Quan la independència depèn dels efectes futurs del canvi climàtic

Aprofitant que fa dos dies seguits que sóc a casa, cosa que s'agraeix entre l'anar i venir constant que caracteritza el meu present laboral, miro el telenotícies migdia.

M'ha sobtat avui saber que el que per a bona part del món seria un efecte negatiu, per no dir catastròfic, per una petita comunitat d'inuits (altrament dit, esquimals, terme que porta conotacions despectives) que habiten l'illa de Groenlàndia, podria representar la Independència.

En les eleccions que es varen celebrar ahir es votava l’acord subscrit amb Dinamarca al juliol que amplia notablement les competències de la considerada major illa del món i que obriria la via per a la independència total d’aquest territori si així ho decideixen els seus habitants.

I bé, un 75% de la gent que va votar va votar que si!! ...

Això que pels que compartim il·lusions de desfer-nos de països que han usurpat la nostra identitat i que, a més, ens buiden la butxaca, és en ell mateix motiu de joia.

Però el tema no acaba aquí. Groenlàndia té una forta dependència econòmica de Dinamarca, i només en el cas que fora capaç de poder explotar els seus recursos petroliers, que jauen ara sota les gruixudes capes de gel que conformen l'illa, podria permetre's aquest "luxe". Paradoxalment això només seria possible si els efectes del canvi climàtic seguissin les previsions i l'escalfament global acabés fonent part d'aquest gel, de manera que el petroli, és a dir, la Independència de Groenlàndia, fora assequible per a la seva posada en valor.

Dura controvèrsia... Si jo fos inuit de Groenlàndia, realment no sabria què voler ...

Ninguna mujer nace para puta

Avui és el dia internacional contra la violència envers les dones i encara que sigui un breu, no podia deixar de dir fer-ne esment a cosMUNologia.


Les dades que he escoltat avui, a grans nombre, parlen d'unes 10.000 i tantes denúncies per maltractament a Catalunya i més de 6.000 detencions des de principis d'any. D'unes 7 dones mortes.

La Vanguàrdia d'avui, dades a nivell d'Estat, eleva aquest valor a 400.000 dones que pateixen maltractaments, de les quals, segons la mateixa font, només un 30% arriba mai a posar una denúncia. 57 dones mortes a mans de la seva parella des del mes de gener ...

El telenoticies migdia de TV3 explicava com només ahir un grup de mestres i nenes que es dirigien cap a l'escola caminant, a l'Afganistan, varen ésser ruixades amb àcids des d'unes motocicletes, dons els talibans estan en contra de l'escolarització de les dones ...

i a diferentes escales i en diferents contexts, podria anar seguint. Però no és la finalitat d'aquest post i busco només recordar-vos a tots i a totes que aquesta trista realitat existeix i que n'hem de ser conscients.

Un grup de dones maltractades de Salt ha decidit donar la cara i sota el nom "Volem", han preparat un documental explicant el seu cas i com se'm varen sortir. No el trobo, imagino que és massa recent ...

Us deixo amb un video de YouTube d'Skap amb imatges prou suggeridores.



Fins aviat!

Mun

Més info sobre la frase "Nimguna mujer nace para puta"

Resistint-se a FaceBook

Arriba un moment que, com diuen, el millor per lliurar-se de la temptació és caure en ella.


I a mi això em passa bastant sovint. Sóc dèbil ...

Fa ja bastant que FaceBook córrer per la xarxa, concretament i segons les meves fonts documentals (wikipedia), des del dia 4 de febrer de l'any 2004.

Al trobar aquesta dada el primer que m'ha passat pel cap ha estat pensar què deuria estar fent jo aquell dia ... I com que tinc aquest mal costum de saber on tinc les coses endreçades, he recuperat la meva agenda d'aquell any.

Segons les meves notes el 4 de febrer és l'aniversari de l'Edu Gabriele, un amic argentí amb qui vàrem fer cursos de doctorat plegats, i a banda de l'anotació que a les 17'30h tenia hora amb la esteticient, l'agenda segueix:

- demanar info a la casa de cultura sobre els cursos de PNL
- fer la comanda de llibres d'Amazon a l'Enric
i
- reservar taula pel dia 15/02 a Can Joan d'Adri

... i ja sé que no ve al cas però a mi m'ha fet gràcia mirar-ho.

A aquella època treballava al CEAB-CSIC i estàvem arrancant StrateGISt amb en Junior ... Una època en que pensàvem que seriem els mega-cracks del GIS a Girona i ens menjariem el món.... Val a dir que pel poc que ens hi vàrem dedicar no ens va anar malament, però crec que cap dels dos teníem esperit de grandesa empresarial, pel que allà va quedar el tema.

I bé, el dia que FaceBook va aparèixer el món, creació del programador informàtic Mark Zuckerberg, per ser-ne membre havies de ser necessàriament estudiant de Harvard College. No va ser fins després de diferents versions i ampliacions de "permisos", que el setembre del 2006 es va obrir al gran públic. Actualment emplea a més de 700 persones, té uns beneficis de quasi 300 milions de dòlars americans i Sony Pictures vol fer una pel.lícula d'aquest fenomen.

Dos anys de resistència i ja ho veieu, aquí estic, engreixant el tou de més de 120 milions d'usuaris registrats que conformen la xarxa social més activa del món, que es diu ràpid!!!, i que per descomptat no es lliure de tanta popularitat com controvèrsia!!

En fi, tot això per dir que ja tinc un perfil i que ja que hi sóc pel tros ... espero que TOTS us feu amics meus molt aviat!!

Fins a la propera!!

Mun

Airing from FaceBook

Finally, I give in!!!!

Resisting doesn't make sense anymore as it's almost daily that I get an invitation from some proud soul that has just registered a profile at FaceBook and is in a desperate search for friends across the net.

So, and this is especially for you Sharon!!, I do too have a profile now!!

Taking into account that I already have a blog where I do basically write in Catalan, I'll keep my FaceBook in English, so you can keep track on me and on my whereabouts.

It's your turn now guys!! Wanna-be-my-friend??

Looking forward for seeing ALL your shots stuck on my profile and, definitely, to hearing from you.

Tight shaky-squeeze to you!!

Mun

Bicing BCN Revisited

Finalment, la baixada promesa: a tota velocitat, amb un terreny perfecte per la humitat ens llancem cap avall saltant tants trencaaigües com podem. Abans d’arribar a baix, però encara deixarem la pista i girarem cap a l’esquerra per un corriol que ens acabarà de portar a tota velocitat fins a baix ...


Així finalitzava més o menys la crònica de la sortida d’ahir al matí a Les Serres.

I no he pogut evitar rememorar les imatges que guardava impreses encara a la meva ment de la sensació de seguretat i risc alhora, aquella sensació que tan enganxa i que només poden arribar a copsar en la seva totalitat aquells que, com jo, comparteixin la passió de rodar per mig del bosc a velocitats que superen en escreix el límit establert per la “llei” per aquest tipus de vehicles: Poder? Força? Cerca de límits? Perill? ... qui saps...

Muntaner avall sobre la bici número 383 recollida a l’estació de bicing del c/ Mandri amb no sé quina cruïlla, he sentit inseguretat i por, por de veritat. Tot allò que ni em passa pel cap sobre la meva bicicleta i per terrenys, en principi, molt més “abruptes”.

Amb texans i la bossa de feina, amb l’ordinador a dins, mig penjada a l’esquena com he pogut, la bufanda al vent, m’he sentit com l’Snoopy amb orelleres i ulleres de ventisca volant sobre una avioneta destartalada.

Primer he envaït sense miraments la vorera, però sortejar els vianants m’ha fet sentir malament i he recordat la Lliga Anti-bici que en Pere volia iniciar fa un temps a Terrassa (primera ciutat catalana en implantar sistemes col.lectius de bicicletes públiques); així que he decidit provar amb el carril bus-taxi. Però que per darrera t’empaiti un autobús o un taxi no dóna tampoc massa tranquil-litat; i he saltat ja directament al carril que “suposadament”, i tenint en compte que la ciutat està repleta, per no dir col.lapsada de bicicletes i de un nombre ridícul de carrils-bici, em tocava, que era el compartit amb els cotxes.

La pesada bicicleta de 3 pinyons i un plat tenia espatllat el canvi, pel que era absolutament inútil intentar pedalar. Arribada una certa velocitat era com anar amb plat petit i pinyó gran, no hi havia res a fer. Així que m’he agafat fort al volant i l’he deixada rodar Muntaner avall fins arribar a la Diagonal, on, donat que estava a la dreta, m’ha estat impossible accedir al lateral del carril bici i he hagut de continuar baixant, fins que, a risc de que qualsevol del cotxes que baixen indiferents a la teva condició d’inferioritat (he recordat el meu casc!), m’enculés pel darrera, he aconseguit arribar a l'esquerra a algun carrer que devia ser Paris, o Londres, no he gosat aixecar la vista per comprovar-ho , i he girat nord.

Travessat Balmes, pel pas de vianants, entre els vianants, a peu, empenyent la bici, he aconseguit arribar al carril bici de Diagonal. Res a fer!! No es podia pedalar, només deixar que la bici rodés.

A la cruïlla amb Passeig de Gràcia he enfilat cap avall i la meva alegria ha estat màxima quan, a l’alçada de Provença, he trobat una estació de bicing, he desmuntat, l’he aparcada al seu lloc, i he retornat a la seguretat de la vorera i de les meves dues cames ....

No hauria pensat mai que me n’alegrés tan de baixar d’una bicicleta!!!

Crònica de 7 dies @ Meetic

El dia que ma mare ens va demanar a mi i a la Mayte que l’apuntéssim al Meetic va ser el dia que em vaig acabar de convèncer que jo també ho havia de provar ...

I és que no em digueu que els temps no han canviat. Abans les mares renyaven a les filles perquè sortien amb nois “desconeguts”, ara elles s’apunten a pàgines web pseudo-mercats de la carn, i per si fos poc, els acabes escrivint tu el perfil del que podria acabar essent el teu futur pare-adoptiu. Clar que, ara que ho penso, és tot un detall poder participar en l’elecció de les qualitats que el farien un possible bon candidat.

Dit això, i seguint la màxima aquella que surt en negreta i de forma permanent al meu blog, és a dir, provar-ho tot, ni que sigui una vegada, avui fa una setmana em vaig donar d’alta.

El primer dia va ser espectacular, me’l vaig passar mirant perfils i rient per les coses que llegia. Sens dubte, el millor, el d’un tiu de Figueres que deia “me maravilla que siendo ateo vea cada dia a Dios cuando me afeito por la mañana ....” No me'n vaig poder estar i li vaig haver d’enviar un email felicitant-lo per haver-me fet riure a cor que vols ... quin crack, i el tema continuava llarg, llarg, explicant què meravellós que era tot ell i quina sort que tindria la dona que l’enxampés. Acabava afirmant que desitjava que “ganara la mejor!!”.

I bé, val a dir que si hi ha elements d’un calibre indescriptible, personatges de totes mides i colors, ciència i religió, de tan en tan també trobes personatges que semblen interessant, i seriosament, alguns tius molt guapos!!

Aquí l’estadística del meu perfil al llarg de 7 dies:
Nombre de visites: 340 (que dóna una mitja de 48,57 visites al meu perfil per dia)
Nombre de “fechazos”: 189 (el que si relacionem amb el nombre de visites, ens dóna que un 55,58% de les visites han acabat derivant en un "felchazo")
Emails rebuts: 20 (el més patètic el que portava com a títol "Hello pretty!!")

Des de Perú fins a Salt, passant per Alacant, Chile, Canadà, Estats Units, Turquia, Marroc, El Cairo, Euskadi, Valladolid, Barcelona, Melilla, entre altres, els “fechazos” (“enamorament sobtat” en català, però és que realment té poc glamour dir-ho així ...), han estat d’homes d’entre 26 i 57 anys, de tota raça i condició.

El que només em fa concloure que, o estem tots molt desesperats, o com diuen ... “el amor es ciego”, o “there’s no mountain high enough” ... o moltes més d’aquestes xurrades que tan bé descrivia la Lucia Etxevarria al seu llibre “Yo ya no sufro por amor”, quan parlava de com d’empardalats estem tots en aquest tema, i com els mitjans i la societat, al final, és qui ens diu com ens hem de sentir.

Ara us preguntareu quins són els valors de l’estadística inversa, és a dir, quants perfils he visitat, quatsn flechazos he enviat, etc ... Jajaja!! Doncs no ho sabreu, només us diré que he contestat només a dos emails, un a la rèplica del fantàstic Déu que es veu al mirall cada dia, i l’altra a un “somnia-truites” amb magnífics ulls de gat a qui de moment no m’he pogut resistir ...

Tot plegat ha estat divertit però ja n’he tingut prou ... així que, experiència viscuda, i em dono de baixa.

Fins a la propera!!!

No me pidas que te bese porque te besaré ...

En vaig quedar amb el nom al veure el trailer el dia que amb en Jeiem vàrem anar a veure “Vicky Cristina Barcelona” – per cert, un reclam turístic de primer ordre per a la ciutat. Espero que en Woody Allen hagi negociat de sotamà alguna comissió extraordinària amb Turisme de Catalunya ...

Però tornant al tema que volia comentar avui ... “No me pidas que te bese porque te besaré” és una comèdia fresca que arranca fàcilment rialles per la seva senzillesa.

Desafortunadament la varen treure de la cartellera del Girona el dia en que la vàrem anar a veure, malgrat això segur que la podeu trobar a internet, valent-vos d’altres recursos.

Albert Espinosa, que a banda de ser-ne el director és un dels principals protagonistes de la comèdia, treu a relluir sense cap mena de complexes, tabus dels que, per regla general, no es parla quotidianament a la nostra societat, com les deficiències mentals i físiques, la masturbació o la realitat oculta de la por al compromís – en aquest cas, no de collita pròpia, però ves! relacionada amb els homes –

Us deixo amb el trailer Aquí

Molt recomanable!

Potser Bush va ser necessari …

Només quan un torna d’unes quantes – poques o moltes – setmanes a l’Àfrica, és capaç d’apreciar la delicadesa que amaga la simplicitat d’un bon pa amb tomàquet. De fet, ja mentre un és a l’Àfrica, comença a percebre i a trobar a faltar allò que, caigut dins la inapreciació de la càlida quotidianitat , fa temps que va deixar d’apreciar. I el gust et torna a la ment, talment l’estesis assaborint en aquell moment, i notes com la salivera t’omple la boca; així com els passava als gossos de Pávlov quan escoltaven les campanes que aquest feia sonar abans d'alimentar-los ...

Només quan un ha passat una temporada – més llarga o més curta – en la foscor intimidadora de la nit, o en dies grisos que semblen no tenir fi i fan que pensis que, total, no val ni la pena sortir del llit; pot apreciar l’energia que injecta a les venes un dia blau i solejat d’hivern.

Només quan un s’ha sentit profundament decebut per la mentida, l’egoisme, i la covardia del gènere humà, pot apreciar conèixer a una d’aquelles persones que són una perla “estranya”, de les que la mare Natura decideix posar sobre el planeta només esporàdicament i que sovint arriba disfressada de simplicitat que busca passar inadvertida. Aleshores un se n’adona de que no és cert que la societat està perduda totalment i que els valors, del que parlava en el meu anterior post, “Radical love”, han tocat fons.

Hi ha esperança, docns?

Potser el “Yes, we can” d’Obama va calar tan fons en la societat nord-americana – o tal volta em caldria dir “estadunidenca”, doncs a Nord Amèrica, encara que de vegades ho oblidem hi ha altres països, perquè només passant per la “gana”, la “foscor” i la “decepció” que va portat el període Bush, es podia impulsar el trencament i el canvi.

Obama és jove, té un nom inspirador i transgressor; Barak vol dir “l’afortunat”, i en honor al seu avi, el seu segons nom és Hussein, és negre, carismàtic, atractiu i intel•ligent. I molt més que tot això, ha sabut com seduir a les masses.

Cert, com em deia algú ahir, “moltes esperances en un sol home”... però passi el que passi a partir d’avui, ahir va ser un moment d’aquells que fan Història, i nosaltres hi érem per viure-ho, el que em sembla motiu més que suficient per celebrar que, encara, hi ha persones sobre la terra a qui val la pena donar-los una oportunitat de sorprendre’ns gràtament.