Microblog a cop de twit (recull 29)

Alguns twits dels últims mesos presentats en forma d'amanida microblog:

CATALUNYA:

• Mentre mirem al País Valencià no acabarem d'entendre la Comunitat Valenciana.
•  Fins i tot els que es creuen els amos del país no passen de ser-ne els masovers. #PontAeri
•   Federalisme és el nou abracadabra.
• La ratlla que separa un partit central i majoritari d'un partit centrista i residual és fina i sinuosa. El PSC la va creuar fa força temps

ESPANYA:

• Espanya ha convertit la Constitució en un tòtem però la democràcia plena hi continua sent un tabú. Paradoxes freudianes peninsulars. 
•  Les "reformas radicales" que surten de Madrid acaben invariablement en "reformas radiales". Cinc segles d'inèrcia centrípeta. 
•  La Xina té un gran superavit comercial amb Espanya, com Catalunya. Per què no passa transferències solidàries a Madrid?

MISCELÀNIA:

• Quan va ser que vam acceptar els imams com a interlocutors i els vam convertir en portaveus de no se sap ben bé qui? Quin error! 
•  El fitxatge de #Neymar podria ser l'últim d'una època. La propera generació de joves estrelles del futbol potser farà el viatge invers. 
•  En 140 caràcters potser es pot enunciar tot però no s'hi pot explicar res. Es pot dir tot però no s'hi entén gairebé res.

Microblog a cop de twit (recull 28)

Alguns twits de les darreres setmanes presentats en forma d'amanida microblog:

 

SOCIETAT:

• No, no i no. De franc no vol dir gratuït, universal no vol dir públic i públic no vol dir funcionaritzat.
• El dia que vam començar a confondre excel·lència i elitisme van aparèixer les primeres esquerdes.
• El creixement econòmic potser no és il-limitat però els seus límits són molt més lluny del que alguns neomalthusians voldrien fer creure.

POBRESA:

• Quan per dir pobres diem persones amb pocs recursos snem més enllà de l'eufemisme per encertar-la molt. No és (només) qüestió de diners 
•  Combatre la pobresa o combatre les causes de la pobresa. Caritat o equilibri social. 
•  La caritat potser és un bon valor personal però com a actitud col·lectiva és l'assumpció d'un fracàs.

POLÍTICA:

• Demanar resultats màgics a la política obre les portes als aprenents de bruixot. 
• "Que la política no iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde..."
• Potser l'any '99 hauria d'haver governat Pasqual Maragall. Tot hauria estat igual però més fluïd i serè. 14 anys de compàs desacompassat.

Microblog a cop de twit (recull 27)

Alguns els twits dels últims mesos presentats en forma d'amanida microblog:

POLÍTICA:

• A les nostres llibreries hi ha més llibres contra el neoliberalisme que sobre el liberalisme sense prefixe. En contra del que es desconeix.
• Una cara de la política és teatre i gestualitat -#politiqueta- l'altra cara demana serenor i seriositat. Condondre-les és trist i perillós
• Tots aquests que parlen tant dels problemes reals de la gent deu ser que els coneixen millor que la gent mateixa. Deu ser això.
• No et refiïs d'un venedor que diu que no et vol vendre ni d'un polític que diu que no vol fer electoralisme.
• El llegat Thatcher, transformar un país escleròtic en una societat creativa. Salvar la socialdemocràcia de la socialdemocràcia mateixa.
• Corea del Nord juga de farol des de fa dècades però l'aposta és tan forta que ningú no gosa ensenyar les cartes

SOBIRANIA:

• A Catalunya no hi ha un problema de branding (la mala marca Espanya) sinó de rebranding (el tàndem de la bona marca BCN & la nova marca CAT.
• Entre un home d'Estat i un home de l'Estat hi ha diferències substancials que alguns catalans no acaben de veure clares.
• Volem gestionar el nostre futur per ser responsables dels nostres èxits, però també dels nostres fracassos. La sobirania és això
• Hi ha gent a Catalunya que parla de recuperar el Pacte Fiscal com si ens l'haguessin ofert i l'haguéssim refusat. I no va anar així.
• Els pronoms febles ens faran forts. I lliures.

ECONOMIA:

• El transit econòmic que ha de fer l'Europa del sud és més dur que difícil. El què està prou clar però el com fa molta pujada.
• Passat el temps de les grans catedrals toca retornar a l'esperit dels monestirs. Labora et labora.
• No és quitança o devaluació interna o inflació. És quitança i devaluació interna i inflació. #Deute #Crisi #€uro
• La gran convergència global de la classe mitjana podria marcar aquest segle. El problema som nosaltres, que hi convergim a la baixa.
• Un país de nous pobres amb mentalitat de nou ric. Mala combinació.
• El nostre sistema productiu i el seu encaix al món passen per un canvi profund. La crisi és el decalatge entre el nou i el vell.

MISCEL-LÀNIA:

• Primer van ser els màfins i ara els càpqueics, les magdalenes de tota la vida ho tenen fotut.
• A veure, no cal complicar-ho tant. Per aprimar-se només cal menjar menys i moure's més. No és física quàntica.
• L'energia inacabable d'un nen de tres anys. Riu-te'n de la fissió atòmica!
• El plor sec dels nens és una primera iniciació a l'art dramàtic.

Microblog a cop de twit (recull 26)

Alguns els twits dels darrers mesos presentats en forma d'amanida microblog:

ESPIRITUALITAT:

• La Setmana Santa és la primavera de l'esperit. Una litúrgia de mort, renaixença i compromís. El 1714 de la fe.
• Les esglésies són el darrer reducte de silenci enmig del soroll. Un espai de pausa.
• L'entusiasme i l'expectativa que genera el Papa Francesc reflexen les enormes ganes de creure de la gent. Fam d'esperança. Efecte Obama.
• Pensar que el dia que comença no és un dia més sinó un dia menys. Pressa tràgica. Tempus fugit.

REGENERACIÓ:

• Sembla que les llistes obertes ho resoldran tot i tampoc no serien la panacea. El Senat s'escull amb llista oberta i no és exemple de res.
• Tot just quan ens caldrien uns quants Medicis no paren d'aparèixer nous Savonaroles.
• Governs que són la IBM dels anys setanta en l'era d'Apple, Google o Amazon. #reevolució
• Arriba un moment en que costa críticar la demagògia perquè s'aixeca sobre arguments massa sòlids per ser ignorats.
• És el sistema d'incentius, estúpid. #regeneració

POLÍTICA:

• Obsessionar-se pels votants dels altres i acabar perdent de vista els votants propis. El soroll és soroll, escoltar-lo fa venir mal de cap.
• El teixit polític de la Transició s'alça sobre un urdit de fidelitats personals dens i durador. Ells han envellit, els lligams no.
• Els polítics, tots sols, ni poden enfonsar un país ni poden fer-lo florir. Els ciutadans hi ajuden sempre, activament o per omissió.
• El catenaccio econòmic i intel·lectual de l'esquerra. La protecció per sobre la projecció. Arraulits sota un passat que s'esmuny.
• Que la postmodernitat posés en dubte la Veritat no implica que hagin desaparegut les mentides

Microblog a cop de twit (recull 25)

Alguns els twits dels darrers mesos presentats en forma d'amanida microblog:

ESPANYA:

• Espanya, aquell país en que un màster no desgrava però els diners perduts al casino sí. El futur està fet amb els incentius del present.
• Espanya es plena d'europeus a sou. Sense el xec i la subvenció el seu europeisme s'estova de seguida perquè mai no se l'han cregut del tot.
• La monarquia no cau, l'empenyen! I intuïnt qui ho fa sembla que fins i tot els més republicans acabaran trobant a faltar el Rei.
• El "mezzogiorno" espanyol és una distracció. El veritable forat negre d'Espanya és el deliri del gran Madrid.
• La hipercapitalitat de #Madridva més enllà del centralisme, és un pelegrinatge d'estat. #Madrid és la Meca de l'espanyolisme.

PERIODISME:

• El món guanya en complexitat però els mitjans de comunicació tendeixen a la brevetat i ensopeguen amb la simplificació. Hi ha boira.
• Amb música de por qualsevol pel.licula sembla de por. Amb un titular indignat qualsevol notícia sembla indignant.
• El problema no són les rodes de premsa sense preguntes -contradicció flagrant-, són els periodistes que pregunten poc i repregunten menys.

REGENERACIÓ:

• El món s'ha mogut però les eines de representativitat, les maneres dels representants i el rol passiu dels representats no l'han seguit.
• El que seria estrany, gairebé contradictori, és que els partits polítics no fessin política partidista. #regeneració
• El discurs del "i tu més" com a resposta a les acusacions de corrupció implica assumir un "jo també". #prou#regeneració
• Les apel.lacións a la pressupció d'innocència funcionarien molt millor si no les reservéssim només per quan reben els “nostres”.

Microbloc a cop de twit (recull 24)

Alguns twits dels darrers mesos presentats en forma d'amanida microbloc:

CRISI:

• El túning, qui el recorda el túning? Doncs és la metàfora perfecta d'una època. (2001-2008) Els anys del túning.
• Quan toca empobrir-se col·lectivament la inflació és un edulcorant indispensable. Fer-ho via rebaixes de salari és molt més dur i difícil.
• Quan sents allò de "fer de la #crisi una oportunitat" penses en la ràbia que deu fer la frase als que no tenen les eines per fer-ho.

INNOVACIÓ:

• El nostre sistema productiu i el seu encaix al món passen per un canvi profund. La crisi és el decalatge entre el nou i el vell. Accelerem.
• Ara mateix el gran repte econòmic no és ni l'R+D ni la nanotecnologia. És la creació d'ocupació de perfil baix.
• Quan la innovació esdevé indispensable és important tenir present la diferència entre idea i ocurrència.

PÚBLIC I PRIVAT:

• Emprenedor és tot sovint un eufemisme d'empresari. Però tan lleig és ser empresari que cal fer servir eufemismes?
• Confondre la sanitat pública amb la prestació universal de sanitat. El com i el què. I tomba i gira...
• Els barracons no són el problema si s'omplen de bons mestres.
• Una cua de gent diversa esperant ordenadament davant d'hisenda per pagar els seus impostos. La civilització és això!
• Limitar els pagaments en efectiu és un pas de gegant cap al totalitarisme.

Microbloc a cop de twit (recull 23)

Alguns dels twits dels darrers mesos presentats en forma d'amanida microbloc:

PARES I NENS:

• Veient l'egoisme i els atacs de ràbia dels nens més petits diries que Rousseau no tenia fills. Dels bons salvatges als nens salvatges.
• Un viatge amb nens no és un viatge, és una mudança.
• Deixar el nen a l'escola bressol pot ser una caminada fantàstica o una experiëncia en l'art de domar un ximpanzé. Depèn del dia.
• La facilitat i l'alegria amb que els nens arriben a qualsevol parc i es posen a compartir jocs saltant per sobre les llengües i els colors.

DIES I TEMPS:

• La calma pausada i mandrosa de cada diumenge. Que la liberalització comercial no l'espatlli.
• Sis mesos després el rellotge del cotxe torna a anar a l'hora.
• La competició és a la base de l'èpica. Amundsen no seria el mateix sense Scott. Qui es recorda del primer home que va arribar al Pol Nord?

MISCEL-LÂNIA:

• Si el futbol fos només futbol no seria el futbol.
• Woody Allen, aquell director de cinema que abans feia pel.licules i ara fa reportatges de ciutats europees.
• El canal Energy no és per a homes, és per austrolopitecus.
• L'ús del clàxon pels conductors és inversament proporcional al nivell d'un civilització del país.
• Sí, si us plau, posa'm una #SanMIguel que sóc un titot modernet i desarrelat.
• Gent que enlloc de dir tothom diu "tots i totes". Genteta tocada pel progressisme de pa sucat amb oli.
• Abans es veien uns pits i s'exclamaven els capellans, després el feminisme progre va agafar el relleu. Moralisme de pà sucat amb oli.  

Microbloc a cop de twit (recull 22)

Alguns twits dels últims mesos presentats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• Els partits grans són grans perquè més enllà d'intel·lectuals i torracollons els vota la gent que no es fa sentir.
• El #2.0 és un altaveu ciutadà o el trist placebo d'una autèntica veu pública? Incidència real o pur esbravament?
• Les idees que ajuden a guanyar eleccions no sempre ajuden a governar millor. Menys spin-doctors i més líders!
• La monarquia moderna, oberta i radicalment democràtica fa temps que està inventada, en diuen república.

REGENERACIÓ:

• El governador de Sicília dimiteix per presumpte vincle mafiós. El Verres de Sènecà vint segles després. Som on érem, gairebé.
• Paradoxa. Per sobreviure al moment actual el sistema polític s'hauria de fer l'harakiri.
• Avui, enmig de la cendra grega, "La Iglésia Cremada" de Joan Maragall té un significat especial. Dolent vé de dol.

SOBIRANISME:

• La Catalunya real no existeix. Hi ha moltes Catalunyes reals que fan una sola Catalunya sense adjectius.
• Sort que l'Estatut trinxat i la sentència del TC són de fa quatre dies. Algú encara es podria creure els cants de sirena federalistes...
• L'objectiu del procés de construcció nacional no és (no era, no ha de ser, no pot ser) la independència.
• L'objectiu és construir un país de qualitat i a mitjà termini (a curt, de fet) sembla impossible fer-ho dins d'Espanya.

Microbloc a cop de twit (recull 21)

Alguns dels twits dels darrers mesos presentats en forma d'amanida microbloc:

SOBIRANISME:

• No és un rescat (rescue), és un rescat (ransom)! Et segresten i t'ofeguen fins que pares la mà.
• El país no necessita el #rescat, el país és el rescat. Una Comunitat Autònoma trista i infrafinançada no es pot confondre amb Catalunya.
• Un dia mirarem enrere amb la incomprensió amb que els israelians contemplen la diàspora. Tanta submissió ens semblarà impossible.
• Explicarem aquests anys als néts, per bé o per mal!
• Hi ha catalans que confonen la vocació politica amb una escena de Braveheart. I no és ben bé això.

ESPANYA:

• Lliçó elemental de política ibèrica: Espanya no és de fiar. La resta d'Europa se n'ha adonat de seguida, als catalans ens ha costat segles.
• Sorprèn que ningú no es recordi de la tupinada descarada amb que Esperanza Aguirre va aconseguir presidir Madrid.
• Diu el gran Vidal-Quadras que no ens podem permetre TV3. Home, preu per preu, el que no ens podem permetre és Espanya.
• A Espanya el federalisme és tot just un centralisme edulcorat.

ARA i AQUÍ:

• La inseguretat, o la sensació d'inseguretat, és l'arrel de l'autoritarisme. #alerta
• Lliçó lèxica essencial del segle XX: #Utopia és sinònim de distòpia.
• Si Europa vol ser un continent sòlid haurà d’evitar qualsevol ficció de rigidesa i encarar el repte de la pluralitat.
• La pell fina de quatre fonamentalistes no pot limitar la llibertat d'expressió arreu del món. Que s'hi posin fulles!
• Hi ha alguna cosa molt pitjor que cosir per Zara, o Mango, en un país emergent. No cosir per Zara, o Mango, en un país per emergir.

Microbloc a cop de twit (recull 20)

 

Alguns els twits dels darrers mesos servits en forma d'amanida microbloc:

REGENERACIÓ:

• Més d'hora que tard hi haurà una sacsejada moral al sistema. Cal. Podem acompanyar la revolució o patir la revolta. Encara podem triar.
• Quan l'elit abandona el seu deure sense renunciar als privilegis esdevé casta i comença a morir.
• És que n'hi havia que es pensaven que amb la mort de Franco s'extingia el franquisme i, és clar, no va anar ben bé així.

DIES I TEMPS:

• Nadal és el cap d'any de l'esperit.
• L'1 de gener és una convenció, l'any de debò comença el primer dilluns de setembre.
• Dies de pluja i cel tapat, temps de país civilitzat.
• La vida és llarga però els dies són curts. Curtíssims.

SOBIRANISME:

• Entre els riscos innegables del procés sobiranista i la decadència certa de la Catalunya espanyola. Enquadrar el debat, ve't-ho aquí!
• La por no serveix contra l'anhel de llibertat quan qui la predica és incapaç d'oferir cap esperança
• Tots aquests que parlen tant dels problemes reals de la gent deu ser que els conèixen millor que la gent mateixa. Deu ser això.

 

Microbloc a cop de twit (recull 19)



 

 

Alguns dels twits dels darrers mesos recollits en forma d'amanida microbloc:

 

SOBIRANISME:

• Volem gestionar el nostre futur per ser responsables dels nostres èxits, però també dels nostres fracassos. La sobirania és això.
• De vegades sembla que a Madrid creuen en el nostre potencial més que nosaltres mateixos. Per això s'esforcen tant a tallar-nos les ales.
• Quan diuen pacte volen dir obediència. Quan diuen diàleg volen dir submissió.
• El Tribunal Constitucional no és un tribunal, és una cotilla.
• El Mundo no és un diari, és un tricorni.
• Si la Renaixença era el rebrot, ara toca la florida.

NOSALTRES:

• Si "La ciudad de los prodigios" no és literatura catalana ja em direu què és.
• Sense pronoms febles el català seria una llengua vulgar. Són les nostres declinacions, els nostres phrasal verbs. HO són! Cuidem-LOS!
• Quan algú fa deu anys que viu aquí és ridícul preguntar-li d'on és. És d'aquí. Una altra cosa és voler saber d'on va venir.

ESPANYA:

• Espanya és plena d'europeus a sou. Sense el xec i la subvenció el seu europeisme s'estova de seguida perquè mai no se l'han cregut del tot.
• Quan sembla que la situació espanyola és insostenible mires la intenció de vot del candidat Berlusconi i ja no saps què pensar.
• Espanya és, de nou, un país modest i amb els modestos s'hi atreveix tothom. Recordem, però, qui paga sempre les frustracions d'Espanya.
• El cas és que per molts militants de la dreta espanyola, ministres inclosos, "franquista" no és un insult, és una circumstància. 

Microbloc a cop de twit (recull 18)

 

 

Alguns dels twits dels darrers mesos recollits en forma d'amanida microbloc:

REGENERACIÓ:

• S'acumulen crisis i tensions però el fred ho glaça tot i no passarà res fins a la primavera. Els ametllers ja han florit, però.
• Avui invoquen el fantasma de l'Aznar i demà la mòmia de Felipe González. Com si un règim caduc pogués salvar-se d'ell mateix...
• Si tot plegat serveix per fer-nos més escèptics ja haurà servit d'alguna cosa però si hi perdem la capacitat de creure serà dramàtic.
• L'Espanya de la Transició, CAT autonòmica inclosa, un arbre corcat a punt de caure. O regeneració radical o populisme. S'acaba un món.
• És el sistema d'incentius, estúpid. #regeneració
• Diputats lliures que siguin alguna cosa més que els serfs obedients d'un grup parlamentari. #regeneració

POLÍTICA:

• Una cara de la política és teatre i gestualitat -#politiqueta- l'altra cara demana serenor i seriositat. Condondre-les és trist i perillós.
• L'oratòria és una qualitat interessant per fer politica però saber callar i dominar el silenci és deu cops més important.
• L'hemeroteca sempre ha estat un infern pels polítics bocamolls però la premsa digital , Google i Youtube, han apujat el nivell. Riurem.
• Hi ha partits i partides que actuen com si el Parlament fos de sucre. Com si poguéssin fer el ridícul i el país no se'n ressentís.
• Donem una importància excéssiva a la política. L'economia, la cultura o la ciència sòn més importants i acaben tapades per la polítiqueta.

REUS I EL CAMP:

• Les ciutats són capital quan saben ser útils als ciutadans del seu territori. Amb complicitat, generositat, obertura i esperit de servei.
• La reflexió sobre el territori al Camp de Tarragona és necessària i urgent. Els titulars electoralistes són la pitjor forma de començar.
• La "qüestió de noms" i el duel de campanars és el recurs fàcil dels polítics sense idees al Camp de Tarragona.

A

Detroit i Eurovegas, lliçons de decadència

"Quan Detroit s'ensorrà, l'ajuntament va decidir obrir alguns casinos per fer alguns diners i revifar la ciutat. Per descomptat, els casinos, que encara hi són, no van ser la causa de la crisi automobílistica de Michigan ni de l'ensorrament de Detroit. Tanmateix, és innegable que aquella decisió de portar-los al bell mig d'una ciutat arruinada fou un símptoma claríssim de la incapacitat de les classes dirigents del moment (...) d'imaginar un futur millor, de prendre la iniciativa, de fer servir tot el capital i el coneixement autòctons per mantenir el que havia rebut el nom del París de l'Oest."

Carles Boix

"Cartes ianquis"

Després de la subvenció

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 23 de febrer de 2012.

La dècada de l'abundància va convertir el diner públic en el lubricant universal. Menys evident que la despesa en nòmines de l'administració i més enllà de la sanitat, l'ensenyament o el serveis d'emergència, hi ha un oceà d'institucions, empreses i associacions que aparentment fan la seva de forma independent però que en realitat s'alimenten via subvencions, ajuts, convenis i contractes programa. L'abast del fenomen és tan massiu, tan generalitzat, que si el diner públic deixés de fluir d'un dia per l'altre el capital social del país quedaria tocat de mort.

L'objectiu últim de l'administració és la creació de valor públic i la gran majoria d'aquestes institucions subvencionades hi contribueixen d'una o altra manera. Mil i una entitats del tercer sector, mitjans de comunicació, associacions de veïns, col·lectius professionals o grups de voluntaris amb objectius diversos participaven d'aquesta creació de valor públic i tenia un cert sentit que ajuntaments, diputacions i Generalitat els financessin per facilitar la seva tasca. Però el context ha canviat, el pressupost públic passa per una dieta estricta i s'han trencat totes les inèrcies. Ja no n'hi ha prou de reduir les aportacions habituals un deu o un quinze per cent. La situació és crítica i toca revisar d'arrel tots els compromisos del sector públic però resulta indispensable evitar l'ennuegament general.

Encongir el diner públic sense esborrar el valor generat fins ara. Obrir els projectes de base municipal a nous pobles i ciutats que hi aportin fons i ajudin a generar economies d'escala. Fomentar la recerca de patrocinis que compensin la caiguda de diners de l'administració. Estimular el cobrament als usuaris d'alguns serveis deixant enrere el gratis total. Abandonar el xec en blanc i finançar projectes enlloc d'estructures administratives. Passar del voluntariat subsidiat per redescobrir el voluntarisme eficient. Però resulta indispensable actuar amb cintura, flexibilitat, ritme i imaginació perquè si la retirada sobtada de les subvencions matés la societat civil subsidiada seria impossible trobar-ne una de nova que la substituís de cop. Aplicar la metadona associativa. Evitar el trencament buscant una transició que a mitjà termini faci possible la destrucció creativa en versió cívica i l'aparició d'un teixit social més lliure i autosuficient.

Males collites i defensa del liberalisme

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 22 de novembre de 2010

La esencia de la economía no es el equilibrio sino el desequilibrio:
el equilibrio la llevaría al estancamiento y a la muerte;
el desequilibrio es el motor que la hace viva y progresiva.
Economía no es paz y seguridad: es osadía y aventura...
En la lucha por Lo descnocido.
La economía no es para cobardes.

"Fundamentos de la Ciencia Económica",
Faustino Ballvé

No falla, és gairebé automàtic. D'ençà que la crisi financera va fer tremolar el món que els al·lèrgics al liberalisme i l'economia de mercat viuen força més tranquils. Qualsevol que pretengui plantar cara a l'afany de control i despesa del sector públic rebrà la mateixa resposta. Una cosa així: “Tu calla que la crisi ha demostrat totes les falles del neoliberalisme salvatge. Sort n'hem tingut del sector públic. Ara toca repensar l'economia des de noves bases sòlides i sostenibles”. El més habitual és que l'individu en qüestió no rebi resposta i és així que el missatge antiliberal del progressisme flonjo va fent camí. Com si la caiguda de les borses i la fallida d'alguns bancs d'inversió (sense menystenir les dures conseqüències socials que han tingut) fossin un altre 1989. El comunisme va caure llavors i el capitalisme ha caigut ara. Un a un. Empat i comença la pròrroga. Delirant!

El cas és que les crisis són inherents a l'economia. No només a l'economia de mercat sinó als sistemes productius en general. Però encara més als sistemes improductius que prediquen tot sovint els socialistes d'una o altra tribu. Com deia el gran Faustino Ballvé: “L'essència de l'economia no és l'equilibri sinó el desequilibri (...) L'economia no es per a covards”. El mèrit de l'economia de mercat és haver fet de la crisi una excepció quan en altres entorns era la norma. Unes crisis que, quan arriben, mai no esborren, ni de bon tros, la riquesa consolidada a cada etapa de creixement. Són, fins i tot el pitjor dels casos, una pausa en el camí cap a una major riquesa i benestar.

Les males collites són una bona metàfora del fenomen. L'agricultura és un sistema complex amb mil i un factors a tenir en compte i el clima com a condicionant principal. Hi ha males collites i collites terribles i, de vegades, l'una després de l'altra. Però els antiliberals actuen com si les males collites desacreditessin l'agricultura. Després d'una glaçada... tornem al nomadisme?

Potser és cert que la crisi financera no és una qüestió d'atzar. Que hi havia mala gestió, excessos, descontrol i responsabilitats que cal esbandir. Potser l'economia de mercat i les societats obertes no són l'agricultura sinó un sistema de cultiu. Potser, però són de llarg el sistema de cultiu que més i millors collites ha donat fins avui i renunciar-hi per una mala plaga sembla precipitat. De crisis i males collites n'hi haurà sempre perquè la vida és canvi i només la mort és estàtica. L'economia no és per a covards, l'agricultura tampoc i el nomadisme és de dropos.

http://twitter.com/marcarza

Pacte fiscal, privilegi o garantia?

Article publicat al diari digital Catalunya Oberta el 3 de febrer de 2011

Els socialistes catalans són autèntics mestres en la gestió de les paraules i els marcs mentals que enquadren el debat polític. Al carrer Nicaragua fa temps que ningú no hi llegeix ni Campalans ni Pallach però devoren Lakoff amb autèntica devoció. Deu ser per això que tan aviat com s'ha començat a concretar la proposta de pacte fiscal del nou govern el senyor Zaragoza i altres líders socialistes han corregut a fer saber que no volen privilegis per Catalunya. Privilegis, diuen.

Des de la Generalitat, el PSC va pactar amb l'estat un nou model de finançament que basava el seu atractiu en l'aportació d'un Fons de Competitivitat que complementaria els ingressos de les comunitats econòmicament més dinàmiques amb Catalunya al capdavant. Un fons que aquest 2011 hauria de representar una aportació d'entre 1.350 i 1.450 milions d'euros que no arribaran perquè l'Estat ha anunciat que, de moment, n'endarrereix la transferència fins l'any 2013. I des de Catalunya no s'hi pot fer res perquè tots els trumfos són a l'altra banda de la taula. Aquest nou engany hauria de ser suficient per demostrar que un el pacte fiscal no és cap privilegi sinó l'única manera d'equilibrar una situació en que Catalunya juga sempre panxa enlaire. El dèficit fiscal continua a tota màquina i aconseguir que la Generalitat recapti i gestioni tots els impostos dels catalans és l'única manera de garantir un sistema equilibrat en que allò pactat s'acabi respectant. Una aposta que exigirà enfrontar-se amb l'estat i que resultarà difícil de consolidar sense el suport del primer partit de l'oposició.

Sovint s'acusa el PSC de no tenir marge de maniobra més enllà d'allò que dicta el PSOE però els socialistes catalans han demostrat els darrers anys que quan convé són capaços d'enfrontar-se a Madrid i plantar cara amb èxit. Quan convé al partit, si més no. La bona notícia és que el consens social al voltant d'un nou pacte fiscal que garanteixi la fi de l'espoli és creixent i transversal. El PSC no para de caure en totes les enquestes i, tard o d'hora, els capitans del socialisme català potser triaran sumar-se a l'onada per evitar el naufragi. Serà llavors que canviaran el discurs del privilegi pel de les garanties indispensables als drets socials dels catalans. Serà?

Http://twitter.com/marcarza

La llengua. I de vegades ens en sortim

Article publicat al diari digital Catalunya Oberta el 28 de febrer de 2011

I de vegades ens en sortim. Catalunya és un país de demografia trista que ha rebut dues onades migratòries massives en només cinquanta anys. Sense la protecció d'un estat fa segles que la seva llengua viu enfrontada a l'abraçada diglòssica d'un dels grans idiomes universals mentre la normalització suma tot just tres dècades. A empentes i rodolons el català és vehicular a l'ensenyament però avui només és la llengua materna d'una tercera part dels catalans i les dades, es mirin com es mirin, fan basarda. L'escenari és aquest i el cert és que un observador neutral que estudiés el context social i polític en que s'ha mogut la cultura del país els darrers seixanta anys tindria, probablement, la temptació d'enterrar-la. Però ja se sap que el pensament català i la seva llengua rebroten sempre i sobreviuen als seus il·lusos enterradors.

I de vegades en sortim. I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. L'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població de l'any 2008 ja ho deixava entreveure. Els pares, i encara més els avis, de la majoria dels catalans son nascuts fora del país. I és així que només un 31% dels catalans citaven el català quan se'ls preguntava per la seva llengua materna. Però l'enquesta continuava i es demanava als enquestats que diguessin quina era la seva llengua d'identitat, aquella que senten com a pròpia i que defineix la seva pertinença, i més d'un 37% responien afirmant que la seva llengua d'identitat era el català.

I de vegades en sortim. I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens sortim. Fa pocs dies s'han fet publiques les dades de la darrera Enquesta Europea de Valors que radiografia la societat catalana de l'any 2009. Una enquesta que entre d'altres qüestions demana als ciutadans quina és la seva llengua preferida. I de vegades ens en sortim perquè un 52,4% s'aferra al català i fa seva la llengua pròpia del país mentre un 34,6% cita el castellà, un sorprenent 9,8% abraça l'anglès i un 3,2% tria altres llengües. Només un terç dels catalans mamen el català però més de la meitat del país el tria com a llengua pròpia en una tendència creixent tot i el fort ponent que bufa a contra. Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí però ens en sortim!

http://twitter.com/marcarza

TV3, política en 140 caràcters

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 24 de febrer de 2011

La política 2.0 va fent camí i les xarxes socials tenen cada dia més rellevància en el debat nacional. El discurs polític que es construeix a la xarxa rep molta atenció, coses de la moda, però també crítiques ben dirigides que assenyalen el risc de simplificació en uns missatges que són, per força, massa sintètics. Els usuaris de Twitter, per exemple, han de comprimir les seves opinions en menys de 140 caràcters i el cert és que sembla difícil recollir la complexitat del món en dues frases sense subordinades.

Però aquesta simplificació del debat polític no resulta gens estranya a Catalunya perquè replica de forma prou ajustada el format que es veu a TV3. La cotilla dels blocs en la informació política que imposa la Corporació marca una pauta repetitiva que se segueix a cada informatiu. El presentador anuncia el tema del dia, de l'impost de successions al maltractament animal, i a continuació van passant les intervencions de tots els partits de major a menor representació parlamentaria. Poc més de 140 caràcters per a cadascun, el lema com a discurs i la política reduïda a una llarga campanya de quatre anys.

Potser aquest model tindria sentit si el sistema polític fos estrictament bipartidista, però en un Parlament amb set partits les declaracions se succeeixen arribant a ratllar el ridícul. Set talls de veu, un a favor i sis en contra, que alimenten una imatge de la política en que la crítica mai no és constructiva i el consens sembla impossible. Un sistema que obliga a escoltar tothom fins i tot quan no hi ha res a dir, mentre es perden tots els matisos i s'ignora qualsevol altra cosa. Com si el debat polític fos només cosa dels partits i no hi hagués opinions interessants, constructives i rodones més enllà dels 135 escons de la Ciutadella.

http://twitter.com/marcarza

Catalunya és d'esquerres, naturalment

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 7 de febrer de 2011

Les enquestes confirmen any rere any que a l'hora de situar-se políticament els catalans es defineixen de forma molt majoritària com a persones d'esquerres. Prenent com a exemple el darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió i fent números gruixuts un 50% dels catalans se situen entre l'esquerra i el centre-esquerra. Si s'hi afegeix que gairebé un 20% es col·loca al centre i que un 17% no sap o no contesta queda clar que l'espai de les altres opcions ideològiques és més aviat escàs. No arriben ni al 12% els catalans que trien la dreta o el centre-dreta per definir-se ideològicament.

En això devia pensar el president Montilla quan als mítings de la darrera campanya demanava el vot per evitar que un país d'esquerres fos governat per una força de dretes. Però arriben les eleccions i amb una participació superior a la de comicis anteriors Convergència i Unió guanya amb comoditat en totes les comarques mentre tots els altres partits excepte el Partit Popular perden suport electoral. Alguna cosa falla en les definicions i els marcs ideològics del país quan una societat tan abrandadament d'esquerres vota de forma majoritària opcions que més aviat no vesteixen de roig.

Potser seria hora d'anar assumint que l'eix esquerra/dreta com a definició ideològica bàsica ha quedat tan obsoleta com el telègraf en un món d'smartphones. Per adonar-se'n n'hi ha prou d'intentar enquadrar en aquest marc un ciutadà que estigui a favor dels matrimonis homosexuals però en contra de l'avortament, o un que aprovi l'impost de successions però alhora sigui partidari de l'acomiadament lliure. La vida s'ha fet massa complexa per encabir-la en una sola línia pensada per a la lluita de classes. Però més enllà d'això hi ha una resposta força senzilla a la paradoxa catalana. Els catalans es declaren d'esquerres perquè no poden fer altra cosa. Quatre dècades de dictadura i trenta anys de tirania cultural esquerranosa han marcat a l'inconscient col·lectiu un sil·logisme irrefutable. Ser de dretes és ser mala persona. Ser de dretes és ser egoista, escanyapobres, carca i autoritari. I és clar, quan es pregunta a algú si és d'esquerres o bé mala persona la resposta és més aviat previsible.

http://twitter.com/marcarza

-

Microbloc a cop de twit (recull 17)

Alguns dels twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:

EUROPA:

• Catalunya necessita més Europa i Europa necessita més èpica. http://t.co/kWv1SsFd


• La Unió Europea no pot ser un projecte resignat.


• Ara, quan tot grinyola enmig de la tensió, el projecte europeu troba a faltar l'èpica que havia anat perdent

POLÍTICA:

• Quan l'IRPF supera el 49% s'acaba l'impost i comença el bandolerisme.


• Les monarquies constitucionals són com els Reis Mags, només funcionen si els ciutadans (els nens) no es fan massa preguntes.


• "Monarquia? República? Catalunya!", Francesc Cambó. Era un bon plantejament l'any 1919 i ho és encara.


• Hi ha assessors i càrrecs electes que es pensen que fan política però es limiten a fer de product manager. I no era això...


• Salut i res pública! #saluduspostmoderns


• Intervenir les xarxes socials és com posar microfons a cada cantonada. 1984 en estat pur! #Londonriots


• Què? Sembla que allò del #15M ja s'ha consumit, oi? Posin, posin l'orella a terra que sentiran la remor...
  

SOBIRANISME:

• El problema no és que Catalunya se senti incompresa com a perifèria. Som centre del nostre món i perifèria de res! http://bit.ly/vS9RPO


• Catalunya serà un somni construït sense full de ruta perquè no s'hauria pogut fer de cap altra manera. http://t.co/G8JxPjco


• El món no funciona per justícia, funciona per poder. I nosaltres de poder n'anem justets!
  Francesc Pujols s'equivocava. Hauria d'haver escrit que "un dia els catalans aniran per Espanya i ho hauran pagat tot"!


• Vam desar la senyera pensant que n'hi havia prou amb la bandereta del cotxe oficial. I no n'hi ha prou! http://bit.ly/pM2gDQ
  :