La llengua. I de vegades ens en sortim

Article publicat al diari digital Catalunya Oberta el 28 de febrer de 2011

I de vegades ens en sortim. Catalunya és un país de demografia trista que ha rebut dues onades migratòries massives en només cinquanta anys. Sense la protecció d'un estat fa segles que la seva llengua viu enfrontada a l'abraçada diglòssica d'un dels grans idiomes universals mentre la normalització suma tot just tres dècades. A empentes i rodolons el català és vehicular a l'ensenyament però avui només és la llengua materna d'una tercera part dels catalans i les dades, es mirin com es mirin, fan basarda. L'escenari és aquest i el cert és que un observador neutral que estudiés el context social i polític en que s'ha mogut la cultura del país els darrers seixanta anys tindria, probablement, la temptació d'enterrar-la. Però ja se sap que el pensament català i la seva llengua rebroten sempre i sobreviuen als seus il·lusos enterradors.

I de vegades en sortim. I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. L'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població de l'any 2008 ja ho deixava entreveure. Els pares, i encara més els avis, de la majoria dels catalans son nascuts fora del país. I és així que només un 31% dels catalans citaven el català quan se'ls preguntava per la seva llengua materna. Però l'enquesta continuava i es demanava als enquestats que diguessin quina era la seva llengua d'identitat, aquella que senten com a pròpia i que defineix la seva pertinença, i més d'un 37% responien afirmant que la seva llengua d'identitat era el català.

I de vegades en sortim. I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens sortim. Fa pocs dies s'han fet publiques les dades de la darrera Enquesta Europea de Valors que radiografia la societat catalana de l'any 2009. Una enquesta que entre d'altres qüestions demana als ciutadans quina és la seva llengua preferida. I de vegades ens en sortim perquè un 52,4% s'aferra al català i fa seva la llengua pròpia del país mentre un 34,6% cita el castellà, un sorprenent 9,8% abraça l'anglès i un 3,2% tria altres llengües. Només un terç dels catalans mamen el català però més de la meitat del país el tria com a llengua pròpia en una tendència creixent tot i el fort ponent que bufa a contra. Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí però ens en sortim!

http://twitter.com/marcarza

Escridassant el català, girant la truita

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Escridassant el català, girant la truita"

Fa pocs dies al XIIIè Congrés Regional del PP balear un grup de delegats va escridassar el president del Congrés per fer servir el mallorquí en la seva intervenció. L’anecdota és molt greu. Tant hi fa si els crits tenien l’orígen en la rivalitat entre famílies del partit. El cas és que una colla de responsables polítics i militants del partit més important de les Illes Balears van menysprear publicament la llengua del país comportant-se com a autèntics colons. I no ha passat res més enllà d’un breu al telenotícies. Cap expulsió, cap expedient obert. Els ciutadans de les illes sabran què voten i quin valor donen a la seva llengua però en un país amb dignitat els dirigents del Parit Popular hauríen de presentar excuses i escatir responsabilitats.

Però acusar d’intolerància el Partit Popular és fàcil. Resulta més interessant girar la truita i pensar que passaria si al congrés d’un dels grans partits nacionalistes algun dels delegats s’adrecés a l’auditori en castellà. La veritat és que no seria estrany que alguns republicans i convergents reaccionessin amb la mateixa falta de respecte i actitud intolerant amb que ho van fer aquella colla de militants populars a Mallorca. I és que potser la dreta espanyolista no ha paït la pluralitat de l’estat però el nacionalisme català té un problema amb la força del castellà a Catalunya. El nacionalisme es pot permetre que la llengua més parlada a Catalunya li faci venir urticària? Es pot recuperar l’autèntica hegemonia política al país sense resoldre aquesta incongruència?

El nacionalisme aspira, legitimament, a que la llengua catalana sigui la primera llengua del país. A recuperar per a la llengua pròpia el protagonisme a l’espai públic i l’estatus de llengua d’identitat compartida per tots els catalans, vinguin d’on vinguin. Però aquest és un procés llarg que avança a un ritme lent. Tot i l’èxit de la immersió lingüistica, encara que el coneixement de la llengua catalana és molt ampli i creix cada dia, la immigració i la complexitat del país faran que les pròximes dècades hi hagi encara molts catalans que s’expresen millor en castellà que en català. És poc intel.ligent i profundament injust excloure aquests catalans del debat nacionalista. La llengua castellana va arribar a Catalunya entre la imposició política i la misèria de la immigració però és aquí i ja no marxarà mai més. Si el nacionalisme aspira a presentar una resposta per al país real haurà de començar a assumir aquesta realitat i abandonar el país virtual que alguns continuen somiant.
*

Bojan i Messi, amb llengua

Fa pocs dies es feia públic una enquesta de Política Lingüística i l'Institut d'Estadística de Catalunya sobre l'estat de la llengua catalana. Com és habitual, ha estat rebut entre la prudència dels uns i el finis cataloniae dels altres. En tot cas, resulta una bona excusa per a recuperar un post recent sobre la llengua, la immigració i el Barça.

___________________________________________

Més enllà del seu valor futbolístic, les dues grans promeses de l'últim Barça son un bon punt de partida per a retratar la capacitat d'integració de la catalanitat i alguns dels seus dèficits més evidents. D'una banda en Bojan Kirkiç, una història d'èxit. Fill de bosnià i catalana, nascut en un poble del rerepaís i d'una catalanitat integral. De l'altra en Leo Messi, arribat a Catalunya fa 8 anys quan en comptava tot just tretze. Criat a la Masia, un indret mític, però totalment impermeable a la més mínima catalanitat. No cal dir que no se li ha sentit mai ni un mot en cap altra llengua que la que va portar d'argentina.

En Bojan és un triomf tan natural que no té cap mèrit, en Messi una derrota tan habitual que ja no sorprèn ningú. El dia que un nen de Linyola de mare catalana no se sumi al país la derrota serà consumada, però quan un nen argentí arribi al Barça i faci seu el català serem molt més a prop de deixar enrere la respiració assistida.

Potser resulta frívol i forçat lligar d'aquesta manera llengua i futbol però el cas és que la clau de tot plegat rau en allò que en Bojan i en Messi comparteixen, el Barça. Un nen no pot passar gairebé deu anys al Barça, formar-se aquí com a persona i acabar ignorant totalment la llengua pròpia de Catalunya. És el país en ple, i no només la Generalitat, son els ciutadans i tota la infraestructura social (empreses, associacions, parròquies, ...) els que han de fer possible el miracle de refondre les onades de nous catalans amb la soca que els fa de base. Tots en som responsables però el Barça més que molts.

El Futbol Club Barcelona, per tradició i rellevància social, per catalanitat i per catalanisme, té una responsabilitat que no pot ignorar. Messi, Iniesta, Eto'o i tants altres poden donar un impuls al català que supera de llarg el de mil Normes i mil Quetes. L'equip de Laporta, Rossell, Ingla, Soriano i Oliver ha dignificat la institució i l'ha retornat al catalanisme però no n'hi ha prou. Hi ha molt a fer i molts ulls mirant a can Barça. Amb el proper Messi no podem fallar!

Post ja publicat el passat 28 de gener de 2009

*

Bojan i Messi, amb llengua

Més enllà del seu valor futbolístic, les dues grans promeses de l'últim Barça son un bon punt de partida per a retratar la capacitat d'integració de la catalanitat i alguns dels seus dèficits més evidents. D'una banda en Bojan Kirkiç, una història d'èxit. Fill de bosnià i catalana, nascut en un poble del rerepaís i d'una catalanitat integral. De l'altra en Leo Messi, arribat a Catalunya fa 8 anys quan en comptava tot just tretze. Criat a la Masia, un indret mític, però totalment impermeable a la més mínima catalanitat. No cal dir que no se li ha sentit mai ni un mot en cap altra llengua que la que va portar d'argentina.

En Bojan és un triomf tan natural que no té cap mèrit, en Messi una derrota tan habitual que ja no sorprèn ningú. El dia que un nen de Linyola de mare catalana no se sumi al país la derrota serà consumada, però quan un nen argentí arribi al Barça i faci seu el català serem molt més a prop de deixar enrere la respiració assistida.

Potser resulta frívol i forçat lligar d'aquesta manera llengua i futbol però el cas és que la clau de tot plegat rau en allò que en Bojan i en Messi comparteixen, el Barça. Un nen no pot passar gairebé deu anys al Barça, formar-se aquí com a persona i acabar ignorant totalment la llengua pròpia de Catalunya. És el país en ple, i no només la Generalitat, son els ciutadans i tota la infraestructura social (empreses, associacions, parròquies, ...) els que han de fer possible el miracle de refondre les onades de nous catalans amb la soca que els fa de base. Tots en som responsables però el Barça més que molts.

El Futbol Club Barcelona, per tradició i rellevància social, per catalanitat i per catalanisme, té una responsabilitat que no pot ignorar. Messi, Iniesta, Eto'o i tants altres poden donar un impuls al català que supera de llarg el de mil Normes i mil Quetes. L'equip de Laporta, Rossell, Ingla, Soriano i Oliver ha dignificat la institució i l'ha retornat al catalanisme però no n'hi ha prou. Hi ha molt a fer i molts ulls mirant a can Barça. Amb el proper Messi no podem fallar!

*

La síndrome valenciana

síndrome f. Conjunt de símptomes

d'una malaltia. Agrupament de

símptomes amb personalitat

clínica acusada descrit per un

determinat autor.

El mite diu que el valencià ha desaparegut de València, que la ciutat s'ha perdut per a la cultura pròpia del país. El cert és que una primera passejada pels carrers de la ciutat podria confirmar el mite. No s’escolten converses en valencià, no hi ròtols o publicitat en valencià, ningú s’adreçà en valencià a un cambrer o un taxista. Aquesta és, però, una imatge deformada de la situació. La llengua és ben present a la capital del País Valencià, però hi és de forma amagada, no evident. S'ha d' anar-a buscar per a trobar-la, però quan es TREU LA LLENGUA i s’ensenya a tort i a dret, la resposta és sorprenent. Hi ha un pou de valencianitat lingüística inesgotable al subsòl de la ciutat.

Aquesta es la síndrome valenciana. No el retrocés de la llengua sinó la llengua com a realitat amagada, i és aquí on rau la lliçó i el remei als símptomes de la pròpia decadència. És l’encaparrament dels parlants el que manté una llengua com a eina útil de comunicació i símbol de pertinença. La síndrome valenciana demostra que el remei és senzill i es pren en petites dosis, n’hi ha prou amb TREURE LA LLENGUA. Treure-la sempre i en qualsevol situació, sense apriorismes estúpids sobre els nostres interlocutors, mantenint-la sempre que la comunicació sigui possible.

La síndrome valenciana és un avís del que no ens podem permetre quan afrontem el repte de fer la nostra llengua atractiva per als que arriben al país.

TREGUEM LA LLENGUA!

La llengua catalana i l'exemple de Finlàndia

Finlàndia apareix avui en els camps més decisius com a referent mundial i exemple a seguir. Els finesos han esdevingut en poc més de deu anys líders en educació, innovació, noves tecnologies i internacionalització, a l’hora que han sabut combinar el progrés i l’ambició amb una gran cohesió social i l’enfortiment d’un model propi d’estat del benestar.

En tot aquest procés Finlàndia ha navegat seguint les tendències globalitzadores i apostant molt fort per obrir la seva economia al món i a les tecnologies de la informació, amb tots els efectes de fort canvi social que això comporta. Ha estat el bon ancoratge en la pròpia identitat amb la llengua com a element clau el que ha afavorit la cohesió social durant el procés, aportant un component estabilitzador i consolidant els canvis amb mínimes conseqüències de desestructuració social.

Seguint aquest exemple, des de Catalunya cal tenir present que l’impuls a la llengua i a la identitat com a elements compartits per tothom seran cada cop més necessàries en un context de successives onades de canvi tecnològic, econòmic i social. Si aquest factor d’estabilitat ha estat important per a una societat ètnicament molt homogènia com la finesa, serà més difícil però a l’hora indispensable per a la Catalunya del futur, una societat de ciutadans amb orígens diversos i la necessitat d’elements culturals que els relliguin com a grup.

Així la construcció nacional catalana com a identitat oberta i de projecte continua essent avui d’actualitat com a eina útil per al progrés de cadascun dels ciutadans del país.