Les lectures del gener

Abandonarse a la pasión d'Hiromi Kawakami.

Diez mujeres, de la Marcela Serrano

Habladles de batallas, de reyes y elefantes, de Mathias Enard

Los días del arco iris, de l'Antonio Skármeta

 Mi planta de naranja lima, de José Mauro de Vasconcelos

Landen, de la Laia Fàbregas

La historia más bella del mundo, de Rudyard Kipling

i, la poesia que sempre ronda damunt les taules, tauletes i prestatgeries, i es deixa agafar tantes vegades com es vulgui, obrint pàgines a l'atzar...

Ara, gairebé a contratemps, no sé si arribaré a temps pel set de febrer...i amb la lectura enllestida.

Quan faci el post homenatge, us ho explico!

L'avidesa de saber

Englotit per números, xifres 
i traços,
abans d'arribar a casa,
baixant de la muntanya
amb les galtes vermelles
-dels salts i corregudes-
m'agafes les mà,
m'estires cap a tu
i em demanes:
-Posa'm sumes!

I tornem fent càlculs
del desig d'aprendre,
l'avidesa de saber.

25 anys sense Foix

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

A Joana Givanel


És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques d'una mata,
El casalot del pirata
És un ampli gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina
—O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina. 


(De És quan dormo que hi veig clar. Barcelona: Fundació J.V.Foix-Edicions 62, 2004) 

 

Arribat el capvespre

Arribat el capvespre,

amb el sol ponent a punt d'allitar-se,

recollirem els tresors trobats al mar

-butxaques plenes de còdols polits,

erosionats per l'onatge dels anys-

i ullarem la ratlla de l'horitzó

mentre berenem amb la llengua

la dolça salabror als llavis.

Mentre t'espero

Mentre t'espero,
un ventet em voleia les cabòries
i llenço els embolics a la paperera.
El raspallet dels teus dits
em pentina l'esquena.

...poc pensàvem

...poc pensàvem com arribaríen aquests temps,

aquesta poca llum d'aquella tanta i tanta!

que omplia a vessar el nostre convenciment,

les il·lusions i els projectes;

la seguretat amb la que treballàvem les hores

per futurs distints i més planers,

sense mirar rellotges ni busques.

...poc pensàvem que aterraria el desencís

a la pista de l'entusiasme i la conxorxa,

la sensació de sensesentit,

el somni frustrat.

...poc pensàvem que acabaríem

havent de sobreviure

surant en una barca que fa aigües

i ja no pot sortir a la mar.

Tornem, però, allà on calgui,

a buscar-los,

rebels i entestades en no conformar-nos

amb els grisos i l'anar fent.

I fem per rescabalar, ni que sigui una quimera,

els colors que ens acompanyaven

mentre, des del nostre petit espai,

acomboiàvem altres horitzons.

(per la b, amb el desig que reixi el projecte que s'albira...)

Les cartes

Jo poden passar anys,

que hi ha cartes escrites-dibuixades,

que sempre eixamplen 

la comissura dels llavis.

De blau transita

De blau transita

pels viaranys de la nit.

Amb ulls oberts.

 

Les ombres dels mots

M'agraden les ombres

que els teus mots

li donen al meu capvespre.

El sol, minvant,

els impregna, càlid,

de menudes clucades d'ull,

i alguna abraçada cruixent
que, en arribar a casa,
em retorna enllà de la finestra.

Un poema

Un poema que no s'ha llegit en veu alta és com una partitura musical que no s'ha interpretat.

D. Sam Abrams, crític i poeta (Beckley, Virgínia de l'Oest 1952)

rebut de minimàlia

Relats conjunts: Chop Suey

Chop Suey, Edward Hopper, 1929 

Vam anar de l'estació a la cafeteria, esperitades, com si ens empentés la pressa del temps, o haguessin de replegar els carrers en qualsevol moment.
Per bé que ja allí, amb la finestra de llum i arran de riu, poder desembolicar la poesia, ens va proporcionar la calma.
Mentre l'aroma del cafè ens acompanyava, ja estàvem a recer de qualsevol dubte i a mercè de poder caminar llambordes i  rialles la resta del dia.

Celebrant l'aniversari i la proposta número 50 de Relats Conjunts.

Si fos llibre

Si fos llibre,

incitaria la festa

de les lletres.

Hivern

Perquè a la primavera revifi en flor,

abans de fruit,

he podat la prunera.

Tèrmits implacables

aparéixen, dedins  els seus braços alçats,

com a lladres bandids,

cruspint-se el cos que la sustenta.

Potser si que la natura, generosa,

para el plat a taula per a tothom.

Ben mirat, només s’han instal·lat

en una branca.

 

Bois, charbons.

Fa fred,

però espeteguen encenalls

i branquillons

a la llar de foc,

que abriga,

que encanta.

Fins i tot s'hi endevina

alguna cançó.

Aniversari

Hi ha persones que brillen, i que sota l'embolcall s'hi descobreix (en tenir el privilegi de conéixer-les) que encara excel·leixen més. Són regals que  ens proporciona la vida.

La Carme, avui fa anys i jo volia celebrar-ho!

Felicitats, col·leccionista de moments!

M'han convençut!

L'Assumpta, dickensiana convençuda, ens convida a participar a l'any Dickens. I com que no em costa massa apuntar-me a les convidades literàries, he decidit que provaré d'arribar al 7 de febrer amb el llibre llegit i fer-ne un post homenatge tal i com ens proposa.
A les prestatgeries de casa, en tinc un parell, d'aquelles col·leccions dels diaris amb les que sempre pico i m'entabanen, però la lletra és tan minúscula que (una que ya tiene una edad...) m'esborronava una miqueta.


Llegint els comentaris,  he vist que la Kweilan i les seves recomanacions (per a mi d'un valor incalculable!) n'esmentava un, i clar...davant la seva referència, he deixat qualsevol dubte aparcat i m'he firat amb la novel·la de David Copperfield.
O sigui que, apuntada a aquesta convidada, hauré "d'aparcar" alguna cosa per arribar al set de febrer amb els deures fets!
I si no hi arribo, en qualsevol cas, treuré el cap per escriure un petit post homenatge per un escriptor, agraïnt-li que ens faci estimar la lectura.
Gràcies pel convit!

Encara...

Encara, fins aquell dia,
no li havia somniat la pell.
Però la nit passada,
de matinada,
li va poder veure la cara suau 
i dolça del desig. 
Els ulls desperts, 
amb una llum 
i un tendre cromatisme, 
que convidava a besar.

 

Seran les rialles

Seran les rialles

una casa de colors.

De dalt de tot.

...
De dalt de tot,
com un doll imparable,
brollaran les rialles.

Amarats dels seus colors,
com teles càlides,
s'abraçaran les pells
en una trobada interminable
barbollaire

 

Tres (reis o més) i tres anys de blog.

Els he vist enfilar-se. Diuen que n'hi ha tres, però jo sempre he pensat que n'hi ha moltes i molts més, vestits de carrer i d'anonimat, que ens van regalant la màgia d'una nit de reis amb ulls d'infant privilegiadament estimat (massa menuts encara al món sense somriure). Ja va dir Einstein que la paraula progrés no tenia sentit, mentre hi haguessin nens infeliços. I amb aquesta infelicitat no val a relativitzar.

Els he vist enfilar-se, i una gernació de menuts esperant la cavalcata amb ulls espurnejants d'emoció i encara alguna "carta" per entregar. Aquests dies els preguntem, sovint, ja has escrit la carta? i deixem de preguntar-los-hi la resta de l'any, com si només aquests  fossin "aptes" per escriure desitjos i sense saber transmetre'ls-hi que, també, qualsevol dia del calendari, és bo, bonic o menys bonic, per agafar un full de paper i poder escriure'ls. Que bonic i necessari és escriure....

Els he vist enfilar-se, com he vist enfilar aquest tres anys de blog, d'espai per compartir i compartit, de fulls on escriure els desitjos i ben acompanyat de la màgia de tots i cadascuna i cadascun de vosaltres.

Us agraeixo aquest regal de reis i em sento, encara, ben il·lusionada.

Que siguin ben generosos amb vosaltres!

Escriu

Escriu el teu desig

que jo el dibuixaré,

amb delicada cal·ligrafía,

a la teva pell.

Cap d'any

Un munt de rialles i escarafalls
d’uns menuts, per uns regals austers
que un bocí de fusta –noble- (tant com la d’ells)
les els ofrena.
Un sopar agraït,
una xerrada,
parlar pels colzes
i els descosits.

I més d’una estirada de camisa,
de brusa,
de llavis que apareixen
i amaneixen la nit,
d’oli sal i sucre,
fent un petó
com un pessic dolç a les galtes
i als llavis –llaminers-
amb regust de cava, pinya o mandarines.

Un munt de rialles i escarafalls
d’uns menuts (i els grans, tan menuts com som!)
estrenant (insistents, perseverants)
sense saber-ho encara,
l’esperança i el somriure.

I la puta vida.

I, per descobrir,
gotims de raïm,  de desig,
i una illa,
que, sentida i escoltada, proporciona el blau,
la remor de mar.

I una estirada de brusa o de camisa de…
-Dóna’m un got d’aigua
que tinc set
i vull beure’t.