Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jesús de Natzaret. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jesús de Natzaret. Mostrar tots els missatges

01 d’abril 2018

Condemnat falsament

Dilluns passat, tot just començada la Setmana Santa, vaig cantar un muntatge de la Passió segons sant Joan, de JS Bach. I se'm van acudir algunes coses que vull verbalitzar literàriament. I aprofito aquest matí de Dissabte Sant per a fer-ho. Té a veure amb el que aquests dies celebrem els cristians. Però aquí vull fer una aproximació merament humana, sense fer teologia. I de pas, faig memòria de Bach, en el seu 333è aniversari, que aviat està dit. Espero sortir-me'n.

Jesús de Natzaret era una nosa per al poder religiós d'Israel. I al poder polític romà a la regió de Palestina li anava molt bé tenir la jerarquia religiosa (grans sacerdots, mestres de la llei, fariseus…) tranquil·la, perquè prou feina tenia amb les revoltes que, de tant en tant, es giraven contra Roma. 
Els evangelis, primer de tot, fan teologia. Però, llegint els quatre relats de la Passió, hi ha detalls coincidents que apel·len a la més elemental humanitat: el just que dona la vida pels altres, l'innocent falsament condemnat, desvetlla tot el respecte per part de creients i no creients, per poca empatia pels altres que es tingui.
Aquest tema, probablement universal, travessa els segles i ressona entre nosaltres, i desvetlla la nostra solidaritat. I, com en temps de Jesús de Natzaret, entre nosaltres també hi ha qui justifica i recolza la persecució injusta, revestida, això sí, de formes judicials aparentment impecables.
«Si ho investiga la policia, deu ser perquè no és net», «no ho dic jo, que ho diu un jutge», «de ben segur que s'ha detingut aquestes persones perquè han comès molts delictes», «el que han fet era il·legal», «s'han saltat la llei, ningú no es pot saltar la llei»; i un es pregunta: i quins delictes concrets han comès? quines lleis s'han saltat? que potser un jutge no pot actuar amb ànims únicament venjatius? que potser un govern no pot moure la fiscalia a actuar amb caràcter únicament repressiva? «No home, no, que hi ha separació de poders, i els jutges són tots justíssims, i, de fet, vosaltres, els dissidents, sou els malvats, dolents, sediciosos i rebels!». 
«Quina falta ens fan els testimonis!», «si aquest home no fes res de mal, ja no l'entregaríem», «nosaltres tenim una llei, i segons la llei, mereix pena de mort». No, no són declaracions recents d'un líder polític o d'un diputat o d'un tertul·lià qualsevol, no: són els argumenyd dels grans sacerdots i fariseus davant de Pilat, quan aquest els diu que no troba cap motiu de condemna en Jesús. Què va gosar dir Pilat? El problema no era que Jesús hagués comès algun delicte. El problema era Jesús mateix i el que predicava. Tot molt legítim, però problemàtic. I calia eliminar aquest problema: més valia que un sol home morís per tot un poble, que no pas un poble morís a causa d'un home. I els grans sacerdots van amenaçar Pilat de la manera més convincent per a qualsevol que visqui d'un nomenament: «Si deixeu lliure aquest home, és que no aneu a favor del Cèsar, perquè tothom qui vol fer-se rei va en contra del Cèsar». Ah, l'argument definitiu: a veure si ets tu, el traïdor, el sediciós, el rebel!
Eliminar el diferent, el dissident, el qui planteja alguna cosa diversa al que està oficialment establert: eliminar-lo de qualsevol manera. «Quina falta ens fan els testimonis!»; les falses acusacions d'aleshores són les postveritats d'ara. 

La segona part de la Passió segons sant Joan, de JS Bach, comença amb el coral: «Christus, der uns selig macht». Us faig un intent de traducció: Crist, que no coneixia pecat ni error, va ser detingut com un lladre, conduït davant una multitud sense ànima, abandonat pels seus amics. Ell, que va guanyar la nostra salvació, va ser falsament acusat, va rebre la burla, el menyspreus i les escopinades, tal com ho havia predit l'Escriptura».
Escolteu-ho en aquesta versió:



La llei està al servei de l’ésser humà, i no al revés. La resta, misèria i maldat. S’hi posin com s’hi posin.



15 de març 2013

Francesc

Mireu, encara no sé què em sembla el nou Papa. Es veu que això de ser teòleg i de missa dóna permís perquè tothom et pregunti, quan encara no fa ni dotze hores de l'elecció: què te'n sembla? què en penses?

Ja n'hi ha que es dediquen a rebuscar punts foscos de la seva biografia. I ja n'hi ha que rebusquen entre els seus escrits, les seves intervencions o les seves homilies, breus frases per a fer-ne estampes i penjar-les del facebook o del twitter, ja sigui per loar-lo o per acusar-lo. N'hi ha molts que senten ferum de Papa i perden el món de vista. Es pensen que és el Justin Bieber. Per bé i per mal. A Jesús de Natzaret, també li passava: va multiplicar cinc pans i dos peixos per a donar de menjar tota una multitud, i la multitud el volia fer rei; els va començar a parlar d'ell mateix com a veritable aliment que dóna vida, i la multitud va començar a desfilar, tot dient "calla, que això s'enreda". 

Encara no sé què en penso del nou Papa. Dono per segur que, en alguns temes diguem-ne sensibles, no tindrà un discurs massa diferent a l'oficial que ja coneixem. Em conformaria si, en segons què, declarés que no té les coses clares. 

Si la primera impressió acostuma a ser bona, deixeu-me que comparteixi amb vosaltres tres detalls de quan, un cop elegit, el vespre d'aquest dimecres, va sortir al balcó central de la basílica de Sant Pere.

Un. Es va adreçar a la multitud reunida a la plaça i als qui el seguien a través dels mitjans de comunicació amb senzillesa, amb un llenguatge planer, entenedor: «Fratelli e sorelle, buona sera», germans, germanes, bon vespre. Tan senzill com el nom que ha triat: Francesc, el germà de totes les criatures.

Dos. Va parlar en tot moment com a bisbe de Roma, l'Església que presideix les altres en la caritat, la primera entre iguals. Per això va començar pregant pel bisbe emèrit, jubilat, d'aquesta Església diocesana, Benet XVI. I va parlar de fer camí junts, poble i bisbe, un camí de fraternitat, d'amor, de confiança mútua.

Tres. Abans de la benedicció papal, va demanar a tothom que pregués Déu perquè el beneís, la pregària del poble demanant la benedicció per al seu bisbe. I es va fer el silenci, i el bisbe de Roma es va inclinar.



Un començament bonic i prometedor. Veurem per on seguirà la pel·lícula.