A vegades necessites una empenta
una espurneta d'amor
una abraçada
una mirada dolça,
a vegades nomes necessitem petits gestos
per seguir endavant.
Agafar aire i mira amunt
i pensar que cim encara és lluny
i el camí planer.
A vegades necessitem ser necessitats
recordar el que erem, el que som i seguirem sent.
Només a vegades...
Cuando en tiempos en que una niña, solo lo es, si lleva falda, tacones, se pinta los ojos y lleva el pelo largo.
Cuando ser guapa es la obligación aunque camuflada con falsas palabras.
Cuando ser hombre parece ir de la mano a intentar ligar todo lo que sus ojos sean capaces de ver, babear, tocar, besar.
La noche, entonces, no me gusta.
Me monto en mi bici vieja, pintada a trozos, oxidada a otros y pedaleo lo mas fuerte que puedo.
El viento golpea mi cara tapada en parte por una bufanda roja, dejando que las lagrimas fluyan librement al son de unos pedales ruidosos.
Llego a la plaza de siempre, sigo a la segunda donde hago las dos vueltas de rigor, llego al puente y mirando al rio, lloro.
Lloro por todo y por nada, por no saber si soy o ni siquiera he llegado a ser.
Por los queridos y por los quedan por querer. Por los desaparecidos, por los que quieren desaparecer, por los que estan y los que apareceran.
Lloro por llorar, descansar, para agotar, para sentir.
Y luego los pedales cantan la nana que lleva a casa, una noche mas.
Des de una distancia prudencial Crim, l’àngel en discòrdia, ja feia ben bé 16 minuts que observava l’escena. Mut i Res tenien un aire de reflexionar lo irreflexionable. Ulls en blanc mirant al cel, més amunt del cel, aixecant una cella, l’altre, girant el cap. Sense mirar-se ni una sola vegada. Crim seguia intentant desxifrar els seus pensaments lleugers com els núvols als que estaven recolzats. Ja tenia una llista mental del que podia ser important però què equivocat estava…
Mut: m’estima? O no m’estima? Sembla sempre molt amable amb mi però...i si no m’estima? Potser esta pensant el mateix que jo i això voldrà dir que m’estima! Sí, sí segur que m’estima. Està aquí al meu costat, oi? Això és que m’estima!! Però…si m’estima perquè no m’ho diu? Esta clar que si no m’ho diu és que no m’estima i no m’estima gens! Gens ni mica, fins i tot m’odia! Ui espera un moment...de l’amor a l’odi només hi ha un pas. Decidit, M’estima.
Res: Ara em menjaria una xocolata desfeta d’aquella fosca, fosca, feta a foc lent. Tota espessa, cremosa, dolceta. Ja la noto als llavis. L’aniria remenant poc a poc veient com agafa cós, consistència i quan estigués al punt just muntaria la nata. Ai la nata per sobre, només de pensar-ho les ales se’m estarrufen. Seria el millor berenar de la meva vida.
Crim: Una idea, nois! Desperteu! A la de tres diem en veu alta el que estem pensant.
Unaaaa, doooos i treeees.
Mut: Res m’estima!
Res: Vull una xocolata amb nata!
Crim: Què coi és el que val la pena pensar tanta estona?Una altre proposta de Relats conjunts.
Problemas de la convivencia:
- ¿de quien son esos platos de la pila?
- hace frio, ¿ponemos la calefacción de una P vez?
- si invitas a 20 personas a cenar, me podrias avisar, tambien es mi casa.
- la basura se tiene que tirar cuando este llena.
- No poner la musica a tope a las 6 de la mañana. Hay gente que duerme.
- No se ponen lavadoras para una chaqueta solo.
- Yo no tengo que hacerme responsable de tooooooodas las cosas externas por hablar el idioma y tu no.
- ¿Piensas airear el submarino en el que se esta convirtiendo el salon?
- ¿Puedes saludar cuando te levantas?
-etc, etc, etc, etc, etc, etc, etc, etc
De vegades és el plaer a les petites coses el que fa
que un somriure se't dibuixi als llavis,
que un dia sigui satisfactori
o senzillament gaudir d'un dia mes.
Caminar en un dia de pluja i descobrir,
sota el mateix paraigües que el teu milor amic,
part de la ciutat amagada entre els carrerons.
Fer panellets entre cares amables, torrar castanyes, i cantar cançons amb la guitarra més barata que s'ha trobat mai.
Fer un café amb la Joana i descubrir que realment tenim coses en comú, pensar en estar poca estona i adonarse'n que les agulles del rellotge han fet de les seves i el café tenia gust a tarda de novembre.
Buscar la cupula del duomo en un dia de boira espessa, trobarla i caminar fins el riu sense més intenció que la de observar el paisatge d'aquell instant.
Quin ha sigut el teu petit moment d'avui?
