Hi ha uns versos
de Salvador Espriu (del poema “Inici de càntic en el temple”) que em vénen
sovint a la memòria:
“Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el
nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de
la terra”.
En el rerefons,
hi trobem la idea de posar nom a tot allò que ens envolta, com a forma de
prendre'n possessió; la relació que establim amb el món on vivim a través del
llenguatge; la comunicació com a mitjà de relació de l'ésser humà amb el món
(una idea que queda ben recollida a l'inici de la Bíblia, en el llibre del
Gènesi). Però no vull anar per aquesta banda: ens enredaríem massa, i no cal.
Quan recordo
aquests versos, me'ls agafo per la banda de la supervivència de la llengua i la
cultura catalanes en temps de dificultat, de persecució i de negació. En la
tasca de mestres, escriptors, músics, pintors, dansaires, editors,
folkloristes, bibliotecaris…, un gran nombre d'activistes (gent del carrer, com
tu i com jo) que no només han “salvat els mots”, sinó que han fet de l'accés a
la cultura una eina d'integració i de progrés social (per exemple, la dimensió
social de les colles castelleres en la integració de nouvinguts i de gent en
risc d'exclusió). Alhora, hem esmerçat molts esforços, al llarg de molts anys,
no només per ser un poble culte, sinó per a expressar-nos, a través de les
manifestacions culturals, com a nació; és així com hem construït la identitat
nacional de Catalunya. De cara endins i de cara enfora.
Ara també passem
temps de penúries i de dificultats: als atacs per part de partits polítics i
governs (a les Balears o al País Valencià o aquí mateix; o el gravamen del 21%
d'IVA, com si un concert, una obra de teatre, un espectacle de dansa, un llibre
o un disc fossin articles de luxe, quelcom de més a més, completament
prescindibles), cal afegir-hi els problemes econòmics que compliquen, i molt,
la producció d'activitats culturals. És veritat que hi ha fórmules imaginatives
perquè tothom s'impliqui en aquesta producció (penso en els micromecenatges).
Però també és cert que els estaments públics, des del Govern als ajuntaments
(en la mesura que els correspongui), haurien de ser capaços d'oferir als
ciutadans, de manera estable, un seguit de serveis culturals en el terreny del patrimoni,
de l'accés al coneixement, d'equipaments de gestió pública, de suport als
creadors, de col·laboració amb iniciatives privades i associatives, entre
d'altres; i ser capaços de gestionar-ho amb criteris inequívocs de bones
pràctiques. De la mateixa manera que els pertoca actuar en l'àmbit educatiu,
sanitari o social.
Avui,
Sant Jordi, hem tret la cultura al carrer: llibres, música, activitats socials.
Aprofitem-ho per reivindicar l'espai central de la cultura en el debat social i
polític, i atorgar-li el valor social i econòmic que li pertoca en aquest país
que, dia a dia, construïm i que, amb pressa, volem lliure.
Reprenc els versos
d'Espriu:
“Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble”;
i
nosaltres hem triat de fer-ho a través de la cultura.
