Mandonguilles de tonyina

Quin menú que es van preparar el passat diumenge! Per llepar-se els bigotis! Bé, com a mínim per a mi (i això aquí, es molt important, més que res perquè és el meu blog, jejeje). Bé, a treballar una mica... el diumenge passat van preparar: un púding de macarrons (algun dia us explicaré com el van fer), mandonguilles de tonyina i per acabar, un pastís de formatge.

Avui, si voleu, us explicaré com van fer les mandonguilles de tonyina.

Com qui no vol la cosa, van utilitzar els següents ingredients:

200 gr. de tonyina (o un parell de rodanxes, o filets... com us ho preparin a la peixateria)
Pa rallat
Un dent d'all
Sal
Una cullerada de farina
Oli
Sopa de peix (200 cl. o un vas)
Mitja ceba

Per començar, van picar la tonyina (ben finet amb la picadora). Mentrestant, en un bol van batre els ous. Una vegada batuts, van afegir la tonyina picada i el dent d’all també picat. Una vegada fet, van afegir-hi el pa ratllat (compte amb aquest pas! Doncs s’ha d’afegir en poques quantitats per no espatllar-ho tot i deixar una massa eixarreïda) i van continuar barrejant-ho bé fins a aconseguir una massa ben cremosa.

Seguidament, va arribar la part més divertida de la recepta: fer les boletes de tonyina. Per fer-les amb una mida més o menys homogènia, van utilitzar una cullereta de cafè, amb la qual van anar agafant la massa de tonyina, i llavors amb les mans van anar donant-los forma, primer una, després l’altra... quines ganes tenia jo d’agafar-ne alguna, però es clar, ells les van tenir en tot moment ben protegides, grr...

Finalment, van enfarinar les mandonguilles i les van posar a fregir en una paella amb abundant oli calent per fregir-les ben bé (compte, no cal cremar-les!). Per deixar-les al seu punt, només van necessitar uns 3 minuts.

Per últim, van preparar una salsa per acompanyar aquella delícia de mandonguilles. Va ser una salsa ben senzilla de veritat. Era quelcom així com a una beixamel, però en comptes d’utilitzar llet, van emprar una sopeta de peix.

Animeu-vos! Aquest plat es molt senzill i saborós.










Al veure la foto, no us n’entren ganes?

Lasanya de porros i patates

Verdures? Hmmm... no vull pas enganyar-vos però, no soc pas vegetarià, i les verdures m’agraden bastant menys que altres plats (ronyeu!... salmó...), però bé, a vegades (i cada vegada més), crec que menjar verdures és molt bo. A més, en aquesta ocasió, i essent-vos molt sincer, els va quedar un plat per llepar-se els bigotis.

Van utilitzar els següents ingredients:

1 menat de porros (amb 3 o 4 porros)
3 o 4 patates no massa petites
1 tros de formatge
Sal
Oli

Per començar, van treure la part verda dels porros. Seguidament, es van dedicar a rentar-los a consciència, per treure’ls tota la terra. Després de fer-ho, van tallar-los a rodanxes ben petites, les van salar i empebrar, i directes a la paella. Van tenir-los allà, uns 10 minuts a foc mitjà, fins que van quedar cuites però tendres.

Mentre es feien els porros, van anar pelant i tallant les patates a rodanxes no massa gruixudes.

Una vegada van tenir tots els ingredients preparats (les patates laminades, i els porros cuits), van agafar una safata pel forn i van posar-se a muntar el plat com si es tractés d’una lasanya. És a dir, van posar una capa de patates, una de porros i finalment van cobrir-ho tot, amb una nova capa de patates.

Per acabar, van posar-li una teulada amb un filet gruixut de formatge i, van posar la plata al forn on va estar-s’hi uns 40 minuts a 180 graus.



Encara que és verdura.... reconec que no té mala pinta, veritat? A més, a ells els hi agrada, i això ja és com una garantia, no?. A mi, tot i que m’agradaria provar-lo, si els ho demano, ja sé la resposta que tindré: “això no és menjar per a gatets,... bla bla bla”.

Pastís de formatge

Redéu! Finalment hauré de canviar d’opinió i assumir que són bons amb els postres, més que res perquè darrerament els seus postres han millorat, de bigotis! Si el mes passat es van atrevir amb èxit amb les torrades de Santa Teresa, el dissabte passat li va tocar el torn al pastís de formatge. I de veritat, me n’alegro... hmmm... quina oloreta!

D’entrada us he d’assumir que, la recepta que us explicaré avui té un munt de variants (quasi tantes com gustos), encara que sota la meva modesta opinió, la que van fer ells, és la més fàcil. Això sí, això no vol pas dir que sigui la pitjor, abans al contrari, a més, a ells els va agradar moltísim (la pena és que jo no vaig poder tastar-lo. Ja sabeu la seva opinió: “aquest menjar no és pas per gatets...”).

Per fer el pastís, van utilitzar:

225 gr. de formatge d’untar
2 iogurts naturals
1 iogurt de llimona
3 ous
7 cullerades de sucre
3 cullerades de farina


Per començar, van preparar el que sens dubte, és el més complex de la recepta: muntar a punt de neu la clara dels tres ous. Per aconseguir-ho, com és obvi, van separar la gema de les clares passant les primeres a un bol, i en un recipient fons les segones. Una vegada separades, van agafar el recipient amb les clares i les van portar a punt de neu utilitzant una batedora elèctrica.

Una vegada muntades les clares, al bol de les gemes van posar-hi: el formatge d’untar, tots els iogurts, la farina i el sucre, i tot junt, van començar a barrejar-ho, primer amb una forquilla i finalment amb la batedora.

Quan va estar tot ben barrejat, van afegir-hi les clares muntades a punt de neu i de nou, van tornar a barrejar-ho tot amb la batedora fins que van aconseguir una crema ben uniforme (important: sense grumolls).

Per últim i ja amb el forn preescalfat, van posar la crema aconseguida en un motlle de silicona ben maco, i el van posar ben centrat al forn. Van tenir-lo fornejant uns 35 minuts a una temperatura de 180 graus.

A que té una pinta d’escàndol decorat amb unes maduixetes?

Restaurant El Matxete - Vitoria-Gasteiz

Cada dia que passa ho tinc més clar, només els falta una trista excusa per sortir a sopar fora, i pel que vaig veure, el cap de setmana passat van aconseguir-ne una de bona, més que res perquè, es clar, a mi em va tocar quedar-me a casa, sol, fet un farcell davant de la tele.

En aquesta ocasió van cercar un lloc especial, un lloc que per ells encara fos desconegut. Així, entre nosaltres, ja us avanço que no els va costar massa, doncs tampoc coneixen molts restaurants, jejeje. Al final l’escollit va ser l’"Asador Matxete Erretegia".

Arribar al restaurant els va ser d’allò més fàcil. Es van dirigir cap cal casc històric però no van arribar a entrar-hi. Es van quedar directament a la vitoriana Plaza del Machete (al número 4 para més dades).

Quan van tornar a casa, van dir que l’"Asador Matxete" els va semblar especialment maco; està situat en un antic casal completament reformat, és a dir, el restaurant manté el seu estil de casa vella, però combinat amb materials nobles nous (llums, fusteria de qualitat, aire condicionat, extractors de fums, etc) per tal d’aconseguir la màxima comoditat (per dir-vos la veritat, he d’assumir que tinc moltes ganes d’anar a provar el Matxete, encara que ho tinc mooooolt difícil).

A l’hora de sopar, el restaurant disposa de diversos menús, encara que, sembla que només són per a grups (segons els van dir, havien de ser com a mínim 4), i es clar, ells només van anar-hi dos (Oh! Quina pena! :oP I a mi em van deixar a casa... jejeje... bé, la veritat es que per aconseguir un menú, haguessin hagut d’emportar-se també al gos...).

Finalment van demanar de la carta. De totes formes crec que van escollir la millor opció. Que no? Doncs jutgeu vosaltres mateixos:

Entrants:
Taula d’embotits ibèrics (pernil, xoriço, llom, etc.)
Remenat de bolets

Plats Principals:
Milfulles de rellom amb foie fresc.
Foie fresc amb salsa d’Oporto.

Postres:
Goxua
Mouse d’arròs amb llet

I per acabar-ho d’amanir tot, van regar el sopar amb un vi de criança realment espectacular: “Marqués de Vitoria” (del 2006, crec). Tenen un morro que se’l trepitgen!

Sincerament, crec que el restaurant els va agradar molt, encara que segons ells no és el millor de Vitoria (de moment, per ells, aquest títol l’ostenta "el Portalón") però bé, es veu que és una magnífica opció per anar-hi a sopar (ja sigui per un sopar romàntic, de grup, o bé senzillament, per celebrar-hi alguna cosa).

Mentre parlaven, vaig notar que se’ls feia realment difícil ressaltar alguna característica del restaurant davant les altres: el menjar era realment bo, el servei correcte, atent, professional, conformant tot una excel•lent relació qualitat - preu, ja que, tot i que no és barat, tampoc és tant car com altres restaurants, potser més famosos. Bé, com a mínim això deien els meus amos al tornar a casa.

Segons ells, no anar a l’"Asador Matxete"
és com un petit gran pecat. Per això, jo us recomano que el cometeu, per tant, si en teniu l’oportunitat aneu-hi. De veritat, val molt la pena.

Per si finalment us animeu, us deixo aquí les seves dades:



"Asador Matxete Erretegia"
Plaza del Machete, 4
01001 Vitoria-Gasteiz

Teléfono: 945 131821 – 945 149385

Torrades de Santa Teresa

Fa un temps hagués apostat els meus bigotis a que un postre no els sortiria mai bé, per sort no ho vaig fer, doncs darrerament estan afinant molt i la veritat, començo a notar que m’és difícil controlar els meus impulsos quan preparen algun dolç.

Fa uns dies, i per apuntar-se una mica a la tradició que hi ha per aquí, es van atrevir per primera vegada amb les torrades de Santa Teresa (o “torrijas”), i la veritat, crec que les van bordar.

Van utilitzar els següents ingredients:

1 barra de pa del dia anterior (ells van emprar un pa de motllo especial)
1 litre de llet
1 barra de canyella
1 llimona (o taronja)
3 ous
Oli
Sucre
Canyella en pols

En un caçó (u olla petita), van posar a escalfar la llet amb la barra de canyella i la pell de la llimona (o taronja, que es el que van utilitzar ells), i unes 5 o 6 cullerades soperes de sucre. Ho van deixar tot al foc uns 10 minuts. Després, van separar la rapa de canyella i les pells.

Seguidament, van posar un paella al foc amb una bona quantitat d’oli mentre, en un bol, es van posar a batre els ous.

Quan l’oli va estar ben calent, van anar agafant les llesques de pa, i les van anar posant al caçó, deixant que el pa absorbís la màxima quantitat possible de llet. Una vegada fet, amb molt de compte van anar passant les llesques per ou y les van anar arrebossant. Cada llesca la van deixar fregint fins que va quedar ben daurada. Al treure-les, les van empolvorar amb canyella en pols.

Van repetir aquest procés fins que es van quedar sense llet, o sense pa, no ho recordo bé, doncs estava ben encantat ensumant aquells pans de llet... hmmm que bons!!

Encara que la seva presentació us pugui semblar poc espectacular, estaven de vici. La cosa va quedar així:




Ja veieu, senzillíssimes, crec que la propera vegada, fins i tot les faré jo. Us hi atreviu?