quadern d'en Cinto Amat

    La sala segona del Tribunal Suprem revoca les decisions dels tribunals de Vigilància Penitenciària que havien concedit als presos del procés el tercer grau de compliment de la pena i els permisos laborals previstos a l’article 100.2 del Reglament Penitenciari.   Al meu parer el TS aplica amb un rigor desproporcionat el mateix rigor desproporcionat amb què va dictar la sentència condemnatòria, amb la particularitat, però, de què a l’incidir en l’àmbit penitenciari i atreure cap a la seva competència la fiscalització definitiva del compliment de les penes s’aparta de la jurisprudència i deixa a l’aire la finalitat   de la legislació penitenciària i les competències que la llei atribueix als jutges de Vigilància.     Subratllaria tres aspectes d’aquest rigor desproporcionat que força la legislació penitenciària:   1er.- Les resolucions del TS revocant el tercer grau presenten un punt de contradicció encoberta amb la decisió de la sentènci...

    Els anys d’avui són una vida nova, un cos que creix movent-se entre els teus braços, una mirada dolça que et recorda l’audaç desig de què vau ser capaços.   Són un regal de mans tendres però fortes, de dits inquiets i ferms assenyalant-vos les sorpreses que neixen de les coses vistes per primer cop amb ulls vivaços.   Són una veu que esdevindrà paraula al ritme que li marquin els teus llavis,  i un dia et sorprendrà dient els noms, el seu, els vostres i els de tots nosaltres, i et pregarà a vegades que li parlis del que ara ha començat a ser el seu món.  C.A. 36è aniversari de l'Elena     25 d’octubre 2020      36è aniversari de l’Elena

  Cada mes ens creuem cartes amb en Jordi Cussó a través de la revista Valors . Aquestes són les d'aquest mes de juliol.       Benvolgut Cinto   Aquest dies el meu cor s’ha encongit quan, a un país que tenim per civilitzat, dels que s’anomenen del primer mon, he sentit el plor d’uns infants, separats de l’escalf dels seus pares i tancats en una gàbia. Em semblava impossible que això esdevingués als nostres dies, i em sonava a coses que havia estudiat amb esgarrifança als llibres d’història.   Però curiosament ha estat el plor d’aquests nens i nenes, el que ha tocat el cor de la població nord-americana i els ha mobilitzat per demanar que s’acabin aquestes separacions familiars. Moltes mares dels Estats Units, s’han solidaritzat amb les mares immigrants, i amb els seus fils en braços, han interpel·lat als que creuen que fent polítiques inhumanes podran resoldre el problema de la immigració.   Aquests plors, m’han evocat la imatge d’...

  Cartes creuades publicades a la revista "Valors"   Benvolgut Cinto     A la darrera carta, Cinto, parlàvem del tema de la mort. Tu mencionaves l’accident de l’avió als Alps i dies després ens assabentàvem de la mort de 700 immigrants a la mar mediterrània. Si no erro, enguany portem més de 1400 morts intentant travessar la Mediterrània per arribar a la vella Europa. Em tren quen el cor les imatges i el testimoni d’aquestes persones que deixen terra, família, història, perquè volen fugir de situacions de misèria i sobretot d’escenaris de violència i guerra. Es l’esforç humà per viure i sobreviure.      Quan veig aquestes imatges em ressonen amb contundència les paraules de l’evangeli de Lluc: “si algú té un amic i aquest el ve a trobar a mitjanit i li diu: “amic, deixa’m tres pans, que acaba d’arribar de viatge un amic meu i no tinc res per donar-li” Qui de vosaltres li respondria de dins estant: “No m’amoïnis; la porta j...

   Benvolgut Cinto:    He entrat en aquella edat, en la que el meu amic Alfred Rubio deia: “La de començar a mirar les coses per segona vegada amb noves preguntes”, és una manera de dir que hi ha moments a la vida que hem de ser capaços de replantejar-nos les coses, de seguir fent preguntes, i d’anar a fons per entendre la realitat que ens envolta, el món en el que vivim i ser capaços de donar noves respostes.    No és fàcil aquesta tasca de fer-se noves preguntes i sobretot el repte d’haver de donar respostes adients. Això demana estar disposats a canviar algunes de les nostres actituds, a modificar conductes i comportaments, i a replantejar idees de tota la vida per deixar pas a nous criteris i visions. En aquest casos sempre trobem obstacles que ens impedeixen afrontar qualsevol canvi personal o social. Hi ha dificultats de tipus intern, doncs no volem que res canviï, perquè vivim en una situació de benestar, les coses ens van prou be i no senti...

     Cartes creuades amb Jordi Cussó, publicades a la revista Valors . Apreciat Cinto,    Gràcies també a tu pels teus bons desitjos. Entre les moltes coses interessants que em dius a la teva darrera carta, recullo el que em dius en començar: “el temps ens pertany a tots i en el temps queda el que fem i es forja el que esperem i volem”. Em fa pensar això, amb l’excusa que molta gent posa quan els hi proposen una cosa: “No tinc temps”. Tots estem tan atrafegats que mai tenim temps per a res. I aquesta sensació de no tenir temps no deixa de ser una contradicció, perquè si alguna cosa som els éssers humans és temps. Sóc temps, i podríem dir que la única cosa que posseeixo a la meva vida és temps. Aquest és el capital inicial que tots tenim i que ens constitueix com a éssers humans.   Una altra cosa ben diferent és com administrem aquest temps. Si l’administro bé, totes les coses es ressituen com per art de màgia. De res em serveix tenir molts ...

       Cartes creuades publicades a la revista "Valors" el desembre de 2012    Benvolgut Cinto   Desprès de tot el que hem viscut darrerament tinc una sensació estranya, tots estem convençuts de que cal dialogar, però no n’estic segur de que ho puguem fer;   el diferents partits diuen que tenen solucions,   però ningú   les vol posar en comú   ni es capaç d’aplicar-les. Tot plegat em recorda una anècdota que sovint m’explicava el meu amic Alfred Rubio: “Moltes vegades es parla llargament d’alguna cosa, fins i tot sense haver-la vist. Recordo una discussió d’arquitectes sobre la conveniència o no d’invertir grans sumes per a la conservació de Venècia, i cap d’ells no havia estat mai en aquella ciutat. No havien pogut sentir l’emoció del seu ambient, aquell sentiment eteri de trepitjar les seves places, les seves voreres estretes arran de l’aigua, contemplar in vivo la seva bellesa o esmunyir-se, a la tarda pels se...