Vuit dies a cal Poc-s'hi-cull!

Frase feta adreçada als infants del Lluçanès que no menjaven d’allò que havien de menjar o que no ho feien tant com calia. Me’n parlà, d’aquesta expressió, el senyor Jordi Sala, d’Olost de Lluçanès, baster d’ofici, informant jove, en una entrevista molt instructiva que hi férem a les acaballes del segle XX amb motiu de la nostra recerca per aquella comarca.

Aquesta és, com molts de vosaltres ja deveu saber, una expressió dita a tall de reny o amb voluntat comminatòria, la qual té equivalents en altres àrees del domini. Però la destinació solia ser, en aquests casos que ara us direm, no un mas imaginari o de discutible existència, sinó la de masos ben reals que en el seu moment s’han caracteritzat per la migradesa dels seus esplets. Vegem-ho. A Arbúcies (Montseny): “Vuit dies a cal Prim de Sta. Fe!”. A Susqueda (Collsacabra): “Vuit dies a can Guilla!”. I a Sora (entre el Lluçanès i el Bisaura): “Vuit dies a Colldebassa!”.
I res més: feu bondat.


Dedicat a Jordi Sala, d'Olost.

Tenir consistoris

Locució verbal. I bastant fixada: “Ui, tenen uns consistoris, aquells!”. En contextos com ara aquest constatem que el mot consistoris –en forma de plural, remarquem-ho– significa ‘conciliàbuls, controvèrsies, contrastos de parer’. Expressió molt viva, del llenguatge corrent i familiar, freqüentíssima a la vila de Torelló, no recollida entre les accepcions que els diferents diccionaris reconeixen al substantiu consistori.

Molt a la vora de Torelló, hi ha, ben assentada als termes veïns de St. Vicenç i de St. Pere de Torelló, la variant conquistoris sorgida, potser, per encreuament amb el verb conquistar, al qual, entre altres, el DCVB reconeix el sentit de ‘guanyar-se el voler d’algú’, molt acostat, efectivament, al de ‘guanyar-se el parer d’algú, convèncer’.

Dedicat als nostres informadors de la vall del Ges.

El catafal

Al terme de Susqueda (entre Collsacabra i Guilleries, en comarca de la Selva) el mot catafal serveix per designar la plataforma damunt la qual es duu a terme la matança del porc. I no solament en aquest indret hem tingut notícia d’aquesta accepció, sinó també a Viladrau i a St. Julià de Vilatorta (a Osona). En tots aquests llocs m’indiquen, però, que aquest ús en concret hi és força recessiu i que les generacions més joves el desconeixen en absolut.

Del llatí CATAFALCUM ‘empostissada’.

El baionaire d'Arbúcies

El substantiu baionaire 'mentider', que no trobareu al DCVB ni, per descomptat, al diccionari normatiu, és propi de l'àrea del Montseny i serveix, allà, per referir-se a l'individu que diu baiones.

Baiona 'mentida' figura al DCVB amb localització exclusiva a Olot.

Dedicat al senyor Francesc Serradó, de Mas Oller, a la vall de Liors d'Arbúcies.

Desmaga't, si tens calor

Amagar-se i desmagar-se. És clar que sí. I això ho farem segons convingui. Dependrà, sobretot, de la calor que tinguem, de la xafogor o de l’angoixa que faci, o de la rispa. I del senderi i criteri de cadascú, naturalment.

Amagar-se vol dir ‘abrigar-se’, i desmagar-se, ‘desabrigar-se’, i és així, doncs, que la imperativa que encapçala aquest breu apunt podria anar perfectament adreçada a un infant que encara no domina l’art d’adaptar-se a les variacions de temperatura i no sap preveure pel seu compte quan escau de fer cada cosa.

Aquest ús específic, del qual ens informen els amics del Mas Andreu de St. Vicenç de Torelló, és propi, si més no, del català parlat al sector de la vall del Ges (al nord-oest d'Osona). No sé si es diu o s’ha dit en altres indrets, però el cas és que no em consta que això sigui compartit per la majoria de la població, sinó més aviat al contrari: tot el que me’n diuen els informadors del Mas Andreu suggereix que es tracta d’un ús més aviat restringit i característic d’un registre familiar.

Consti, però, que el DCVB sí reconeix al verb desmagar (que hi té entrada pròpia) el sentit general de ‘treure o mostrar allò que estava amagat’ i el localitza al Berguedà, el Lluçanès i la Ribagorça.



Dedicat als nostres informadors de St. Vicenç de Torelló: Bernadet Fontserè, Ramon Fontserè, Assumpta Pujol, Josep Pujol i Joan Roquet.

Quina benòria!

Benòria vol dir ‘esplet, naixença’, és mot substantiu de gènere femení i l’hem conegut gràcies a l’amic Josep Comas Areñas (Josep de Sora), autor de diverses i recomanables narracions d’ambient rural, editades per ell mateix, farcides de veus i girs castissos dels que tant ens agrada de trobar als qui estimem la variació geogràfica (i la unitat!) de la nostra llengua històrica.

Tot i que a hores d’ara no sé precisar la distribució geogràfica d’aquest mot i que jo mateix el conec d’uns pocs mesos ençà, us puc indicar, tanmateix, que en el meu entorn familiar de Torelló, a la vall del Ges, m’han informat que aquest hi és, allà, un mot corrent, no gens insòlit, car s’ha usat –igualment que a Sora, municipi situat entre l’Alt Lluçanès i el Bisaura– per referir-se sobretot a una bella naixença d’hortalisses (o de productes del camp, o de bolets, si s’escau), però sovint, com ens diu l’amic Josep de Sora, per fer notar que aquella naixença –o naixó, que dirien a la Garrotxa– s’ha produït de manera especialment generosa, o inesperada pel col·lector. Equival, doncs, al sintagma bé de Déu i n’és, sens dubte, una bona alternativa, molt expressiva: “Quina benòria d’enciam!”.

Benòria no figura al DIEC ni al DCVB, però li hem trobat, això sí, un bon contrapunt en el mateix DCVB. Es tracta del substantiu malòria ‘malura, malaltia’ (pron. malori), que hom documenta en àrea del dialecte rossellonès. Posats aquests dos mots de costat, de seguida ens adonem que, ultra la seva possible condició d’antònims, tots dos, efectivament, semblen haver estat formats de la mateixa manera, és a dir, sobre la base d’un element nominal (bé ‘benefici, profit’ en el cas de benòria, mal ‘dany, perjudici’ en el cas de malòria) al qual s’ha afegit el sufix –ORIA, que hi aporta la idea de ‘conjunt’.

Deixeu-me afegir, com a cloenda, que el mateix procés de formació (amb el mateix sufix derivatiu) es pot veure en el substantiu cridòria ‘cridadissa’, del lèxic comú, i a cabòria, eufòria o cantòria (molt usat, aquest, per l’escriptora Caterina Albert), i encara en el plural calmòries ‘calmes de gener’, mot bellíssim, propi del llenguatge dels pescadors de Cadaqués, que trobareu consignat, per si mai ho voleu consultar, en el llibre intitulat El vocabulari de Cadaqués, de la professora Ernesta Sala, publicat l’any 1994 per Parsifal Edicions.

I res més, senyors.

Salut i mots tinguem.

Comentari dedicat a Josep Comas Areñas.

El zidro del Bisaura

El zidro. Ho hem escrit així, amb minúscula inicial, no pas per negligència o ignorància nostra, sinó pel fet que aquest és un nom comú que els parlants de més edat de la regió del Bisaura (al nord d’Osona, a tocar del Ripollès i la Garrotxa) coneixen prou bé i que s’ha fet servir per designar un objecte tan proper, tan íntim, com ho és l’orinal, d’aquells que en temps de l’avior sempre es tenien a punt en previsió d’inoportunes contingències nocturnes; el seu lloc de vetlla preferent era, com sabeu, al dessota del llit.

De gibrelletes, doncs, va la cosa. De gibrelletes, orinals, bacins..., que aquests també són noms que s’han fet servir en aquesta i altres àrees del nostre domini lingüístic per al mateix ús, amb la particularitat, però, que en el cas a què ens referim –el del zidro, vull dir– el nom comú surt d’habilitar un antropònim, és a dir, un nom propi (Zidro, hipocorístic d’Isidre).

Aquest especial procediment d’habilitació no és pas nou ni exclusiu dels nostres dies, car té antecedents en la nostra llengua medieval. El senyor Lluís Orriols i Monset (a qui devem un finíssim escorcoll de documentació vària de la comarca d’Osona) ens ho demostra amb textos del s. XV datats a la ciutat de Vic, on figura, amb aquesta clara intenció, el substantiu berenguera. Aquestes referències les podeu trobar en el primer volum, pp. 176-177, de La contribució d’Osona a la llengua catalana, obra extensa, publicada l’any 1994 per Curial Edicions Catalanes.

Referències semblants –però contemporànies i posades sobre el territori– ens les donen els professors Lídia Pons i Joan Veny en el segon volum de l’ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català). Sota l’entrada corresponent al concepte de què tractem (qüestió núm. 278) se citen, efectivament, els substantius pasqualet i manola (que hom situa en terres valencianes: a Xiva de Morella, el primer, i a l'Alcúdia de Carlet, el segon).

Tots aquests apel·latius són, com dic, per fer referència a aquest distingit i noble dipòsit. I sense cap mena d’escrúpol els hem portat aquí. Perquè sempre hem estat del senzill parer que la realitat de la vida –prou dura, d’altra banda– no ha d’estar gens renyida amb l’humor i la ironia amb què el llenguatge a voltes sap guarnir-la. I de cap manera no podríem entendre que, arribats en aquestes alçades de la història, algú volgués censurar o silenciar mots com ara aquests amb el sol pretext –pretext purità, hauria de ser?– que poden ser ofensius per a les persones o per a la seva dignitat.

Si així fos, si així haguéssim de procedir en tots els nostres afers, no em vull ni em puc imaginar on aniríem a raure. Segurament restaríem impedits, o amb grosses limitacions, endreçats i pulcres, això sí, però tanmateix ben ensopits de la vida, anodins, mancats d’intel·ligència. I sense espurna, ai las!

Comentari dedicat als nostres amics i informadors del Bisaura: Anna Coll (de Vidrà), Josep Comas (de Sora), Eudald Crosas (de St. Quirze de Besora), Maria Espadaler (de St. Quirze de Besora), Dolors Masias (de Sta. Maria de Besora), Alfons Teixidó (de Sora), Josep Trapé (de Montesquiu), Ramon Vila (de Montesquiu) i Ramon Vila-Abadal (de Vidrà).