International Space Station

37s/f2.8/3200ISO/14mm

Durant uns mesos l’astronauta Alexander Gerst  ens ha fet disfrutar des de l’estació espaial internacional de la seva passió per la fotografia i ho ha fet  penjat a diari la visió que tenia de la terra des d’aquella balconada.  Ell ha tingut un privilegi que ha volgut compartir amb tots nosaltres i ara li vull agrair penjant aquesta imatge de l’estació espaial feta des del Cap de Creus. Gràcies Alexander!

A la imatge es veu una línea (a la part alta i al mig) que correspon al reflex dels panells solars de l’ISS.
Algú es pot preguntar com sé que aquest reflex correspon a l'esmentat satèl·lit? Doncs perquè hi ha un programa lliure i gratuit anomenat "Stellarium" i, amb ell post apredre molt sobre el cel nocturn i entre altres coses pots saber els Satel·lits artificials que estan circulant, la seva posició, segons el dia i l'hora. Te'l aconsello!

L'altra reina de la nit, la geneta

Finalment la setmana passada vaig tenir l'oportunitat de tornar a provar sort a l'amagatall de Natuaraprop. Tenint el teixó i la guilla al sarró (disc dur) vaig anar per la geneta i el gorjablanc. Tenia temps fins a mitja nit i calia aprofitar-ho.  Quan vaig arribar a l'amagatall quedava poca llum de dia (aconsellable anar-hi quan més aviat millor). Tot i això, va ser espectacular l'activitat que hi havia a la bassa, mallerengues blaves, carboneres i emplomallades no paraven d'entrar a les menjadores, entre mig podies veure al raspinell, el cargolet, la merla o el durbec. Ah! i em va fer molta il·lusió poder fotografiar al ratolí de camp, que encara que petit no deixa de ser una "monada".

Mica en mica la llum va anar marxant i et submergeixes en la foscor de la nit,  al mig del bosc tancat en un gàbia de vidre i, esperant que comenci l'espectacle. Les ninetes dels ulls es dilaten al màxim i l'oïda s'aguditza. Cal ser pacients i no fer fressa, sents el teu respirar, si menges o veus, millor fer-ho amb extrema discreció. Per facilitar l'espera ara hi ha wifi per poder navegar per internet! en el meu cas vaig navegar amb la imaginació per l'interior del bosc. Sentia el cant de l'òliba que de mica en mica es va apropant, però no la vaig arribar a veure. Per matar el temps a les nou sopo, com que l'entrepà feia estona que l'havia fet, el pa era tou i no cruixia.  De sobte s'encenen les llums , són poc més de les nou del  vespre i el primer actor irromp en escena. És el teixó, ell no falla mai. Durant mitja hora va menjant els cacauets que se li han deixat. És un mandrós, fins hi tot s'asseu per menjar amb tota la patxoca que li dona la tranquil·litat de sentir-se segur.  El pols se m'ha accelerat durant aquesta estona, és una experiència molt emocionant. Quan marxa, l'adrenalina em fa estar ben despert i  sense cap necessitat de dopar-me amb cafè (l'amagatall disposa de cafetera!). Difícilment es té la sort d'haver estat a dos pams aquest vell  habitant del bosc.  Passa poc més d'una hora i sento una fressa al teulat de l'amagatall, hi ha alguna cosa que s'hi mou, passen uns segons eterns i un clic encén les llums del lateral, és ella, la geneta. Es mou amb una elegància felina, ràpida en el moviment i atenta amb la vista a tot el que l'envolta, les orelles amb tensió és pura salvatgina. Té geolocalitzats tots els punts on se li pot amagar l'esquer, fa una revisió de cada un d'ells, sigui amb èxit o sense. Aquí també hi juga un paper molt important la manera en que se li facilita-dificulta l'aportació del menjar per part dels companys de Naturaprop. Com ells diuen és un amagatall 2.0 que se li pot dona un 9.9 de puntuació, estic segur que milloraran l'immillorable per tenir el grau d'excel·lència.  

La reina de la nit II

Fa unes setmanes estava a casa i li vaig dir a la meva companya, aquest vespre vaig a sopar amb una amiga i tornaré tard, ella com sap que sempre estic de broma no em va fer ni cas. Me’n vaig anar a l’amagatall de Naturaprop a Sant Esteve de Guialbes, tenia ganes de trobar-me amb ella, la geneta, però se’m va resistir i qui va venir va ser la guilla, ho va fer just a les 21h, en el moment en que m’estava cruspint l’entrepà. Vaig encertar de ple amb alló de "sopar amb l'amiga"! ho vàrem fer a la foscor de l’alzinar de Mas Vidal.

La guilla possiblement és l'animal més perseguit a casa nostra, des de temps immemorials se l'ha considerada una "alimanya" que competia amb l'home, i per tant se l'havia de matar. Malgrat tot ha resistit i continua sent molt comuna en la majoria de les zones rurals del nostre país. Això si, és fugissera i difícil de fotografiar.

Actualment els companys de Naturaprop han posat una il·luminació zenital suplementària de 200 wats que et permet molt més de joc a l’hora de fotografiar i no haver d’utilitzar elevades sensibilitats i també pots incrementar la velocitat de l’obturador. Us agraden? 

Buscant el detall II

De l'única glaçada amb una mica d'entitat que he pogut fotografiar aquest hivern i que cada cop es tornen més excepcionals. Aquestes imatges d'avui són fetes el 7 de febrer, dia en que va nevar tímidament i que el dia abans les temperatures baixes van regalar-nos una mica de gel al voltant de les parts altes dels rierols empordanesos.  Les dues sessions són fetes en un petit tram d'uns dos-cents metres de riu, quan et dediques a fer detalls tampoc cal caminar gaire.  Durant la sessió he anat buscant formacions de gel i intentar composar amb un fons d'aigua a baixa velocitat i que fos interessant. Tot un exercici físic "postural", en un entorn advers com és la llera d'un rierol, ple de còdols de superfície relliscosa, arbres trencats i aigua. Imprescindible l'ús de botes i anar ben abrigat.  

La platja de can Comes II

Tal i com us deia en l’anterior entrada d’aquest indret, és a l’hivern quan s’ha d’anar a passejar per aquesta platja. De fet, si vius a l’Empordà, tens 10 mesos per gaudir-ne al 100% i dos mesos, els d’estiu, per patir ;-).  Després dels temporals de llevant la part de la reraduna queda inundada i és un magnífic lloc per poder fotografiar les postes de sol i els detalls de la sorra, fent abstraccions

L'estanyol de Sant Joan

Aquest hivern m'he proposat ensenyar-vos petits racons dels aiguamolls desconeguts per pràcticament tothom, concretament el que avui us presento és d'aquell llocs que fins hi tot la gent de Castelló d'Empúries desconeix, els podríem comptar amb els dits de les mans i encara ens en sobrarien :-). És un estany de molt difícil accés, per arribar-hi s'ha de passar per unes quantes finques particulars, la seva cota és d'uns 20 cm sobre el nivell del mar i, si cauen quatre gotes queda inundat.

Aquestes imatges són de la primera setmana de febrer, quan la majoria de closes han quedat seques en tota la zona,  l'estanyol, encara roman inundat.  En aquestes closes i pasturen vaques i cavalls d'en Joan Sala, en Miquel Serra i d'en Vilanova els darrers ramaders dels aiguamolls. Llarga vida a tots ells! principals conservadors d'aquests paisatges únics del PNAE. 

Buscant el detall I

Vaig pujar a l'Albera amb l'esperança de trobar-me el riu ben glaçat però no va ser així, veient el panorama que hi havia vaig optar per desenfundar el 70-200mm i anar a buscar el detall. Avui us presento algunes imatges fetes d'aquella primera sessió d'un divendres a la tarda. Vaig començar amb diafragmes tancats i velocitats al voltant d'un segon i vaig finalitzar amb exposicions de mig minut i sensibilitat de 320 ISO.

La finalitat d'aquesta sessió era de realçar l'efecte brillant dels cristalls de gel i "transformar-los" en joies naturals,  no sé si al final més que joies ha estat una mostra de bijuteria barata :-) 

Les dos de sobre són fetes amb velocitats més baixes a l'inici de la sessió i les dues de sota són fetes a la penombra. 

La llum zodiacal II

Aquests primers mesos de l'any són els millors per fotografiar la llum zodiacal, es veu a simple vista però, per fer-ho cal enfilar-se en un lloc que quan miris cap a ponent no tinguis (gaire) contaminació lumínica. Les dues primeres hores de la nit són les òptimes i cal que no hi hagi lluna, es clar!.
Aquest dilluns es complien aquestes condicions. Vaig contactar amb el Miquel Jover que no va dubtar gens ni mica en apuntar-s'hi. A les quatre de la tarda ens trobàvem a la NII a prop de la Jonquera i ens vàrem enfilar fins el cim de les Salines.  En l'aproximació es va confirmar la sospita de que l'accés amb vehicle era impossible per la neu, vam acabar de pujar el darrer tram a peu, amb tot l'equip a l'esquena i una hora i mitja de camí treien el fetge per la boca, però feliços d'anar a veure aquest fenomen òptic tan especial. La baixada va ser més divertida ja que va incloure diverses caigudes, tots sabem on és l'os de l'alegria ;-).
Una pols interestel·lar formada de micro-partícules que són resultat de la col·lisió d'asteroides i, restes de cometes ubicades a milers de quilòmetres de la terra (pla de l'eclíptica), reflecteixen la llum solar i es fa visible a l'ull humà! Dilluns brillava més que la mateixa VL. Mentre disfrutàvem de l'espectacle, envaïts per un sentiment de satisfacció intensa ens preguntàvem si érem persones normals o érem uns friquis ;-)

Us deixo una composició de tres imatges verticals enganxades amb el fotomerge.  La muntanya que hi ha al radera del penyal és el Canigó.

Requesens

Feia dies que tenia aquesta imatge al cap, volia fotografiar el castell de Requesens amb el bosc nevat, la rufa com a boina del Puig Neulòs i, a poder ser, que un raig de sol il·luminés el castell. El dia que vaig preveure que es podrien donar totes aquestes condicions, vaig sortir de casa per dirigir-me cap al lloc pensat. Tot i estar el cel tapat, hi havia dues escletxes de cel molt fines just en el punt que el sol s'havia de pondré, i un és optimista de mena però, i sempre hi ha un però, el que soc és un mal calculador. Vaig arribar al punt amb el temps massa just per prepara l'equip. Com us he dit hi havia una fina escletxa per on havia de fer l'ullada l'astre rei i això, també volia dir que la il·luminació duraria segons, tal dit, tal fet. Va ser una imatge feta sota un estrès brutal, les fotos 2 i 3 van ser fetes en automàtic perquè veia que no hi havia temps per montar el tele i configurar en manual. La primera va ser la darrera imatge que vaig fer en manual i a pols, la tramuntana bufava a més de vuitanta quilòmetres per hora. Vaig haver de improvisar posant de trespeus el meu cos, eixarrancat de cames i amb el cos sobre el capó del cotxe, els colzes ben oberts i sense respirar, esperant que la ràfega de vent baixes per disparar la càmera, tot un poema. Després d'aquell clic la llum màgica va desaparèixer :-( 

Excepcional?

Cada cop és més excepcional que hi hagi una onada de fred d'una certa entitat, la que hi hagut la setmana passada ha estat molt vistosa a nivell general però, la seva durada ha sigut d'hores. Quan vius al tròpic l'any es divideix en dues estacions, la de pluges i la seca, a casa nostra en tenim quatre però amb el canvi climàtic no sabem realment com acabarem :-(, S'han acabat els hiverns freds?

Us deixo una de les imatges que més m'han agradat de les dues sessions que he fet aquesta cap de setmana passat, les properes setmanes en publicaré més però, avui us deixo aquesta llàgrima suspesa sobre l'aigua de l'Anyet. Llàgrima vessada pel canvi climàtic? Llàgrima d'enveja i emprenyamenta per no haver vist la neu, quan ha nevat a tot el principat? Hi ha moltes raons per fer una llàgrima, i es bo fer-ho, però prefereixo riure i lluitar ;-) 

Celatges de Vent II

Una de les característiques que hi ha amb l'entrada de la tramuntana és la formació de lenticulars. Aquestes lenticulars es generen per l'efecte de la carena del Pirineu, és com una onada que es forma a gran alçada i de morfologia sinuosa, aquestes morfologies de vegades les podem també veure a la sorra de la platja en estat sòlid.  Tant sols dir-vos que aquella tarda el celatge era molt dramàtic, sense color, quasi negre, calia jugar amb els tons foscos, vaig esperar fins que uns darrers rajos de sol els van il·luminar fugaçment, va ser una fracció de temps molt i molt curta. Cal estar molt atent i a punt per no perdre aquell instant màgic. 

Despullats

Una de les coses que m'agrada observar a l'hivern  són les formes dels arbres desproveïts de fulles i com aquestes es retallen sobre el cel. M'estic plantejant de fer-ne una petita sèrie...

L'altre dia i després de fotografiar el capvespre, vaig encantar-me amb aquests freixes, les branques són molt suggerents, de vegades em fan pensar amb les neurones i els seus àxons, d'altres en un complex sistema fluvial, en definitiva, aquest model morfològic sol repetir-se força sovint en la natura, aleshores se'l denomina genèricament "formes dendrítiques" i són francament boniques.

Avui us deixo aquest trio batut per la tramuntana i que el seu encant rau amb el desdibuixat de les puntes de les branques. No us ho sembla?

La imatge l'he retallat per la part de sobre, ja que sortia un núvol molt molest i he cregut convenient fer-ho. :-( ..., amb el retall ha desaparegut una imperceptible lluna creixent.

Mira cap al costat contrari

Sempre que estiguis fent una crepuscular en un lloc obert i ample, cal estar molt atent i mirar cap al costat contrari, és possible que la foto estigui alli.

Aquest dia estava fent la posta de sol que us vaig presentar a l’entrada “Emulant als mestres” i quan estic en un lloc envoltat d'horitzons potents, sempre miro el que tinc al darrera,  més d’un cop m’he  quedat sorprès del que hi ha, com en aquesta ocasió en que la lluna era l’element que li donava el punt diferencial.

Celatges de vent

Com que una de les característiques de l'hivern alt empordanès són les grans tramuntanades intentaré fer una sèrie dedicada a la nostra ama i senyora. Un dels paisatges més característic d'aquestes grans ventades són els cels que ens regala i més en els moments d'entrada, el qual, coincideix amb el final del pas d'un front de baixes pressions. No sé si tindré moltes oportunitats durant els propers dies de fer-ne gaires, però el cert és que donen una previsió molt bona.

Començarem amb una tarda gris i gèlida i amb un vent moderat, això permetia estar al descobert i fer pantalla amb el cos sobre la càmera per evitar les trepidacions, no he tocat la temperatura del color, és tal i com captava la càmera en automàtic  (7.350ºK) i que li va de conya per crear l'ambient de temperatura baixa. Vaig allargar l'exposició una mica, fins 1,6s, d'aquesta manera aquests lliris grocs que sobresurten donen la sensació del moviment del vent. El diafragma era tancat a f16.0 i la focal a 17 mm. Espero que us agradi :-)