Fa
quatre anys em vaig incorporar com a independent a les llistes d’ICV a
Vilafranca. Durant aquests quatre anys he vist moltes coses que malauradament
no es veuen des de fora. La que més em va sorprendre és la quantitat de
persones que dediquen el seu temps de forma totalment altruista per treballar
per una Vilafranca millor. Fora bo que es visualitzés la feina de totes
aquestes persones perquè de ben segur retornaria un cert prestigi al món de la
política i contribuiria a separar el gra de la palla i a acabar amb el “tots
els polítics són iguals”. Certament, hi ha molta gentussa, però també hi ha
molta noblesa, entrega i il·lusió.
Durant
aquests quatre anys, i només amb un regidor s’han plantejat moltes propostes,
iniciatives i batalles. Com que això és una visió molt personal m’agradaria
parlar de les dues en què m’he involucrat més a fons.
La
política de l’aigua. L’ajuntament de Vilafranca té una empresa 100% municipal
encarregada de subministrar aigua a tot Vilafranca i també a alguns municipis del voltant. Cada
partit polític amb representació a l’Ajuntament té un representant al
Consell d’Administració d’Aigües de Vilafranca. A mi em van escollir com a conseller d’ICV-EUiA. Quan vaig arribar hi regnava una opacitat i una manca
de control alarmants. Per exemple, va costar un cert temps aconseguir rebre la
documentació que s’havia de tractar a cada reunió amb uns dies d’antelació per
poder-la treballar amb temps. S’ha de dir que aquests aspectes van millorar
substancialment al llarg d’aquests anys.
En
aquest àmbit, el fet que va generar més tensió va ser la retirada de 750.000
euros de la companyia d’aigües per finançar l’activitat de l’ajuntament.
Evidentment, aquesta descapitalització de la companyia d’aigües, l’Aureli Ruiz
(regidor de CiU i president de la
companyia), la va plantejar inicialment com un préstec a tornar, cosa que
finalment no va ser així. Des d’ICV vam denunciar que aquells moviments,
inèdits en la història d’Aigües de Vilafranca, obrien les portes a la
privatització de l’empresa. Jo crec que vam fer prou soroll perquè
s’abstinguessin de ficar altra vegada la mà al a caixa i posar de nou en perill
Aigües de Vilafranca. L’altre gran batalla va ser per aclarir la situació legal
de la Depuradora de Vilafranca, (EDAR) que els informes de l’auditoria deixaven
clar que no era correcte. Segons l’opinió de la direcció el més còmode hauria
estat mirar cap a una altra banda i fer com si res. En el seu dia em vaig
oposar a signar els comptes per aquest motiu, i per això el Sr. Aureli Ruiz em
va amenaçar de destituir-me com a conseller. Finalment, la direcció es va
comprometre a arreglar aquesta situació. I de pas blindar la propietat
municipal de l’EDAR, un fet que si no s’hagués resolt hagués pogut acabar amb
la privatització de l’EDAR per part de la Generalitat que tenia previst
privatitzar les depuradores de les diferents Mancomunitats del país.
Això
no era cap broma, i de fet, la desídia del govern sociovergent ja va fer
possible que el govern de la Generalitat privatitzés Aigües Ter-Llobregat,
incloent-hi les canonades que travessaven el Penedès i que eren propietat de
l’Ajuntament i de les quals no en vam veure ni un cèntim.
La
darrera iniciativa, sempre fallida per la manca de suport suficient dels altres
grups tractava d’aprovar unes taxes de l’aigua més progressives i acabar amb la
situació actual en que els grans consumidors paguen un preu unitari de l’aigua
més baix, un fet que va en contra de l’estalvi, l’eficiència i el sentit comú.
L’altre
gran àmbit on em vaig involucrar a fons va ser la denúncia al voltant de
l’escàndol de la fallida i espoli de Caixa Penedès per part dels seus directius
amb la complicitat, per acció o per omissió dels representants del consell
d’Administració de la Caixa. Aquí s’ha de constatar que fins que nosaltres no
ens hi vam posar ningú havia dit ni piu sobre la fallida de Caixa Penedès.
Sobre això n’he escrit algun centenar de posts i ara només em voldria centrar
en l’acció del govern sociovergent en aquest tema. L’Ajuntament de Vilafranca
sempre ha tingut un representant a l’assemblea de Caixa Penedès, el darrer,
Aureli Ruiz(CiU), l’anterior en Franccisco Romero (PSC). I per aquest motiu era
un tema susceptible de ser discutit al Ple. Tot i així la primera decisió de
l’alcalde Regull va ser intentar il·legalitzar una moció que vam presentar a
l’Ajuntament per impedir-ne la seva discussió. Finalment no va tenir més remei
que permetre que es discutís. Aureli Ruiz, durant el debat va arribar a dir que
ell sempre havia votat a favor de tots els punts que s’havien portat a
aprovació a l’Assemblea de Caixa Penedès perquè considerava que sempre tot
s’havia fet de la millor manera possible. I també que els directius mencionats
no tant sols eren bones persones sinó que també eren amics seus. De fet el pare
de l’alcalde Regull, Enric Regull, havia estat uns anys al consell
d’administració de CP i havia aprovat els sous i fons de pensions dels
directius ara motiu d’escàndol any rere any. L’amistat, la por, el no voler
problemes pot ajudar a entendre que ens trobéssim tant sols quan vam treure
aquest tema a la llum. Totes les accions que vam impulsar des del nostre grup
per depurar responsabilitats van ser rebutjades, i quan van ser aprovades pel
ple, el govern municipal no va fer cap pas perquè es duguessin a terme les
demandes plantejades. El resultat final de la sentència judicial, com ja se sap,
ha estat molt benèvol amb Pagès, Troyano i companyia. No han passat ni una nit
a la presó i tant sols han tornat una part dels diners que van rebre de Caixa
Penedès.
Aquestes
dos temes, exemplifiquen el que es pot arribar a aconseguir amb un sol regidor
a l’Ajuntament. I també el que no és possible d’assolir. Evidentment que
s’hauria pogut arribar més lluny esmenant alguns errors i fent millor les
coses. Però ambdós casos van reforçar la nostra convicció que si volíem canviar
de veritat les coses havíem de créixer electoralment. Per tenir més força al
consistori i canviar el rumb de les polítiques municipals. I que difícilment ho
podríem fer sols. Aquest anàlisi, compartit amb altres formacions polítiques,
moviments socials i persones a títol individual és el que va motivar a finals
d’estiu del 2014 les primeres trobades de confluència municipal a Vilafranca per
intentar aglutinar al màxim de forces per concórrer a les municipals i aspirar
a governar per transformar la realitat social.
El
balanç dels darrers mesos és esperançador, ens hem posat d’acord en el
programa, les maneres de fer, la llista, la campanya, el finançament, hem
llimat les diferències, i ens hem fet forts a partir de les idees compartides.
Finalment hem confluït ICV-EUiA, Podem, Procés Constituent, Avancem, MES,
Partit Pirata, el moviment 15-M i un munt de persones independents. I els que
no han volgut confluir fins ara, esperem que ho facin després de les eleccions
per acabar amb la sociovergència i les seves polítiques en contra del Bé Comú.
He
començat parlant de l’aigua i de l’escàndol de Caixa Penedès, que son dos temes
d’importància cabdal per a Vilafranca. Amb un s’han salvat els mobles, l’altre
ha acabat molt malament. Són només dos exemples. Amb un Ajuntament liderat per Vilafranca
en Comú, estic segur que el desenllaç hauria estat totalment diferent. Per això
estic convençut que la força, l’empenta, la il·lusió i el compromís que hi ha
al darrera de Vilafranca en Comú és la millor garantia de que les coses es
facin defensant els interessos del 99% de la població.
Així
que, per què no Vilafranca en Comú?
