Bruce Sprinsgteen confessa:"Ho faig per la pasta"

Llàgrimes. Consternació. Només així es pot definir la tràgica escena viscuda pels voltants de l'Fnac de l'Illa, on els fans del Boss han fet cua durant tota la nit, suportant el fred, per tal d'aconseguir una entrada pel concert de l'estadi LLuis Companys, al maig del 2012. Tot arran  d'un tuit del cantant de New Jersey on, interpel·lat per un seguidor sobre si es pot considerar aquesta gira com un homenatge al desaparegut Clarence Clemons,  el music ha contestat que "A mi em sua la polla. ho faig per la pasta"

La noticia s'ha estès ràpidament per les xarxes socials, caient com un gerro d'aigua freda a qui tot just acabava de comprar una entrada. "mai m'ho hauria pogut imaginar", diu un fan, profundament contrariat, després de gastar-se els estalvis per a la universitat del seu fill en sis entrades de platea. "Això és molt fort. Jo pensava que ho feia pels nens de l'Àfrica" afirma una seguidora amb signes de gangrena als dits. "Vist en perspectiva, ara s'entén més el perquè del preu de les entrades. Tot té sentit", diu un altre fan, que tot i això té previst comprar entrades pel segon concert a Barcelona, si s'acaba confirmant, perquè " és una experiència única"

Per altra banda, la banda Irlandesa U2 s'ha afanyat a penjar un comunicat a la seva pàgina web on afirmen que "ells, de veritat de veritat, que no ho fan per la pasta".

Nature al metro

Nature i metro, un oxímoron èpic a les a les set del matí. Un noi, se m'asseu als seients del davant i comença a furgar dins d'una bossa del Condis per, acte seguit, extreure un exemplar de la revista científica per excel·lència. Ho juro pels servidors de megavideo. Primer he pensat a menjar-li la polla; després, prèvia reflexió,  he vist que al no tenir una carrera - encara - potser s'hauria ofès.

Ara seriosament. No crec pas que se l'estigués llegint de veritat. En sa puta vida ningú n'ha llegit una de sencera. Gent normal, vull dir. Com a molt, algun article sobre antropologia o altres disciplines per a mongols. Nature és una mica com els travestis, n'has sentit a parlar, saps que existeixen  i que si vols els pots trobar per les facultats. Però, la qüestió important aquí és el que representa. Un crit al cel proclamant: sóc de ciències i llegeixo en anglès, fuck yeah. Definitivament innovador en el gran aparador d'egos, vanitats i gilipolles en general que és el metro de Barcelona. 

Jo vaig arribar a trobar simpàtics les hordes de Codigos da Vincis i Pilares de la Tierra - en Castellà, que quedi cutre del tot - que no fa massa poblaven els vagons. Com fan gràcia els estols de carpetes univesitaries - sí noies, caben dins de les motsilles -, que tenyeixen de falses promeses de futur i il·lusions el món subterrani. O com seria d'instructiu llençar a les vies del metro qualsevol lector de Bucay o Paulo Coelho, per comprovar si  una actitud positiva envers la vida fa que s'escampin les entranyes arreu de més bon rotllo. 

I, sobretot, admiració per aquells que folren els llibres de paper de diari. I odi infinit a qui exhibeixi  veinte poemas de amor y una canción desesperada.

Com va la vida, Eduard

Saber que l'equivalent nostrat de Sagan, Gould, Asimov, Dawkins, Lovelock, Margulis i similars és l'Eduard Punset, doncs, incita a la violència. I no pel pobre home en qüestió, que bé s'ha de guanyar el jornal, encara que sigui prostituint la seva imatge. No, sinó per tota la legió de comunicadors acrítics, acientífics i, vinga va,  avorrits i directament anormals que pretenen vendre les dissertacions amb l'home del pa bimbo com a teca transcendental de la bona. Que no s'enganyin, a qualsevol bareto a les 5 de la matinada s'enraonen coses semblants.

Però així som, amb ben poca cosa ens conformem. Entrevistant dia sí, dia també a flipats diversos a la Contra de la Vanguardia. Mentrestant, sempre podem estudiar, que ara és època. Per exemple, a la UdG, el postgrau Salut i Harmonia de l'Hàbitat, amb un programa docent del qual en destaquen la geometria sagrada, creació de plans tel·lúrics o nocions bàsiques d'energètica oriental. Només per 1175 euros que, des del meu punt de vista, estarien molt més ben gastats en putes.

I a sobre ells també tenen l'Sprinsgteen.

La k, la lletra subnormal

La relació directament proporcional entre la utilització desmesurada de la lletra k i la subnormalitat és un fet fora de qualsevol tipus de dubte.  És cert, cada lletra te les seves cosetes. La p, per exemple, amb la seva natural explosivitat és ideal per a fills de putes, capullos, gilipolles i demés, o el més nostrat capdepoll. Les eles són la manera com els catalans ens reconeixem entre nosaltres, a més a més de la col·lecció de cabelleres espanyoles que tots, sense excepció, ensenyem ufanosos sempre que hi ha visites. I les h serveixen perquè gent retorçada les col·loquin sense avisar en llocs com subhasta. Però pecata minuta comparat amb la k.

L'assumpció de l'existència d'una lletra que combina en si mateixa, 1) aires revolucionaris i llibertaris, 2) noció de modernitat i joventut i 3) quantitats ingents d'analfabetisme és un fet que, com diria Josep Pla, es que yo lo flipo nen. Emperò, i essent constructius, animo al capital i el col·lectiu patronal en general a adaptar-se als nous temps i fer seva una lletra, que representi i magnifiqui els ideals, virtuts i genialitats del gran empresariat i l'aristocràcia. Sens dubte, la m de mengeu-me la polla.

Merkel, diners, pluja i fills de puta

Ara no fa gaire estona m'he trobat a l'Angela Merkel a dins de la tassa del vàter. També en un pot de maionesa. I ahir em va servir ella el Kebab cerimonial dels diumenges. Sento la seva presència de manera més intensa que mai, inquietant fins i tot. Em raciona el paper de vàter i només em deixa xuclar un cartó per esmorzar. Se la veu francament preocupada pels diners. Més val que en trobi aviat, aquesta mirada perduda a l'infinit només pot significar que s'està pensant reimplantar les galeres.

Diners. Els avatars de l'economia mundial, complexes i enrevessats. Aquells vídeos del TN, parlant d'economia,  amb imatges de fàbriques de bitllets i monedes acompanyant la veu de la notícia. És igual el tema. La crisi de l'Euro; bitlles de 50 a tota velocitat. La taxa d'estalvi familiar decreix, monedes a granel caient i repicant. Puja l'IPC; sexe anal amb Nacho Vidal. Acomiadament general i tothom a  menjar arrels i sargantanes; Angela Merkel tinguent sexe anal amb Nacho vidal.

 

I per acabar, pluja. El tema de conversa màgic per trencar silencis incòmodes amb el subnormal necessitat de conversa més proper.

Divendres de Ràbia 1

És ben lícit tenir un punt màxim, un llindar més enllà del quan a un mateix no li queda més remei que indignar-se. I jo ja en tinc prou d'anuncis de Calzedonia, Ikea, Estrella Damm, Casa Tarradellas, Banc Sabadell i demés. Per tant, publicistes de merda, jo us dic:

1 -  La gent guai i fructífera en general, no es reuneix en família per fer-la petar i riure en slow motion. I molt particularment no van a comprar al Calzedonia. Al món real, vesteixen d'Armani, caguen xuxus de crema i es diuen Josep Guardiola. I es carden molta però que molta coca.

2 - Que jo sàpiga, l'Empordà no té els colors saturats. I les noies no es llencen en boles a l'aigua acompanyades de tres tios, i no passa res mira que amics que som.

3 - És només un detall però convé recordar-ho. Les àvies de la plana de Vic NO PREPAREN pizzes als seus néts.

4 - Tots anirem a comprar mobles a l'Ikea, o sigui que us podeu estalviar la publicitat. I veure a dos avis abraçats ballant FA COSA.

5 - Veure a en Loquillo fent un anunci del Sabadell només s'entén si el preu de la farlopa s'ha disparat, probablement perquè se la presa tota la Luz Casal.

Dia de discursos

Avui és dia de discursos i és senzill imaginar-ne el motiu. Quin estrès. Esborranys amunt i avall, retocs d'última hora. Difícilment veurem tanta institucionalitat junta en mitja hora de telenotícies. En Pellicer sortint a antena despentinat. Libertad Digital, ejaculant precoçment arreu. Terroristes que semblen el jurat d'un càsting. Sigui com sigui, avui tothom s'ha dedicat a llegir discursos i consignes. Esperem que demà tornem a la normalitat i continuïn arrencant-se els ulls, que se'ns fa estranya felicitat.

Per altra banda, mentre Rajoy i Zapatero es menjen la polla mútuament, me n'alegro de comprovar que un linxament públic es pot viure amb total normalitat. Sempre he sigut defensor d'els mètodes medievals, amb avantatges evidents i el un caràcter lúdic innegable. Millor gaudir-ho en un televisor 3D, malparits afortunats. En definitiva, venjança brutal, allò a què s'ha de renunciar en pro de la civilització. Que els hi vagi de gust. Segur que ara les coses els hi van molt millor.