Més procés

Quan simplement "sentir" com t'aguantes millor ja és l'èxit del dia és que estàs "en procés"...

Una bonica i llarga caminada, sol i tranquil, fins al sector, a recés de l'ombra. Cada dia també aquest "procés" m'ensenya a reconeixer cada arbre, cada pedra, cada bassal etern de la font, i anant a la via m'aturo i gaudeixo del paisatge que es veu des de la talaia...quin país tant bonic...

Saludo a amics i coneguts i arribo a la via...i com sempre "la colla d'arreplegats" que sembla que habitin el bosc perdut del Siberworld on ressonen els crits del Morosaurius i el Javirex lluitant un cop més contra projectes utòpics que a poc a poc van sent futur...en Jaumetdàctilus obviant les distàncies i volant i volant en salts increíbles mentre m'impulsa amunt...i jo arrossegant-me cada cop millor pel projecte, que és com un repte motivacional per ressorgir de nou després del curt parón tant trist...

Si hi ha quelcom a entendre és que els reptes/projectes són personals, igual que el goig de treballar-los ( que no sofriment, el sofriment és molt més seriós i amarg, no ens enganyem que la vida real és molt més dura o cruel...)..i veure el procés a través del treball de un dels millors escaladors de la història, fa entendre que tot és qüestió tant de capacitat com de motivació...i d'entendre que res arriba sense il.lusió i tossuderia...cal anar-hi!!!

CERCLES i ELIPSES

"Joer...no ho entenc!!! Hi ha qui viu la vida com un CERCLE...¿És possible que ho sigui, que comencis en un punt del perímetre, te'n allunyis i al final arribis al mateix lloc? Això no és l'infinit?

Hi ha quelcom que no em quadra. No sé si és una realitat o una actitud...però no puc adaptar-m'hi, estar sempre voltant com un ratolí dins un molinet...sense arribar enlloc i acabar esgotat..."

“Heyo’ Uri, ain’t yet any doubt...La vida NO ES CIRCULAR...Si bé implica un CICLE, el cercle posa l’èmfasi en una REPETICIÓ, en una RECURRENCIA pràcticamernt inel.ludible que portaria a una PASSIVITAT DETERMINISTA DE DEIXAR-NOS PORTAR per aquesta corba infinita i perfecta que no ens deixa escapar del centre al voltant del qual orbitem...quan estàs en un cercle el progrés passa tant sols per engrandir el radi, però arribes sempre al mateix lloc..no et mous...”

“Joer, joer..osties! Si tens raó!!!” La figura apareix de sobte entre els nostres somnis i converses, COM UNA SOLUCIÓ en aquest tour relaxat que estem fent al llarg de la geografia enològica catalana , “LA VIDA ÉS COM UNA EL.LIPSE MUTANT...SIIII !!! Una el.lipse imperfecta que es deforma, que variem de direcció, sentit, tamany i uniformitat !!! Un anar i venir al llarg de dues òrbites, amb un eix central inmòbil però que permet que les mateixes es desplaçín, a pesar de ser antagòniques, amunt i avall, canviant de longitud, d’amplitud...tot muta, tot és oposat i semblant, excloent i atraient, tot roda i s’allunya de l’eix, tot s’acaba trobant en ell, i va a l’altra banda. El ying i el yang integrats amb la MOBILITAT i alhora la INERCIA, en la variació, en la aleatorietat, en el canvi, en el cert-incert, en la limitació de variable il.limitació”...en la conversa posem forma a un concepte...tenim molt de temps per pensar-hi...ja calia...

“un dia somnií que era una abella,
Papallonejant pel jardí del cel
Anava d'una estrella a una altra estrella,
en volves d’or collint ses dolces mels.

Anava del clavell a la vidalba,
De la flor de Leeds al romaní
Il.luminat per la claror de promeses albes
que jamai veuràn el meu matí

I em somreia la gentil rosella
Que esbadellant-se es convertí en flor
En flor del paradís, tan bella...!
Que cada dia feia una nova olor

D’un misteri m’embolava a un altre misteri
D’un amor robador a un més gran amor
I se m’obria el pit com un hemisferi
Quan vaig descobrir-ne el diví tresor

Volant entre la rosa i el lliri,
Seguint sa remor vaig arribar-ne al verger
Del nèctar regalat fent-me captiri
Entre càntics, i música i plaer

I aquella flor em regalava sa rosada bresca
Tant sols els matins de sol roent
"Però pren-ne un rajolí d’eixa mel fresca !
Fins que em tanqui la ponzella el vent "

Més ai, quan el plaer brescava
bufá la tramuntana...
Caigut i sol, sobre l’herba em despertí,
I en comptes de la mel que somniava,
Tant sols em queda la cancó que duc ací”
(Adaptació al cub de PRELUDI de J.Verdaguer. NO HI HA FALTES de ORTOGRAFIA, per cert...)

Necessitava un petit descans..molta feina i maldecaps, molt de fanatisme, cos i ànima una mica avorrits de estar sempre al fil del temps...per fer una salt endavant cal fer una passa enrrera..o almenys agafar aire.., i de vegades passem anys sense pensar en això...un dies de relax en els dies de vacances que encara em quedaven...
Muntanyes nevades darrera la boscúria ens envien Tramuntana que gela les nits i refreda la roca

Els pares tenen una excel.lent base en un racó de muntanya...a cavall entre el Gironès i l’Empordà, enmig del bosc, amb la lluentor del mar en l’horitzó proper i la blancor de les neus darrera la boscúria...genial...llar de foc, despensa, bodega ben dotada, tranquilitat i ROCA ¡!!!..ROCA no massa espectacular però excel.lent per CREAR, i RECORDAR alguns projectes que al llarg de la vida hi he anat gaudint a ritme tranquil...sempre que ho necessitava...lluny de la acceleració i les ganes gairebé hipervetilades que duc al damunt habitualment... "Estrelleta-jo li he plorat-de la mar cerúlea gemma, ¿de les flors de l'alt verger n'ets tu la darrera?

DIA 0: HEDONISME: El crepitar de la flama escampa aviat la tènue llum vermellosa com si fos una boirina de calor que desperta cada racó adormit per la gelor que ens envolta...la tebia llum taronja va allargassant-se per damunt de l’estança, l’ acarona i els grisos i obscurs desapareixen, igual que la roba de més i l’alè glacial...ja està, he arribat a casa ..el sol s’escola fugisser en l’horitzó i dóna pas a una nit de debat, de record i de cultiu del plaer per sí mateix. El vi catalitza aquesta calor damunt la pell i el pensament. Quan no hi ha pressa no hi ha limit, tot s’expandeix i es fa més còmode, més divertit, més intens, més sòlid, més cru però més real...demà serà un altre dia...tant fred com aquest, tant calid com aquest. Tant tranquil com aquest...
DIA 1: FAMILIA: El petit té ganes de jugar. Ha arribat amb els pares i em desperta.No hi ha excusa...buscar llenya, encendre de nou el foc, endreçar, alimentar, jugar...avui baixem a passejar per la platja. L’ambient estival ha estat substituït per una exclussiva traquilitat d’hivern...veus mesurades, l’oratge i l’onatge, netedat en l’ambient, abrics de pell i pnxos de llana cara...el mar es veu infinit i fred, les gavines llunyanes i l’herba d’un verd gairebé brillant llepa l’aigua...mengem, riem i descansem...Em feia falta...els ulls d’un emigrant miren enllà del mar mentre un pare envola un estel del seu fill, i cotxes cars passen davant la Palmera deixant senyores enjoiades que es saluden i riuen...Al capvespre m’adono que estar amb un fill sense fer res, sens haver de anar depressa enlloc, és increïble..ho hauré de fer més sovint, el veig créixer i m’adono que el temps és una línia invisible però d’una sola direcció. A la nit estic rebentat, no he recuperat de l’entrenament i la feina de la setmana. Els pares marxen i em poso aviat al sac, amb el foc davant, pensant, però crec que una mica malalt…

DIA 2: CONSTRICCIÓ: Estic enfebrat. MOLT enfebrat. Ja em rondava feia dies però tant sols era costipat..ara ja ha sortit, i en certa manera, fer llit i el caldo calentet també és una mena de descans...Gairebé m’agrada que em cuidin i no haver de fer res més que mirar les flames mentre el sol passeja tímid tot l’arc diurn, tènue davant del finestral. Potser hi ha algun moment una mica extrem quan arribo als 40º i somnio molt.... Amb la febre han tornat els records... sembla que encara tinc 16 anys i el pare fuma pipa i m’explica coses davant la llar, l’àvia fa truita pel sopar, l’avi vol sentir les notícies, la mare juga amb la Roser i el Marc és a la habitació... Tot és perfecte...però quan em baixa la febre sóc davant del foc, em fa mal tot el cos i la tos no se’n va...manquen la Roser, l’avi Emili i l’avia Caterina, el Marc és lluny i els pares a casa seva...posem més llenya a la llar i seguim somrient...res és en va si pot deixar aquesta petja tant bonica...RES ÉS EN VA, MAI...mai... però aviat em passa, era tant sols cansament, em conec i demà igual és un bon dia si vaig a poc a poc...

DIA 3:LA LLUM. Ens llevem d’hora,i tot ha quedat enrrera. Els records, els dolors, i la febre, i el vi calent.
Em sento dèbil però animat. Em fa mal l’esquena però és qüestió de posar-la en funcionament...un primer esmorzar lleuger, una estoneta caminant fins un bloc i i obrint pulmons, escalfem a LTM i LMMM ( 6b+ i 6c interessants sobre granet) un segon esmorzar...fem foc, deixem la casa escalfant-se per la tarda i marxem al meu “projecte”...Seguim un nova ruta directa que ens porta gairebé en només 20 minuts davant l’objectiu...El Pirineu es veu molt blanc i ja hem vist algun cotxe amb taules per la carretera..el temps es boig..som a novembre i fins al cim del Canigó hi ha neu...
Enfilem el camí d’accés cap a la cova, i evitem la tartera ,que s’esmicola, per la esquerra...trec mocs per tot arreu i les orelles se’m queden tapades, entre l’ofec i la debilitat triguem molts minuts en pujar fins peu de via..uf, uf, uf...
Quina arribo em trobo els companys !!! Ells es queden tant sorpresos com jo (primer) i tant contents ( després) d’haver-nos trobat per fi...són els “locals” que flipaven com algú estava equipant en aquell racó de món. GENIAL, ja ens coneixem...subidón de motivació i simbiosi total. Estan treballant una via nova de placa desplomada, la veig inhumana però diuen que surt menys del que sembla...no ho veig clar. Aprofito per muntar la meva i vaig veient que em surten els passos aïllats...

Pep assajant IRON MAIDEN (7a 15 mts). Bona via estil 80's

Un cop muntat el projecte provo la seva via i surt al flaix...genial, IRON MAIDEN, 7ª guapo i qualitatiu del Zoilo i el Pep!!! Farem moltes coses junts ¡!! Bon flow i el sol pica i limita el fred, s’esta de puta mare i oblido la grip.
Trec corda del meu projecte i m’enfronto al primer intent des que la vaig muntar. És un sostre continu de 10 mts i després un desplom brutal de 10 més...invertits, algun tac, un repòs, forats francs i lances finals de bona presa...molts encastaments de taló...ENCADENO tota la secció inferior ( aparentment la dura) i a dalt paro dos cops, fent el crux i la sortida...

Cap per avall, encadenant la secció inferior del projecte...

¿És facil!!!? NO ho entenc ! Hi ha vegades que no controlo el meu estat de forma...o igual és que realment no supera el 7c+?...no ho sé...possiblement és això...en aquestes vies que semblen tant dures quan t’hi aprens a moure de seguida les veus més facils...però primer cal encadenar-la, creia que seria almenys 8ª però ara ja en dubto..en tot cas és molt bonica, molt pilosa i molt de “MOURE’S.

Encarant el sostre superior...darrer crux...

Xerrem, quedem i ens donem els mòbils. Tornem a casa, a la llar de foc, mentre el dia es va acabant…estic trinxat i la cerveseta les torrades i els formatges són un bon remei per a qualsevol mal...mirem una bona pel.lícula i seguim xerrant i escampant la relaxant calor pel cap i pel cos mentre fora seguix el fred i la tramuntana...tot és perfecte...dema igual podem les sureres, si aquest hivern neva poden caure damunt la casa...de vegades cal podar els arbres per tal que no es morin

SOL, MOSQUITS i ARNÉS TATUAT...que bonic que és equipar...

6 del matí...silenciós deixo a l’Arnau dormint i carrego els trastos al cotxe...encara fa fresqueta suficient per no morir en l’intent d’aproximar al sector on vull pujar a equipar...

“m’explota el cor de les ganes de viure que tinc”...no havia parat mai un esment especial a les lletres de AMARAL, però la veritat es que avui els he estat escoltant una bona estona ( ja se sap..quilòmetres en solitari, A2,NII, Camions, algun tractor..el sol que enlluerna..que no sé cap on és...)..i m’han semblat prou interessants...la frase em va que ni al pèl...INCERTESA és el que sento, i unes ganes inmenses de estar ja penjat i veure exactament QUÈ AMAGA aquell desplom inmens..¿Serà escalable?¿ Podré escalar-lo?

NO entenc les motivacions dels equipadors en sèrie...EQUIPAR és un CURRO INMENS!!! Amb el fetge que em surt per l’orella remunto una tartera. Dues cordes, la metralla de bolts del 12,10 i 8 mm, els friends i cordinos, algun clau, els jumars, martell, clau anglesa, broques, trepant i DUES bateries que pesen l’òstia...cintes, aigua i els fruits secs..total pesat a casa 39 kgs...39 kgs que amb el calor em semblen 59...

En 35 minuts des del cotxe sóc al lloc, més suat que sencer…em saluden algunes orenetes..més aviat contrariades per la meva presència..i encara veig el morro d’algun ratpenat, que menys insolent retrocedeix al seu amagatall, preveient un inmediat encontre...L’Arnau fliparia...sempre que fa una rebequeria faig el mateix per calmar-lo...sortim al balcó i es queda flipat veient les cabrioles de les orenetes..aquí n’hi ha a desenes !!!

El ritual de sempre.(per alguna cosa és un ritual)...accedir al cim, muntar quelcom per despenjar-me amb seguretat, linia per progressar i linia de seguretat independent, el tub de plàstic protegint la corda, grigri, jumar i shunt...primer tiro avall sense pes...per observar allò que ja intueixo des del terra...la roca és tova però prou sòlida i compacta per escalar i per equipar amb els bolts...almenys per fer la línia...ja miraré si hi poso scellements més endavant...FORATS, forats boníssims enmig de un sostre...alguna columneta una mica dèbil (necessitaré sika? Quin pal...)...de moment TOT OK…baixo al terra i torno a pujar a peu...desploma tanta que et separes més de la paret que no pas baixes...DESESCALO en ARTIFO ( A3 en toprope i de cara avall? Com es graduaria?somric per les xorrades que em passen pel cap en moments de menys concentració) a base de friends precaris i ponts de roca que semblen aguantar....forado i ja tinc el primer seguro posat...intento els passos amb les xancles...no em moc però ho veig possible...repeteixo desenes de vegades el procés fins que a migdia ja tinc el desplom final muntat...buf,buf, i rebuf !!!!...Al poble se sent una megafonia que no sé què diu al camp de futbol...estic tant concentrat que de fet és quan para que veig que hi ha un camp de futbol allà baix...he estat tot el matí escoltant música que no reconec i que la cova amplia com un megàfon...

Quan trobo el ratpenat estic tant desfet que paro d’equipar...no sé si per ecologia o per angúnia que em fan les orelles de l’animaló allà dins, i els seus xisclets, que decideixo parar en aquest punt per mirar-ho millor més endavant..l’inici de la via és un SOSTRE TOTAL, gairebe horitzontal, no em serveix anar per dalt . Començo de nou des de baix, amb els catxarros i mig en Ae vaig posant alguna cosa enmig de minibolts del 8...aguanta tot i ho deixo mig muntat..estic desfet. Recullo i me’n vaig de nou carregat cap a casa..arribo al cotxe i tot bull...el termòmetre marca 33ºC...

La revetlla de St Joan la passo mig endormiscat escoltant històries de la família…a la nit l’Arnauet ens respecta i puc dormir de una tirada.

6 del matí de nou...Tot i que duc MENYS PES l'accés em sembla encara més dur...tinc l’esquena rebentada, cremada i l’arnés “tatuat” a la cintura. La mare no sé quina mania té als antimosquits elèctrics i posa només espelmes rares i coses que cremen...ahir me’n vaig lliurar però al sopar a la fresca els que verdaderament van fer revetlla van ser els mosquits...amb la suor les picades de les cames són una tortura...

Aquest cop ja escalo per sota directament. TACATACATACA, minibolt, friend, pont de roca..cric-crec, ai que això peta...noooo!!! Puta mare aqui hi ha megacanto!!! vaig fent cleques a tort i a dret i sembla que tot és possible...la corda penja. No entenc com ahir aguantava amb el trepant a coll..avui em fa tant de mal la cintura que prefereixo pujar-la i baixar cada cop per l’auxiliar.En poca estona he acabat, pujo per dalt, poso la cadena...estic pletòric..quina línia !! 20 mts dels quals 20 són de desplom que no baixa dels 40º...forats, invertits, taloneigs, coliflors ( petites però útils) i alguna xorerreta…un somni…a més l’”efecte” cova fa que a pesar de la calor com que el sol passa per sobre no toca en tot el dia i la podré treballar a l'agost!!!...ja hi ha una via de 7b per “escalfar” i se’n poden equipar més ( si algú s’anima), tant de dures com de facils...

Mentre m’adormo a la tarda somric pensant que ja tinc dos projectes a treballar, i que els dos tenen característiques antagòniques...MAU MAU ( a Cavallers, amb el Luichy) és una línia de 35 mts de flanqueig arrampat i llis on cal buscar-se la vida navegant, pujant i baixant entre PATATETES, adherències i algun aleje pedricero, té dues entrades..una impossible a primera vista, i una ( PLAN B del Luichy) on em surtem els moviments...deu rondar entre el 7c i el 8 a/a+ d’”artdherència”...HA estat tot l’hivern mig colgada per la neu dels allaus que hi peten, i ara hi ha el desglaç....ja comença a estar en condicions de ser provada....LA NOVA VIA és l’antítesi de MAU MAU !!! Pot rondar entre el 7c+ i el 8ª+...només em queda reforçar alguna cosa...surt tota natural però he de mirar si , en cas de trencar-se un llastrot que hi ha al mig, el pas és possible...si fos així el tiro i igual surt més dura...

Les dues les he equipat per tal de poder escalar a tope aprop de l’Arnau (que lluny que queda el llac de Tumeneia avui en dia!!!), mentres els pares em fan de cangur...

Comencem les SUMMER AFTERNOON SESSIONS, i els findes a tocar els projectes…