Jordi Pujol, sobre el PSC

"Molts polítics del Baix Llobregat ho deuen tot al PSC o al PSOE: el seu estatus econòmic i social, la promoció personal i, no cal dir-ho, el poder polític. Entenguem-nos: ho deuen a ells mateixos, al seu esforç. El mèrit és seu. Però aquest esforç l'han canalitzat en gran part a través del partit, on han trobat el terreny adequat. El partit ha estat la seva pàtria. Tenen una vocació política molt forta i una formació sorgida de la seva experiència vital. És una història bonica, per a ells, i ho és també per a Catalunya. Té només un inconvenient: el seu perfil biogràfic personal i col.lectiu pot fer que, amb més intensitat que ningú altre, el poder els importi per damunt de tot. La tendència al sectarisme pot ser en aquestes condicions molt forta, i sovint ho és. Si el partit és la seva pàtria, el poder i el seu manteniment és el seu objectiu. És cert que per a tots els polítics el poder és una finalitat, i que ha de ser així. Però quan la política i el poder han estat i son d'una manera molt determinant l'eina de la pròpia promoció, el poder és l'objectiu amb majúscules. I és exercit sense miraments, amb perill d'abús i de control molt fort de la societat."*

*PUJOL J., Memòries (1980-1993). Barcelona: Proa, 2009. p. 403.

*

El vídeo del cap de setmana (II)

El bonisme

Trancripció*:

“Què és el bonisme? Podríem definir-lo com una actitud moral que té per fórmula una gran dosi de comprensió i de ganes d’ajudar, unes gotes o un bon raig de complex de culpa i una cullerada d’inseguretat sobre els propis valors. O sigui, una barreja de bons propòsits amb escrúpols i complexos. “

“De vegades, el bonisme es combina amb un altre estat de l’esperit, ben diferent, que és el progressisme. No el progressisme cínic amb ànsia de poder i que mira d’utilitzar i manipular els bons sentiments, sinó el progressisme un pèl ingenu i desinformat que de bona fe s’apunta a tot el que creu que és moda, avançat, intel·ligent i èticament millor.”

“Aquesta simbiosi de bonisme i progressisme, que a Catalunya es dóna molt, ens deixa indefensos. A Europa tampoc no li fa cap favor, però especialment no en fa cap a Catalunya, que és un país en situació crítica i amb una societat molt pressionada. Nosaltres necessitem valors sòlids i conviccions fermes que ens ajudin a mantenir-nos i a defensar-nos.”

*Aquest text sobre el bonisme no és meu. Ja m’agradaria. És una text transcrit de les Memòries del President Pujol tot just publicades. Un llibre que val la pena recomanar a tothom. Aquestes ratlles en són només un aperitiu.

.

La difícil gestió del llegat Pujol

Tot i la crítica legítima i necessària que tota nova generació ha de fer a les precedents, es fa difícil negar l’enorme i positiva tasca feta els darrers vint-i-cinc anys sota la direcció del President Pujol. Per a qualsevol nacionalista que es mirés el país des de l’any 1975 o fins i tot el 1980, els resultats aconseguits en progrés econòmic, justícia social, poder polític, construcció nacional en definitiva, serien jutjats sense cap mena de dubte molt positivament i fins i tot amb certa incredulitat.

Si bé no tota la feina feta es pot atribuir al pujolisme estricte, és evident que ha estat el catalanisme convergent qui ha liderat aquest procés fins fa pocs anys, imposant una manera pròpia de fer política i d’entendre Catalunya. Entenent el país com una realitat nacional en construcció/reconstrucció, però a l’hora actuant amb lleialtat envers una certa idea de l’estat espanyol. Conscient de la particular configuració demogràfica de Catalunya i de la fortalesa de les institucions estatals. Afavorint el camí sord del canvi que no es veu fins que arriba, sense por a les contradiccions necessàries entre l’èpica i el possibilisme.

A les noves generacions de nacionalistes que arribem a la vida pública se’ns fa però difícil seguir aquest camí marcat a la sorra amb el risc de morir d’èxit que això comporta per al model Pujol. Als joves que hem viscut una catalanitat gairebé plena, una certa ficció de país normal, ens és gairebé impossible mantenir el gradualisme i la fidelitat vers l’estat que han estat claus per al progrés lent però continu dels darrers anys. Tant Catalunya endins com Catalunya enfora s’extenen unes formes d’enfrontament i exigència que difícilment portaran resultats positius més enllà de la satisfacció de mantenir amb duresa les pròpies posicions.

Amb una realitat catalana cada cop més diversa i un estat espanyol molt consolidat rere el procés de construcció europea, esdevé prioritari per als propers anys trobar formules que ens permetin conjugar la forta identitat nacional d’una part dels catalans amb una estratègia política que permeti garantir la continuació de l’avenç del país en tots els fronts. Només així s’evitarà un arraconament polític del nacionalisme que acabaria portant a la marginació i l’oblit reservats als trastos inútils.