Al final m’hauré de fer una lluna a mida. De cartró pedra i en blanc i negre com a les antigues pel·lícules de Georges Mèlies. I col·locar cràters a cada fotograma, una mica a l’atzar. Una lluna bastida amb filferros i vestida amb llençols blancs. Una lluna una mica Ikea, senzilla però aparent, amb quarts minvants sota comanda, quarts creixents prêt-à-porter. Una lluna efecte òptic, que comenci i acabi a dins d’un telescopi, petit satèl·lit a tocar de la mà. La lluna en un cove, potser això és el que vull.
3 comentaris:
Tu i molts...
Una bonica manera de dir que vols la lluna en un cove. Però no et sembla que si tinguéssim la lluna, s'acabaria el seu encant?
Vida, diria que tothom
És un risc, però amb els anys s'aprèn a valorar les coses, arlequí!
C.
Publica un comentari a l'entrada