Adéu Senyora Pepita. Adéu iaia

Dimarts al matí va tancar els ulls en aquest món i va començar una altre vida en la que creia fermament. Les seves conviccions religioses eren fortes, i quasi tinc la certesa que li hagués encantat tenir una vida contemplativa. Però el seu camí va ser un de diferent. 87 anys molt lligats a la família. Patint sempre pels altres i poc per ella. Treballant de sol a sol en el negoci familiar, i només en els darrers anys pensant una mica més en ella, i sobretot gaudint de les seves dues nétes, l'A. i la C.

Jo la vaig conèixer ja farà vint anys. No sé si seria pels seus cabells blancs, però sempre la vaig anomenar de vostè: Senyora Pepita. A ella això la coïa una mica, volia que la tuteges, però a mi no em sortia. Amb els anys, quan va néixer l'A., va deixar de ser la Senyora Pepita per ser la iaia. I llavors si que ja sempre més li vaig parlar de tu, encara que mai l'anomenava Pepita. Només iaia. I al final ella ho va acceptar. Quin remei!

Conviure amb ella ha estat fàcil, tot i que no sempre compartíem algunes actituds ni pensaments. Però ni tot és blanc, ni tot és negre. Hi ha una gran escala de grisos.

Recordaré que fins que va poder cuinar, sempre ens guardava unes carmanyoles de croquetes i empanadilles congelades per emportar-nos a casa els caps de setmana. Recordaré la seva afició a comprar parament de la cuina, i sobretot, cassoles de fang. La recordaré quan talli el pollastre amb les MEGA estisores de carnissera que em va regalar (ella en tenia dels seus anys a la carnisseria familiar i em vaig enamorar). La recordaré quan faci les hamburgueses a casa amb la màquina premsadora que em va donar. La recordaré quan em posi les arracades, el collar o la pulsera que em va regalar (però com que no sóc gens d'engalanar-me, potser encara continuarà pensant que no em van agradar els seus regals..., res més lluny de la realitat). Recordaré les darreres paraules que li vaig sentir amb claredat ara farà ja un mes: Gràcies, M.! (només dirigides a mi).

Adéu Senyora Pepita. Adéu iaia.... Fins que ens tornem a retrobar.

La dura vida del turista

Fa tants i tants anys que no faig vida de turista que ja l'he oblidada.

Ja queden en el meu record llunyà aquells viatges amb la motxilla a l'esquena, la càmera de fotos al coll, la bossa dels diners i els papers a la cintura i la Lonely Planet a la mà (i a més em sembla que mai més tornaran, m'he tornat molt comodona, i això que jo pensava que no passaria...).

Ara quan anem de vacances viatgem amb tranquil·litat, a zones rurals o de platja, res de ciutats, amb pocs museus i menys encara top ten per visitar si o si. Ara si es queden coses per visitar no ens agobiem, pensem, ja ho farem una altre vegada! (innocents!!!!).

Però ahir, i com a part del regal d'aniversari per l'A. (ja ha fet 7 anys), vam anar al Parc Güell, la meca del turisme a Barcelona. Sabent de la multitud, no vam anar en cotxe fins dalt (on és impossible aparcar). Com si fóssim bons turistes, tots quatre vam pujar per la Baixada (o pujada segons es miri) de la Glòria. Escales (mecàniques algunes) i més escales (si miraves amunt) i turistes i més turistes (si miraves avall).

Vam passar pel passeig de les Palmeres, estirar-nos al terra per veure els plafons de la Sala Hipòstila, tocar el Drac guardià de les aigües i assentar-nos al banc sinuós.

Una bona passejada que vam gaudir d'alló més tot escoltant les explicacions de la petita de casa que sap tot el que es pot saber del SENYOR GAUDÍ.

Però confesso que em vaig cansar  (i això que ni vam trepitjar a més en el mateix dia la Sagrada Família, ni el Barri Gòtic, ni el Maremàgnum, ni.....). Què dura és la vida del turista!

Què és la sort?

No sé què em feia pensar que aquesta setmana, seria una setmana de bona sort per mi.

Ambicionava, i tenia la certesa, que em tocarien unes entrades per anar al teatre.

Ambicionava, i tenia la certesa, que em regalarien una invitació per anar a la fira Alimentària 2012.

Per res. Ni una cosa, ni l'altre.

Tanmateix, no desistiré i creuré en la meva sort.

Però, què és la sort? No sé explicar-ho, però jo estic segura que ja gaudeixo molt de la fortuna.....

Dutxa freda

I què millor que per baixar el meu ego superlatiu d’aquests dies que rebre una dutxa d’aigua freda. I ho dic literalment.

Aquest matí ha estat una odissea poder dutxar-me. Primer no sortia, l’aigua calenta. Amb una tovallola per sobre he hagut de sortir a la galeria. La caldera estava bloquejada!!! Ja de nou en funcionament he pogut començar el meu moment dutxa. Aigua calenta.... tra-la-rà, tra-la-rà.... fins al moment d’esbandir (jo sóc de les que apago l’aigua mentre m’ensabono). De nou aigua freda… ahrrrrgggggg!!!!! Crits a l’home de la casa (i això que eren quarts de set del matí, segur que ara m’odia més que mai haver-lo fet aixecar amb lo calentet que estava al llit) qui, sota les més estrictes directrius meves (a casa la caldera és cosa d'una servidora), l’ha pogut desbloquejar. Ràpidament, i per si de cas, finalització de la dutxa.

Uff, quin mal rotllo començar el dia així, avui el famós dia de la dona treballadora ::))) !!!!?????, oi? I ara pensareu: Ja ha trucat al al servei d’assistència??? Doncs, no. Hauré d’esperar a que es repetixi sovint, perquè sino venen a casa i em diuen: “Pues señora no sé qué pasa, porque a mi no me da ningún error” (i és cert, el dia que ells venen no passa res de res).


 

Alterada

Així és com em sento des de fa un parell de dies: ALTERADA. La sang em bull i visc en un núvol SUPERFELIÇ.

I tot per què????? Doncs perquè el meu altre blog ha tingut 40 segons de glòria. Un reconeixement públic que ha enaltit el meu EGO (ara és SUPERLATIU, i de tant en tant és magnífic!), i que ha significat un tsunami positiu de visites (amb rèpliques).

Ara, una mica bloquejada per tot plegat, només em queda que seguir endavant.

Taca vermella

Jo també he viscut els meus moments "World Mobile Congress" (o alguna cosa així) a Barcelona.

Un congrés que finalment s'ha pogut celebrar "sense incidents" perquè els treballadors dels transports de la ciutat van decidir no fer vaga, en contra de les consignes dels sindicalistes (personalment, penso que ja els hi val voler pressionar així per reclamar uns termes més que beneficiosos dels seus convenis, quan més de la meitat del país no pot protestar per res perquè van al carrer i prou, o quan els mateixos sindicats estan fent fora gent!).

Bé però tornem a la meva participació congressista....

La primera, la de circular durant una setmana en cotxe per una urbe plena d'autocars, minibus, taxis ocupats, monovolums fent les feines de taxi... (que vist així em va donar per pensar en on estava el problema si haguessin fet la vaga els de TMB).

La segona, la de comprovar que realment hi ha vingut prou gent a la trobada per a que tot i la flota automobilística el metro a plaça d'Espanya anés de gom a gom. Per raons que no explicaré, em vaig trobar a les 8 del vespre dins un vagó del metro a la mencionada estació on jo era l'única que anava amb el cap aixecat, sense smartphone que mirar (tot i que he de confessar que quasi em moro de ganes de tenir-ho, i de fet anava pensant: IMAGINA'T QUE ARA UN D'AQUEST VA I ET REGALA UN APARELL D'AQUESTS, ENCARA QUE SIGUI UN MODEL OBSOLET!), sense acreditació penjant del coll i, sobretot, sense vestit de color negre, marengo i colors foscos similars. Jo anava d'un meravellós color vermell (recordeu el meu abric?) però ningú es va adonar...