Conversa de les més fluïdes i ben trenades la d'ahir. La tinc en gran record, ja des d'avui. Fou al terme de Capolat, i més exactament al barri de Taravil, situat a tocar de les terres del Solsonès, i gairebé a les envistes del Pla de Busa.
Em correspon de dir, a més, que aquesta conversa fou sense enregistrar i que per això, doncs, m'afanyo a traslladar ací els apunts que ahir vaig escriure. Tot molt breu, és clar, i referit, si no dic altrament, a la parla del senyor Josep Muntadas, masover de Casòliba, un dels darrers pobladors d'aquests verals del Berguedà.
En el vocalisme tònic vaig observar (en dues ocasions, si més no) e tancada en el substantiu església (esdevingut iclésia), cosa que em mancava confirmar de les entrevistes anteriors; vaig constatar, també, com a fet sistemàtic, la reducció vocàlica continguda en mots com ara cinconta 'cinquanta', cotre 'quatre', igol 'quatre', als quals podríem afegir el substantiu codro 'quadre', que vaig enregistrar el primer dia d'entrevista.
Ja dins de l'apartat del vocalisme àton, vaig anotar un parell de modificacions que em cridaren l'atenció: els mots defícil 'difícil' (cas de dissimilació) i ententar 'intentar' (cas d'assimilació).
Formes com ara paia 'palla', taiat 'tallat' o trebaiar 'treballar' em serviren, no cal dir-ho, per confirmar la realitat del ieisme (també dit iodització) en els darrers parlants d'aquest indret.
En el consonantisme vaig apuntar els casos de relaxació representats per formes com puiar 'pujar', puiaven 'pujaven', puiador 'pujador', passeiar 'passejar' (aquest darrer observat en la muller del nostre informador), així com la persistència de les formes verbals del tipus tinria 'tindria', entre altres que d'aquesta mena ahir vaig poder escoltar.
A cavall entre el vocalisme i la morfologia verbal, vaig copsar les típiques realitzacions tancades de les vocals tòniques en algunes formes de pretèrit: deien, feia, que ja he enregistrat en altres indrets del Berguedà (Fígols, la Pobla de Lillet, Vallcebre).
I ja de ple dret dins la morfologia verbal, vaig poder observar les velaritzacions del tipus haigui, veiguis, entre altres.
I una parèmia, vaig apuntar-me: Diners en sang són fang, amb la qual hom vol advertir que els diners esmerçats en el bestiar (éssers de sang) produeixen guanys exigus.
Resta, doncs, ací una primera aproximació a les característiques geolingüiístiques més sobresortints d'aquest indret berguedà, de l'Alt Berguedà, tan proper, com he dit, a la comarca de Solsona.
Valgui aquest apunt com a senzilla nota d'agraïment envers les persones que m'acolliren en el caliu de la conversa.
Gràcies sempre.