Consells per al Blogaire amb Pretensions Literàries

La blogosfera et tracta malament? Menyspreen el teu art? Ets incapaç de fer emergir la teva prosa celestial? Creus que Proust era un escriptor aficionat?

En definitiva, vols donar una lliçó a tota aquesta colla de hienes insensibles que infesten internet?

Doncs no pateixis més estimat blogaire! Amb la guia que se’t presenta a continuació el Nobel de Literatura estarà més a prop. I, atenció, sense haver d’escriure res especialment interessant!

1 - Allibera’t del dogma que diu que el contingut és important. Tu fas Literatura! El que escriguis, els arguments i aquestes nimietats, tenen una importància relativa. Centrat en el “com” ho escrius. Per exemple, un blog escrit amb els peus és molt més espectacular que un escrit amb les mans. Fer servir paraules del segle XVI també mola força. En general, has d’aconseguir que la “forma” li cardi una pallissa al “contingut”, de tal manera que aquest hippie de merda no torni a passejar la seva cara pel barri.

2- El punt ( . ) és el teu amic. A prendre pel cul les comes. Tot bon blogaire amb pretensions literàries sap que el lector amb criteri desitja que li liqüin el cervell amb infinitat de frases curtes - o senzillament paraules - una darrera l’altra, separades per punts. La coherència de tot plegat se’n ressentirà però tu ja saps que la teva literatura esta per sobre d’aquestes coses.

Exemple: “Aire. Blau. Indiferència. M’he tallat les venes.”

3- És important que no s’entengui el que escrius, sinó corres el risc que quedi al descobert el “no res” en el qual es basa la teva obra. Els avantatges de cercar premeditadament la el caràcter incomprensible i inconnex d’un text són múltiples. És l’anomenat efecte “Lost”, que proporciona un interès desmesurat per aquelles coses que no tenen significat aparent. Ni falta que fa! Per altra banda, si no t’has d’esforçar per tal de lligar res sempre et quedaran més energies aprofitables per activitats que t’enalteixin com a persona, per exemple, llegir poesia.

Exemple: “El meu cerebel volador s’emmiralla a l’espill dels somnis. M’agrada. Flors de colors, roses totes elles. Soc heterosexual”

4 - Tot i que tu fas Literatura dirigida a un públic elevat, no et convé perdre el contacte amb els plebeus, per tot allò que com més gent aplaudeixi el teu Ego, millor. El més encertat que pots fer és donar a aquesta gent el que vol, i això són insults, grolleries i renecs diversos. Intercalar en la teva genial prosa uns quants “fill de puta”, “merda”, “polla” o “vagina” et farà guanyar punts entre aquest públic.

Exemple: “Oh. Vida. Puta Warra de mierda. Collonets voladors i més floretes de colors, roses totes elles.”

5 - Aquest és el punt més important. Per tal d’aconseguir el Nobel ràpidament és molt important que agafis Tuberculosis. Si a principis de segle als escriptors els hi funcionava no hi ha raó perquè ara no ho faci. Tuberculosis és l’exemple de malaltia literària més clàssica, però qualsevol altra que et deixi molt cardat durant gran part del dia servirà (Tisis, pneumònia...). Això sí, ha de ser alguna cosa elegant. Les malalties de l’aparell digestiu tenen poc glamour, les del sistema respiratori en canvi estan més ben valorades. Cap escriptor ha passat a la posteritat per defecar quantitats ingents de merda i/o tenir pedres al ronyó. Has de considerar el fet també que la malaltia que triïs no t’ha de matar, almenys fins que tinguis temps d’escriure a teva obra.

I ja està.

Endavant Blogaire! El Nobel ja és aquí!

Technorati Profile

Nens, aquelles criatures meravelloses

És sabut - i en tot cas sempre puc insistir-hi - que la gràcia que em fan els nens seria equivalent, més o menys, a que un goril·la de les muntanyes amb peu d’atleta em practiques una exploració rectal (amb el peu, s’entén). Tot i això, he de reconèixer que aquests petits malparits tenen certa habilitat per dir les coses de manera curiosa, com he pogut comprovar després de fer una petita troballa per internet.

Es tracta d’una mena de casal d’estiu (La Nau), que he deduït que deu estar localitzat per algun lloc del País Valencià, que ha decidit crear un bloc (http://lacibernau.bloc.cat) i, atenció, en comptes de sedar-los amb alguna droga txunga que els deixi inútils i inofensius, els hi permeten que comentin una mica el que els hi roti en aquest blog.

En una entrada titulada “bústia de suggeriments”, entre una munió de comentaris llardosos i clarament interessats de tot un exèrcit de nens pilotes que ja de per sí mereixerien ser alimentats de per vida pel ranxo del menjador de l’escola, entre aquests indesitjables, s’erigeixen alguns comentaris que, des del meu punt de vista, tenen certa gràcia.

Reprodueixo els que m’han molat més. No s’ha modificat res. És tal com aquells petits fills de puta ho han escrit. Els pocs afegits que he posat jo estan entre parèntesis i en color.

“els entrepans saben a culo de mono”

“L'universitat podría regalar playstation 3”

“Solidaritat es un rotllo l'anomenen subnormalitat. Tindria que borrar-se del horari.” (Suposo que això de Solidaritat és alguna mena de taller fruit d’alguna horda diabòlica de “jipis” especialment inspirada. Em quedo amb l’’afirmació subtil d’en pablo i en ramon: “l’anomenen subnormalitat”)

“this summer school is a very big shit and the "teachers"are too stupid an d silly i´d like more activities in other languages.seee you soon”

A veces los monitores son unos ratas de mierda y haber si ponen mas tortilla en los bocadillos!Y queremos pelotas de reglamento no esas mierdas de plastico

“en clase nadie se ducha. no hay higiene”

“Hola mellamo Sergio y soy un Friquiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!! En cambio Pablo el dios y su Pandilla son unos cracks.Yo soy un Pringao de pacotilla Soy Friqui

“Odio la Nau cuando hacen cosas ,aburridas y me gusta irme a mi casa y estar como un Dios.”(Un que ho té clar)

“Esta be que fiquen aire acondicionat, pero antes danar al pati podrien ficar el aire acondicionat per al tornar estiga la classe estiguera fresqueta. I els entrepans estan molt roins”

“los ordenadores podian ser sin cable” ( Però si tindràs una Play Station 3, perquè vols ordinadors?)

“vull que hagen vocates de llonganises de framfur”

“la nau esta sobre la natura i els entrepans estan envoltats de plastic. (es el menjador) espere que es solucione.je,je,je.” ( un nen que es mereix una hòstia )

“en generar totes le monitores son motl facils de sobornar, timar o escaquejar-se la clase i aixo esta masa vist”

“l'ora de l'esport es una merda”

“magradaria menjar coses normals no bassosies”

“els entrepans saben a culos de mono molt mes que abans”

I ja està. Esperem que els hi vagi tot molt bé a aquests nens a la vida.

Reivindicacions del Col·lectiu Ninja de Catalunya

El col·lectiu Ninja de Catalunya - reunit amb caràcter d’urgència - ha elaborat aquest document informatiu, que ha rebut el vist i plau dels nostre il·lustre Consell de Savis, lloats siguin tots ells. L’objectiu és que societat catalana pugui tenir informació sobres les justes reivindicacions del nostre col·lectiu, tan nostrat i arrelat en les nostres terres.

En primer lloc, exigim que els polítics facin via en la històrica reivindicació que l’ofici de ninja sigui considerat com a tal, un ofici, i no pas com una activitat al marge de la societat , com les prostitutes, els organitzadors de baralles de gossos, militars i amos de videoclub. Som ninjes sanguinaris i entrenats en el mil·lenari art del ninjitsu, la meditació, el maneig de l’espasa i fem unes creps boníssimes. Tot i això, també som pares i mares de famílies. Pares i mares que volem poder tenir un número de la seguretat social i un metge de capçalera. Estem farts d’haver de guarir els nostres fills amb arrels medicinals que prèviament hem mastegat durant mitja hora. Exigim, com a ciutadans que som, accedir als mateixos serveis que la resta de la població.

En segon lloc, considerem que no se’ns tracta amb el respecte que mereixem. Probablement això és degut a l’ancestral mala imatge que els ninjes hem tingut pels catalans, imatge que ha anat degenerant amb el temps, sense que els nostres polítics hagin fet res per impedir-ho. Que li semblaria a un policia que se’n riguessin del seu uniforme? O a un metge? O un jutge? Llavors, perquè hem de consentir nosaltres l’escarni públic a causa del nostre uniforme de treball? Proposem que en aquest sentit l’administració emprengui mesures de caràcter educatiu, des de la infància, per tal de lluitar contra aquest clixé. Mitjançant llibres, contes i documentals, amb els quals estarem encantats de col·laborar, aconseguirem que la societat ens prengui amb serietat.

En tercer i últim lloc, és de coneixement general que la nostra feina no és pas fàcil. Reconeixem la gran onada de treballadors no qualificats que contribueixen a disminuir la qualitat dels serveis i prendrem les mesures adients al respecte. Però, així ho considera el col·lectiu Ninja, la poca col·laboració que trobem per part de la gent a morir brutalment sota les nostres katanes ens sembla indignant. No hi ha res més frustrant per al un professional, de qualsevol tipus, no poder desenvolupar amb normalitat l’activitat per a la qual s’ha preparat durament durant molts anys. No podem consentir, pel bé de l’ofici, que les nostres víctimes no facin més que ruixar-nos amb sprays de defensa, llençar-nos els gossos o, fins i tot, que ens disparin. Fins a quins nivells arribarà la inseguretat en la nostra feina? Des del Col·lectiu Ninja, proposem tornar al model tradicional d’assassinat ninja, en el qual la víctima plora com una nena abans de morir i els ninjes fugim de l’escena fent volteretes cap enrera.

Dit això, no ens queda més que emplaçar als nostres polítics i a la societat catalana aque reflexionin sobre la complicada situació de la nostra professió. Esperen doncs, que aquestes reivindicacions donin el seu fruit i siguin com una mena la petita espurna que permeti aconseguir, d’una vegada per totes, millores que any rera any els diferents governs ens han anat prometent. Promeses que sempre queien en sac buit un cop s’havia exterminat a qui s’havia encarregat i les eleccions passaven. I així successivament.

Visca Catalunya.

Col·lectiu Ninja de Catalunya,

20 juliol del 2007, Cova Secreta Ninja de Catalunya - Barcelona

Diàleg #1

A la cafeteria que hi ha davant la feina, aquell lloc que fa un parell d’anys es va intentar modernitzar, perdent així tota la gràcia que en algun moment havia tingut. Entre pòsters de la Marylin i taules de l’Ikea dues persones fan, com és previsible, un cafè.

- Perquè a veure… si la cap de departament em toca de manera lasciva, explica’m tu perquè no la puc denunciar per assajament? - diu en Joan.

Una mirada sarcàstica. Un moment, que en Pol ha de contestar.

- Doncs en primer lloc perquè, com es pot veure, el teu erecte ego ha preferit venir-m’ho a xerrar que no pas anar-ho a denunciar a les forces de la llei. En segon lloc, no cardem, tocar-te lleugerament l’espatlla no s’assembla a res que tingui a veure amb la lascívia.

- Realment, el dia que no em portis la contrària…la puta! - ups, cafè massa calent - doncs això, que el dia que no em portis la contrària em sembla que et proposaré matrimoni.

- Va vinga, entenem, tinc feina fins a la fi dels temps i la teva assetjadora particular ho vol tenir per ahir. Ara mateix no soc gaire receptiu a les teves brometes de cafeteria. Ara, si ho necessites t’agafo de la maneta i anem juntets als mossos i els hi expliques com et van forçar a entregar la teva flor.- I en pol s’acaba el cafè d’un glop.

- Sí, realment tens molta feina. Normalment fas el paper i em rius les brometes. Oh Pol, estem en crisis…

En Pol demana el compte. Ja haurien de ser a dalt a punt per treballar.

- A més - en pol fa aquella mirada simpàtica seva - encara no em sento preparada per entregar-me en matrimoni a algú. Em sap greu Joan, hauràs de buscar una altra dona que et faci feliç i et toqui lascivament. Això sí, si em donessis un cop de mà amb la feina potser podríem negociar alguna cosa, no sé… un assot al cul, per exemple.

Tots dos riuen.

- Al final, sempre m’acabes fent el paperet - diu en Joan.

- Ho sé, tinc un problema.

- Perquè negociar una mamadeta…com ho tinc?

- Com intentar negociar un augment de sou… negre.

Tots dos surten i aixequen la vista. A la planta número tretze els hi espera encara mitja jornada de treball. També els hi esperen caps de departament, secretàries, fotocopiadores infernals, ordinadors, gent en general i aparells d’aire condicionat.

- Tu t’imagines als nostres pares tenint converses com aquestes? Proposant-se matrimoni, refusant-te, insinuant favors sexuals… jo no ho veig gaire. És ben bé que la confiança fa fàstic. Que quedi clar que en cap moment tenia la intenció que et prenguessis seriosament això del matrimoni. I la mamada tampoc. - diu en joan.

- Tranquil, tranquil. Crec que en cap moment he patit per haver-te de presentar als meus pares. Què? Pugem?

- Pugem.

I pugen.

Primeres Consideracions

Tot plegat és quelcom recurrent.

L'home neix, creix una mica, es torna imbècil als 14 anys, creix una mica més, es fa un blog, l'abandona, en fa un altre, el torna a deixar i així de manera més o menys cíclica fins a la mort ( dolça i tranquil·la, esperem).

Doncs mira. N'obro un altre. Com un campió.

Mai he tingut gaire clar que totes aquestes coses que em venen d'importunar tota una sèrie de lectors - lloats tots ells - amb escrits diversos arribarà algun dia a tenir algun significat, un mínim sentit existencial. Una mena de coherència universal. Una aprovació còsmica.

Oh, la Llum! On és la Llum que dona sentit als meus actes!?

Home, doncs molt probablement la Llum que dona sentit als teus actes es va quedar sense esma per donar sentit a res quan se't va ocórrer passar-te tres dies seguits disfressat de tortuga ninja. O quan et vas intentar passar el Super Mario Bros jugant amb el comandament al revés. O quan et vas enamorar com un imbècil per primera vegada. O quan vas anar a posar una queixa al servei d'atenció al client de la Renfe.

Sí, la Llum va fotre el camp esperitada. Cap a una illa deserta. Putes, drogues i en Keith Richards buscant cocos.

O sigui que ni sentits "catxondos" ni trascendentals ni res. Apa. I no em sap pas greu.

No fa gaire una persona respectable em va comentar que va obrir un blog d'aquests per estalviar-se els diners d'un psicòleg. Potser no és el motiu més sexy del món, però serveix com qualsevol altre. I tant content que se'l veia!

El meu motiu poc sexy? Doncs diguem que se'm posarà bé. Aquella sensació agradable que tens quan estàs Envaint Polònia.

I tots contents: Jo, ego, Llum i Keith Richards.

Benvinguts tots plegats.