2 de juliol

Ja està, ja s'han acabat els Jocs del Mediterrani Tarragona 2017+1 (no és meu, però ho he trobat encertat). I això és el millor que ens han deixat: que s'han acabat, que no se n'han d'organitzar cap altre a Tarragona. Prou, ja està. 

Perquè el que ens queda sura en un mar de dubtes: una Anella Mediterrània que ningú no sap ni quin reglament d'ús tindrà ni qui ni com es gestionarà.

Això sí, ens deixen, al centre de la ciutat, una cosa que ha passat força desapercebuda, perquè no s'ha fet servir per als Jocs: la nova Residència Sant Jordi amb el centre esportiu. Estava programat perquè s'estrenés el 2017 acollint les competicions de voleibol i inaugurant la residència; un cop passats els Jocs, en l'espai de la pista de voleibol s'hagués construït la piscina. Però el canvi de calendari va obligar a prescindir d'aquesta instal·lació: es va passar a construir directament la piscina;  i sí, està en funcionament des de l'estiu de l'any passat. Això sí, en lloc de la gent dels Jocs, qui va estrenar la nova residència van ser els cors internacionals convidats a la Setmana Cantant 2017 i el centre esportiu es va omplir de joves de la ciutat i del territori.

Si una cosa s'ha retret molt a aquests Jocs, entre d'altres, és la poca implicació dels tarragonins, més enllà de la meritòria i altruista feina dels voluntaris. Què n'esperaven? Quines campanyes s'han fet, des de que es va aconseguir ser la seu dels Jocs? Si molt m'apures, des de l'any passat? Més enllà de la propaganda en algunes marquesines de bus i dels cartells en els fanals d'alguns carrers? Més enllà del logo en les copes d'Estrella Damm (que van haver de canviar per adequar el 2017 al 2018; em fa l'efecte que tot el que no depenia ni del Govern d'Espanya ni de l'Ajuntament de Tarragona estava llest per a fer els Jocs el 2017… però només és un efecte que em deu produir la calor de l'estiu) i passejar per escoles l'indefinible «Tarracvs»?

Tot obscur i opac o absent. Tant que no han posat ni un trist plafó al mig de la Rambla amb el calendari, l'horari i la localització de les diferents disciplines esportives… 

Volia acabar l'entrada amb això del plafó, que, bromes a banda, és de les coses més efectives pel que fa a publicitat al centre de Tarragona… Ja està, ja s'han acabat els Jocs. Per a la història, quedaran les fites esportives. De la resta, se n'ha de fer responsable el Comitè Organitzador. Fins i tot si haguessin estat un èxit total, tindria la responsabilitat de ser transparent amb els ciutadans; que la transparència no només s'ha d'exigir quan ens ensumem foscos tripijocs.

El nom de Déu

Permeteu-me una broma. Duc el nom de Déu. De debò.

Mireu, em dic Jordi. Que ve del grec Geōrgios, que té el seu origen en les paraules «ge», terra, i «ergon», treballar, és a dir: aquell que treballa la terra, el pagès o el vinyater. 

I ara contempleu un moment aquestes paraules que l'Evangeli de Joan (15,1) posa en boca de Jesús: «Jo soc el cep veritable i el meu pare és el vinyater». En grec: «Ego eimi ē ámpelos ē alēthiné kaí o patér mou o geōrgós estiv», o, si em permeteu la jocosa llicència etimològica: «Jo soc el cep veritable i el meu pare és el Jordi». Ja veieu quin noble nom compartim Déu i un servidor!

Ara seriosament: Déu només té nom en el sentit de tenir paraula, de ser fidel. En el sentit onomàstic, Déu no té nom. Quan els humans posem nom a les persones, els éssers vius, els objectes, la realitat que ens envolta, en certa manera prenem possessió d'ells. Recordeu el segon relat de la creació del llibre del Gènesi (2,19-20): «El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l'home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l'home li posés. L'home donà un nom a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells; però no va trobar una ajuda que li fes costat».

Déu és inagafable, no el podem posseir; sempre que ho provem se'ns esmuny. Que li ho expliquin a Moisès (Èxode 3,13-14): «–Quan aniré a trobar els israelites i els diré: "El Déu dels vostres pares m'envia a vosaltres", si ells em pregunten: "Quin és el seu nom?", què els he de respondre?». I aquesta és la resposta de Déu: «Jo soc el qui soc». Un no nom. 

És la mateixa resposta que Jesús dona als qui el van a detenir, a l'hort de les oliveres: «"Qui busqueu?"; "Jesús de Natzaret"; "Jo soc"». Per això els qui el van a detenir cauen per terra, perquè han sentit com Jesús s'identifica amb l'únic nom que coneixen de Déu: «Jo soc», «ego eimi».

Perdoneu-me, doncs, la broma amb què he iniciat aquesta entrada. Déu no té un nom com tots nosaltres. Però em fa gràcia que el grec em permeti dir que Déu és el «geōrgós», i jo soc el Jordi, el Geōrgios. I m'agrada formar part del cep que ell cuida.

Condemnat falsament

Dilluns passat, tot just començada la Setmana Santa, vaig cantar un muntatge de la Passió segons sant Joan, de JS Bach. I se'm van acudir algunes coses que vull verbalitzar literàriament. I aprofito aquest matí de Dissabte Sant per a fer-ho. Té a veure amb el que aquests dies celebrem els cristians. Però aquí vull fer una aproximació merament humana, sense fer teologia. I de pas, faig memòria de Bach, en el seu 333è aniversari, que aviat està dit. Espero sortir-me'n.

Jesús de Natzaret era una nosa per al poder religiós d'Israel. I al poder polític romà a la regió de Palestina li anava molt bé tenir la jerarquia religiosa (grans sacerdots, mestres de la llei, fariseus…) tranquil·la, perquè prou feina tenia amb les revoltes que, de tant en tant, es giraven contra Roma. 

Els evangelis, primer de tot, fan teologia. Però, llegint els quatre relats de la Passió, hi ha detalls coincidents que apel·len a la més elemental humanitat: el just que dona la vida pels altres, l'innocent falsament condemnat, desvetlla tot el respecte per part de creients i no creients, per poca empatia pels altres que es tingui.

Aquest tema, probablement universal, travessa els segles i ressona entre nosaltres, i desvetlla la nostra solidaritat. I, com en temps de Jesús de Natzaret, entre nosaltres també hi ha qui justifica i recolza la persecució injusta, revestida, això sí, de formes judicials aparentment impecables.

«Si ho investiga la policia, deu ser perquè no és net», «no ho dic jo, que ho diu un jutge», «de ben segur que s'ha detingut aquestes persones perquè han comès molts delictes», «el que han fet era il·legal», «s'han saltat la llei, ningú no es pot saltar la llei»; i un es pregunta: i quins delictes concrets han comès? quines lleis s'han saltat? que potser un jutge no pot actuar amb ànims únicament venjatius? que potser un govern no pot moure la fiscalia a actuar amb caràcter únicament repressiva? «No home, no, que hi ha separació de poders, i els jutges són tots justíssims, i, de fet, vosaltres, els dissidents, sou els malvats, dolents, sediciosos i rebels!». 

«Quina falta ens fan els testimonis!», «si aquest home no fes res de mal, ja no l'entregaríem», «nosaltres tenim una llei, i segons la llei, mereix pena de mort». No, no són declaracions recents d'un líder polític o d'un diputat o d'un tertul·lià qualsevol, no: són els argumenyd dels grans sacerdots i fariseus davant de Pilat, quan aquest els diu que no troba cap motiu de condemna en Jesús. Què va gosar dir Pilat? El problema no era que Jesús hagués comès algun delicte. El problema era Jesús mateix i el que predicava. Tot molt legítim, però problemàtic. I calia eliminar aquest problema: més valia que un sol home morís per tot un poble, que no pas un poble morís a causa d'un home. I els grans sacerdots van amenaçar Pilat de la manera més convincent per a qualsevol que visqui d'un nomenament: «Si deixeu lliure aquest home, és que no aneu a favor del Cèsar, perquè tothom qui vol fer-se rei va en contra del Cèsar». Ah, l'argument definitiu: a veure si ets tu, el traïdor, el sediciós, el rebel!

Eliminar el diferent, el dissident, el qui planteja alguna cosa diversa al que està oficialment establert: eliminar-lo de qualsevol manera. «Quina falta ens fan els testimonis!»; les falses acusacions d'aleshores són les postveritats d'ara. 

La segona part de la Passió segons sant Joan, de JS Bach, comença amb el coral: «Christus, der uns selig macht». Us faig un intent de traducció: Crist, que no coneixia pecat ni error, va ser detingut com un lladre, conduït davant una multitud sense ànima, abandonat pels seus amics. Ell, que va guanyar la nostra salvació, va ser falsament acusat, va rebre la burla, el menyspreus i les escopinades, tal com ho havia predit l'Escriptura».

Escolteu-ho en aquesta versió:

La llei està al servei de l’ésser humà, i no al revés. La resta, misèria i maldat. S’hi posin com s’hi posin.

No lloc

Començar l’any en un hospital no és que sigui la primera opció que et passa pel cap a l’hora de planificar una festa. Però ja portem cinc dies pendents de la bronquitis que té ma mare i de la seva evolució. I ara tocava acudir a urgències.

Tot dinant, a la cafeteria de l’hospital, he donat tombs a un concepte que alguna vegada he fet servir per a etiquetar o posar títol a fotos d’Instagram: els no llocs.

Només tinc una vaga idea de la teoria del filòsof Marc Augé, però la suficient per a passar el temps pensant-hi entre aquestes quatre parets blanques, el llit i els monitors que mostren les constants vitals de la meva mare.

Per dir-ho a la manera de la Wikipedia, un no lloc vindria a ser un espai de pas, transitori, que no té prou importància com per a ser considerat lloc. Un espai no personalitzat, no configurat per la vida dels que l’ocupen i, per tant, circumstancial. Una autopista, una estació de tren, una habitació d’hotel… espais que ocupem uns minuts, unes hores o uns dies, però que no aporten res a la nostra identitat, perquè és difícil interioritzar-ne els seus components. Les relacions que s’hi estableixen són artificials. I els individus som tractats a partir d’un DNI, d’un bitllet de transport, d’una targeta de crèdit o d’una targeta sanitària (o aquella polsera blanca amb codi de barres que duu el teu nom).

Què passa, però, quan has de passar una temporada (no ja dies, sinó setmanes o mesos) en l’habitació d’un hospital, o l’habitació d’un hotel, o la cel·la d’una presó? 

Per molt transitoris que siguin aquests espais, la més o menys llarga duració temporal de l’estada fa que acabem aportant-hi elements i detalls de les nostres circumstàncies vitals que els modifica i ens els fa identificables no com a casa, però sí com a lloc on estem vivint en aquell moment. Que no és el mateix. 

Potser hi posem unes plantes, uns llibres, uns estris que ens fan aquell espai menys anònim i més reconeixible de la quotidianitat que ens toca viure-hi. També la gent que hi treballa (funcionaris, sanitaris, treballadors) entra a formar part d’aquesta quotidianitat i, per tant, del cercle de relacions habituals. 

Potser l’espai físic, concret, de l’habitació no serà mai casa nostra; però, després d’una estada llarga, aquell hotel, aquella presó o aquell hospital (per tot allò que hi hàgim viscut) sí que tindrà una especial incidència en les nostres vides. 

I el no lloc, potser, i subratllo aquest potser, passarà a ser un lloc per a alguns dels nostres conciutadans, sense perdre les característiques de no lloc.

De desigs per a aquest any que comencem, en tinc un bon sac. Però aquesta entrada fa que n’expressi uns pocs: que els qui heu de viure lluny de casa en una habitació d’hotel pugueu tornar aviat; que els qui esteu tancats a la presó trobeu aviat l’abraçada dels vostres; que els qui passeu els dies en un hospital recupereu aviat la salut i us incorporeu de nou a la vostra comunitat. I la resta, que no ens trobem en cap d’aquests situacions (o que ens hi trobem el mínim imprescindible!).