Un dia em van dir que tots aquells que estimem, tot allò que estimem, per més anys que estiguin amb nosaltres, quan se'n van, sempre, absolutament sempre, creurem, rabiüts i revoltats, que ens han deixat massa aviat, que han marxat massa d'hora.
Se'ns obturarà el lacrimal i ens vessarà el llagrimer. La pena furiosa se'ns aferrarà i ens supurarà a la pell, ens agullonarà les narius, en les seves entranyes, en les seves profundes mucositats. Creurem tenir la boca seca, com paper de vidre, però de les genives ens brollarà una densa saliva amb gust de ferro; el gust de l'enyor.
Gust que no m'ha abandonat des que, aquest passat dijous, els meus ulls van llegir aquestes breus frases...
Davant els rumors d'avui dematí, esperant el comunicat oficial, us comunicam la dissolució del grup. En breu publicarem més info. Gràcies
— Antònia Font (@Antonia_Font) November 28, 2013
M'han acompanyat gairebé una dècada, des que els vaig descobrir, i en volia més, molt més. Jo no en tenia pas prou. Ni de conya.
Com sempre en aquests casos, però, en breu, la intervenció repressiva del super jo que basteix la nostra cultura i educació, m'acabarà amagant als soterranis enteranyinats del cervell, aquestes sensacions i sentiments. És llavors quan s'imposarà, altiva i victoriosa, la resignació de la derrota.
Potser llavors podré dir, i fins i tot escriure, la lletania d'habituals condols i emblemes trillats, dignes de campanya electoral tronada. Sí, ja ho sé, em quedarà la seva música i els grans moments viscuts al costat d'aquesta. Ja ho sé, collons. Però tots, absolutament tots, sabeu que ja no serà ben bé el mateix. A partir d'ara quan me'ls torni a posar, quelcom grinyolarà de fons, i un cert regust de ferro em retornarà a la boca.
I és que hi ha coses que, per més temps que quedi per viure i coses per venir, saps perfectament que seran inimitables. Irrepetibles.
Us deixo amb una cançó d'ells, però no pas cantada per ells, si no per altres veus. És la manera que trobo de dir, potser desencertadament, que per mi han estat precisament això, fer tant meves les seves cançons que les he cantades, amb maldestre mallorquina pronúncia, fins a ofegar la seva pròpia veu, innovant, fins i tot, tonades, ritmes i cadències. I ho he fet allà a on m'ha assaltat la febre "antoniafontera", ja fos a casa, al cotxe, als casoris, als bars, a les muntanyes i, és clar, i ja mai més, a prop dels escenaris.
Així que com bé diu la lletra original d'aquesta cançó:
"Problemes a mils, i cap solució,
me cag en sa lluna i vatua amb el món"
Però com també culmina, en crit encomanadís, aquesta preciosa versió, no puc acabar sense deixar ben clar que, aquests anys al vostre costat han estat, sens dubte, una patxanga genial i un immens...
"Pel·liculón!"
(ho veieu, ja m'està narcotitzant el super jo!)
(ho veieu, ja m'està narcotitzant el super jo!)
Arreveure "calàpets, nenúfars i princeses..." #A10AntòniaFont
