Rodant per l'Equador ....

- Uds, vienen de la Madre Pátria, verdad?

... varen ser de les primeres paraules produïdes per un taxista que, davant la meva perplexitat, vaig sentir en arribar a l'Equador.

.......




El vol Bogotà - Quito no va ser un vol mancat d'incidents, i aquest cop no
va ser degut a controls d'estupefaents, com ens havia passat en el vol
Bogotá-Cartagena feina uns dies, sinó per problemes més aviat digestius.

Mortes de gana, varem ingerir copiosament i a una velocitat poc respectuosa
amb els processos gastro-intestinals, una bona quantitat de menjar al
Waffles & Crepes de l'aeroport. Amb el cafè a la mà, pràcticament corrent
pels passadissos de l'aeroport, doncs quan ens en varem adonar ja fèiem
tard, varen arribar al control de passaports per a vols internacionals. En
aquell moment la crêpe jo ja la tenia a l'esòfag de nou, i el cafè a punt
de sortir-me per les orelles. La Mayte feia cara de pomes agres i va
aconseguir mantenir la compostura just el temps de l'enlairament de l'avió;
el següent va ser agafar a corre-cuita la bossa del seient del davant i
omplir-la de la crêpe de xampinyons a mig digerir i de cafè no digerit. Jo
vaig tenir temps de sortir corrent i escapolir-me al w.c, on vaig fer tres
quarts del mateix ...

Així, l'entrada al Mig del Món, com diuen ells, va ser lleugeres de panxa i
amb mal de cap sobtat pel canvi brusc, en poques hores, de pujar de la costa
caribenya, càlida i a nivell de mar, a quasi 2.800m i a una fred d'espant a
Bogotá i ... tot seguit a Quito, on ens va costar dos dies treure'ns-la
de sobre i començar a funcionar.

Els controls per la grip AH1N1 (vulgarment, la grip porcina) a aquesta part de món són una paranoïa col·lectiva. Cada cop que entres a un aeroport et trobes un dispositiu mèdic, amb roba pràcticament de quiròfan i mascaretes i gorres al cabell, que et fan omplir un formulari on més et val dir que no tens cap símptoma
que els pugui fer pensar que estàs malalt; i acte seguit, amb un aparell que
a mi em va fer pensar amb els que empren els topògrafs, et fan estar-te dret
sobre una creu marcada a terra i et prenen la temperatura corporal. Malgrat
el nostre estat pèssim varem passar les proves i ens varen deixar entrar al
país, després de segellar els nostres passaports i fer-nos les preguntes de
rigor, sense més preàmbuls.

Les meves primeres impressions de l'Equador varen ser que és un país més
pobre, més brut i més trist, immensament més trist, que la chévere Colòmbia
que veníem de deixar enrere.

Si bé en un principi varem pesar que era una cosa atribuïble només a la
Capital, el desplaçar-nos cap al sud ens va confirmar irrefutablement, que
la gent no és massa sociable i, un cop rera altre, buscant la cordialitat i
l'escalfor humana del país que precedia a aquest, ens varem trobar amb algun
"xascu" al voler-nos fer les simpàtiques.

Malgrat aquesta primera arribada medicament accidentada i un pèl
decepcionant, cal dir que Equador, a nivell ecològic i paisatgístic, és una meravella de país. Pel moment no ens hem mogut de la Sierra Central, i entre els 1.800 i els 4.100 metres, continuem amb la fred al cos. Així i tot, i tenint en compte el nostre desconeixement en primera persona, un petit estudi del mapa i de la guia et dóna una clara idea que des de la Costa del Pacífic, amb les magnífiques Illes Galàpagos - a les que no anirem per restriccions
tant econòmiques com temporals - fins a l'Amazònia més salvatge, passant per
la Sierra, amb les seves muntanyes verdes espectrals, de pics angostos i
volcans altíssims que fan les delícies dels alpinistes que arriben fins a
aquestes contrades, hi ha un món de paisatges i cultures basades en desenes
i desenes de diferents ètnies i cultures que han coincidit en un mateix
espai geogràfic - polític, malgrat no tenir absolutament res en comú; més
enllà està clar, que una bandera que els fa tenir una mateixa nacionalitat -
sovint, imagino, imposada.

Quito és una bonica ciutat colonial de quasi 1,5 milions d'habitants que situada a
2.800 metres d'alçada, té el seu cim més alt de la ciutat en el mirador del
Panecillo (3.000m), i en el volcà de Pichincha (4.794m), al que es puja amb un
funicular, fins als 4.100m, per gaudir d'una bona passejada sota vents
glacial per senders marcats, que et permeten vistes espectaculars de la urbs
que, enorme i totalment dispersa sobre el territori, se'n va més enllà d'on
et pugui abastar la vista.

Des del telefèric vaig poder observar - amb molta molta enveja - gent molt ben equipada i amb bicicletes de descens ben cares, que baixava per una pista estreta i tortuosa, pendent avall, a unes velocitats que m'haurien posat la pell de gallina, de no ser que ja li tenia perquè estava morta de fred ... Més de 1.000 metres de desnivell sense interrupcions amb un pendent d'esglai, puf!!!

No puc evitar - o millor dit, no vull evitar - deixar-me emportar a estones
per allò que diuen "deformació professional" i una vegada rere una altra,
em fixo en com les ciutats estan organitzades, a nivell territorial i
ambiental, i clar, també com es tracta i es gestiona el tema turístic.

He de dir que Equador, o el que he vist fins ara, és un exemple de país "en
desenvolupament", on el turisme és exemplar. Les oficines de turisme són arreu, carregades de bona informació i de gent que sap atendre als estrangers, i eh!!! (això va per la gent que massa sovint ens tornem bojos buscant estadístiques de demanda!!), es recullen dades pràcticament arreu on vas.

Els carrers estan ben senyalitzats i els recursos turístics ben indicats.

A nivell de gestió ambiental i d'impacte territorial ... ho deixem aquí ...

A Quito les quatre estacions de l'any passen tot l'any en un dia: Al matí
està tapat i fa fred, després s'obre el sol i fa una calor d'espant, cap a
després de dinar es comença a tapar i fa fred; al vespre es gira un vent
glacial i et quedes petrificat per la baixada de la temperatura. I així ...
cada dia ... cada dia dels 365 de l'any ...

Sense pena ni glòria vàrem visitar el "Parc Temàtic" (perquè no se li pot donar altre nom) de la Mitad del Mundo. Una mena de barreja de Poble Espanyol i La Roca Village on un es pot passejar per damunt de la ratlla imaginaria que marca geogràficament la Latitud 0, 0, 0.

Vist el museu etnogràfic, realment bo!!, no se'm va acudir res més que "rodar" a l'Equador, i recuperar un dels trucs més senzills de la meva època de gimnasta. Moment que la Mayte va immortalitzar per a la posteritat.

I bé ...tornant una mica enrere en el temps ...Descobrir croissants sense cap mena de farciment (formatge, pollastre,salsitxa, ...) a la fleca del costat de l'alberg en el que vàrem dormir dues nits a Quito, em va fer pensar en què és el pitjor de Colòmbia - que no vaig saber identificar l'altre dia!: I és que no hi ha manera de trobar un croissant normal (entengui's per normal sense res a dintre), ni un bon cafè de forma ordinària, malgrat aquest país sigui conegut mundialment per la "meca" del cafè.

Quito em va donar el swiched on to "travel mood", estat que, quan es comença a viatjar, triga uns dies a aparèixer, fins que un se sent a l'uníson amb el seu viatge i comença a fluir...

Així que, seguim viatjant, no?

Fotos de Quito, de vistes del Panecillo i de la visita al Pichincha, aquí ...

Fins aviat!

Mun