per els seus 300.000 registres.
EL SEU BLOC
La dona que es creia insignificant.
Havia una vegada una dona ella es veia, lleixa, esquifida he insignificant i així es feia veure als demés. Un dia el va va veure i es va enamorar de aquell home que era el lo que sempre havia somiat . Passava davant seu diàriament. I nomes li deia? hola? Quan va anant agafant confiança, li donava el bon dia. Somiava amb un frec seu, amb una carícia. Però nomes rebia ignorància o frases seques. La dona insistia, encara que cada frase antipàtica li feia mal, la feria en el més profund. Ell sembla no adonar-se. Havia dies que ho duia més o menys bé, uns altres marxava malenconiosa a casa. Sabia que no tenia molt que oferir-li nomes el seu afecte, la seva calor i els seus braços oberts. No tenien gens que veure la una amb l'altre. Ell dur i fred amb ella. I ella erre que erre . Fins que un dia, ell va dir una paraula amable! La diminuta enamorada es va créixer. Va veure que un esbós de somriure anava dirigit a ella. Se li van anar tots els descoratjaments, va pensar que tenia força ser suficient per a anar acostant-se a Ell I creia que arribaria el dia en el qual li digués tot el que el desitjava . Va anar augmentant la seva auto-estima, el seu valor. A Ell ja no el veia tan gran, ni tan fred, ni tan llunya. El veia de la seva alçada , ara veia els seus llavis a prop. Li va poder donar aquest petó, aquesta abraçada. Li va transmetre la seva calor, el seu poder. ...i van ser feliços.
El home que es creia insignificant.
Havia una vegada un home ell es veia, lleix, esquifit he insignificant i així es feia veure als demés. Un dia ela va va veure i es va enamorar de aquella dona que era el lo que sempre havia somiat . Passava davant seu diàriament. I nomes li deia? hola? Quan va anant agafant confiança, li donava el bon dia. Somiava amb un frec seu, amb una carícia. Però nomes rebia ignorància o frases seques. El home insistia, encara que cada frase antipàtica li feia mal, la feria en el més profund. Ella semblava no adonar-se. Havia dies que ho duia més o menys bé, uns altres marxava malenconiós a casa. Sabia que no tenia molt que oferir-li nomes el seu afecte, la seva calor i els seus braços oberts. No tenien gens que veure la un amb l'altre. Ella dur i fred amb ell. I ell erre que erre . Fins que un dia, ella va dir una paraula amable! El diminut enamorat es va créixer. Va veure que un esbós de somriure anava dirigit a ell. Se li van anar tots els descoratjaments, va pensar que tenia força ser suficient per a anar acostant-se a ella. I creia que arribaria el dia en el qual li digués tot el que el desitjava . Va anar augmentant la seva auto-estima, el seu valor. A lla ja no la veia tan gran, ni tan fred, ni tan llunya. La veia de la seva alçada , ara veia els seus llavis a prop. Li va poder donar aquest petó, aquesta abraçada. Li va transmetre la seva calor, el seu poder. ...i van ser feliços.
.............
I aquest contes tenen allò que en Castellà diuen “ Moraleja”
“ Per dura que sigui la pedra la persistència de una gota d'aigua
li acaba fent forat “
" I cal que ens agradem nosaltros mateixos , per agradar als demes"
Afexit avui 15-11-2009 a les 22,07
En referència al post anterior.
Finalment avui m'he trobat amb La Núria i el Gerard, ha sigut un dia de nervis havíem quedat a les 18 hores, ens hem fet petons , ens hem abraçat, i ens en conjurat , que teníem que reprendre el contacte, i reprendre la relació pare-fills que absurdament se havia trencat, i molt important hem rigut junts. Estic content i feliç. La Núria esta molt guapa ei i el Gerard també.
