quincalla. Semblava alumini, almenys deu o dotze euros en trauria.
Ja havia perdut el compte dels anys que portava amb el seu carretó traginant amunt i avall per carrers i barriades.
No recordava la seva edat ni el dia del seu aniversari, ni tampoc si alguna vegada ho va saber. La seva germana deia que seixanta i escaig. La seva germana... que bona que era! Si no hagués estat per ella, no hagués pogut criar els seus dos fills. Ella i el seu home vivien en un pis de “La Mina”, un bloc de totxanes amb un sostre molt millor que el de la seva barraca del Camp de la Bota; allà li va portar els nens quan va morir la seva Santa, per poder seguir treballant i guanyar-se la vida per la canalla.
Feia molt que no els veia. Abans, de petits, quan no eren a casa , aprofitava per portar els diners que aconseguia amb la ferralla.
N’estava orgullós d’ells.
Ara que eren grans i vivien pel seu compte, seguia enviant-los diners. L’Eugeni, el rector, l’ajudava amb això dels ingressos i dels bancs, perquè ell amb prou feines si sabia llegir. Als nanos, els hi havien explicat que aquells diners eren d’uns fons d’estalvis que els hi havia deixat el seu pare, que va morir sent marí mercant. Lo de “marino” va ser idea seva; sempre li havia fet il·lusió poder navegar pels mars, com a les pel·lícules que veia a vegades “d’estranquis” a algun cinema de carrer a l’estiu.
I aixì és va anar consumint de mica en mica, entre “bocates” de mortadel·la i “quintus”, empenyent el carretó, arreplegant i venent tot el que hi cabia perquè no els faltés de res al nens, com havia promès a la seva dona.
De vegades el de la deixalleria li deia:
“Roman, fas mes viatges que el vint-i-nou! - mentre li pesava la càrrega a la bàscula - això no serà pas robat?”
“Roman, fas mes viatges que el vint-i-nou! - mentre li pesava la càrrega a la bàscula - això no serà pas robat?”
“-Abans mort, paraula de gitano!”- responia sempre-. I era veritat. Abans mort que portar diners robats als seus fills.
Els va veure créixer des de lluny. Des de darrere d'un contenidor quan anaven a l'escola o des del fons de la parròquia quan van fer la comunió. Amb llàgrimes als ulls va pensar que això era millor a que sabessin qui era ell en realitat: Un drapaire, un pobre drapaire amb el “trajo” estripat, una gorra vella, unes espardenyes i el sac a l’esquena, com van ser abans que ell el seu pare, i el pare del seu pare.
Quina mala sort, havia d'haver mirat bé abans de creuar de nit la carretera. Van ser les presses perquè no li tanqués la deixalleria.
En Roman va mirar el seu carretó destrossat per l’impacte, i tota la càrrega escampada al voltant. La requincalla brillava i l’enlluernava per les llums d’aquella ambulància amb un enorme “112” pintat al costat, mentre aquella gent intentaven salvar-lo estirat a la cuneta.
En Roman va mirar el seu carretó destrossat per l’impacte, i tota la càrrega escampada al voltant. La requincalla brillava i l’enlluernava per les llums d’aquella ambulància amb un enorme “112” pintat al costat, mentre aquella gent intentaven salvar-lo estirat a la cuneta.
“Espremedores...” -va pensar en mig d’una mena de boira- “ Per treure-li el suc a què? ... a la vida, potser?”
I va tancar els ulls.
I va navegar.
