Si alguna cosa tenim clar des de petits és que l’esport és una cosa saludable. En un sistema de vida que tendeix cada vegada més al sedentarisme, recordar que cal moure el cos, que cal fer exercici, és una obvietat que ningú discuteix. Després ens farà mandra, no tindrem temps o trobarem mil excuses per posposar-ho, però les bondats de l’exercici per la salut són clares. Per això sobta la notícia d’esportistes que cauen fulminats en mig d’un partit o d’una cursa. Ells estan perfectament entrenats i, en teoria, sota un bon control mèdic. Com és possible que el seu cor es mostri sobtadament fràgil, de vegades fins i tot amb desenllaços tràgics?
Casualitats de la vida, fa pocs dies vaig assistir a una tesi doctoral on estudiaven justament l’efecte de l’exercici intens sobre la fisiologia del cor. I els resultats que van mostrar fan reflexionar sobre el cor, sobre l’esport, sobre els fàrmacs i, sobretot, sobre com som de complicats els humans.
El treball, molt enginyós i del que ja havien publicat alguna dada, el van fer en un grup rates que corrien cada dia una hora a bon ritme. Aquest entrenament el van mantenir durant setze setmanes. Mentrestant, un altre grup de rates feien el gandul a la gàbia del costat. Passat el temps, que si el traslladéssim a escala humana serien uns quants anys d’entrenament intens, es va analitzar el cor dels animals i es va observar que mostraven les característiques d’un fenomen anomenat “cor d’atleta”. Les parets del cor es fan més gruixudes i el volum de sang que bomba augmenta per aportar més nutrients a un cos que reclama més energia.
La novetat és que en algunes parts del cor, l’engruiximent no es feia amb cèl·lules musculars cardíaques (els miòcits) sinó amb unes que serveixen bàsicament per fer cicatrius quan hi ha una lesió (fibroblasts). El resultat és que tot i que el cor està aparentment més fort, en realitat hi ha cèl·lules menys resistents i que, en un moment donat poden no fer la feina correctament. En un altre teixit podria no ser greu, però el cor ha de funcionar sincronitzadament i correctament tota l’estona.
Aquestes alteracions podrien estar relacionades amb els accidents cardíacs patits per esportistes d’elit, tot i que hi ha molts altres motius per tenir un infart. Però la pregunta interessant era? Això és irreversible? O descansant un temps el cor es recupera?
Doncs sembla que efectivament el cor es pot recuperar. Un parell de setmanes de repòs (que en humans seria més temps) feia que el cor recuperés la seva estructura cel·lular normal. Això semblaria una bona notícia, però els metges segueixen preocupats i interessats en fàrmacs que pugin prevenir els canvis associats a l’excés d’exercici. El motiu és senzill. Malgrat que n’hi ha prou de deixar l’entrenament per recuperar-se, a l’hora de la veritat, molts atletes que estan intentant guanyar un mundial, una marató concreta, un rècord del món, no voldran deixar l’entrenament. Després de tot, ells es trobaran be i quan els suggereixin de deixar l’entrenament s’hi negaran. Fer-ho voldria dir perdre, renunciar al somni o a la glòria.
Sembla estúpid (i de fet ho és), però no és diferent a l’actitud de la societat en general en altre temes. Demanem que els científics trobin teràpies per curar el càncer de pulmó i invertim milions d’euros i anys d’esforços en un tema que té fàcil solució. Deixant de fumar s’evitarien milions de casos de càncer de pulmó gairebé d’un dia per l’altre. Ho sabem, però preferim seguir amb el que ens agrada mentre ens queixem i esperem que la ciència ens trobi una solució.
De totes maneres, en el cas de l’esport cal no perdre el sentit de les proporcions. Fer esport és molt saludable i recomanable mentre que la vida sedentària és dolenta. De la mateixa manera també és dolent un excés d’exercici, però la majoria que no som professionals no hem de patir per això. Tot i que un bon control mèdic és d'allò més recomanable.
Al final, com tot a la vida, n’hi ha prou de guiar-se pel sentit comú.
12 comentaris :
Un apunt interessant, em serà força útil. Ara mateix imprimeixo una còpia i la porto al bar de sota casa, que allà són tots molt 'esportius', ja que no es perden ni un partit de futbol per la televisió... A veure si així descansen una mica !
Ostres! Curiós això de que el cor faci servir cèl·lules diferents als miòcits per a recobrir-se... això passa amb altres músculs, també?
És a dir, si faig tant d'esport que desenvolupo els bíceps (posem per cas) fins a l'extrem, també acabaran plens de fibroblasts?
Uf... feia un munt que no passava per aquí! Tinc una feinada per a posar-me al dia! ;)
ai! El sentit comú!Tan fàcil i tan difícil alhora
Carquinyol. Fas be. Que vigilin perquè un exces de "silloning" és certament dolent per la salut!
Alepsi. A tot arreu (pero cada muscul i cada teixit tindrà el seu dintlell a partir del qual no pot refer-se correctament i ha de tirar ma dels fibroblasts. Els fibroblasts son les cèl·lules per fer reparacions d'emergencia. Mirat alguna cicatriu. El teixit és diferent de la resta. Es perque esta fet amb fibroblasts.
Jesús. Ja ho pots ben dir.
El cor d'atleta pot tenir diferents morfologies segons el tipus d'entrenament que facis. Pex exemple si el teu esport és de força , a leshores el cor és fa gran però de parets gruixudes, en canvi si fas un esport de fons, el cor és gran però de parets més fines.
Però segons tinc entés el problema més greu és quan un esportista d'elit que té un cor gros, sobretot de parets gruixudes, deixa de fer-ne de cop i és dedica a fer "sillonig" i a menjar amb la mateixa gana que tenia abans quan cremava moltes calories, al final fa que el cor de parets gruixudes s'hi acumuli grassa, provocant al cap d'uns anys un infart.
Compte en deixar de cop de fer esport. Un esportista que ha fet molt d'esport de jove, ha de mirar de no deixar-ne de fer durant tota la vida. Lógicament s'ha d'adaptar a l'edat i a les circumstàncies personals , laborals i familiars de cadascú. Perquè un altre problema és l'estrés que pot generar el mirar de compaginar la vida esportiva amb la familiar-laboral.
Molt interessant l'article.
El que dius es correcte. Cal deixar la pràctica esportiva progressivament. Però es tracta de problemes diferents. Els colapses dels esportistes d'èlit no semblen ser per acumuls de greix sinò per canvis en la composició celular del cor. Un es unproblema agut, a curt termini i l'altre és més crónic i que augmenta el risc al llarg dels anys. En els dos casos, però, fer servir el seny és una bona guia.
Coincideixo en que és un excel·lent article. Una bona informació i un bon sentit comú son la combinació perfecte (l'una sense l'altre es queda coixa) per anar per la vida. Gràcies.
Gran article.
Per pensar-hi molt i molt.
salut, més que mai
S'ha dit sempre: totes les masses piquen. Malgrat que m'agrada l'esport, el practico i en segueixo algunes manifestacions d'elit, i entenc que els interessos que s'hi mouen poden fer estralls, em costa molt de comprendre com ningú pot arribar a no tenir en compte coses com aquesta, o com les derivades del dopatge, només per la glòria d'un instant. Un article excel·lent, gràcies.
La malaltia de que les parets del cor es facin gruixudes es diu miocardiopatia hipertròfica, pot ser obstructiva, el cor, o més ben dit les partes del cor no poden bombejar la sang. Un episodi puntual quan perden el coneixement li diuen síncope. Ho sé perque la meva mare ho pateix entre altres coses. Li van diagnosticar perque no sé quin metge li va dir que fes esport i quan va anar al metge del gimnàs i li van fer un electro, li van dir que ni parlar-ne. Ha tingut un parell de síncopes i presenten fatiga. El cas dels esportistes és diferent, però la malaltia és la mateixa. Hi ha molts gent, que sense ser professional fa molt esport, potser massa, cada dia dos o tres hores al gimnàs ho trobo un excès, no sé que deuen dir els professionals.
És clar que l'esport d'elit ja no és un esport en si mateix. És pura competició per a ser el millor i això, evidentment, perjudica la salut.
Brian. Sentit comú hauria de ser una signatura obligatòria a les escoles. O a casa :D
David. Doncs si senyor: Salut més que mai.
Clidice. Els humans som ben curiosos. I quan ens obsessionem amb un objectiu podem arribar a fer bestieses ben curioses.
Joana. No és sexactament la mateixa malaltia encara que s'hi assembla molt. Una de les principals diferències és que en els esportistes sembla que el repòs permet revertir les alteracions. En canvi en hipertròfies patològiques causades per altres motius la cosa no es recupera amb tanta facilitat.
Mr.Missi. Doncs tens raó. L'excés d'esport passa a ser una cosa diferent de l'esport. Com tots els excessos. És com confondre la gastronomia amb la bulímia.
Publica un comentari a l'entrada