Last minute

No sóc tardona de mena quan quedo, per exemple, però quan he de fer coses sempre penso: Uff! Hi ha temps. Ja ho faré....

I si, si que ho faig, però quasi sempre a l'últim minut, aprofitant la darrera campanada.

El que em passa és que les mandres se m'instal·len dins meu.... i espero que amb el pas del temps desapareguin.... però no... Només marxen quan veig que el temps s'em tira a sobre....

I això és el que m'ha passat per fer un album de fotos que l'he acabat el darrer dia de l'oferta a les mil i una (és clar que és molt maco això de fer fotos digitals, però al final de les milers que tens no hi ha manera que trobis 100 que t'agradin prou per posar-les en un album)....i, segur, serà el que em passarà per pagar un rebut a l'ajuntament abans del dia 4...de novembre....sort dels pagaments per la xarxa!.

Sóc valenta???

Aquesta és la pregunta que em faig des de fa tres dies, quan vaig veure l'eslògan d'un partit catalanista i d'esquerres en un autobús.


Ara no recordo ni el nom de la dona ni la seva cara, però si el missatge:
"xxx valenta té tres fills i treballa a jornada complerta".


Jo no tinc tres criatures, només dos, però treballo i també tinc cura de la família (en sentit ampli). Em puc considerar valenta?


Sincerament no. Tot i el que diu el diccionari (valent: Que té coratge a emprendre grans afers, a afrontar els perills sense por), jo el terme valenta l'associo més a enfrontar-te a coses inesperades i no a fer la vida que has triat.


La meva vida no és resultat de ser valenta, sinó coherent amb el que penso, conseqüent amb el que m'han ensenyat i responsable com m'agrada que siguin amb mi.


Certament he de fer equilibris per moltes coses i moltes vegades, però no em sento com una heroina lluitant contra el món.Potser altres, si, però jo, no. Jo em veig més aviat algú que està content del que fa, i per tant, això no és cap heroïcitat.

Al terrat de nit...

... però no en una party, sinó... per estendre la roba.

Ja ho vaig dir un dia [vegeu] que de tant en tant el meu cos pot fer coses a partir de les 22 hores.... però no aquesta nit.

Tanmateix, la responsabilitat de les obligacions i veure com els arbres de davant de casa es movien ben intensament em van portar a finalment pujar al terrat per estendre la bugada.

La foscor i l'aire fred, però agradable, a la cara i bellugant-me els cabells amunt i avall, la lluna plena il·luminant i el cel nítid com poques vegades surcat de llums intermitents vermelles, vull pensar que d'avions, van ser bons companys de viatge per uns minuts.

El moment, em va compensar la feinada de penjar la roba (que sembla que mai s'acabi) a l'estenedor (tot i que bonica, la meva estampa no va ser tant idílica com la de la foto...).

Fem un salt

Ja ha passat un any des de la darrera festa dels Súpers. I els de casa hem tornat a anar. I ens ho hem tornat a passar "superbé".

Hem dedicat tot el diumenge, des de les 11 del matí fins a quarts de set de la tarde (cosa que fa un any vaig dir que no faria, veieu què deia llavors). Primer, ben assetadets a les grades per a veure la família dels Súpers i entrenant el salt que, finalment, venceria al Senyor Pla. Tot plegat van ser 2 hores d'espectacle i cançons que vam seguir amb entusiasme (jo vaig ser la primera a participar en tot, em sentia tant bé!) i una bona dosi d'emoció de veure les nostres petites atentes i participants en tot el que ocorria per davant seu. Després, com bons fans, ens vam acostar als personatges més estimats, i inclús vam aconseguir un parell d'autògrafs (quina sort!). Vam seguir algunes llargues cues per poder fer activitats, però com bons pares ens vam organitzar i les nenes no es van avorrir ni afartar de l'espera. Unes titelles o pintar en un bus d'aquells grocs americans, ens van deixar descansar a tots.

Al final del dia tos estavem contents, poc cansats i sobretot, gens agobiats (ara només tinc al cap la cançò de Fem un salt).

Aquest any, no faré cap predicció per la propera edició.... a excepció de: "si podem hi tornarem".

Ja sóc gran...

... però gran en el sentit de vella....Així m'ho van dir ahir.

És cert que no m'ho deien a mi, però si que les meves orelles ho van sentir mentre mantenia una conversa amb una desconeguda: "Yo tengo unos amigos ya mayores que tiene 40 años...." Els meus ulls em van treure espurnes, amb lo jove que em sento jo! Segurament jo en principi també em vaig equivocar i a la noia amb qui parlava li devia posar un lustre més del que tenia, i ella, estic convençuda (ho dic per consolar-me), crec que es pensava que jo no passava dels 30 si tenia dues nenes tant petites, quina alegria, oi??!!!


És clar, que aquest no va ser l'únic fet del dia que va voler posar-me al meu lloc en quant a l'edat que tinc i la que em sento.

Algú al metro (no li vaig ni mirar la cara) em va dir "senyora passi", i algú altre, de la família, em va dir que "estava plena d'achaques com les velles" (jo només li havia comentat que estava cansada, tenia mal de cap i dolor a la cadera esquerra). I al cap, em van retornar també les paraules que em vaig sentir, ara ja fa algun temps, "ets una mare vella" (crec que aquestes no les oblidaré mai. Em van doldre, perquè si bé és cert que ho sóc, també és cert que gran part de la meva generació som "mares velles", i per tant les coses no s'han de considerar igual que fa 10 anys. A més, si hauré de treballar fins els 67, per què no puc tenir els fills més tard? no és cert que l'esperança de vida s'allarga?).

Però tanmateix, jo segueixo sentint-me ben jove.

Final d'una sèrie

Ja està, ja s'ha acabat la sèrie Ventdelplà (àlies de Breda), i ahir vaig veure el darrer episodi. Han estat cinc o sis temporades (he perdut el compte, perquè de fet ja en fa algunes que no la seguia), massa temps!

Les situacions han anat i vingut, els sentiments, els personatges, els embolics... i al final, tot queda força arregladet (com d'altre banda era d'esperar).

Jo vaig veure les primeres dues temporades (i em servia de conversa amb la sogra que també la veia) perquè m'agrada el seu ànim costumbrista i pseudodivertit.... però després... ja era un allargar per allargar, i vaig anar perdent l'interès. Així vaig passar de no perdre-me-la ni un capítol a no importar-me si no el veia a deixar-la de veure.

Ahir però, la vaig voler veure. Vaig plorar una mica (força), sóc així, davant el dramatisme de tot plegat. I apa, ja està. Una altre sèrie pel record.

Ara ja només em queda Infidels, però com que la vulguin allargar massa, em passarà com aquesta.

(Reconec que he estat seguidora d'algunes sèries històriques --Dancing Days, L'esclava Isaura, Laberint d'Ombres, Los Serrano...-- però en totes he acabat per avorrir-les, excepte Pelotas, que se la van carregar abans d'hora, llàstima!). Per cert, de Laberint d'ombres em vaig convertir en la narradora oficial al menjador de la feina (feia uns resums, superxulos, sintètics, divertits, interpretats... imagineu l'èxit que tenia que quan va sortir el llibre de la primera temporada me'l van regalar.... encara déu ser per casa!)

Dos dies.... una alegria

Quina alegria he tingut avui!

No va i em diuen: Estàs més prima!!!! Si, si, he sentit bé: prima, més prima....

Jo no tinc la sensació, sobretot perquè darrerament penso que menjo una mica més del que necessito i sobretot coses tipus patés, formatge, croquetes, empanadilles o bunyols (per cert, boníssimssss tot i que els vaig fer jo), etc.

Però potser és cert.....

De fet, ahir una amiga va dubtar de que fos jo quan em va veure per darrera....(tan prima em devia veure????)

Jo més aviat vaig pensar, i encara penso, que s'havia deixat les ulleres a casa... i que a la d'avui li calen unes bones lentilles.....

Cargol treu banya....

Si la setmana passada a casa vam tenir l'oportunitat de collir quatre bolets sense nom, aquesta, i gràcies a les intenses pluges que ens han acompanyat (i que, d'altre banda, la seva previsió ja ens van treure al J. i a mi les ganes de fer un cap de setmana llarg fora de casa. Quina mandra fer la bossa!!!!) hem anat a caçar.... CARGOLS.

Bé, no em anat en serio... vull dir que va ser més aviat una casualitat perquè no anavem preparats (ens van sortir a trobar els cargols a nosaltres...).

Però és clar, qui els deixa passar??? A mi no m'agraden, però a les meves filles els encanten, i els meus pares, si en tenen, els hi posen a l'arròs de conill. Així, que vaig seguir amb la meva estranya aficció a recolectar coses de la (en aquest cas pseudo...) natura.

Ai que m'hauré de pensar molt seriosament això de fer-me un hort urbà.....! (alguna cosa que no es limiti a una planta de menta, vull dir).

Coses del més enllà

Ja sé que les dones tenim fama de poseir un sisé sentit o de que som una mica bruixes.... i segurament és veritat. O almenys en mi hó és.

No sóc una bruixa dolenta, ni tampoc sóc una pitonisa 24 hores al dia.

Només que de tant en tant, em pasa.... penso en una cosa, tema o persona (molt fugaçment)... i al cap d'unes hores o rebo una trucada, o un correu o en tinc notícies de la cosa, tema o persona.... Vaja, com si els astres m'haguessin posat en preavís del que passaria aquell dia.

Tampoc són coses importants ni trascendents, però que quan passen em creen una certa impressió, jo que em tinc per bastant racional (tot i que en el meu passat em llegis tots els horoscops del món).

Primers bolets de la temporada

I no em refereixo als que ja es poden comprar a les botigues, sinó els que vam collir aquest diumenge passat.

Aprofitant una excusa qualsevol, anar a la Fira del Llibre de Muntanya, vam passar el dia a Tavertet amb uns amics.

La fira en si, com cada any, i amb els mateixos expositors. Aquest any, vaig trobar que hi havia una bona dosi d'activitats complementàries per la mainada: taller de sílex, taller per a fer cabanes prehistòriques (ja en tenim dos a casa que segurament acabaran al pessebre d'enguany), jocs del món, gegants i presentació de llibre infantil amb breu taller de pintura sobre roba (i a casa a dues minibosses pintades que seran magnífiques per a portar una llibreta i uns llapissos en les nostres sortides!).

Després vam dinar en un tros de bosc proper, que va permetre als més menuts de la casa de trobar un munt de bolets, de noms i utilitats desconeguts per nosaltres. Què contents estàvem tots!, sobretot el més ganàpia dels nens que va trobar mitja dotzena de rovellons, aquests si que els coneixem, eh!.

Jo em vaig animar a veure si trobava més rovellons, però res de res. Sóc una péssima caçadora de bolets, i això que m'encantaria saber-ne.

Encantades per les troballes, el dilluns al matí les meves nenes van anar a l'escola amb un cistellet de vímet cadascuna ple de bolets per ensenyar a la mestra i als seus companys de classe.... sense paraules les cares de les nenes....

I el dia va acabar, encara, amb una altre diversió que ja us explicaré un altre dia (només apta per urbanites com jo).