FRANCESCO JODICE & THE SECRET TRACES

Francesco Jodice exposa a Tarragona el seu projecte "Secret Traces 1997-2007", en el qual ens mostra a través de la fotografia imatges quotidianes de diverses ciutats, com ara Nàpols, Nova York o Tarragona. Jodice es dedicar a seguir sense ser vist uan persona durant un trajecte determinat, i ho ha fet amb un centendar de persones. Alguns d'aquests seguiments incògnits es mostren en pantalla gran al Tinglado 2 del Port de Tarragona. En concret, i pel que fa a Tarragona, l'arquitecte napolità exposa una siccessióde fotografies digitals que ens mostren el seguiment que va fer a una estudiant de la Universitat Rovira i Virgili, des de l'avinguda d'Estanislau Figueres fins a l'antic Simago, sense que la noia sembli perecebre el seguiment. Francesco Jodice no va tenir cap impediment -a diferència del blogger Llamborda- per anar fent fotografies pels carrers de Tarragona, al contrari: ha rebut l'encoratjador suport del Port, l'Ajuntament, la Generalitat i la Diputació. A Cèsar Llamborda va estar-lo seguint un militar; però el militar no devia dur càmera sinó mala baba, com podeu veure a la foto.

L'exposició -de la qual no hi havia cap catàleg a disposició dels visitants- us la recomano tant per la temàtica com perquè ens permet endinar-nos per la quotidianetat de diferents ciutats a partir de l'ull de Jodice.

Imagineu-vos l'escena: un dia qualsevol, en una ciutat de qualsevol continent... espereu davant d'un portal i quan surt alguna anònima persona us dediqueu a anar-la seguint tot retratant-la constantment. Curiosa manera de fer-se seva una de les milers i milers d'històries que sorgeixen -en qualsevol moment- dels carrers de qualsevol ciutat! Cal felicitar doncs Francesco Jodice pel treball.

Tinglado 2 del Port de Taragona. Del 8 d ejuny al 31 d'agost.

Fotografies de Tondo Rotondo.

MAC : EL CARTELLISME DE MACARI GÓMEZ

Ara feia dies que no us parlava de cap exposició, que no us comentava cap llibre o cap concert... Paradoxalment la tasca del centre cultural de la Fundació Caixa Tarragona a la nostra ciutat no pot equiparar-se amb la vitalitat i qualitat del de "La Caixa". A més tinc constància de què Fundació Caixa Tarragona va intervenir -tot censurant- en la magnífica exposició que va dur-se a terme sobre el carlisme, obligant a presentar un carlisme -certament- ancorat en la història però passant de puntetes pel carlisme actual o per l'actitud del carlisme més esquerranós durant la transició. I per aconseguir-ho van censurar el catàleg de l'exposició.

En tot cas avui vull recomanar-vos la visita a tota una petita joia: L'exposició de cartells de l'artista reusenc Macari Gómez, o Mac, qui amb una dilatada trajectòria ha il.lustrat centenars de cartells cinematogràfics durant anys i panys, del 1955 al 1980. Pesno que és de justícia divulgar els cartells de Macari Gómez, que -no ho oblidem- es mereix també ser present als diversos museus d'art contemporani existents al país.

Fotos: Tondo Rotondo. Més info sobre l'exposició aquí.

INTERVENCIÓ A "CALDO ALS APARADORS"

Aquests dies, si passeu carrer Major de Tarragona podeu veure l'exposició dels artistes de Caldo de Cultivo amb el títol de Caldo als aparadors. La majoria d'aparadors d'aquest cèntric i antic carrer de la Part Alta de Tarragona apareixen guarnits amb diverses obres dels qui han fet possible el segon lliurament del magazine Caldo de Cultivo, una publicació de qualitat què us recomano vivament.

Doncs bé, jo hi participo amb un collage què he volgut integrar plenament a l'aparador del supermercat Pròxim, casa Prats. El collage te el seu centre el el text què ja us vaig presentar i que publico íntegre a la revista caldodecultivo mgz, també ens mostra una fotografia de ketchup tot evocant les taques de ketchup i mostassa que membres del cos armat anomenat guàrdia civil van llençar contra els quadres de l'artista J.J. White durant el dia de la "Hispanidad".

L'aparador només pot visitar-se en horari comercial, doncs després resta engolit per la persiana metàl.lica. Des d'aquí vull donar les gràcies als propietaris del supermercat i als organitzadors de Caldo als aparadors, als propietaris d'alimentació Prats, a Pere Tarter i a Unai Reglero.

SKATBOY: PRECIOSES ESPURNES D'ART URBÀ

De fet la ciutat és una sala d'exposicions brutal, transgressora i ben propera... A més amb un afegit els serveis de neteja, seguint les ordres de la normativa "cívica" (1) de l'Ajuntament de Tarragona es dediquen a anar esborrant els millors graffitis. En aquest sentit cal valorar el temps que triguen en esborrar un graffiti doncs normalment tenen bon ull i esborren els millors, els més crítics... els més dignes.

Exposar als museus i espais públics de la ciutat no és gens fàcil si no tens padrins, i què a sobre s'editi un catàleg encara és més complicat. Des d'aquesta òptica veig molt bé que la ciutat es converteixi en una sala d'exposicions, en un museu en el qual s'hi mostren de forma efímera centenars de petites mostres d'art de carrer. Aquesta va aparèixer en un indret que no molestava a ningú, doncs és el bloc de formigó que de forma provisional apuntala les obres de l'edifici de l'INSS. Tot i amb això va ser esborrada de forma arbitrària.

Ja us he parlat dels graffitis signats per Skatboy, doncs aquest em suggereix un punt a partir del qual el seu art va inundant la ciutat, trencant -amb flaixos- la gris monotonia a cada instant.

(1) Si algú te curiositat en l'Ordenança general de convivència ciutadana i ús dels espais públics i articles que resten vigents de les ordenances de policia i bon govern, de neteja pública i de medi ambient (que aquest és el seu nom complert), se la pot descarregar en PDF clicant aquí.

BUFAR EN CALDO GELAT

Tarragona ja no és una bassa d’oli on a tranques i barranques s’hi desenvolupa la cultura i el coneixement. En un brou de cultiu certament acollidor, on les coses han anant in crescendo en la mateixa mesura en que els aliens a qui s’enfrontava la tinent Ripley anaven millorant a cada lliurament de la quadrilogia nord-americana... Però tot procés necessita d’un aprenentatge i de vegades de generacions: quatre, diuen els entesos. D’aquesta Tarragona que era una “bassa” (sargento Blázquez dixit) encara en tenim mostres palpables, contundents. I per a mostra un... Tsunami!

A les darreries del 2006 el Tinglado núm. 1 del Moll de Costa va acollir l’exposició Tsunami, del tarragoní Jeffrey James White, organitzada pel Centre d’Estudis Marítims i d’Activitats del Port de Tarragona (CEMAPT), organisme que va rebre la pública felicitació de Josep Anton Burgasé amb unes paraules dramàticament premonitòries dels excessos barroers de l’Espanya més cañí: “Felicito al CEMAPT per haver portat aquesta exposició a Tarragona, i espero que el públic, aquest públic que ve al Moll de Costa atret per la gran oferta cultural existent, valori positivament aquesta mostra”. La casualitat va voler que la força del tsunami s’hi materialitzes -entre d’altres- en forma de mostassa i d’ou dur que un públic entusiasta de la cultura més transgressora va llençar contra les obres de J.J. White, però... anem a pams. Aquest atac a l’obra de J.J. White va produir-se durant la party institucional del dia de la Hispanidad que cada any organitza la Guàrdia Civil al Port: Si! A Tarragona encara es festegen animalades d'aquest tipus. I dic animalades a consciència doncs els assistents van arrencar etiquetes dels títols dels quadres, van fer rudimentaris graffitis a les parets i van atacar amb forquilles alguna obra, a banda de deixar abundoses petjades a sobre dels quadres i desdibuixar el carbonet d’altres. L’ou dur i la mostassa que va estampar als quadres doncs, és pura anècdota. Només hagués faltat que haguessin contractat els serveis de l’Home Stamping per acabar-ho d’arrodonir... però van preferir intervenir ells lliurement. Fins aquí l’ull de l’huracà, però el millor va arribar després: sublim, realment immillorable, digne d’una de les pàgines del Tarragona 2016 de Cèsar Llamborda i Pere Tarter.

(...)

Aquest post és un fragment de l'article publicat a la revista caldodecultivo mgz, on el podreu llegir senceret. En breu us aniré informant de més cosetes sobre les inciatives d'aquest magazine experimental d'art i pensament lliure. Fotografia de Tribe.

L'INVASOR DE L'ESPAI

Space Invader, qui es considera a ell mateix un "virus urbà", és el pseudònim d'un anònim parisenc que -sense fer soroll- està envaint diferents ciutats del món amb les seves petites obres figuratives dels jocs arcade de primera generació, i en especial del clàssic Space Invaders, popular joc de vídeo creat per Toshihiro Nishikado l'any 1978 i també conegut amb el genèric "marcianitus" en el qual crancs i calamars alienígenes duen a terme una inexorable invasió.

La idea de Space Invader és senzillament envair ciutats arreu del món amb els Invaders inspirats principalment en els quatre personatges d'aquest ja clàssic joc de vídeo. La invasió s'està duent a terme en solitari, però també han sortit alguns seguidors espontanis. Així malgrat Space Invader ha actuat en 35 ciutats moltes d'altres ja han començat a patir el simpàtic atac dels invasors, que lluny del tradicional esprai es materialitzen amb uns materials ben singulars: tesel.les de colors -del tipus rajoleta de piscina per entendren's- que formen un personatge d'arcade què és posteriorment encimentat a diferents indrets d'una ciutat.

Barcelona, és pel moment l´única ciutat catalana que ha entomat un atac de l'invasor de l'espai, mostrem aquí un parell de fotografies, del Palau de la Música Catalana i del MACBA, aquesta darrera -feta per Xavi- mostra un cívic (sic) operari assassinant un dels Space Invaders.

Realment estem davant d'una exposició global d'obres d'art. Per a qui tingui el mono i en vulgui una de pròpia la pot adquirir -numerada- pel mòdic preu de 75 euros la unitat.

Fotos de Barcelona extretes de: http://www.space-invaders.com/

MÉS D'UN CENTENAR DE BARBIES ENS VISITEN

Diumenge al matí l'exposició de barbies va aprovar l'exàmen: èxit de públic amb una mitjana de dues-centes persones cada hora. Jo no se si -com afirma el president de l'Autoriat Portuaria- la barbie és "la nina més famosa del món", però si que és obvi que aquesta nina de 29 centímetres és una de les icones de la nostra societat contemporània. Icona controvertida pels seus cànons i les seves mides, però icona. L'exposició de fet es composa de tres petites exposicions diferenciades, a saver:

1.- Passarel.la Barbie amb tot el glamour i la fantasia de totes les èpoques, amb seixanta nines de diferents èpoques de la col.lecció privada de Mattel.
2.- Escala B. Amb fotogafies d'Edel Dévora i Mikel Cans.
3.- El Carnaval de Tenerife. Amb nines de Fran Romero vestides amb fantasies carnavaleres.

Potser el què més m'ha cridat l'atenció són les fotografies, on se'ns presenta una Barbie en diferents ambients, de tal manera que sembla talment de mida humana gràcies al joc dels fotògrafs amb l'escala. Pel que fa a les altres dues exposicions, el què m'havia imaginat: diferents nines amb els més inversemblants vestits i amb molt de glamour, això sí. Potser he trobat a faltar un catàleg rigorós, contextualitzant la nina amb la seva història, que parlés de les polèmiques sobre l'anorexia, però també de l'alta costura en miniatura i del col.leccionisme. El que si què he notat a faltar és alguna nina procedent de l'antiga col.lecció de Ietje i Marina Raebel, només per la curiositat.

Glòria Bosch, directora de màrqueting de Mattel agraeix "l'entusiasme i l'interés que han demostrat des del primer moment el Port de Tarragona per acollir aquesta exposició única". A ningú no se li escapa que a nivell comercial estem en plena campanya de Nadal, època en què el màrqueting és vital per a assegurar un increment de vendes de barbies, com de tants altres juguets i objectes de tot tipus. I tampoc a ningú no se li escapa que organitar aquesta exposició és sinònim d'èxit a nivell de visites.

Només una cosa: d'acord que aquesta és una exposició d'aquelles què ja et venen donades, però no costava gens oferir les explicacions sobre cada nina en la llengua pròpia. El propi servei lingüístic del port ho hagués fet de franc.

Tinglado 4 del Moll de Costa de Tarragona. Fins el 31 de desembre.

Fotografies: http://cucadellum.blogspot.com/

MOSTASSA, OU I ALTRES INESTABILITATS PERSONALS

Sembla que, en el país del tripartit (Quimi Portet dixit) aquest és el bloc de les trilogies! Ahir tancava la dels concerts de Diversons i avui penjo un tercer post sobre els fets del Port. Més que res per tal de satisfer els navegants encuriosits que han anat seguint aquest afer. I posat a fer, anuncio públicament què ben aviat parlaré de l'exposició de la Barbie a Tarragona.

Bé, com vaig fer l'altre cop reprodueixo íntegres les paraules del Jeffrey James White, l'autor de l'exposició Tsunami, obres de la qual van ser danyades durant la party que per cel.lebrar el dia de Hispanidad s'organitza cada any al Port (a quin país vivim!). Aquestes paraules són la resposta a les declaracions que els representants del Port van fer al diari Més Tarragona, on s'insultava l'artista.

En respuesta al artículo publicado en este diario el pasado jueves 30 de noviembre donde José Luís Navarro, Jefe del Departamento de Proyección Exterior del Port de Tarragona. En este artículo el Sr. Navarro asegura que las obras “…estaven protegides per catenàries i no té constància que els danys tinguessin lloc en aquest acte…” (recepción de la Guardia Civil el dia de la Hispanidad) y posteriormente que “…triarem artistas més estables en matèria personal…” acusándome directamente de tener un claro interés por ser indemnizado. Ante tales declaraciones y en defensa de mi dignidad como persona y como artista respondo por última y definitiva vez al Sr. Navarro sin entrar en futuras y eternas polémicas por este desgraciado tema.

Simplemente cuatro cosas: El Sr. Navarro no sabe que la Guardia Civil me envió una carta donde muy correctamente se me explicaba las “circunstancias excepcionales” que se encontraron aquel día. En la misma, en su punto nº 8 dice: “ Por parte de esta Comandancia, se ha contactado con el Presidente de la Autoridad Portuaria para establecer la forma más adecuada para resarcirle de los daños sufridos”. Por tanto, la misma Comandancia admite la existencia de daños. Sr. Navarro, antes de acusar a alguien de mentiroso, por favor infórmese. Y por favor, quiero dejar claro que, en todo momento, mantengo la responsabilidad de los daños a El Port por autorizar el evento y no a los asistentes del mismo.

Las obras NO estaban protegidas por catenarias y en la circunstancia de que así fuera: ¿cómo se pudieron llegar a dañar las obras incluso con ellas? Si el uso compartido de sus instalaciones durante 600 exposiciones, nunca ha dado problemas ¿qué falló en su departamento precisamente ese día?. ¿No pudieron hacer correctamente su trabajo un día más. Tildarme de inestable es un recurso muy pobre para alguien de la supuesta “categoría” del Sr. Navarro. Inestables, locos y muchas cosas más han sido muchos de los grandes genios de todas las artes durante la historia. Yo, pobre de mí, sin compararme con ellos, no puedo mas que sentirme casi orgulloso de que usted me incluya en su “inestabilidad”. Si mi intención fuese económica no habría realizado un esfuerzo de tal magnitud por exponer en una sala no comercial como es la suya, o gastarme 550 euros para “convertir” el díptico institucional en un catálogo, que de paso da mejor imagen a El Port. Si mi intención fuese económica quizás conseguiría un carnet y me introduciría en política. Llevo 10 años exponiendo en galerías de todo el mundo y nunca una obra mía había sido dañada hasta ahora. En el futuro escogeré con más criterio las salas donde exponer.

Com a cloenda dir que, malgrat no sé massa que significa exactament, jo també sóc una persona inestable a nivell personal, especialment els dies que em llevo amb el peu esquerre. Malgrat tot sóc feliç. Algú més vol sortir de l'armari per parlar-nos de les seves inestabilitats a nivell personal?

Imatges extretes de: www.huktra.com, www.altanet.org i www.porttarragona.es

TEMPLE DE LA COMUNICACIÓ

Ha arribat un any més la Mostra d'Art del CPT. Ben Almed Allaj Larbi ha titolat aquesta obra El temple de la comunicació. Els colors vius, l'estructura i el material emprat realment criden l'atenció. Conforme ens hi apropem els colors lluents entreveuen les tragetes de telèfon usades, uns centenars. M'ha fet pensar en la importància de la comunicació, especialment quan tens trabes per tal de poder-la exercitar lliurement. I és què CPT -bloggers blocaires- significa Centre Penitenciari de Tarragona. La mostra, anomenada Metrópolis, recull peces d'altres autors així com de Ben Almed Allaj.

Quantes hores es deuen haver pogut xerrar per telèfon amb aquestes targetes?

On? Al Pati del rei Jaume I (Ajuntament), plaça de la Font de Tarragona. Fins el 10 de desembre.

Fotos: http://cucadellum.blogspot.com/

LA REACCIÓ PORTUÀRIA

Definir què és cultura no és fàcil. De fet un cop vaig estar dos dies en una trobada al Priorat amb d'altres persones vingudes de diversos indrets per intentar buscar una definició consensuada i Déu n'hi do els matissos que van arribar a sortir. En tot cas, després del super-post anterior, on J.J. White parla del que ha succeït amb cinc de les seves peces tacades amb mostassa, restes d'ou i petjades, penso que alguns dels gestors culturals hauríen de mostarr una mica més de respecte, tant pels artistes, com per l'art i la cultura en general. Penso que al Port s'hi fan bones exposicions. Aviat tindrem l'oportunitat de visitar-hi la mediàtica nina Barbie.

Ara bé, el què he llegit avui al diari Més Tarragona, en boca del Coordinador del Centre d'Estudis Marítims del Port, m'ha sobtat. Afirma què les obres de J.J. White estaven protegides per "catenàries" i no te constància de quan es van produïr els actes vandàlics, per acabar-ho d'adobar despatxant-se a nivell personal contra l'artista amb aquestes paraules (textuals): "Triarem artistes més estables en matèria personal" i què l'artista te un "clar interès d'indemnitzar". Com a consumidor de cultura i tarragoní hem pregunto quins criteris s'utilitzen per esbrinar si una persona és estable a nivell personal. El president de l'Autoritat Portuària va parlar molt bé de l'exposició i ara resulta que l'artista no és "estable a nivell personal".

Penso que des d'una institució pública hauríen de mirar una mica quines declaracions es fan i en tot cas vetllar pel respecte cap a les obres d'art exposades i els seus creadors. En una visita al Guggenheim de Bilbao vaig ser testimoni del dispositiu muntat per tal de treure un xiclet que algú havía enganxat en una escultura de fusta: fotògrafs documentant la malifeta, un restaurador amb unes pinzes treient el xiclet amb cura, etc... Nosaltres -però- no som d'eixe món, aquí s'acusa a l'artista i avall que fa baixada.

Imatges extretes de la pàgina web oficial del Port de Tarragona.

ATAC INSTITUCIONAL A L'OBRA DE J.J. WHITE

No fa pas massa ha tancat l'exposició Tsunami, organitzada per l'Autoritat Portuària de Tarragona. El president del Port de Tarragona, Josep Anton Burgasé, coneixedor de l'obra de J.J. White va felicitar públicament els responsables d'haver portat aquesta exposició a Tarragona. I paradoxalment les obres exposades van ser maltractades durant la party institucional del dia de la Hispanidad: Si! A Tarragona encara es festejen animalades d'aquest tipus. Jo vaig poder-ne gaudir, no de la party, sinó de l'exposició, i per això m'he decidit a donar veu a una història... real, en la versió original de l'autor de l'obra. Tot un luxe!

A las ocho de la tarde del pasado 11 de octubre tuvo lugar en el Tinglado nº 1 del Moll de Costa (Port de Tarragona) el acto de inauguración de mi exposición de pintura titulado Tsunami. Una buena oportunidad para darme a conocer en la ciudad que, ya hace más de diez años, me acogió y donde resido.

El mismo día del acto se me comunica que, debidamente autorizados por El Port, la Guardia Civil realizará durante la celebración del Día de la Hispanidad un pequeño pica-pica dentro del tinglado donde se exponían mis obras. Sin otra opción que confiar en la seriedad que hasta entonces me transferían el Jefe de Departamento de Proyección Exterior del Puerto de Tarragona, el Sr. José Luis Navarro y su equipo, mis obras quedaron allí expuestas siguiendo con el programa.

Dejo a la imaginación del lector lo que allí aconteció durante el “pica-pica” simplemente enumerando lo que cualquier visitante de la exposición encontró al día siguiente: etiquetas de los títulos de las obras arrancadas, escritos en las paredes, rayadas por instrumentos con “cierto” parecido a un tenedor, pisadas de pies adultos en los cuadros, nuevos retoques artísticos en las obras de carboncillo… A un servidor lo avisaron unos amigos que se encontraban en aquel momento visitando la exposición, pues ésta, abrió sus puertas en tales condiciones. Sólo quiero añadir que el El Port pintó de nuevo la sala tras un intento muy poco acertado por los pintores de la Guardia Civil exponiendo las obras a nuevos daños.

No contentos con un solo pica-pica a los pocos días El Port autoriza a la UGT a realizar un meeting en el mismo lugar. Soy avisado, de nuevo, por terceras personas. Sillas a medio metro de las obras, pancartas sobre los cuadros… todo ello en perfecta armonía con las obras alojadas, según el Port.

Un grave fallo? Posible aceptación. Dos? Irresponsabilidad. Tres? Incompetencia. A los pocos días me entero de que no soy el primer afortunado en saborear las “compatibilidades artístico-sociales” que realiza El Port. Hace un tiempo, durante una exposición de piezas únicas de porcelana de la Cartuja de Sevilla se llegó a realizar incluso una cena con gran número de comensales.

Esto les puede dar una ligera idea del nivel de responsabilidad del Departamento de Proyección Exterior del Port de Tarragona y del valor que demuestran hacia las obras que en el Tinglado exponen. En mi caso, no procedieron al cierre de la sala y a la valoración inmediata de los daños por un perito especializado en arte. Las obras se mantuvieron allí expuestas con los daños durante todo un mes. Éstas representan el fruto de más de un año de trabajo, verlas en este estado ante el público supone un daño irreparable. Las obras no se pueden “arreglar” como un coche, cualquier retoque supone una modificación debido a la técnica empleada, que representa un momento único en el tiempo, un momento que viene y se va, sin posibilidad de repetición.

Este concepto está fuera del alcance de la sensibilidad del Sr. Navarro, en cuyas manos está la decisión de cómo solventar el problema. Su respuesta fue la siguiente: “…afortunadamente hemos podido contactar con algunos restauradores de obras de arte y después de observar los mencionados desperfectos, nos han comunicado que los mismos son susceptibles de rehabilitación. Así pues hemos de felicitarnos por haber podido encontrar una solución que permita la restitución total de la obra sin menoscabo de la misma… con el tiempo necesario y la tranquilidad que requiere una obra de arte, se procederá a la definitiva restauración de la misma.”

Entonces, ¿quién mejor que uno mismo para intentar reparar su obra? Pero, al vivir en una sociedad de libre mercado me han dejado claro que la persona que repare las obras será el que económicamente más les convenga, sin tener en cuenta conceptos como el estado anterior y original de la obra o particularidades de mi técnica. Ante la discrepancia de criterio y, porqué no, económica, rechazo su particular concepto de indemnización.

“… el estudiante le pregunta al maestro de caligrafia: - ¿cómo puedes pedir tanto por una obra que te cuesta treinta segundos en realizar?. El maestro responde: - No me ha costado treinta segundos, sino cuarenta años y treinta segundos.”

Un aviso para futuros artistas que tengan su “oportunidad” en el Tinglado nº1, contraten un seguro privado por su obra durante los días de celebración de la exposición, para El Port lo que exponen no tienen valor, por eso no les importa dañarlo.

Exposició Tsunami. Jeffrey James White. Tinglado 1 del Moll de Costa de Tarragona.