Tatuada la pell
de blau d'aigua
m'arriba una ona
que escriu
aún no me he ido
y ya te añoro.
27 de juny 2011
26 de juny 2011
24 de juny 2011
Recomano
"La necessitat d'escriure és com la necessitat de fer un somriure. S'ha de fer, s'ha de treure, no es pot quedar a dintre perquè, si es queda dintre, el somriure es fa malbé, esdevé ganyota, i, les lletres, punxes que se't claven per tot el cos i que no et deixen viure en pau."
fragment de La nevada del cucut de Blanca Busquets
N'afegiria molts d'altres que m'han impactat, que m'han atrapat en la lectura, però m'estimo més convidar-vos a la lectura d'aquesta novel·la. Us la recomano; no en sé de fer-ne bones ressenyes, però és una troballa exquisida. I no us decebrà.
...
Fa molts anys, amb els meus germans, ens vam quedar a primera línia. Era una expressió de les que s'escoltava a casa quan es morien els que, per edat, ens portaven avantatge. I per allò de la "llei de vida".
Ens vam quedar en primera línia massa joves pel que corresponia. Si més no, jo així ho vaig viure.
Pocs referents ens queden per realimentar la nostra memòria de joves (amb els interessos en d'altres paranys) i no-tant-joves-ara, per recuperar el passat dels nostres ancestres, dels nostres progenitors.
Ja en fa uns quants, que vaig demorant preservar un passat, de l'oblit de la nostra memòria, ni que sigui pels que n'esgarraparan uns per endavant. I amb el desig que siguin molts.
Com quan l'àvia m'explicava que, esclatada la guerra, portant la meva mare agafada de la mà, l'havien aturat, en més d'una ocasió, per preguntar-li si era la Ingrid Bergman (poc cinema devíen veure perquè havia nascut una dècada més tard, però tot i així he de reconéixer que de les fotografíes que en conservo, una retirada si la té). O de quan l'havien enviat a Caballito, Córdoba, Argentina (ho deia així tot seguit) en un vaixell que va salpar i endinsar-se a la mar més de trenta dies, perquè s'havia quedat orfe i l'enviaven amb son pare que havia refet la terrible viduïtat en plena joventut. O quan...
Em queden pocs testimonis fidels de la realitat i hauré d'afanyar-me. Sense pretensions. Ni que només sigui per a mi i els que m'envolten.
Tinc molt mala memòria. I no la vull perdre.
23 de juny 2011
Foc i aigua
21 de juny 2011
19 de juny 2011
Perseverança
Arriba desorientada...
-Aquí només hi ha paret!
-Ai, ara veig l'escala...
-Això és una altra cosa...:)
-Aquí hi ha teca!
-Mira que ets pesadeta tot el dia fent fotos, eh?
Au, deixa'm dinar tranquil·la!
17 de juny 2011
Petit trajecte
T'enfiles...
No sé, no sé...i ara, cap a on tiro?
Buf...quin vertígen!
Millor anar baixant...xino-xano.
Això sembla que es complica...
Glups! M'has enxampat!
16 de juny 2011
Eclipsada
Eclipsada,
resistent davant d'un ull
amb poca traça.
Si el veïnat m'ha vist carrer amunt i avall intentant de trobar-me-la...
Frac, tu que em coneixes...ja saps com soc!
Demà auguro que lluirà un sol preciós!
14 de juny 2011
Restava...
Restava, just arribada a casa, mirant la lluna.
Un crit -aliè- desfà l'encanteri de l'encontre.
L'esglai, condueix l'oïda instintivament.
Venturosament i atzarosa, reapareix de nou,
en forma de flor.
12 de juny 2011
10 de juny 2011
Temps
Ara, potser és encara lluny.
Demà, però, quan torni,
m'asseuré a l'aixopluc de la pluja
sense paraigües ni el meu impermeable blau.
Deixant que els pensaments i els peus
s'assolellin de música.
...
Veig la butaca de vímet de la meva infantesa, petita i mig esventrada els àtoms de la qual, ara, el temps haurà convertit potser en un racó de flors. Escolto la veu encara jove que em transporta a la meva joventut de nits especials i eternes. I veig la llum penombrosa que, a poc a poc, emmarca aquests records i en fa una fotografia per a l'habitació de la memòria.
en Joan
07 de juny 2011
02 de juny 2011
Trobar la clau
Trobar la clau,
la que obri de nou l'horitzó i la mirada,
la transparència cristal·lina de l'esguard
sota l'aigua, a la sorra o al camí.
Desclucar els ulls per mirar-te.
01 de juny 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
