Mostrando entradas con la etiqueta articles. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta articles. Mostrar todas las entradas

miércoles, 26 de junio de 2019

L'article proposat al mes de juliol


L’article proposat per Sisco Lahosa cada mes,  que repartirem la propera trobada dels diLLUMs el proper 1 de juliol:
Després de reflexionar sobre la necessitat d'ampliar l'ús i la difusió cultural ( fa dos mesos) i de veure com evoluciona el concepte de cultura (mes passat), aquest mes, tancant el cercle, Sisco Lahosa ha considerat oportú posar a consideració de tots i totes aquest article (Què en fem, de la cultura?), que vindria a donar raó de ser als anteriors. Parlem i ens interessen pel fet cultural perquè el considerem fonamental per al desenvolupament, l'autonomia i l'esperit crític que tota persona necessita per evolucionar i, a la vegada, ser més persona.
L'article apareix al diari Ara del 3/VI/ 2019, a la pàgina 24: ¿Què en fem de la cultura?. L'autor és Isaias Fanlo, escriptor i gestor cultural. Investigador de la Universitat de Chicago.


lunes, 27 de mayo de 2019

l'Article del mes


PROPOSTA ARTICLE PROPERA TROBADA DlLLUMS
Per a la propera trobada dels diLLUMs d’arts al Forn del 3 de juny, desprès de convidar a prendre consciència de la necessitat d'engrandir l'us de la cultura perquè cada cop siguem més els qui en prenguem consciència de la seva funció, necessitat i importància, Sisco Lahosa fa la proposta d'aquest article aparegut al diari Ara d'aquest el 21 de maig de 2019: "Autoajuda per a "instagramers" " en el qual se'ns convida a paltejar-nos, de manera urgent, algunes preguntes i reflexions sobre el camí que està prenent el consum cultural. L'article el signa Anna Petrus, cineasta.
Si us voleu apuntar per a la propera trobada, us podeu inscriure a dillumsdartsalforn@gmail.com 
Tothom està convidat.

lunes, 3 de diciembre de 2018

L'article del mes

Avui és el primer dilluns de mes i, per tant, tenim trobada dels diLLUMs d'arts al Forn, col·lectiu que no para de créixer.
I com cada mes, Sisco Lahosa ens proposa un article per a reflexionar. En aquest cas es tracta de l'article "Sistema judicial i poder econòmic", de Júlia Miralles de Imperial (Politòloga i advocada) que es pot trobar al diari ARA del passat dimecres 28 de novembre a la pàgina 27.

viernes, 2 de noviembre de 2018

Articles del mes


Com cada mes, articles proposats per Sisco Lahosa per a reflexionar: 
 .
2.-Diari La Vanguardia: "Qui mana de debò a Espanya".

jueves, 27 de septiembre de 2018

L'article del mes

1 d'octubre, primer dilluns de mes i, per tant, trobada mensual dels diLLUMs d'arts al forn.
Suraran moltes emocions, segur.
Però parlarem de moltes altres coses, entre bons aliments i, sobretot, companyia.
Com cada mes, Sisco Lahosa ens recomana un article per a reflexionar.
Es tracta d'un text de Borja de Riquer aparegut a La Vanguardia del 6/IX/ 2018 que porta per títol:
"Un judici polític transcendet". L'enllaç per poder-lo consultar és el aquest. :

domingo, 1 de julio de 2018

Articles del mes

El 2 de juliol tenim la trobada de cada primer dilluns de mes. I com cada mes, Sisco Lahosa ens proposa alguns articles per a reflexionar:
A:- Article de Jordi Sànchez al diari ARA:" Per un diàleg exigent". Del dijous 21 de juny, a la pàgina 26.
B.-Article d'en Jordi Llovet, també al diari Ara:" Màsters i doctorats" Del 16 de juny, a la pàgina 43.
C.- Article d'opinió del periodista tortosí Daniel Arasa a La Vanguardia: "La Catalunya oblidada". Del 17 de juny a la pàgina 36.

miércoles, 30 de mayo de 2018

Propera trobada

El 4 de juny tenim la trobada mensual corresponent al mes de juny.
Gaudirem d'una bona colla d'escriptors, músics, i artistes en general i també de la representació d’un fragment de l’obra "Criatures", de T de Teatre, a càrrec del Grup de Teatre Gresol d'Alcanar.
Els diLLUMs també són bons per a la reflexió, a partir dels articles que ens proposa Sisco Lahosa. Aquesta vegada es tracta de dos articles de Daniel Innerarity, filòsof i catedràtic de Filosofia política a la Universitat del País Vasc.

1.- Article "L'aliança dels neuròtics" a "La Vanguardia", el dia 12/V/ 2018. Pàg 28.
2.- Entrevista al diari ARA, del 22 /V/ 2018 . Pàg 31.

domingo, 6 de mayo de 2018

Trobada de maig

Demà 7 de maig tenim una nova trobada dels diLLUMs d'arts al forn.
Entre altres coses, farem un nou kahoot literari a proposta de Mercè Falcó, amb preguntes sobre Gerard Vergés, amb premi inclòs.
Com cada mes, Sisco Lahora ens proposa un article per a reflecionar. En aquest cas, El poder dels llibres, de Mònica Zgustova, publical al diari ARA el 27 d'abril, i que podeu llegir en aquest enllaç.

miércoles, 4 de abril de 2018

Propera trobada i article del mes

El 9 d'abril tenim la propera trobada dels diLLUMs d'arts al forn. Com sempre, us animo a vindre per a estar una estona, junts, compartir inquietuds, idees, il·lusions, per a mostrar la nostra obra (pintures, dibuixos, fotografies, textos, trucs de màgia...), per a fer-nos recomanacions... o simplement xerrar, acompanyats de les delícies que ens ofereixen al Forn de la Canonja. 
 També us animo que feu extensiva la invitació a qui cregueu convenient, tant se val que sigui una persona creadora o usuària de cultura, veterà o novell.
També aprofito per a enllaçar l'article que cada mes ens recomana Sisco Lahosa.
Es tracta de l'article "Sobre la novedad de lo nuevo", de Josep Ramoneda, publicat a La maleta de Port Bou

domingo, 4 de marzo de 2018

els articles proposats del mes

A partir d'esdeveniments recents i que, en certa o en gran manera, ens afecten en tant que gent preocupada per la cultura, l'art i la llibertat d'expressió, aquest mes Sisco Lahosa fa una doble proposta mitjançant la que voldria oferir una doble perspectiva a l'hora d'avaluar i analitzar el que està succeint. El tema es planteja des de la perspectiva jurídica i des de la filosofia, totes dues aportacions són complementàries i prou enriquidores. 
Condemnes d'avui, victòries de demà.
ARCO i les paradoxes de la paraula lliure

domingo, 4 de febrero de 2018

L'article del mes

L'article que cada mes ens proposa llegir Sisco Lahosa. Aquest cop es tracta d'una entrevista a Nuccio Ordine.

martes, 9 de enero de 2018

Article del mes

L'article que cada mes ens recomana Sisco Lahosa
Preàmbul: passats els dies, amb l’adient “distància terapèutica”, és bo fer-se càrrec del que les eleccions passades han significat i poden representar pel país i per les futures relacions amb l’Estat espanyol. L’aportació que aquí us presento és una més de les moltes que s’han escrit, i, no necessàriament ha de gaudir del vist i plau general.
M’ha semblat prou objectiva i realista. Al mateix temps prou punyent envers els reptes que uns i altres tenim.
.
El País, 31 de desembre de 2017

Milagros Pérez Oliva, és professora d’anàlisi de l’actualitat a la UPF i vicedegana del
col·legi de periodistes de Catalunya.

Aquest article va aparèixer el passat 31 de desembre al diari El País.

sábado, 2 de diciembre de 2017

L'article del mes

L'article que tots els mesos ens proposa Sisco Lahosa:
Preàmbul: En motiu de tot el que hem anat vivint, políticament i socialment parlant aquests darrers temps, reflexions com les que aquest diplomàtic, filòsof, polític i assagista italià ens fa, no deixen de tenir plena vigència. Quantes coses hi ha que no sabem i que ens tenen com protagonistes!. Han passat els anys i encara ara continuem tenint la sensació que entre “el palau i la plaça” no només hi ha una distància física o de funcions, també hi ha molta “falta de transparència”.
Malauradament la majoria de mitjans de comunicació ni ajuden ni ajudaran a espargir aquesta “boira”, ans al contrari, si no anem vius, ens la faran més espessa.
.
La boira entre el Palau i la plaça és sempre densa : ... “ No us sorprengueu que no se sàpiguen les cosses del passat [...] perquè si ho considereu bé, no tenim notícia veritable de les presents [...] i sovint entre el palau i la plaça hi ha una boira tan espessa o un mur tan gruixut, que, en no poder penetrar-h l’ull dels homes, el poble sap tant d’allò que fa qui governa o de les raons per què ho fa com de les coses que es fan a l’Índia.” Guicciardini, Francesco (1483-1540)*
.
Entre els consells dispensats en forma d’”admonicions”, aquest “aforisme” és un dels més cèlebres que es troben en els Ricordi de Francesco Guicciardini*. Valent-se d’una experiència madura al llarg de divuit anys (1512-1530) d’activitat política i diplomàtica, l’autor reflexiona sobre la “boira” que s’interposa entre la plaça i el palau. Palazzo Vecchio i piazza della Signoria, a Florència, es converteixen, doncs, en el símbol del misteri que envolta els llocs on es deté el poder, inaccessibles als governants ,que, des de fora, voldrien entendre el que realment s’hi fa. Entre qui governa i qui no governa s’estableix la mateixa relació asimètrica que hi ha entre qui sap i qui no sap:“El poble en sap tant d’allò que fa qui governa o de les raons per què ho fa com de les coses que es fan a l’Índia”. Però aquest “no saber” no depèn ni de la distància temporal ( “ No us sorprengueu que no sàpiguen les coses del passat”), ni de l’espacial (“no conèixer les coses que es fan a les províncies o en llocs remots”). Es tracta més aviat de la impossibilitat natural de penetrar en les seus on s’exerceix el poder, perquè entre el príncep i els seus súbdits hi ha sempre una “boira” o un “mur” que no deixa veure més enllà. No és sorprenent, per tant, que el món estigui ple d’opinions equivocades i efímeres ( “ És per això que el món s’omple fàcilment d’opinions errònies i vanes” ). I encara que per Guicciardini – que va viure en una època marcada per rapides mutacions- l’univers sencer dels intercanvis socials sembli governat per la il·lusió i per la impossibilitat d’establir-hi regles absolutes, la lectura del seu aforisme legitima una pregunta: ¿ avui, a segles de distància, la boira entre el palau i la plaça s’ha dissipat, o bé s’ha tornat encara més espessa?.
.
*-Busqueu: Guicciardini, Francesco a metahistoria.com/ biografies.
.
**- Podreu trobar aquests i altres textos a: “ Clàssics per a la vida” de Nuccio Ordine,

editat per Quaderns Crema. Barcelona,2017.

domingo, 5 de noviembre de 2017

L'article mensual

L'article que cada mes ens proposa Sisco Lahosa. Entre noticies, convocatòries, missatges i neguits, prenem temps per reflexionar i anar paint:
 .
Però, tot això és legítim?
Des de fa uns mesos, un problema travessa tots els debats sobre les iniciatives legislatives i executives promogudes pel govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Especialment, aquelles que no són reconegudes pel govern espanyol com a ajustades a l’ordenament jurídic constitucional, no pas perquè siguin inconstitucionals per se i, com a tals, il·legals, sinó perquè els intèrprets amb autoritat constitucional reconeguda formalment, tot i la seva submissió a les directives polítiques de l’executiu, les consideren com a tals, encara que, com qualsevol interpretació, pugui ser discutida per uns i altres intèrprets igual d’autoritzats però no reconeguts. Aquest problema és la diferència entre legalitat i legitimitat, un tema clàssic en la filosofia del dret i en el pensament polític modern.
Des de les instàncies de poder espanyoles ( legislatives, executives i judicials a l’uníson) es repeteix que els que no és legal no és legítim. Des del govern i el Parlament catalans, al contrari, se sosté que no tot el que no és legal pot considerar-se il·legítim, i, en conseqüència, que és possible promoure iniciatives legislatives encara que no siguin reconegudes com legals perquè són, precisament, legítimes. Per a uns, així, legítim és sinònim de legal, mentre que, per als altres, hi pot haver coses legítimes que no siguin estrictament legals. Deixo molt conscientment de banda disbarats teòrics, insostenibles de manera racionalment argumentada, com el que Rajoy ha estat afirmant, i amb ell tota la tropa que repeteix el seu argumentari, des del 7 d’octubre ( “el que no és legal no és democràtic”) , perquè és difícil trobar antecedents d’una certa solvència per avalar una absurditat com aquesta.
Què volem dir quan parlem de “legalitat”? Què volem dir quan parlem de “legitimitat”? Com ja sabia Aristòtil, fa vint-i- cinc segles, és molt difícil, si no impossible, discutir sobre qualsevol cosa si abans no ens posem d’acord en el sentit que tenen les paraules. Per això, el que durant segles va ser considerat el filòsof sempre començava a pensar a partir del que , en grec, és la paraula més repetida en els seus textos : “légetai...” (“es diu...”). Preguntem-nos, doncs, què diem quan parlem de “legalitat” i de “legitimitat”. Pot ser un bon punt de partida per no perdre’s en consideracions impertinents des del punt de vista lògic.
El Diccionari de la llengua catalana de l’IEC defineix legal i legalitat com allò que és “conforme la llei”,. I, segons això, la legalitat d’alguna cosa depèn de la seva adequació a la llei, vigent en cada moment, i, per tant, provisional, transitòria o convencional. Legítim i legitimitat, tanmateix, és allò “ fundat en el dret, vàlid perquè és conforme a la llei, als principis acceptats”. És fàcil de veure que, tot i que el que és legal pot ser també legítim, el que és legítim desborda el marc estret del que és legal, ja que el que és legítim apunta a alguna cosa que troba el seu fonament més enllà de la llei, sigui “el dret” o siguin “els principis acceptats”. És d’aquest fonament, extrínsec a la llei, d’on deriva la legitimitat d’una cosa. Afegim, a més, que dret , segons entén el diccionari de l’IEC, és “la facultat d’exigir allò que ens és degut, de fer allò que la llei no defèn, de tenir, exigir, usar, etc., allò que la llei o l’autoritat estableix a favor nostre o ens és permès per qui pot”.
No hauria de ser gaire complicat d’entendre, veient només el significat de les paraules, i estalviant-nos una argumentació més completa d’autoritats, en l’àmbit de la filosofia del dret, per avalar aquesta obvietat, que mentre que el que és legal només remet, com a fonament seu, a l’adequació a la llei, el que és legítim remet a un “dret” i uns “principis” que estan més enllà de la llei convencionalment vàlida en cada moment. Així, en les teocràcies medievals, aquest fonament, més enllà de la llei, és Déu, font inspiradora de la legitimitat del que és legal . I, en sistemes absolutistes dels segles XVI al XVIII, el fonament és el sobirà, última instància de la qual emana la legitimitat de les lleis. En el pensament polític modern, a partir de les revolucions francesa i americana, quan s’estableixen les bases de les democràcies modernes l’únic fonament reconegut de la legitimitat de les lleis és la voluntat del poble, és a dir, l’acceptació de les lleis per part d’aquells a qui la llei ha de regir.
Per això, Alexis de Tocqueville va formular a “La democràcia a Amèrica”, un clàssic indiscutible i indiscutit del pensament polític modern, que “ quan es vol parlar de les lleis polítiques [...], sempre cal començar pel dogma de la sobirania del poble”. O, en una formulació encara més expeditiva i rotunda: “El poble regna sobre el món polític [...] com Déu sobre l’Univers. És la causa i fi de totes les coses; tot ve del poble i tot hi torna”.
En les qüestions que ens ocupen aquests dies, molta gent es pregunta si el Parlament de Catalunya pot legislar d’acord amb la legitimitat que li atorguen les lleis, encara que puguin contravenir el que unes altres lleis determinen. La resposta és gairebé de parvulari de filosofia del dret: per descomptat! Entre altres raons, perquè el mateix Estatut d’Autonomia vigent el defineix així: “El Parlament representa el poble de Catalunya”. És en virtut d’aquesta capacitat representativa, que determina el seu poder i la seva funció, que no hi ha més legitimitat per al que el Parlament de Catalunya pugui determinar que “el poble de Catalunya”. Fi de la citació. Fi del debat. I, a partir d’aquí, amb calma i paciència, però amb determinació, a obrar en conseqüència.
 .

Xavier Antich (Filòsof i professor de la UDG). Diari Ara 12/Oct/2017

viernes, 8 de septiembre de 2017

El disgust dels escanyapobres

Un nou article mensuals que ens recomana Sisco Lahosa per a reflexionar:
.
Preàmbul:
Els atemptats de la Rambla van “eclipsar” la permanent presència en les pantalles, ràdios i premsa del dia. Ara, passat l’efecte, sembla que el problema torna a revifar; s’anuncien noves vagues... I tot plegat fa necessari aprofundir amb situacions o fets que, com aquest, ens situa en la realitat d’un país en el que hi queda molta feina per fer...
El disgust dels escanyapobres  (Diari ARA. 16 d’Agost del 2017)*
Aquests dies hem pogut i podrem sentir encara un cor de veus (encapçalades per les del ministre de Foment, Iñigo de la Serna, i el seu lleial secretari d’estat, Julio Gómez Pomar) que s’exclamen amb escàndol perquè els treballadors de seguretat del Prat reclamen un augment de sou del trenta per cent en relació al salari que cobren actualment. Què s’han cregut, això no té precedents i és forassenyat. Troben que 900 euros mensuals és una remuneració ben raonable per a un treballador no especialitzat, que a més algun dia pot arribar als 1.200 si el treballador és agraciat amb algun dels complements que la mateixa empresa concedeix de forma discrecional, és a dir, com i quan li rota. Alguns consideren que fins i tot això és massa: no fa gaire vaig sentir un tertulià que defensava de manera abrandada que hi ha persones que passen amb ingressos de 500 o 600 euros al mes, “fent miracles”.
Hi ha una resposta que sorgeix de forma instintiva, i és desitjar que aquestes persones en vegin en el destret d’haver de viure un any (només un any) de la seva vida amb aquestes condicions salarials que a ells els semblen òptimes, i que després ens ho contin. Però més enllà d’això, convé recordar que certs empresaris (amb l’anuència de certs polítics) han aprofitat la crisi per imposar als treballadors unes condicions de treball que només es poden qualificar d'asfixiants i draconianes. La impresentable reforma laboral del PP ha situat Espanya al capdavant d’Europa pel que fa a atur i precarietat laboral (que hagin millorat les últimes Enquestes de Població Activa no impedeix que la situació del mercat laboral a Espanya segueixi sent extremadament delicada), amb més d’un vint per cent de ciutadans que viuen sota el llindar de la pobresa, molts dels quals a pesar del fet de tenir un lloc de treball que, tanmateix, no els permet cobrir les necessitats bàsiques. Esprémer de manera salvatge el treballador i l’autònom és la recepta de tota la vida dels empresaris ( i dels polítics) ineptes, ganduls i desaprensius, una espècia que abunda prou per aquests rodals.
De la mateixa manera, és necessari no incórrer en generalitzacions injustes ni en anàlisis maniquees. No tots els empresaris, ni de bon tros, són escanyapobres malvats com l’Oleguer i la donya Tuies de la novel·la de Narcís Oller. Moltes retallades salarials no han estat fruit de la mala fe ni de la mala gestió, sinó de la necessitat real, perquè la crisi ha estat real i els seus efectes encara ho són. I també són molts els empresaris, petits i mitjans principalment, que s’han desviscut per mantenir la decència en el seu tracte amb els treballadors (els empresaris no donen feina, la compren, i de no estafar en el preu d’aquesta compra depèn en gran part la qualitat de la seva empresa i del seu producte). Però males pràctiques com les d’AENA, ofegant els treballadors a través de subcontractacions infames  per maximitzar els beneficis, són indignes de qualsevol mercat de treball seriós.

                                                                             * Sebastià Alzamora (escriptor)

lunes, 5 de junio de 2017

EL NOIET DE POBLE QUE CREIA EN LES PERSONES

L'article que cada mes ens proposa per a reflexionar Sisco Lahosa, aquest cop en homenatge a Carles Capdevila.
.
EL NOIET DE POBLE QUE CREIA EN LES PERSONES

Vaig anar a viure a Barcelona el 1984, als 19 anys, procedent d’un Hostalets de Balenyà
on encara teníem la clau de casa posada al pany per fora, i la del cotxe sempre al contacte. El primer curs a la capital em van atracar dues vegades, una en un caixer i una altra al carrer, un triler em va encastar contra una paret amb una navalla per haver avisat a crits tot els badocs que allò era una estafa, i al metro em van voler apallissar per exercir d’heroi de poble que defensava una persona de les burles d’un grup de ximples. M’ho buscava, m’acostava a tothom, no desconfiava de ningú i venia ensenyat d’un models participatiu on si el gronxador de davant de la plaça grinyolava hi posaves oli, en lloc de trucar a l’Ajuntament quatre vegades i acabar reclamant perquè el de manteniment no venia.
Amb el temps he après a desconfiar, a canviar de vorera, a guardar distàncies amb els que m’aturen al carrer, a fer cara de dur, a córrer cada cop que un d’aquests pobres comissionistes et volo fer soci d’una oenagé, a tancar-me en clau als caixes i no anar-hi de nit, i m’he resignat a no denunciar estafadors ni enfrontar-me a grups. Però no estic especialment orgullós, a vegades enyoro aquell noi pageset, ingenu, idealista i ridículment confiat.
Com a pare que ara educa en una gran ciutat, tinc dubtes raonables sobre si he de promoure tanta desconfiança, i afortunadament tinc la sort de viure en una Gràcia on hi ha teixit social i oportunitats de fer vida al carrer. Però trobo indispensable reivindicar les ciutats, recuperar part d’aquell esperit de poble que crec que alguns pobles ja tampoc tenen, en què el que és públic és comú de debò, en què les persones es preocupen de totes les persones, on hi ha xarxa i on saps que quan ajudes un desconegut o hi parles el més probable no és que et robi la cartera, sinó que t’hi acabis fent amic.


Carles Capdevilla.- La vida que aprenc. Ed. Arcàdia. Barcelona, 2017.

domingo, 7 de mayo de 2017

L'article del mes

Un nou article que Sisco Lahosa proposa per comentar, debatre o reflexionar:
.
De la veritat a la postveritat
Recordo la meva perplexitat quan, comentant un dia amb el director d’un gran diari de Catalunya els resultats de diverses enquestes preelectorals, li vaig expressar els meus dubtes sobre la validesa de moltes d’elles; havent treballat en recerques sociològiques fetes amb aquesta eina, conec alguna cosa dels valors relatius de les mostres; conec també una mica les trampes que fan algunes empreses a l’hora de fixar les mostres, que sovint no consten realment dels casos que anuncien sinó d’una proporció molt menor, que anul·la la fiabilitat dels resultats. Malauradament, entre nosaltres s’exerceix un control molt escàs de la qualitat d’aquests productes.
La resposta del director em va deixar glaçada: “No hi fa res. La notícia, en si mateixa, també crea opinió. I això és el que compta”.
Llavors em va semblar la reflexió d’un cínic. Estava davant un cas de postveritat, encara que jo no ho sabia: era un fenomen que només tenia un nom, el de falsedat. Però el cinisme s’ha generalitzat, i ho ha fet embolicant més la troca: el nom de postveritat esmenta la paraula veritat, no falsedat. Pot semblar una veritat, només que post. Com que som en una època de molts post –posthumanisme, postfotografia, postmodernisme, fins i tot – i ser post sembla de bon to, la postveritat potser també pot colar com qualsevol altra modernitat post. Que som en un moment de tornada de tot, sense saber encara, malauradament, on anem, i per això el que fem és, per ara, negar allò que ha existit, no anomenar allò que volem que sigui.
La reflexió sobre la postveritat és un repte que ens interpel·la directament. ¿Hem de deixar que es tergiversin constantment les situacions socials, que es doni per bona qualsevol versió de la realitat? Quin sentit té, llavors, que ens esforcem a escatir els fets i les seves conseqüències, si s’accepta qualsevol afirmació, contrastada o no, mentre contribueixi a escampar l’opinió que convé a qui disposa de l’altaveu? I no només ens interpel·la a nosaltres, sinó a tot tipus de recerca d’intent de trobar i difondre veritats útils. M’imagino la desesperació dels nutricionistes, per exemple, o dels farmacèutics, quan senten com es difonen postveritats que amenacen la salut de la població i quan, si intenten contrarestar-les, comproven que la seva veu no és sinó una més en el guirigall col·lectiu, un d’aquests fragments del mirall de la veritat que els déus van trencar al principi dels temps i que som incapaços de reconstruir.
Quines són les característiques de la postveritat que la fan, tanmateix, diferent de la simple i pura mentida? La postveritat és una manipulació de la veritat: no inventa un fet des de zero, sinó que parteix de qüestions i conceptes que estan legitimats en l’àmbit públic, que ja són presents en els mitjans de comunicació. És a dir, que ja ens sonen com a coneguts. I, a partir d’aquí, se’ls manipula fins a canviar-ne el sentit. Owen Jones, aquest escriptor anglès amb cara de bon noi, explica amb gran claredat com es va imposar a Anglaterra el pensament neoliberal en l’etapa de la presidenta Thatcher. “ Tot va ser obra dels think tanks* - diu-, i el secret consisteix a ser descaradament populistes”. Es tracta d’explicar les coses complicades d’una manera ben senzilla, a l’abast de tothom, i d’utilitzar elements emocionals, que mobilitzen perquè es presenten com a evidències. Cita, entre altres, una frase de Lord Bell, un dels factòtums d’aquella revolució neoliberal : “La publicitat consisteix a tenir una idea que capti la imaginació del públic i el faci canviar d’actitud o de conducta. I la política hauria de ser el mateix” ( Jones, El establishment, 2015). És així com es va soscavar el suport a l’estat del benestar explicant que era un invent per mantenir els dropos i els aprofitats, per després procedir a retallar-lo sense gaires protestes. O com es va desacreditar el sector públic i les seves empreses i serveis, dient que eren ineficaços, per poder després privatitzar-ho tot a baix preu entre la indiferència general.
Què contribueix a fer que les postveritats siguin acceptades i es difonguin? La simplicitat i l’emotivitat dels missatges incideixen en un sentiment difós entre gran part de la població: l’antiintel·lectualisme, les poques ganes d’escalfar-se el cap davant qüestions col·lectives que en gran part se’ns escapen; i també una lleu rancúnia contra la colla de tècnics saberuts que ho compliquen tot. És la base sobre la qual treballa el populisme: som el poble, hem de manar nosaltres i no els tècnics. Així que fora els tecnòcrates, preferim els cabdills, que parlen clar i fort i es fan entendre.
El populisme és molt antic, i encara cal saber què és realment populisme en aquest moment quan s’aplica a tort i a dret per desqualificar qualsevol adversari. Allò que s’està accelerant és el seu ús en els mitjans de comunicació. Ara que, entre nosaltres, el poder ja no es guanya amb les armes a la mà, calen altres armes; l’economia és la principal, però també, indubtablement, l’opinió pública. Si no fos manipulada, la gent podria acabar votant persones que s’esforcen pels interessos col·lectius. Un gran perill per a les elits, per al capital, per a l’1% que aspira a quedar-s’ho tot. La guerra dels nostres temps ja no es fa amb tancs, sinó, en gran part, amb paraules que ens amaguin la veritat i la converteixin en postveritat.
Marina Subirats – Sociòloga-
(Diari ARA. 29 d’Abril del 2017)
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
*Think tanks: Institució investigadora o qualsevol altre tipus d’organització que ofereix consells i idees sobre assumptes de política, comerç i interessos militars. Normalment aquest terme es refereix específicament a organitzacions on uns quants teòrics i intel·lectuals pluridisciplinaris elaboren anàlisis o recomanacions polítiques.


Alguns exemples: CIDOB, FAES, FRIDE.

lunes, 3 de abril de 2017

Hortum in bibliotheca

Article del mes que ens proposa Sisco Lahosa, publicat al diari Ara per Ponç Pons:
"Hortum in bibliotheca"

Vaig ser un lector precoç i, més que escriure, el que m'agrada és llegir,
estudiar, aprendre. La lectura va ser sempre una de les meves grans aficions. Les altres eren fer cabanes al bosc i jugar a futbol amb els amics.
En aquell temps, la pobresa es vivia alegre com el destí col·lectiu i l'única distracció possible que hi havia al nostre poble menorquí, a part dels llargs i teatrals oficis religiosos, era el cine dels diumenges.
Cine religiós, en blanc i negre, cowboys i algun Tarzan que jo intentava imitar, sense èxit, parlant amb els animals.
La meva vida de lector va estar lligada sempre a les golfes, on el meu pare, que era tallador de pell per fer sabates, tenia un taulell i cada vespre feia fores hores per mantenir la família.
Dins un armari guardàvem llibres (vides de sants, El diablo cojuelo, Don Quijote de la Mancha...) d'un frare agustí, avantpassat nostre, que havia estat ecònom de Roma i confessor particular dels papes Pius IX i Lleó XIII.
Nascut en un poblet d'una illa petita i oblidada, els llibres van ser la meva porta d'entrada al món i em van permetre viure apassionants aventures.
Que a través de signes escrits en un paper pogués sentir la veu d'una persona ja morta que m'explicava una història o em recitava un poema em va semblar la cosa més extraordinària i fascinant del món.
I llegir de nit, dins el llit, mentre a fora bramulaven aquelles fredes tramuntanades que somovien Menorca, un dels millors i més grans plaers que pot experimentar l'ésser humà.
A base de treballar cada estiu en els més variats oficis, vaig poder estudiar amb grans professors, però qui va exemplificar el meu prototipus de mestre va ser Perfecto E. Cuadrado, un savi atòpic, un encant de persona, un surrealista càvic i esquerranós, un revoltador de consciències, un maitre à penser que em va il·luminar la vida.
Vivia en un àtic ple de llibres que deixava solidàriament a tothom perquè pogués ampliar la bibliografia i cada classe seva era un retaule privilegiat d'oratòria,bonhomia, erudició, rigor científic i sentit de l'humor. Gràcies a ell, amb qui mantenc d'aleshores una efusiva amistat, vam poder descobrir el bo i millor de la vellutada llengua i la literatura portugueses. Una passió que mai no he perdut i em va permetre conèixer personalment Miguel Torga i tenir jubilosa relació d'estima i admiració amb José Saramago. Crec que en la literatura és on cada llengua assoleix la seva màxima expressió, on cada poble madura la seva personalitat i, menyspreats durant segles, crec que les noves generacions d'estudiants tenen dret a conèixer els principals autors que conformen el substrat humanista de la nostra catalana identitat.
Un poble sense literatura és un poble sense futur.
Com deia Günter Grass, "No hi ha espectacle més bonic que la mirada d'un nen que llegeix", i hem de fomentar entre tots el gust per la lectura perquè¨ ("En el principi hi havia la Paraula") és una eina civilitzadora que pot ajudar a frenar l'avenç de la barbàrie líquida i salvar molts al·lots de la trampa alienadora dels mòbils i els videojocs.
Què pretenen les noves lleis d'educació? Fer uns futurs robots de feina que mantenguin el sistema d'explotació que patim? Que els alumnes perdin la seva sensibilitat crítica i deixin de pensar, de qüestionar-se tot el que passa en la nostra injusta societat?
La literatura és una assignatura necessària, imprescindible, per arribar a entendre qui som, d'on venim i on ens volen dur, una matèria riquíssima, indispensable, per poder reflexionar sobre el sentit del que fem i la vida que portam.
Llegir és la millor manera de ser millors i més savis, més comprensius, més persones, ens ajuda a ser feliços i ens desentranya l'obscura matèria de la qual estan fets els somnis.
Llegim per tenir experiències, per viure més intensament.
Llegim i escrivim perquè, ja ho sentenciava Pessoa: "La literatura, com qualsevol art, és una demostració que no n'hi ha prou amb la vida", i segons Proust: "L'única vida realment viscuda és la literatura".
Un llibre és un amic, i una bona lectura, un massatge al cervell.
Enamorat de la literatura i els llibres, ara escric amb l'esperança de veure brillar la flama impresa de la vida en els ulls dels lectors, he descobert que, com asseverava una citació hebraica, "Déu va crear l'ésser humà per sentir-lo contar històries", i (cada dia valor i estim més la vida!) soc un home de paraula que se sent afortunat pel do i el privilegi de poder llegir.

lunes, 6 de marzo de 2017

L'article del mes

Article proposat per Sisco Lahosa aquest mes:
.
En context i perspectiva (A propòsit de “Casa nostra és casa vostra”)
La migració massiva no és, ni de bon tros, un fenomen nou. Ha acompanyat l’era moderna des dels seus inicis, si bé canviant-ne una vegada i una altra i invertint-ne de tant en tant la direcció. “El nostre estil de vida” implica que hi hagi “persones sobreres”. Persones localment “inútils” – que hi són de més, que no poden tenir feina – a causa del progrés econòmic, o localment intolerables – rebutjades per raó del malestar, de les hostilitats i dels conflictes deguts a les transformacions polítiques i socials i subsegüents lluites pel poder. A més, avui dia paguem les conseqüències de la desestabilització profunda i, segons sembla, sense perspectives de la regió de l’Orient Mitjà causada per les polítiques i les aventures militars mal calculades, d’una miopia absurda i sens dubte fracassades, de les potències occidentals.
I així, els factors que hi ha darrere els moviments massius actuals en els punts de partida són dobles; però també ho són l’impacte d’aquests moviments als punts d’arribada i les reaccions dels països receptors. A les regions “desenvolupades” del planeta, en les quals busquen aixopluc tant els emigrants com els refugiats, hi ha interessos comercials que cobegen i reben amb els braços oberts l’afluència de mà d’obra barata i de persones amb habilitats que poden aportar molts beneficis. Però per al gruix de la població, que ja està prou aclaparada per la fragilitat de la seva existència i la precarietat de la seva posició socials i les seves perspectives, aquesta afluència és senyal de més competència en el mercat laboral, més incertesa i pèrdua de possibilitats de prosperar: un estat d’ànim políticament explosiu, mentre els polítics oscil·len insegurs entre desitjos incompatibles de gratificar els amos del capital a qui serveixen i d’aplacar els temors dels seus electors.
En resum, tal com estan les coses ara i com sembla que estaran durant molt de temps encara, és poc probable que s’acabi la migració massiva, ni per manca de motius, d’una banda, ni pels intents ingenus d’aturar-la, de l’altra... Aixecar murs per tal d’aturar els immigrants a pocs passos dels “nostres patis del darrere” és tan ridícul com l’anècdota que expliquen de Diògenes, el filòsof de l’antiguitat que vivia dins d’una bóta amb la qual rodolava amunt i avall dels carrers de la seva ciutat natal, Sínope. Quan li van preguntar per què es comportava d’aquella manera tan estranya, ell va respondre que, en veure que els seus veïns s’afanyaven a tancar i barrar les portes de casa seva i a esmolar les espases, va decidir que també volia contribuir a la defensa de la ciutat i impedir que fos conquerida per les tropes d’Alexandre de Macedònia que s’acostaven.
Tanmateix el que ha passat més recentment, aquests últims anys, és que s’ha produït un salt enorme en el nombre total d’immigrants que truquen a la porta d’Europa, perquè s’hi ha afegit refugiats i sol·licitants d’asil; aquest salt ha estat degut al nombre cada vegada més gran d’estats que s’ensorren, més ben dit, que ja s’han ensorrat, o, en realitat, de territoris sense estat i, per tant, també sense llei, que són escenaris d’interminables guerres tribals i sectàries, de massacres i de pillatge i d’un campi qui pugui constants. En gran mesura, aquest és el dany col·lateral causat per les expedicions militars a l’Afganistan i l’Iraq, unes expedicions errònies, nefastes i desastroses, que van portar a la substitució dels règims dictatorials per un panorama d’anarquia i violència frenètica incessants. Unes expedicions instigades i fomentades pel comerç global d’armes fora de tot control i enfortit per la cobdiciosa industria armamentística, amb el suport tàcit (encara que massa sovint exposat amb orgull en fires d’armes internacionals) de governs obsessionats per augmentar el producte nacional brut. L’allau de refugiats empesos per l’imperi de la violència arbitrària a abandonar casa seva i les seves preuades possessions, l’allau de persones que busquen refugi fugint dels camps de la mort, s’afegeix al flux constant de migrants econòmics, moguts pel desig ben humà d’allunyar-se del sòl erm i anar allà on l’herba és verda; de deixar enrere les terres empobrides i sense futur i anar a les terres somiades riques en oportunitats. D’aquest flux constant de persones que busquen l’oportunitat de tenir un nivell de vida decent ( un corrent que flueix sense parar des dels inicis de la humanitat i que la indústria moderna productora de persones sobreres i vides malaguanyades només ha accelerat), Paul Collier ens en diu:
El primer fet és que l’escletxa salarial entre el països pobres i els rics és immensa i que el procés de creixement global farà que es mantingui així durant dècades. El segon és que la migració no farà disminuir significativament aquesta escletxa perquè els mecanismes de retroacció són massa febles. El tercer és que mentre hi continuï havent migració, hi continuarà havent diàspores durant dècades. Per consegüent, l’escletxa salarial persistirà, mentre que les causes que motiven la migració augmentaran. Això implica que l’emigració des dels països pobres cap als rics s’accelerarà. En aquest futur previsible, la migració internacional no assolirà l’equilibri. Ens trobem en el començament d’un desequilibri de proporcions èpiques”*.
Segons dades del mateix autor – només disposava estadístiques fins l’any 2000- “El que va fer que la xifra es disparés de 20 milions a més de 60 milions va ser l’emigració des dels països pobres cap als rics. A més, l’augment es va accelerar dècada rere dècada... És raonable suposar que a la dècada del 2000 es continuaria accelerant”. Podem dir que, seguint la seva pròpia lògica i tendència, la població dels països pobres i la dels rics es comporten com el líquid d’uns vasos comunicants. El nombre d’immigrants tendirà a pujar buscant l’equilibri fins que els nivells de benestar s’igualin en els dos sectors, “desenvolupat” i “en vies de desenvolupament”(?), del planeta globalitzat. Així i tot, per arribar a aquest resultat probablement es tardarà moltes dècades, fins i tot excloent els girs inesperats del destí històric.

Bauman, Zygmunt.- Desconeguts a la porta de casa. Arcàdia, Barcelona 2016

domingo, 5 de febrero de 2017

L'article del mes

L'article que aquest mes ens recomana Sisco Lahosa:
.
¿Cuánta verdad es deseable?
Este artículo es el fruto de una conversación durante un encuentro casual en un tren con el filósofo, escritor y profesor Francesc Torralba, tres la cual me envió ¿Cuánta transparencia podemos digerir?, título de uno de sus libros que recomiendo.
Hay personas con un elevado concepto de sí mismas, idealistas que desdeñan al mundo y al prójimo por su falta de transparencia, que nunca encuentran en el otro la honestidad que les suponía, gente a la que deprime la falta de claridad ajena. Pero el concepto de transparencia necesita una reflexión. Sin lugar a dudas, ser cristalino es un valor en alza, especialmente en un entorno con tantos casos de corrupción política y en una Sociedad donde la mentira y la trampa son rentables, dada la laxitud y lentitud de la justicia. Pero como dice Torralba en su libro, llevamos años haciendo un mal uso de esta palabra. Hemos traicionado la importancia que tenía y que dábamos a la palabra dada. Si se cree en la palabra de alguien no se necesita su transparencia. Por tanto, el auge que ha experimentado este concepto no es ni un triunfo ni una buena noticia, sino el síntoma de que la palabra ha perdido su valor y el resultado de una ausencia de confianza.
Pero ¿qué ocurre en las relaciones personales? ¿Cuánta transparencia queremos en elles? A priori, desearíamos saber si nos aprecian de veras. Querríamos saberlo todo sin tener en cuenta que la total transparencia puede hacer mucho daño porque la verdad suele ser, de hecho, muy dolorosa.
Hay personas que creen y afirman que es mejor no saber. Si no nos enteramos, no sufrimos y el problema es del otro, del que miente. De ahí el dicho “ojos que no ven, corazón que no siente”. Pero Torralba desvela en su libro un aspecto aún más interesante: la importancia de los secretos, que desempeñan un papel fundamental en las relaciones personales y llegan a ser uno de sus motores más preciados. Probablemente si supiéramos absolutamente todo de alguien, no sentiríamos atracción alguna por esa persona. Conocerse es en realidad el proceso a través del cual dos personas deciden ir descubriendo sus enigmas al otro: sus deseos, sus manías, sus intimidades, sus fobias, sus adicciones, sus defectos y virtudes. En ese transcurso, uno decide libremente cuánto desnudarse ante el otro, hasta qué nivel de confianza entregarse. Se trata de un viaje sin final hacia el conocimiento mutuo que también puede permitir descubrir más sobre uno mismo.
Torralba afirma en su texto que el erotismo precisa del secreto porque, cuando este desaparece, también lo hace el interés, la seducción, el juego y el enigma. Si el erotismo requiere de la existencia de secretos y este es la cultura del deseo, se podría afirmar que sin secretos desaparece el deseo. Este es el punto en el que se debe introducir la variable tiempo. Es verdad que las relaciones de muchos años pueden producir rutina, pero si se mantienen bien significa que el proceso de descubrimiento del otro no ha terminado.
Ahora fijémonos en algunas de esas aplicaciones digitales dirigidas a facilitar las cites sexuales. Se trata de un proceso totalmente opaco y transparente a la vez: es claro en la intención porque resulta obvio lo que se busca, pero es opaco con relación a la persona porque no interesa el proceso de descubrir los secretos del otro. La transparencia es tan abismal de salida que, finalizado el encuentro sexual, lo más frecuente es que el interés mutuo decaiga tan rápido como surgió. También la pornografía consiste en despojar al otro de sus secretos, de su dimensión privada, de la parte más intrínseca. Por eso estimula el sexo, pero no el deseo de adentrarse en el autentico ser del otro.
El mundo actual está basado en la cultura de la exhibición. Es una Sociedad del espectáculo, como definió Vargas Llosa en el título de uno de sus libros. La civilización del espectáculo. Fijémonos en que la mayor parte de lo que viaja por memes y whatsapp son vídeos y fotos de coses sorprendentes, chistes, burles... Producen sorpresa, pero no suscitan interés. Es pornografía aunque no salga un desnudo. No hay secreto ni erotismo. Ver por ver, pero no afán de descubrir.
Pero volvamos a la transparencia entre personas: igual que guardar un secreto es un deber y una exigencia, también lo es el respeto a la no transparencia del otro. Podemos pedir que no haya engaño, pero no una sinceridad absoluta. Se trata – tan fácil i tan difícil- de encontrar a la persona que nos atraiga lo suficiente para adentrarnos en sus secretos y seguir queriéndola. Y confiarle los nuestros sin sentir vergüenza. En eso consiste la transparencia. No es un destino ni un objetivo, sino un viaje. La gran pregunta en toda relación, personal, laboral e incluso en el ámbito social, es: ¿cuánta transparencia deseamos realmente?.
Fernando Trías de Bes

-Escriptor i economista-