Article proposat per Sisco Lahosa aquest mes:
.
En context i perspectiva (A
propòsit de “Casa nostra és casa vostra”)
La migració massiva no és,
ni de bon tros, un fenomen nou. Ha acompanyat l’era moderna des
dels seus inicis, si bé canviant-ne una vegada i una altra i
invertint-ne de tant en tant la direcció. “El nostre estil de
vida” implica que hi hagi “persones sobreres”. Persones
localment “inútils”
– que hi són de més, que no poden tenir feina – a causa del
progrés econòmic, o localment
intolerables –
rebutjades per raó del malestar, de les hostilitats i dels
conflictes deguts a les transformacions polítiques i socials i
subsegüents lluites pel poder. A més, avui dia paguem les
conseqüències de la desestabilització profunda i, segons sembla,
sense perspectives de la regió de l’Orient Mitjà causada per les
polítiques i les aventures militars mal calculades, d’una miopia
absurda i sens dubte fracassades, de les potències occidentals.
I així, els factors que hi ha
darrere els moviments massius actuals en els punts de partida són
dobles; però també ho són l’impacte d’aquests moviments als
punts d’arribada i les reaccions dels països receptors. A les
regions “desenvolupades” del planeta, en les quals busquen
aixopluc tant els emigrants com els refugiats, hi ha interessos
comercials que cobegen i reben amb els braços oberts l’afluència
de mà d’obra barata i de persones amb habilitats que poden aportar
molts beneficis. Però per al gruix de la població, que ja està
prou aclaparada per la fragilitat de la seva existència i la
precarietat de la seva posició socials i les seves perspectives,
aquesta afluència és senyal de més competència en el mercat
laboral, més incertesa i pèrdua de possibilitats de prosperar: un
estat d’ànim políticament explosiu, mentre els polítics
oscil·len insegurs entre desitjos incompatibles de gratificar els
amos del capital a qui serveixen i d’aplacar els temors dels seus
electors.
En resum, tal com estan les
coses ara i com sembla que estaran durant molt de temps encara, és
poc probable que s’acabi la migració massiva, ni per manca de
motius, d’una banda, ni pels intents ingenus d’aturar-la, de
l’altra... Aixecar murs per tal d’aturar els immigrants a pocs
passos dels “nostres patis del darrere” és tan ridícul com
l’anècdota que expliquen de Diògenes, el filòsof de l’antiguitat
que vivia dins d’una bóta amb la qual rodolava amunt i avall dels
carrers de la seva ciutat natal, Sínope. Quan li van preguntar per
què es comportava d’aquella manera tan estranya, ell va respondre
que, en veure que els seus veïns s’afanyaven a tancar i barrar les
portes de casa seva i a esmolar les espases, va decidir que també
volia contribuir a la defensa de la ciutat i impedir que fos
conquerida per les tropes d’Alexandre de Macedònia que
s’acostaven.
Tanmateix el que ha passat més
recentment, aquests últims anys, és que s’ha produït un salt
enorme en el nombre total d’immigrants que truquen a la porta
d’Europa, perquè s’hi ha afegit refugiats i sol·licitants
d’asil; aquest salt ha estat degut al nombre cada vegada més gran
d’estats que s’ensorren, més ben dit, que ja s’han ensorrat,
o, en realitat, de territoris sense estat i, per tant, també sense
llei, que són escenaris d’interminables guerres tribals i
sectàries, de massacres i de pillatge i d’un campi qui pugui
constants. En gran mesura, aquest és el dany col·lateral causat per
les expedicions militars a l’Afganistan i l’Iraq, unes
expedicions errònies, nefastes i desastroses, que van portar a la
substitució dels règims dictatorials per un panorama d’anarquia i
violència frenètica incessants. Unes expedicions instigades i
fomentades pel comerç global d’armes fora de tot control i
enfortit per la cobdiciosa industria armamentística, amb el suport
tàcit (encara que massa sovint exposat amb orgull en fires d’armes
internacionals) de governs obsessionats per augmentar el producte
nacional brut. L’allau de refugiats empesos per l’imperi de la
violència arbitrària a abandonar casa seva i les seves preuades
possessions, l’allau de persones que busquen refugi fugint dels
camps de la mort, s’afegeix al flux constant de migrants econòmics,
moguts pel desig ben humà d’allunyar-se del sòl erm i anar allà
on l’herba és verda; de deixar enrere les terres empobrides i
sense futur i anar a les terres somiades riques en oportunitats.
D’aquest flux constant de persones que busquen l’oportunitat de
tenir un nivell de vida decent ( un corrent que flueix sense parar
des dels inicis de la humanitat i que la indústria moderna
productora de persones sobreres i vides malaguanyades només ha
accelerat), Paul
Collier ens en diu:
“El primer fet és que
l’escletxa salarial entre el països pobres i els rics és immensa
i que el procés de creixement global farà que es mantingui així
durant dècades. El segon és que la migració no farà disminuir
significativament aquesta escletxa
perquè els mecanismes de retroacció són massa febles. El tercer és
que mentre hi continuï havent migració, hi continuarà havent
diàspores durant dècades. Per consegüent, l’escletxa salarial
persistirà, mentre que les causes que motiven la migració
augmentaran. Això implica que l’emigració des dels països pobres
cap als rics s’accelerarà. En aquest futur previsible, la migració
internacional no assolirà l’equilibri. Ens trobem en el
començament d’un desequilibri de proporcions èpiques”*.
Segons dades del mateix autor
– només disposava estadístiques fins l’any 2000- “El
que va fer que la xifra es disparés de 20 milions a més de 60
milions va ser l’emigració des dels països pobres cap als rics. A
més, l’augment es va accelerar dècada rere dècada... És
raonable suposar que a la dècada del 2000 es continuaria
accelerant”.
Podem dir que, seguint la seva pròpia lògica i tendència, la
població dels països pobres i la dels rics es comporten com el
líquid d’uns vasos comunicants. El nombre d’immigrants tendirà
a pujar buscant l’equilibri fins que els nivells de benestar
s’igualin en els dos sectors, “desenvolupat” i “en vies de
desenvolupament”(?), del planeta globalitzat. Així i tot, per
arribar a aquest resultat probablement es tardarà moltes dècades,
fins i tot excloent els girs inesperats del destí històric.
Bauman, Zygmunt.-
Desconeguts a la
porta de casa. Arcàdia, Barcelona 2016
