Periode de vacunacions

Aquesta setmana finalitzava el periode de matriculació a les escoles.

Això ens ha fet recordar una trucada que van rebre d'un senyor rumanès que molt educadament demanava per contactar amb el tècnic d'educació ja que tenia un problema urgent amb el seu fill. Al no estar li varem preguntar de què es tractava i ens va contestar molt clarament que tenia que vacunar al seu fill ja que tenia 4 anys i s'acabava d'enterar que aquí era obligatori però a Romania no ho era fins als 5 anys.

Temerosos per la salut del nen el van derivar al CAP. Passada una estona ens va tornar a trucar, més nerviós i fins i tot irritat. Al CAP no l'havíem volgut atendre.

Li varem agafar les dades i varem trucar nosaltres al CAP per esbrinar que pasava ja que trobavem aquest fet vergonyós. Desatendre una pobre criatura!!!

La administrativa que ens va agafar el telèfon el va recordar de seguida: "Un Sr. romanès? I tant que no l'hem volgut atendre!!! El que vol es matricular el seu fill a l'escola ja que s'acaba d'enterar que aquí és obligatori a partir dels 3 anys."

Naturalment li varem passar les dades al tècnic d'educació que el va trucar al dia següent i després ens deia: "Que malament entenia a aquest. Venia a matricular al seu fill i només deia que el volia vacunar".

Que ens havia d'explicar!!!

Johnny Cash el Terminator

Mai he estat un fan del "country" però quan apareix un home com Johnny Cash no pots fer més que seure i escoltar-lo ja que sempre té cops amagats i ahir m'ho va tornar a fer.

Quan els germans Wachowsky van fer aquella gran escena de Matrix on entra carregat d'armes al control i comença a sonar la música de Propellerheads van crear estil i, per dolenta que hagi estat la sèrie, el que hagi dirigit l'últim episodi de Terminator The Sarah Connor Chronnicles ha fet quelcom així.

Cap al final de l'últim episodi de la primera temporada, hi ha el típic edifici americà de lloguer d'apartaments amb piscina on el FBI va a detenir el Terminator com a sospitós d'assassinat. Llavors comença a sonar una enganxosa cançó "country" i en un moment donat la imatge es centra en la piscina on comencen a caure cossos d'agents del FBI. Poc a poc l'acció es va desenvolupant mentres s'acaba l'episodi i va sonant la cançó fins al final. Autenticament genial.

Quan el vaig acabar de veure la meva pregunta va ser, ¿però quina canço és aquesta?. I pel que vaig veure per internet havia generat molta expectació ja que es tracta d'un tema que havia quedat inedit fins el 2002 de Johnny Cash. I es que aquest home no deixarà de sorprendre'm mai.

De moment escolteu la cançó. No he volgut penjat el video ja que l'episodi encara s'ha d'emetre en català però si les veieu ja em direu que us semblen.

Iron Man o Ivanhoe ???

Promesas del Este

Durant molt de temps el cinema vinculat al crim organitzat ha tingut com a gran referència aquella gran pel·lícula que és "El Padrino" però els temps canvien, el crim organitzat també i ha aparegut una nova pel·lícula amb grans interpretacions que s'ha fet un lloc guanyat-se molt bones crítiques de públic i entesos.

Ens trobem aquí amb una història inusual. Una jove infermera intenta trobar la família d'una jove prostituta rusa que ha mort al donar a llum. Amb el diari en rus de la noia a la ma va a demanar ajuda als mateixos que la van possar en la seva situació la qual cosa possa a la infermera en un greu problema. A la vegada, el misteriós xofer de la familia mafiosa rusa s'enamora de la noia.

Amb unes interpretacions excel·lents, uns dialegs increibles, i una història que no para de girar, ens trobem amb una pel·lícula que com "El Padrino" marcarà època i moltes altres que vindran darrera copiaran en postures, gestos, ambientació i dialeg. El fotograma final que tanca la història és increible al igual que la col·lecció de tatuatges que llueixen els mafiosos.

LECTURA DRAMATITZADA: ESCRITS DES DE LA PRESÓ

Oscar Wilde va acabar a la presó per la seva condició sexual i allà va escriure un recull que forma un dels seus millors llibres: "De Profundis".

I es que a la presó no només pots anar, depen d'on i en quin moment, per les teves inquietuts sexuals sinó per ser com ets i pensar el que penses.

Vet aquí que molts escriptors han aprofitat la seva estança a la presó per escriure les seves experiencies, tal com he comentat amb el meu estimat Wilde, i entre aquests al 1997 es va fer un recull d'escrits fets en captiveri que al traduir-se en català va tenir un afegitó dels nostres escriptors empresonats.

Ara es fa una lectura dramatitzada d'aquest interesant llibre a diferents punts de Catalunya, entre d'ells dues a la província de Girona. Concretament el dia 10 a Torroella de Montgí i el dia 14 a Girona.

Us deixo l'enllaç per si voleu més informació.

Viatjant pel cel·luloide

De vegades et deixes portar per l'impuls encara que no tinguis cap referència i aquest ha estat un dels casos. Aquesta pel·lícula rusa m'ha encantat i la recomano a tothom que puc.

Dos cavallers francesos són comdemnats per duelistes. A un d'ells el rei de França el castiga i l'envia a portar una carta al rei de Rússia, a l'altre l'envia a portar una carta al rei de Suècia. Cadascú d'ells ignora la missió de l'altre i per tant queden ben sorpresos al tornar-se a trobar a l'altra banda d'Europa enmig de la guerra que enfronta a Suècia i Rússia en bandols oposats.

A mig camí entre "Els duelistes" i "El pacte dels llops" té una magnífica fotografia, unes molt bones escenes de lluita a espasa i un argument interesant que decau al final ja que sembla que no saben molt be com acabar-la i li fan un apanyet. A mí, a més a més, em va encantar el retrat dels tres monarques tan diferents i a la vegada tan iguals.

"This is England" és una pel·lícula sense sorpreses. Està sobradament recomanada i premiada però no per això vull deixar de recomanar-la.

Narra la història d'un nen de 12 anys que entra a formar part d'una banda de skin-heads que es radicalitza al arribar certs elements externs.

Diuen que basada en les pròpies experiències del director, té una magnífica banda sonora i a més m'ha permés entrendre perquè hi ha, com es coneixen per aquí, red-skins i skin-heads. Els primers són pacífics i el que volen es una mica de diversió mentres que la resta són de caràcter violent i racista. Una pel·lícula que passa sola.

Tenim aqui una pel·lícula premiada a Cannes i que a molta gent li ha agradat però que jo no he tingut paciència per acabar de veure.

Per celebrar l'aniversari de la caiguda de Ceacescu, a la televisió fan un debat amb diferents personatges que expliquen les seves vivències. Com sempre, els principals convidats es desmarquen de la iniciativa i al presentador no li queda més remei que convidar una sèrie de personatges molt curiosos (per no dir cutres).

Molt bé, molt interesant, però recordo pel·lícules de Rumania més divertides. Aquesta potser sigui un retrat fidel de la seva actual realitat que al final fa riure molt però ho sento, no vaig tenir paciència per passar de la mitja hora.

La cutrada de la setmana. Ja feia temps que me la van deixar i cada vegada que veia la caixa em deia, ¿perquè no?

La pel·lícula és un intent de western de capa i espasa on Alatriste fa de mercenari i viu diverses aventures.

I es que no puc dir res més. La fotografia està molt bé però la narració avança donant sotregades que, suposo, només poden seguir els que hagin llegit els llibres de Alatriste (que per cert algun dia em possaré jo també). En la meva opinió es mereix un Oscar a la pitjor direcció i un altre al pitjor guió adaptat. Em vaig adormir a la mitja hora i quan en vaig despertar quinze minuts després com que l'acció dona aquestes sotregades amb aquests buits argumentals, doncs jo ni em vaig adonar. La meva dona encara riu. Jo ho trobo lamentable per una pel·lícula. Crec que l'autor tindria que vigilar una mica més amb les adaptacions que es fan dels seus llibres ja que per les veus que m'arriben cada vegada són més lamentables.

ES3

Estic estressat. Lleument, res de seriós però si no vigilo, la cosa es complica i acabaré fent un pet. Cercant per la web he trobat consells per baixar el ditxós es3:

1. Anar al llit abans que de costum.
Però si vaig a dormir abans que les gallines i que el sol es pongui!!! A aquest pas plego de treballar i em posso a dormir directe.
2. Aixecar-te 20 minuts abans que de costum.
Però si m'aixeco abans que el gall canti i que surti el sol!!! A aquest pas directament dormo de dia.
3. Abans d'anar a dormir, preparat pel matí.
El matí no és el problema, el problema és el migdia i la tarda i si tot ho tinc que fer abans no tinc temps i em torno a estressar.
4. Porta un barret i un paraigües.
Que té que veure això amb l'estrés??? Es perquè no se'n vegin les canes que em surten???
5. No portar roba o sabates apretades o incomodes.
Prenc nota.
6. Fer una llista.
Ho estic fent.
7. Escolta la teva cançó favorita.
Intentaré escoltar més música.
8. Tenir diners de més i segells a casa.
Siguent mileurista això és impossible.
9. Ser net i educat.
Pobre pero honrado.
10. Riure molt alt.
Doncs ho faré dalt d'una cadira. (Es un acudit...)
11. Tenir un bon llibre per llegir.
Això no em falta mai, el que em falta és temps per llegir tranquilament.
12. Tenir un joc de claus de més.
L'he tingut tota la vida i sempre he estat estressat.
13. Exercici.
Si, però el que no trobo és temps per fer-ho tranquilament.
14. Guardar el passaport al mateix lloc.
Encara està a la comissaria. No tinc temps ni d'anar-lo a buscar.
15. Llençar alguna cosa.
Cada setmana, amb les escalfades que agafo sempre acabo trencant alguna cosa.
16. No parlar malament d'altres persones.
Ho intento però es que són unes males bèsties (és un altre acudit dolent...)
17. Porta tirites a la cartera.
Més que per tapar forats, que per això ja estan els premis de la loto, suposo és per ser previnguts.
18. Possa benzina al cotxe.
Amb quins diners??? I a més el meu cotxe és tan vell que té una fuita... I al preu que va...
19. Cuida d'algú més.
Del meu fill, i dels gossos i dels gats...
20. Fés el llit.
Què no tinc temps!!!!!

I molts més que la gent deixa als comentaris però que no tinc temps per traduir ni per comentar.
Vaig a desestressar-me de la manera clàssica...

Torna un dels millors

Diumenge passat va tornar. Com sempre amb el pitjor horari, amb el temps retallat però com sempre amb una legió de fans incondicionals de Punset i el seu estil d'explicar la ciència (i fins i tot la pseudociència).

El primer tema tractat va ser La plasticidad del cerebro. Com sempre podreu trobrar un resum del programa a la web de TVE i si més no sempre teniu el bloc d'en Punset.

Welcome Del.icio.us

Per qüestions de disseny, que potser algun dia em dediqui a retocar, ni us haureu adonat ja que queda una mica amagat, però he afegit un enllaça a les meves últimes captures a Del.icio.us.

Per si algú de vosaltres no ho sap, és un d'aquells invents que es fa servir per capturar i compartir notícies dels mitjans de comunicació. Jo, algunes les comento, d'altres les conservo per rellegir-les. Espero que us siguin d'utilitat.

El mem publicitari

Em va donar a mi per fer un comentari al bloc de l'Albert i em cau aquest "marrón". Bé, en realitat ja m'agradaria que em toqués ja que el Brain Train és hiperadictiu...

En què consisteix el mem? Doncs en publicar un enllaç a la web del sorteig: http://helektron.com/2008/03/12/helektroncom-regala-una-nintendo-ds-lite/.

Ells sortegen productes i així obtenen visitants.

Segona condició, fer publicitat i passar el mem a 5 més.

En el meu cas el paso a:

Joana - perquè vegi on s'ha ficat.
Caterina - que està molt callada i seriosa últimament.
Jesús M. Tibau - que a ell li agraden els sortejos i aquestes coses.
Bajoqueta - que ja em té despistat amb tants blocs.
Msolde - que li encanta els trastos electrònics.

Déu em perdoni...

Precissament avui que havia comprat tomàquets

El País 5/04/08

"Los multimillonarios pueden afrontar la inflación sin problemas, las dificultades son para los que tienen poco poder adquisitivo". Jean-Claude Juncker, primer ministro de Luxemburgo y presidente del Eurogrupo (ministros de Finanzas de la zona euro), expresaba ayer así su inquietud por los efectos negativos del alza de precios. Con el mismo tono pedagógico-populista, Juncker prosiguió: "Ni a mí, ni a Joaquín [por Almunia, comisario de Asuntos Económicos y Monetarios], ni a Jean-Claude [por Trichet, presidente del Banco Central Europeo] nos preocupa la subida de los tomates, porque los podemos pagar".

I jo que em recordo de la mare de tots tres precissament avui que n'havia comprat i he flipat amb els preu. I es que havia pensat en fer-me un hortet a casa però resulta que amb la sequera no el puc regar (com us ho feu els multimillionaris amb els camps de golf???).

I quines són les vostres brillants solucions? Les de sempre: no pujar els sous. Es clar, és cert que el primer que t'ensenyen a economia és que quan augmenta la demanda pugen els preus. i que la inflació puja per comprar. Però també ho fa per altres motius. I que tal si deixeu de fer el bretol a la borsa els multimillionaris? No venen d'aqui moltes de les desgràcies? I és que al final aconseguireu simplificar les classes socials als que ho tenen molt fotut, els que ho tenen fotut i els de sempre que viuen de conya i no s'enteren de res.

Doncs mira, jo també tinc una gran idea. Com aneu tan sobrats...¿què tal si renuncieu als vostres supersous pagats amb diners públics?

Atxísss!!! Tinc un virus!!!

Pobre de mi i dels altres al·lergics. A la vegada que ens preparem per una duríssima primavera plena de pol·len per la escassetat de pluges ens troben que per internet TOTS són patidors d'una pandèmia nomenada malware que prolifera sense fre.

I és que ja no és que em limiti a anar casa dels altres a solventar aquest petits problemes que provoca el malware (el ratolí que va boig, anuncis que apareixen a totes hores, programes que desapareixen, etc.) sinó que al final em vaig veure afectat.

En el meu cas no em va fer res estrany però resulta que m'estic tornat paranoic de la seguretat (de manera útil i no com el Internet Explorer o el Microsoft Vista) i navego amb Firefox, tinc antivirus, tallafocs i dos programes anti-spyware que m'avisen de qualsevol intent de modificació al registre (no diré marques per no fer propaganda).

El registre és, basicament, un magatzem de paràmetres que en principi ha de romandre inalterable a menys que es facin actualitzacions o s'instal·li programari nou (no liarem al personal amb explicacions més detallades). La qüestió es que quan els dos programes em pregunten, sense haver volgut fer jo una d'aquestes operacions, si vull realitzar una modificació del registre em principi dic que no i llenço els programes per tal que netegin l'ordinador de malware.

Normalment funciona però aquesta vegada després de fer la neteja em c0ntinuava sortint l'avís. Vaig optar per la força bruta i em vaig informar sobre qui era l'invasor (una de les múltiples variants de win32). Manualment em vaig dedicar a netejar el registre però increiblement l'arxiu em tornava a aparèixer al registre als pocs segons. Després de molts intents ,i molts programes de neteja utilitzats, vaig arribar a la conclusió de que algun dels programes que em corrien per defecte havia estar corromput i era ara el focus d'infecció.

Per acabar vaig optar per la opció fàcil, reiniciar a "modo seguro", netejar a ma el registre i reactivar l'ordinador en un punt d'instal·lació prou llunyà a la data d'infecció. Va funcionar. Però això em demostra que aquests mal... són mutants i que mai estàs prou previngut.

Un veí meu em preguntava, I a qui li interesa fer aquests programets? Doncs, a uns per fer diners, a altres per provar que són millors que ningú i a altres per cercar feina. Però si per mi fos, mes que donar-los feina jo els donaria un càstig exemplar ja que hi ha maneres de fer testing sense molestar a la gent.

Algú ha vist el meu cap????

Intento ser ordenat i metòdic sense que això arribi a ser una enfermetat. Bona prova d'això és el meu escriptori de casa que és un auntèntic merder.

Però la qüestió és que últimament vaig tan liat que no ha estat fins avui que no m'he adonat que ni tan sols havia canviat el llibre que estava llegint. Ara puc penjar el nou i comentar-lo una mica ja que m'he llegit ja una tercera part.

Cheever és un d'aquells autors que molts recomanen i mai t'atreveixes a llegir ja que totes les seves recopilacions ronden el miler de pàgines. Si goses fer-ho, descobreixes un escriptor de contes diferent. Les seves històries són planeres, amb gent de carn i ossos que suspira, somia, poques vegades guanya i moltes vegades perd.

En dues paraules, Reality bytes.

Els contes infantils

Un dia em van comentara l'ecola que els extranyava l'afició del meu fill a que li llegissin contes i jo els vaig respondre que a casa sempre li llegia. Va ser mútua la cara de sorpresa que se'ns va quedar a ambdós per això. A la mestra perquè es veu que no es habitual que els pares llegeixin als fills i a mi perquè em sorpren que uns pares, que en teoria farien qualsevol cosa pel seu fill, no siguin capaços de dedicar-li 20 minuts diaris per llegir-li els seus contes favorits.

La qüestió es que cada dia el meu fill cada dia em ve amb els seus contes favorits perquè li llegeixi (sort que només té 18 mesos...) i em trobo que o els trenquem a causa de la repetició incesant de la mateixa història, o bé són una successió d'imatges sense conexió (amb el que en tinc que inventar la història).

Llavors he arribat a les següents conclusions:

1. Els contes infantils tindrien que portar una mínima recomanació d'edat. Hi ha històries que el nen no enten per molt macos que siguin els dibuixos i l'únic que li agraden al nen són aquests i el teatre que fa el pare.
   
2. Ha d'haver una distinció entre contes que expliquen històries i d'altres que només mostren objectes per aprendre a llegir o reconèixer objectes. No són el mateix.
   
3. Les històries han de ser pensades segons la recomanació d'edat (punt 1) que figuri al conte. A ser possible amb molts elements que es puguin escenificar mitjançant gestualment o sonorament i on puguin intervenir tan la persona que l'explica com la que l'escolta. Tinc contes amb unes parrafades increibles que no sé com explicar-li al meu fill. Bé, no les entenc ni jo...
4. Els contes infantils han de ser pensants i dissenyats per nens. Això no només vol dir dibuixos i colors atractius sinó vol dir pàgines de cartró dur per poder llegir el mateix conte 10 vegades en 20 minuts sense que tot es trenqui als 3 dies.
5. El somriure d'un nen després de 20 minuts de fer el burro explicant-li els seus contes favorits és quelcom dificil d'oblidar.

Tancat per defunció

El títol pot sonar a acudit però no estic per acudits. Estic enfadat, trist, confús, desorientat... Avui al bloc de Antaviana he definit la expressió de kafkià com allò que és "Increible pero cierto" el surrealisme que ens desmonta la realitat i no trobo res més surrealista que el que ha passat avui. Per molt que em diguin que això ha passat i passarà, que passi aqui i allà. Perque al meu món tranquil i civilitzat aquestes coses no passen i no haurien de passar.

Jo pensava que el fet que ahir li haguessin robat la bossa a la meva dona és el pitjor que em podia passar però el d'avui no té paraules.

Em pregunto, qui tria la victima? Serà capaç de menjar i dormir?

Quina llàstima de vides malbaratades.

L'engany de l'audiència

Molts de vosaltres haureu vist les xifres que deien que el debat (ja,ja,ja perdoneu no puc evitar riure al veure que a tan lamentable espectacle li diguin debat) entre els dos principals candidats a la presidència del Govern tingués una audiència rècord a la història de la televisió.

Però, us heu aturat i mirat com es calculen les audiències en aquest país?

Aquestes audiències es controlen principalment mitjançant els audímetres que té repartits per tota la geografia espanyola l'empresa TNS (potser us sona més si us dic Sofres). Quants i qui els té és un misteri, és calcula que deuen haver uns 5.000. El criteri per tal que una familia tingui un audímetre es que tingui un telèfon, un mínim de dos televisors i la familia ha de ser de tenir com a mínim els pares, un o dos fills i preferentment els avis visquent amb ells.

Com funciona? Cada membre de la família té un número assignat i quan està mirant una televisió ho indica picant el seu número al comandament i quan marxa igual. Llavors es registra tots els canals que es miren des d'aquell televisor i qui els mira.

Desavantatges? Doncs, molt evidents. Qualsevol que hagi estudiat una mica d'estadística s'adonarà de que la franja de població estudiada és molt petita. A més, i per possar un exemple, jo quan vivia a casa dels meus pares no mirava mai la tele perquè sempre estava de festa però quan em vaig independitzar com que el sou no em donava no sortia i la mirava. Per tant, tenim també un exemple de què depenent de la situació familiar els hàbits familiars poden canviar però això ningú ho registra.

Hi ha un altre empresa que és dedica al mateix però amb altres mètodes. Es tracta de EGM. Aquesta última utilitza el mètode de la entrevista i la trucada. No acaba d'agradar perquè és més lent però sincerament, si està ben fet i planificat, pot ser el millor mètode.

El problema és que en aquest país tot ho volen ràpid i per tant hi ha el que hi ha. I per tant, la meitat de les poquíssimes famílies que disposen d'audímetre van veure el debat. Alguns d'ho van veure per feina, d'altres per fervor polític i si tothom en parla es perque els mitjans no callen. ¿Us heu fixat mai en la poca cobertura que li donen els mitjans de comunicació francesos a les seves eleccions en comparació a les espanyoles?

Una pausa per la publicitat

Les llàgrimes dels ulls queden barrejades amb l’aigua de la dutxa que colpeja indolent el teu cos fins aconseguir una barreja heterogènia que marxa pel clavegueram. Estàs uns minuts, que et semblen unes hores fins poder-te treure el neguit amb el que has arribat.

Et poses les ulleres que dissimulen els teus ulls vermellosos, surts cap a la piscina, que gairebé solitària, s’agita com un immens bloc de gelatina blava. Assegut amb els peus dins de l’aigua t’encasquetes el barret de silicona que et fa semblar un ridícul preservatiu gegant i et deixes caure a l’interior de la piscina.

Agites els braços amb poca perícia i avances dins del líquid element amb dificultat, però a la vegada , dins el teu cap, una munió de pensaments avançant sense dificultat i surten agitant les seves ramificacions amb gran perícia.

Comences per fer aquells càlcul estúpids que t’han vingut a la ment durant la teva jornada laboral. Petites operacions matemàtiques que resols al avançar per la piscina i a la vegada t’emplenen de petites satisfaccions. No te n’adones però els teus moviments es tornen més àgils i els teus pensaments canvien a coses més mundanes. La feina, els amics, els veïns... Somnis i truites enmig del teu petit microcosmos blau.

La teva respiració s’alenteix, ets sents còmode, els problemes s’esvaeixen dins l’aigua escumosa com si aquests fossin efervescents. Avances i avances, braçada a braçada, et comences a sentir molt bé i a pensar si aquesta meravellosa sensació d’ingravidesa era la mateixa que tenies en el ventre de la mare.

Avances i avances, braçada a braçada, ara somiant en felicitats futures, en possibilitats impossibles que dintre del teu somni blau és poden complir. I així, fins que sobtadament, una remor sorda envaeix el teu espai. Algú altre ha entrat a nedar i els seus pensaments negatius et colpejant al sortir d’ell i diluir-se en l’aigua fruit de la bona conductivitat de l’aigua.

Surts de la piscina boquejant i degotant com un peix fora de l’aigua. Al ritme de les gotes de líquid que cauen del teu nas vas amollant la teva respiració al teu entorn i per un moment penses que aquesta devia ser la mateixa sensació que tingueren els primers peixos que es van convertir en amfibis al sortir fora del seu element natal. Et treus el casquet de silicona i al marxar observes la gent que arriba amb les ulleres posades i al temps que ells s’encasqueten aquell estúpid barret que els fa semblar un preservatiu gegant tu marxes més lleuger, més net.

El costumari

La nova oferta d'aquest bazar anomenat precampanya electoral es diu "contracte per immigrants". Amb això es vol que qualsevol immigrant parli la llengua, respecti les lleis, pagui els impostos i segueixi els costums espanyols.

Molta gent encara riu i uns quants encara aplaudeixen en silenci aquesta iniciativa, no ens enganyem, com deia un amic meu "Fumar, beber y pegar a la mujer, deporte nacional". I si no, només cal llegir els diaris.

Aquests que aplaudeixen en silenci no es paren a pensar en les dificultats que té una ximpleria així, en aquesta Espanya "plural" on tothom mira d'escaquejar-se i pagar el menys possible, o sigui, es dona un gran exemple als nouvinguts. Del tema llingüístic ni parlo, només recordo aquell vell lema "Una grande y libre".

Respecte als costums la cosa ja fa riure, que els farem fer, ¿menjar pernil i gaspatxo als musulmans?, ¿que vagin als toros?, ¿que aprenguin a ballar sevillanes?. Jo sóc partidari de que el compliment de costums sigui autonòmic, o sigui, que a Andalusia mengin pernil i aqui pa amb tomata i butifarra. A la Comunitat Valenciana paella i a Euskadi bacallà al pil-pil.

Ara seriosament se'ls pot fer estudiar el Costumari Catala d'en Joan Amades i fer un examen. I després passar llista a les principal cel·lebracions per veure si compleixen!!!

Suposo que d'aquesta quedaran molts bons acudits (el d'avui a la Vanguardia és genial) com aquells de l'època en que Jordi Pujol no feia res més que inaugura escoles i diuen que en una saludava un noi magrebí quan aquest li va preguntar "Senyor President, ¿jo sóc català?". Diuen que Pujol li va respondre "¿Tu on has nascut? ¿A Catalunya? Doncs llavors ets català". El nen es va marxar feliç cap a casa i quan a la nit veu al seu pare li diu "Pare, sóc català". Com a reposta el pare li deixa anar un clatallot i el nen marxa plorant i diguent "Ostres, no porto ni un dia com a català i ja tinc problemes amb aquests immigrants."

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

A petició del blog Tens un racó dalt del món, i com en altres ocasions,és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.

Aninmeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris. Tot i com deia algú que no recordo ara, ja només en el mateix viatge hi ha un gran premi.
Aquest és el fragment que em correspon:

14. Trenta-nou anys m’ha costat aprendre que les mentides no s’amaguen; s’enterren.

Anobii.com

No sóc gaire amic del facebook. En realitat hi figuro però hi agafo mareig perquè hi ha tantes opcions que tindria que dedicar tot el dia a navegar-hi per treure-li suc. Em resulta útil per consultar algun grup, cosa que abans es feia apuntant-te a un foro de discusió (i la gent es pensa que aquests ara han inventat la sopa d'all) , i poca cosa més.

L'altre dia, quan visitava el Weblog de Miquel Soldevila, em vaig trobar que recomanava la xarxa social de anobii.

Em vaig apuntar i la veritat es que em resulta molt útil. A casa tinc una base de dades en construcció amb els llibres que tinc en propietat, a la web tinc un bloc amb els llibres que m'han agradat i recomano, i ara tinc una base de dades pública on tothom pot veure tot el que tinc i/o he llegit. Amb opcions diferents com poder puntuar, penjar comentaris, recomanar a amics, crear llistes de desitjos, i un munt de possibilitats per explorar ja que de moment encara estic introduïnt llibres...

Bé, per una rata de biblioteca com jo diguem que és tota una eina interesant i d'utilitat. Si et vols apuntar ens trobaràs com a Msolde (Miquel Soldevila) i contaboy (Jordi Gonzalez) i amb un sol clic podràs veure que llegim, que hem de llegir i si t'interesa afegir els nostres llibres a la teva lleixa.