Llarga vida a Gordon Brown

Ja fou el primer líder mundial a proposar una alternativa sòlida al nefast pla Paulson d’Estats Units de donar diners als bancs a canvi d’actius tòxics, és a dir, a canvi de res. L’alternativa consistia a nacionalitzar els bancs amb problemes i assumir-ne la gestió.

Ara ha sortit amb unes mesures fiscals per tal de sortir de la crisi realment interessants. Les rebaixes d’impostos tenen l’efecte de reactivar l’economia perquè posen en disposició dels individus un nombre major de recursos que poden dedicar al consum[1]. Normalment, baixar els impostos és una política titllada de dretes, però això és necessàriament així?

En Brown ha decidit baixar un 2,5% l’IVA (del 17,5 al 15%) i compensar-ho en part amb l’augment de la taxa marginal de l’IRPF (la que paguen els més rics) del 40 al 45%. Així que per una banda baixa l’IVA, un impost indirecte que afecta especialment a les classes populars que són les que dediquen una proporció de la seva renta més elevada al consum. I per l’altra, augmenta els impostos directes que han de pagar els més rics. Dit d’una altra manera, una baixada d’impostos que tindrà un efecte positiu sobretot pels més pobres, i que a més a més té la virtut d’impulsar el consum[2] que és el que convé a l’economia.

I el que és més important, el que podria ser un inici (potser sóc massa optimista) de reducció d’impostos indirectes[3] (regressius) i augment dels directes (progressius) posant fi a la trajectòria seguida els últims 30 anys. Perquè redistribuir rendes a través de la despesa pública és imprescindible, però fer-ho des dels ingressos públics és igualment imprescindible i a la vegada molt més senzill.

---

[1] Sempre que no se’ls guardin per prevenir-se d’un futur incert i difícil. Motiu pel que augmentar la despesa pública té un efecte més clar que reduir els impostos sobre la demanda agregada

[2] Els beneficiaris d’aquesta reducció d’impostos només se’n podran beneficiar consumint més i així no hi haurà el perill que es guardin els diners, amb el que l’efecte net d’una reducció d’impostos per impulsar el consum podria quedar amb res (vegis el xec Zapatero).

[3] Tot i que això requeriria una acció concertada de tot Europa, perquè el tipus mínim de l’IVA a què obliga la UE és del 15%. I la Merkel i en Sarkozy ja han dit que les seves polítiques no van en aquesta direcció.

Ha guanyat el canvi?

Sóc bastant escèptic respecte l'entussiasme que està generant en Barak Obama, però no em faria res estar equivocat. Ahir, el New York Times recollia aquesta notícia, la iníciativa d'un senador demòcrata per donar cobertura sanitaria universal als nordamericans. Una altre atac a la línia de flotació del neoliberalisme. Hi ha indicis que estem vivint un canvi en la ideologia econòmica dominant, o ara sóc jo el que peco d'optimisme?

A una illa deserta

hi ha un físic, un químic, un economista i una llauna d’escopinyes. Volen obrir la llauna per menjar i el físic planteja que si s’aplica una força en un punt focalitzat de l’envàs aquesta podria ser foradada. El químic defensa que si es sotmet la llauna a condicions extremes, la sal del mar, les altes temperatures de dia i el fred de nit, la consistència de la llauna s’aniria deteriorant i es podria obrir fàcilment. Finalment l’economista, que és el més llest de tots, diu:

Suposem que tenim un obrellaunes...

Aquest vell acudit, va ser un dels reclams que vam utilitzar fa uns anys amb un grup d’estudiants crítics amb el tipus d’economia que s’ensenyava a la nostra facultat (excessivament abstracta, deslligada dels problemes reals i en certa manera, marciana), per publicitar un seguit de xerrades i seminaris sobre aquesta temàtica.

Fa unes setmanes, vaig anar a un seminari de recerca de la UB on un investigador de la Reserva Federal de San Diego ens va presentar un model que predeia prou bé, a partir d’una sèrie de supòsits, el que havia passat des de l’any 2000 en endavant a Estats Units.

En economia, el recurs als models abstractes és una obligació per tal de poder analitzar en un context abordable la complexíssima realitat social. Ara bé, quan es perden de vista els supòsits i es comença a teoritzar sobre aquests com si fossin uns sòlids fonaments es superen els límits del que podria ser raonable.

Quan es diu que la innovacions tecnològiques en la construcció d’habitatges han permès que els preus de les cases caiguessin al voltant d’un 20 % el darrer any (perquè es parteix del supòsit que el preu = cost marginal)

Quan la realitat no s’adiu al model es transforma la realitat. El model prescrivia que quan els preus baixen la gent hauria de comprar més cases i viceversa. Però a la realitat, les expectatives compten, i quan els preus baixen, la gent compra menys perquè creu que continuaran baixant, de la mateixa manera que quan els preus pugen la gent compra perquè pensen que continuaran pujant i faran un negoci formidable. Com es resol aquesta problema? Es suposa que els preus dels lloguers cauen molt més ràpid que els preus de compra i això explica que la gent compri menys (perquè se’n va al mercat del lloguer). Que aquest supòsit no tingui res a veure amb la realitat no té cap importància.

Quan el ponent deia bajanada rera barbaritat i tota la sala anava assentint com si allò que s’estava dient fos totalment raonable...

Vaig sortir del seminari bastant desesperat, no per la gravetat de la crisi, sinó pel personal que corre pel món i que està encarregat de portar la política econòmica real.

Per sort no tots els economistes mantenen aquestes posicions, i el fet que hagin donat el Nobel d’economia d’enguany a en Paul Krugman m’omple d’esperança. Tinc la impressió que les coses poden canviar en dues vessants. En el món acadèmic ja fa temps que estan guanyant pes l’estudi de temes, com les desigualtats, que des de feia moltes dècades havien restat al marge de l’ortodòxia[1]. El reflex d’aquest canvi en el món de les idees també es podria plasmar en un nou ventall de polítiques que deixin enrera la fe cega en el mercat. Perquè el mercat és un mal amo, però pot ésser un excel·lent instrument al servei del benestar general.

---

[1] Encara que això no quedi reflectit en els plans d’estudi de les facultats d’economia del nostre país, almenys de moment.

Lliçons de transparència

Crec fermament, que els partits polítics haurien d’estar finançats exclusivament amb fons públics. Així s’evitaria que quan guanyessin les eleccions haguessin de començar a pagar favors que ben poc tenen a veure amb l’interès general.
Dit això, ja que les donacions privades existeixen, el mínim seria demanar que aquestes fossin públiques i transparents. Almenys hi hauria algun tipus de control públic sobre les decisions que prenen els diferents governs. Això al nostre país no passa, tot i la constant retòrica que hi ha sobre la necessitat de reformar el sistema de finançament dels partits polítics.
Avui m’he ensopegat amb aquesta web, que detalla minuciosament l’origen dels fons i la forma com s’han gastat els mateixos dels diferents candidats a la presidència dels Estats Units. Aquest país, que tant poc m’agrada en tants sentits, encara ens pot oferir algunes lliçons de transparència i democràcia. Encara que la forma com es financen no em desperti gens d’entusiasme pot ajudar a entendre perquè prenen determinades decisions polítiques un cop han arribat al poder. I també hauria de desinflar les expectatives de canvi de l’Obama en vista dels seus principals contribuents.

Salut,