Grapadores

-Hola...- saluda mentre entra al despatx amb una carpeta ben curulla de fulls- et porto els informes que m’has demanat, els del 2009 i els del...òndia!
-Què passa?
-La grapadora...- assenyala amb el dit.
-Què li passa a la grapadora?
-No tens por? – pregunta una mica neguitós.
-Por de què?- diu el company, cada cop més estranyat.
-Oh...- respon- les nostres perquè són manses i ja vénen domades de fàbrica...
-Ah...- fa l'altre, bo i aixecant la cella esquerra – no ho sabia...
-...però un amic em va explicar que, a un amic seu, la grapadora (que per un error de comanda es veu que era silvestre), en una badada, li va grapar la corbata a la taula del despatx. I en l’estona que va trigar a reaccionar després de l’ensurt, li va grapar també els punys de la camisa, deixant-lo tot immobilitzat. La resta, ja te la pots imaginar...- afegeix amb aire greu.
-Carai...
-Sí, noi...bé, et deixo. Si vols alguna cosa més seré al primer pis, al despatx del Garcia. Vinga...adéu...
-Està com un llum de ganxo...- pensa. Es queda quiet un instant. Mira la grapadora de reüll. D’una revolada, l’agafa, obre l’últim calaix de la taula (ziiiip), la fica a dins (cloc!) i la tanca amb la clau (clac!)...- com un llum...- afegeix.

Com una pluja en si bemoll

Tot el dia que sonen. Els primers compassos de Clair de Lune dins el meu cap. Davallen les notes amb un dring de cristall, com si algú les deixés anar per una escala de cargol. I en arribar al terra – un tauler d’escacs tot fet de marbre- s’escampen arreu com una pluja en si bemoll que tot ho amara. El curiós del cas és que jo avui em sentia més Rolling Stones que no pas compositor noucentista – em sap greu, Claude. L’escampall fa estona que dura i les notes, ja immòbils, semblen confits. Un oasi, un paisatge impressionista de pinzellades lleugeres, un miratge blau en què fa bo capbussar-s’hi al vespre. Un redós amable on fins el temps, assedegat, s’hi atura a beure uns instants.

Sense milles ni armadura

Aprendre el tempo dels cossos entre batecs de temps. El lent transcórrer de les hores, jocs de mesures, espais sense vèrtexs ni caires. Vertigen, miralls, poms de maragdes, pistes d’aterratge per a globus Montgolfier, 99 red balloons, te verd amb aroma de poma, coca de sucre colrada a foc lent. Inventa’m una altra tarda blava de diumenge amb gotes d’anís. Parla’m en codi binari, digues, senzillament, “tu i jo”. I deixem el fora de joc en fora de joc.

Sàpiens

A fora cauen volves de neu, petits cristalls d’aigua glaçada. A casa, però, hi fa calor: la febre m’ha fet apujar força el termostat i els vidres estan ben enllorats pel baf. Recolzat al marc de la finestra, quan me’n vaig hi descobreixo, sorprès, l’empremta de la meva mà. A la taula del menjador hi tinc el llibre “Sàpiens” de l’Eudald Carbonell. Homo Sàpiens, és clar. És estrany, després de tant anys d’evolució, descobrir-se en aquest gest atàvic, reconèixer-se en els mateixos instints que ens defineixen des de fa gairebé 150.000 anys. La meva mà, de sobte, com una fotografia feta de petites gotes de vapor d’aigua que em diuen qui sóc, la imatge de la meva identitat: Sàpiens. La sorpresa de redescobrir allò que per costum donem per fet i que, ben mirat, és d’allò més extraordinari: l’Homo Sàpiens és l’únic animal que té plena consciència d’ell mateix, de la seva existència i de la seva relació amb el món que l’envolta. Fa 150.000 anys, un homínid, gairebé un primat, va entrar en una caverna humida i va encendre un foc per escalfar-se, per protegir-se del fred i els animals depredadors, per rostir-hi un tros de carn, segurament. De sobte, sota el sostre de la caverna, protegit de tot, amb la gana satisfeta i esperonat per la seva pròpia ombra projectada pel foc a la paret, algú va imaginar. Algú va pensar en d’altres móns, alhora, però, que prenia plena consciència del seu. D’homínid a dona i home algú va dir: “sóc jo, ara i aquí”, i tot recolzant la seva mà a la paret de la cova hi va deixar la seva empremta. La mateixa empremta que, 150.000 anys més tard, resta al baf de la finestra de casa meva. Petites gotes de vapor d’aigua que em diuen –ens diuen- “sóc jo, ara i aquí”. Sàpiens.

La lluna i jo

Al final m’hauré de fer una lluna a mida. De cartró pedra i en blanc i negre com a les antigues pel·lícules de Georges Mèlies. I col·locar cràters a cada fotograma, una mica a l’atzar. Una lluna bastida amb filferros i vestida amb llençols blancs. Una lluna una mica Ikea, senzilla però aparent, amb quarts minvants sota comanda, quarts creixents prêt-à-porter. Una lluna efecte òptic, que comenci i acabi a dins d’un telescopi, petit satèl·lit a tocar de la mà. La lluna en un cove, potser això és el que vull.

Fosc

Ningú no parla de quan la nit perd les ales i tots els carrers són buits, de quan la festa s’acaba: vidres trencats, vòmits i orins. Ningú no parla dels gossos de mirada trista que vagaregen pels carrers i els seus fanals de llum freda, pàl.lida i marcida. No, ningú no parla de les llambordes dures i humides, de quan els bordons es fan alts i els carrers, estrets. Dels escombriaires que reguen els carrers, els pidolaires, les putes de la Rambla i els cartrons de vi. No sempre és càlida la nit...

Estel

Ara pensava que el vent que envola els estels és el mateix aquí que al Tibet (tot i que no t’ho podria assegurar), que potser el compta és saber descabdellar el fil que ens porta al nen que el mena, a l’infant que un dia vam ser.

Pluja d'ahir, records de demà

Cau la pluja d’ahir per amarar tots els records de demà. Embornals de memòria, l’aigua del temps que fuig dies enllà. Bassals, tolls de dèries, desigs arbrats que creixen als racons, al capciró dels dits, a la comissura dels llavis. Un feix de llum travessa l’espai i els vitralls del pensament i la pols esdevé un oceà d’estels, una nebulosa multicolor que es dispersa suau a la teva mà. Darrerament cal un mapa per saber interpretar tots els colors del blau, les isòbares del somni. Però m’és igual.

Antonio Machado "revisited"

En paz con los hombres Y LAS MUJERES y en guerra con mis entrañas...

Potser abusem del concepte "políticament correcte"?

Sense paraules

Potser és que la vida de debò s'escriu sense paraules.

Urf

Feia una bona estona que l’Urf era assegut en aquella pedra tot pensant la manera de menjar-se aquella cuixa. Uns dies abans havia caigut del cel un raig de llum -que el grup va acordar anomenar “llamp”- que encengué una soca vella. La llum, d’un taronja intens, presa dins el tió, ballava amb el vent bo i escalfant-los a tots. Com a ofrena decidiren llençar-hi una cuixa de xai, ofrena que una hora més tard i davant del migrat rebost d’aquell dia, optaren per retirar del foc, per acabar descobrint amb gran sorpresa que la cuixa rostida era molt més bona.

Però avui del cel no hi queia res i l’Urf no parava de donar voltes a la manera com podia rostir el xai. Voltes i voltes...voltes i voltes...fins que al vespre, fosc i ja cansat, s’aixecà. Frustrat, va llençar una puntada de peu a un còdol que va anar a espetegar contra una altra pedra, tot fent sorgir, d’enmig de la foscor, una espurna d’un taronja intens...

Sota la pluja

El paraigües, capgirat per un cop de vent, desmanegat i trencat, fa l’efecte de ser un estrany aràcnid, un artròpode de barnilles metàl·liques que, enfilat a la seva teranyina de tela fosca, m’amenaça amb el seu fibló esmolat en forma de mànec. I jo, en un gest inesperat, em deixo amarar de gotes de pluja sabates i camals. Xop fins als pensaments esdevinc gairebé un bassal. No se m’acut altra manera de guanyar un paraigües.

Regalar silencis

A les parelles no les perd cap gran guerra. No. Les parelles es perden per petites batalles quotidianes: els aniversaris, per exemple. Oblidar una data assenyalada és perdre una mica la partida, fer un forat al cel, desfilar els núvols, despintar el somni. Perquè no agrada a ningú que li regalin silencis. O l'oblit.

La nota blava

“El piano no està fet per tocar jazz, ni blues- diu el músic- va ser dissenyat per tocar música clàssica, amb les seves notes i els seus intervals, una mica a la manera de Bach i el seu Clavicèmbal ben temperat”. Tot i així, els músics amb una formació menys clàssica, però amb les mateixes ganes d’expressar-se, de seguida van saber com trobar les notes que els faltaven: n’hi havia prou amb colpejar les tecles blanques i negres a la vegada, tot fent un lleuger moviment al biaix, per trobar aquesta nota una mica trista, una mica boja que alguns anomenen “blue note”. Encara que no sempre fa falta un piano per poder sentir-la. La nota que dóna sentit a tot, la nota entre les notes…

Mach 2

Més enllà de la velocitat del so, esquinçar l’aire, llambregada. I veure passar tots els objectes, decibels enllà. Que sigui primer el verb, doncs, un gest suau que no digui res i, alhora, ho digui tot. I després, si cal, que arribin les paraules.

De viatge

Tothom corre cap a un altre lloc
i cap al futur
perquè ningú no ha arribat a si mateix.

Michel de Montaigne

Els seus viatges són una successió de fotografies, res més. Si no ho han fotografiat no existeix. Són a tot arreu, des de Roma a la Sagrada família, un exèrcit de formigues amb màquines de retratar. Ho fotografien tot, res s’escapa a l’objectiu de la seva càmera. O potser sí: sabran explicar quan tornin quin gust feia el cafè a Roma? Quin aroma tenia? El tacte de les pedres centenàries, el sabran explicar sense fotografies? L’amabilitat de les persones, les seves paraules, noves per a nosaltres, com les fotografiaran? Tornaran amb les maletes plenes de monuments, edificis, quadres...tot. Una imatge al capdavall, res més. Per a ells els xiprers de Van Gogh seran això: un xiprer, sense saber-hi veure al darrera l’ànima atormentada del pintor. Carcassona serà només una ciutadella del sud de França i la Torre Eiffel, un monument. No en sabran res de la seva història, de la seva gent, del perquè, dels motius. Tot això els és igual. Es pot fotografiar el temps, tot sopant al Trastevere? I les notes dels músics ambulants a Colònia? L’olor de les flors a Suïssa, la podran fotografiar? El gust de la cervesa freda a Berna, el de la Mussaka a Atenes, les tapes a Donosti, l’aire al Montblanc...com ho fotografiaran tot això? Tornaran amb les maletes plenes de llocs i persones que en el fons no hauran existit mai perquè no han sabut veure’n la seva essència, els seus motius, la seva història, les raons per les quals un dia van ser i ara són. Viatges sense gust de res, asèptics, records...fets només de paper.

Cuerdos

Se lo soltó así, en frío, después de abrir la carpeta con sus informes. Hizo una lectura rápida, marcó un par de párrafos, puso una fecha y carraspeó: "Bueno joven- dijo el médico- según este informe usted está cuerdo. Se acostumbrará, ya verá...al principio cuesta, pero luego uno se resigna, o se acostumbra, ya le digo, que para lo que nos ocupa es lo mismo. Luego ya es todo más fácil". Salió de la consulta medio aturdido, casi levitando. En la calle la gente seguía con sus vidas: una abuela con un perro y un bastón cruzaban la acera. En el parque colindante un par de chicos jugaban a la pelota y en un banco, debajo de un magnolio, una pareja de enamorados se comían a besos. ¿Cómo era posible tanta normalidad? Cuerdo, cuerdo… ¿Pero cómo? ¿Por qué él? Y con la cordura vino todo: la universidad de Derecho, tan gris y sórdida, un bostezo de cinco años, pasantía incluida. Un trabajo anónimo, monótono y aburrido en una compañía de seguros, el tedio de la oficina, las telarañas del lunes por la mañana, las corbatas y los nudos, las tarjetas de crédito, el IBEX-35 y las hipotecas…¿En que momento contrajo la cordura? ¿En que momento la contrajeron todos? "Estamos todos cuerdos, cuerdos de remate"- pensó en medio de un atasco, un domingo por la tarde.

Blau

El fons de la platja és ple de d’estels que s’amaguen entre closques de petxina, mol·luscs i algues. Detectors de sols amb escafandre s’hi passegen amunt i avall, fan i desfan a ritme d’onada tot esperant que el senyal n’indiqui un amagat entre la sorra. Hi ha dies en què el temps és blau i, com el vent, bufa a favor nostre.