REPTE POÈTIC ALBERT FABÀ O LA
REVOLTA PERMANENT
En motiu de l’exposició “Albert
Fabà o la revolta permanent”, de la Sala Antoni Garcia del Museu de Tortosa, us vam proposar el següent repte literari:
.
-Escriure un text de format i
temàtica lliure inspirat en una obra concreta d’Albert Fabà, preferiblement de
les que es troben a l’exposició.
-Enviar-lo amb les vostres dades a
numenEbre@gmail.com indicant el nom de
l’obra que us ha inspirat.
-Opcionalment, publicar-lo a les
xarxes socials fent referència a l’exposició, amb el hastag #expoAlbertFabà i #museudetortosa.
.
Com sabeu, l’exposició està
ajornada, us convidem a mirar el catàleg de l’exposició, en aquest enllaç, i que participeu al
repte.
.
Penjarem els textos en aquest apunt.
.
TEXTOS PARTICIPANTS AL REPTE
.
.
TEXTOS PARTICIPANTS AL REPTE
.
1.-
Mai no cau rendida
l’ànima que es
desfila.
Tens, només, adormida
la pell.
.
Jesús M. Tibau,
inspirat en Cadira i penja-robes, 1966
.
2.-
Et miro. De sobte, noto una esgarrifança que em penetra totes les meves
entranyes i em paralitza.
Em costa reaccionar i, quan ho faig, m’impacten el teu rostre i les
teves mans.
Els teus ulls, la teva mirada profunda que em deixa glaçat, hi veig : dolor,
odi, rancúnia, impotència... però quan m’endinso en la seva profunditat me
trobo amb la solitud, un pessic de tendresa i unes llàgrimes congelades.
La boca tancada, oprimida, impenetrable, tensa, d’ella ja no hi surten
paraules ni somriures.
Et segueixo observant i veig unes mans tancades, immòbils, però amb molta
força i tenacitat que s’agarren a la reixa de: l’esperança, de la vida, de una
lluita que no ha donat els fruits esperants? A que t’estàs agarrant?
Estàs en una presó on no tens llibertat, on esperes poder sortir per trobar.la
i el més trist és que tampoc la trobaràs perquè en la teva mirada no queda ni
un bri d’esperança per continuar vivint.
.
Pilar Alegria, inspirada en l’obra
Presó 1976
3.-
.
Sopar d’amics
Jo vaig creure la mama i no vaig sortir de sota el llit tal i com ella
m’havia demanat -amb cara molt seriosa però fent-me un petó molt tendre al
front- abans d’apressar- me cap a la meva habitació després d’esverar-nos tots
plegats en sentir aquells cops tant forts a la porta de casa. D’una revolada,
vaig agafar el meu Geyper explorador per endur- me’l al cau secret. La fredor
de les rajoles em va fer venir esgarrifances i vaig prémer contra el meu pit
l’amic de plàstic tot pregant-li si per una estoneta em podia ajudar a ser tant
valent com ell. Quan vaig començar a sentir els crits del pare demanant perquè
volien envair-nos la casa aquelles veus d’homenots que deien paraulotes vaig
tenir la temptació d’arrossegar-me com una serp fins la porta entreoberta per
veure’ls les cares abans de repartir mastegots a tort i a dret, ja que els
herois exploradors sovint desobeïen les ordres dels seus comandaments per
arriscar-se i córrer a ajudar a qui de veritat ho necessitava. Però no, de cap
manera, un no és un no tal i com diu la mama.
No entenia res de res. Com podien estar tan enfadats aquells homes amb
els meus pares i els seus amics? De veritat de la bona que només havíem estat
sopant carn rostida amb llesques de pa torrat mentre els grans explicaven
acudits que jo no entenia massa o bé parlaven de coses complicades com per
exemple la dictadura, Franco ( jo sé una cançó molt divertida del cul d’aquest
home que cantem al cole quan no ens senten els mestres) o d’una capsa de cartró
que en Miquel, el millor amic del papa, fent-se el misteriós, obrí a poc a poc com
si fos un mag a punt de treure la seva simpàtica ajudant de la capsa de les
tortures. La veritat és que em vaig quedar molt fotut en veure que dins només
hi havia piles i piles de paperets repetits on vaig poder llegir «vaga
general». I de sobte els cops a la porta, les cares de por i les presses per
amagar la capsa i altres papers i llibres escampats per la taula.
Amb les dues mans em vaig tapar les orelles per no haver de sentir
aquells cops que
sonaven com els de l’àvia quan estovava els pops abans de tirar-los a
l’olla i aquells crits de dolor de no sabia ben bé qui barrejats amb l’estrèpit
de vidres trencats i mobles estavellant-se contra el terra. Tot, tot ho vaig
aguantar quiet com un bon minyó, tot menys aquells plors de la mama mentre
demanava «si us plau no, això no» a algú que li deia « relaxa’t o et mato, puta
roja». Aquí si que vaig decidir deixar d’obeir-la i amb l’ajuda del petit
explorador començar a reptar sigil·losament fins assolir el meu objectiu: el
badall de la porta.
Em vaig enfadar molt en veure el pare de cara la paret, tal i com ens
posava la senyoreta Rosa quan no fèiem els deures. La mama gemegant i ell sense
fer res, amb els braços oberts i recolzant els palmells de les mans a la paret,
com si no sabés que la mama no pot sofrir les ditades al guix, que ella és molt
neta. S’estava quiet com un estaquirot només perquè un policia amb cara de males
puces l’estava escorcollant, o com es digui això que fan els polis de les pelis
de diumenge a la tarda als dolents quan sospiten que amaguen coses perilloses
sota la roba. No sabria dir si era pena o ràbia allò que sentia tot veient com
li tremolaven aquelles mans tant ossudes i fortes com troncs d’olivera . Eren
les mateixes mans que de ben petit m’alçaven ben amunt per deixar-me tocar el
sostre? Però ben mirat, tot i amb l’ajuda del company de plàstic, jo tampoc
vaig poder ser valent. Em vaig quedar quiet i mut, incapaç de moure ni un sol
múscul i amb un crit congelat a la gola mentre notava com una taca d’humitat
calenta s’anava escampant pels meus pantalons.
Del que després succeí, o no, només recordo les passes precipitades, el
cop de porta i el silenci més llarg i profund que mai havia escoltat. Al cap
d’una bona estona va aparèixer l’àvia i em va trobar allà mateix, vora la
porta, amb el ninot a la mà , els pantalons plens de pixum i els ulls vessant
llàgrimes.
Uns dies després els pares van retornar a casa, però era com si ja no
fossin els mateixos pares d’abans de la nit dels homenots. Es van acabar els
sopars d’amics, els acudits difícils i les capses plenes de paperets que feien
olor a llibre per estrenar. La mare gairebé ens deia res . No es treia mai el
camisó i la bata d’anar per casa i només volia estar-se al llit o al sofà,
mirant la tele però com si no la mirés, amb ulls d’òliba a punt d’atacar una
presa que mai apareixia. El pare ja no parlava de coses com Franco o la
revolució que calia fer. O bé callava com la mare o bé cridava com un boig per
qualsevol cosa, depenent, ho vaig acabar descobrint jo sol, de la quantitat de
vi que deixava a l’ampolla.
Però aquesta és l’última vegada que li explico aquesta història. No vull
que em torni a
dir mentider, que llegeixo massa còmics o bé que a casa em deixen veure
pel·lícules d’aquelles de dos rombes. Jo només m’invento històries quan jugo
amb el meu geyper a matar dolents. L’altre dia, per cert, vam pelar un poli que
deia massa paraulotes.
.
Ernest Redó, inspirat per l’obra
Detenció
.
4.-
4.-
REPRESSIÓ
Tu
que agarres el teu dolor
aferrat a la nafra
amb la sang incrustada en el ventre
perquè el dolor és ja un calaix eixut.
Davant teu unes barres que t’aboquen
a la cruesa del ferro glaçat
que escanya la teua ànima
quan xiscla des de la gàbia que la consumeix
perquè li arrenquen pedaços de memòria entumida,
perquè li fonen la forja que l’esclafa
i arrossega els seus grillons en un llarg túnel.
El teu turmell és ja sols un record
quan t’esfondres en la impotència i mastegues
furtivament el silenci
perquè amb la mà closa voldries tancar el puny
i colpejar el món.
Tu
que seus a terra i no veus ja el cel cobert
pel sostre estret que s’empassa els teus dies
com una teranyina corsecada
alça’t al primer indici d’una esquerda
d’aquesta cadena fosca que t’anul·la
i trenca el seu badall fins a escindir-la
i sent ja els turmells forts i camina
lliure sota el cel ras que t’espera.
.
Conxita Jiménez, inspirada per
l’obra Repressió
.
5.-
.
5.-
Roures als dits,
aquell pa tan
dur com els pedres
però que es
fonia quan la gana apretava,
imatges
esmicolades pel passat;
els mans com
arrels,
el pa com
aliment,
i nosaltres
estupefactes mirant
passar la
vida;
aparentment,
forts com a roures.
.
Agustí Masip, inspirat per l’obra Mans
i pa
.
.
6.
.
Malgrat tota, desesperança.
De sobte desapareix la fam
tan sols resta el ferm consol
de la protecció total
d'aquelles imatges
color sèpia.
Totes arrenglerades,
al voltant del pa.
Ni tan sols una engruna.
La taula neta, i la rabia...
Coll avall sense protecció.
.
Pilar Cabera, inspirada
en l’obra: Mans i pa,1966
.
7.
Albert Fabà. Un jove
de 93 anys
He vist la proposta
del Museu de Tortosa de col·laborar amb els Di-llums d’Arts al Forn. Em sembla
perfecte reflexionar sobre l’obra d'un dels nostres artistes que sempre ha
compartit el seu ideari i la seva pràctica amb tothom.
Opinar sobre alguna de
les seves obres..., “Quien este limpio de culpa que tire la primera piedra”. Jo
no em veig en cor, tothom fem el que podem quan pintem.
Puc afirmar que Albert
Fabà, per mi, és un referent d'il·lusió per millorar el món mitjançant la bona
pràctica política. Ell sempre ha tingut el desig d’opinar d'una manera vehement
de com calia que la relació entre les persones fora d’igualtat, solidaritat i
llibertat.
Personalment recordo i
puc donar testimoni que quan de xiquet vaig començar a compartir les classes de
l’Escola d’Art de Tortosa al Palau dels Barons de Purroy, l'edifici es trobava
al carrer dels Mercaders. Constava d'una planta soterrani (antigues
corralisses) on Albert Fabà tenia el magatzem de les pintures, la seva feina
diària fou pintar, cases, pisos... Al pis principal tenia els locals l’Escola
d’Art. Al fons, al pati interior, la Secció Femenina ensenyava a ballar la jota
tortosina. Als pisos de dalt, el sastre Mortimer va tenir unes sales i més
amunt, una golfa immensa que Albert utilitzava per pintar (estudi creatiu).
El senyor Llop,
professor de l’escola, ens va donar als més grans la possibilitat de pintar els
primers bodegons del natural. Això ens provocava un problema, si fèiem una
composició amb fruites, donats els nostres recursos d'encaix, quant teníem
l’obra a mitja pintura les fruites estaven pansides i tenien un altre color...
Vam pensar que una idea seria que Albert ens donés uns pots de pintura buits i
fer bodegons amb aquests estris. Tenien la seva dificultat, primer eren
cilindres de diversos colors, però podíem estar dos setmanes encaixant que no
passava res.
Uns anys més tard el
Cercle Artístic va posar en contacte a tots els que practicàvem la pintura a la
ciutat i als pobles veïns: joves, menys joves i grans. Aquesta coincidència ens
va fer adonar que, a part d’exposar, el que fèiem quan podíem, calia fer
pràctica de la pintura al natural. Els més joves baixàvem amb «el banyero» a
l’Ampolla i, passejant, passejant, anàvem a pintar a Cap Roig amb quatre
colors: dos blaus, un verd i el roig de la terra.
Però ens calia fer
figura humana, és fonamental, i aquí entra Albert Fabá. Ell ens obrí el seu estudi
i una nit de cada setmana, tots a pintar figura, a la seva golfa tronada, però
útil. El model nosaltres mateixos. Aconseguir un model o una model?... somniar
truites!
Tots teníem la mateixa
voluntat, el senyor Joan Antó, Santiago Carbó, Roberto Escoda, Albert Fabà,
juntament amb els més joves: Ferran Vilás, Agustí Forné, Ferran Chavarria,
Lluís Montagut, Maria Cinta Sabaté... perdoneu si no recordo a tothom!
El senyo Antó ens
portava un «cullitó» amb ametlles, figues, anous... ,pinyolets com ell deia, i
a l’estiu un meló, que l’acompanyàvem amb «Galera»... Poques aquarel·les he
fet, alguna en vaig fer de la mà del mestre de l’aiguada Antó.
I tot això gràcies a
l’Albert Fabá, el nostre jove de 93 anys, que mai ha perdut la il·lusió per
crear un món més just, dins de la utopia d’una revolta permanent, i així són
les seves pintures, el testimoni constant de la recerca d'una societat més
justa, gràcies a la pràctica de la creació artística i la fe en la cultura.
Jaume Rocamora 2020
.
8
.
8
L'obra d'art, sempre,
com un abric trobant-se
entre una idea
i la realitat.
L'espectador se'l posa.
.
Helena Bonals Barberà, inspirada en l'obra Cadira i penja-robes, 1966
.
9
Fa temps que no he vist l’amic Albert, potser la darrera
vegada va ser a la seva muntanya, a la casa on vivien aleshores. Em sembla que jo li
portava un oli sobre tela que li havia restaurat, un paisatge en format petit, amb
aquelles pinzellades que ja presagiaven la força dels quadres que vindrien després. Vaig
baixar d’aquell racó de pau, d’aquella solitud, amb un altre quadre de petit format
sota el braç, un regal, era una altra tècnica, la suavitat dels colors aconseguien una
mena d’abstracció d’un paisatge.
.
9
Albert Fabà o la revolta permanent
La visita a l’exposició “Albert Fabà o la revolta
permanent”, em va sacsejar, no tan sols per la impressió estètica, sinó pel sentiment que em va
produir, un viatge històric i vital, un retrocés a un temps que vaig viure, que vaig
compartir amb amics, una època que ara, en entrar a la sala, se’m ha reproduït amb la visió
d’uns quadres d’una enorme força evocadora.
Alguns dels quadres exposats eren vells coneguts meus. Un
d’ells, concretament, el Cap de negre, va presidir un espai de casa durant molts anys
de la meva vida, de la creixença dels fills, de visites de la família, dels amics.
Dels quadres que no coneixia, que no havia vist mai, n’hi ha
dos que em van sobtar per la potència de la imatge. Un en particular, Detenció, 1976,
em va atreure amb més força. Un quadre de gran format, sobre un fons pla, blanc,
ressalta la figura del tors d’un home amb els braços oberts contra la paret, el cap
acotxat, mig amagat pel cos, d’un relleu contundent no tan sols pels materials i les
tècniques utilitzades, sinó pel regruix de la imatge aconseguit mitjançant una pinzellada
plana, una línia de pintura grisa que segueix tot el contorn del tors, centrant,
reforçant, en certa manera, la potència de la imatge i la memòria dels fets dolorosos
d’aquella època.
Torno al motiu d’aquesta nota, l’exposició al Museu de
Tortosa. No és tan sols una exposició de pintura a l’ús. Una part reduïda de la gran
sala d’exposicions acull una complerta col·lecció d’obres de Fabà, veritable crònica d’un
temps, alhora que d’una força plàstica i estètica espectacular.
Moltes gràcies, Albert, per la teva obra, la teva força i la
teva amistat.
Zoraida Burgos, març de 2020
.
10
.
.
10
Miro aquest tros de pa. Trobo a la seva superfície els
coneguts perfils de les carenes i les valls dels Ports.
Ara miro les meves mans. I en la seva pell torno a trobar el
mateix.
Sóc a tocar.
Sergi Quiñonero, inspirat per l’obra “Mans i pa” (Albert
Fabà, 1966)
