Sopar- col·loqui: "Liberalisme i política local"

El proper dimecres 6 de juliol, el Fòrum Liberal organitza el sopar-col·loqui “Liberalisme i política local” que comptarà amb la presencia de dos ponents de luxe: Antoni Biarnés i Alejandro Fernández. Ambdós són experts professionals i acadèmics en l’àmbit de la política municipal en un moment en el que el liberalisme i la necessitat de polítiques eficients centren el debat.


Data: dimecres 6 de juliol
Lloc: Restaurant Palau del Baró (C/ Santa Anna, 3, Tarragona)
Hora: 21:00


Us convidem a participar-hi i a fer arribar la convocatòria a totes aquelles persones que penseu que poden tenir-hi interès. Preguem que confirmeu la vostra assistència per correu electrònic forumliberaldelcamp@gmail.com o també contactant en el telèfon 619140767.


Us hi esperem!

Els fantasmes del liberalisme

Article publicat l'e-Hayek (butlletí de l'Espai Hayek)

núm. 20 (desembre de l'any 2007)

Tot i que la fi de la Història ha acabat passant de llarg, el cert és que el segle XXI té el potencial per a marcar una fita en l’extensió i l’aprofundiment de les formes liberals arreu del món. És ara, en el moment de triomf del liberalisme, quan cal fer una mirada endins, a les amenaces i els racons foscos que deriven dels propis plantejaments. Buscant-ne una actualització al món d’avui que ajudi a evitar els riscos implícits en la forma actual de la ideologia liberal. Desconfiança vers el poder públic, llibertat econòmica i una aposta decidida per la iniciativa privada i la responsabilitat personal, són tres dels eixos bàsics del liberalisme. És entorn d’aquests principis, i pocs altres, que la llibertat i la prosperitat han anat guanyant espais i consolidant posicions en una lluita constant. Quan aquests valors es consoliden, i en paral•lel al seu impuls continuat, és imprescindible una triple reflexió que impedeixi a la cara amagada d’aquests èxits enfosquir-ne les virtuts.

Desconfiança vers el poder privat
Si fins fa tot just unes dècades el poder públic era Senyor indiscutit i amenaça principal a la llibertat individual, avui s’aixequen poders d’origen privat que superen de llarg les capacitats d’alguns estats. Allò que cal controlar i equilibrar en aquest context no és només l’administració pública, sinó l’excés de poder i la interferència en la llibertat individual vingui d’on vingui. És indispensable tenir clar que la llibertat econòmica acompanya, però no supera la llibertat individual, i no dubtar a limitar el poder privat quan aquest s’escapa del mínim control exigible i interfereix en excés en la vida ciutadana.

L’espiral del consumisme
L’economia de mercat acompanya tan fluidament les ambicions del liberalisme per a l’individu, que la confusió entre liberalisme econòmic i ideològic és gairebé generalitzada. El cert és que els plantejaments liberals van molt més enllà de l’economia de mercat, però és innegable que anant en paral·lel han sabut generar alhora llibertat i progrés econòmic fins a nivells impensables per a les generacions passades. Ara, però, davant l’acceleració imparable del mercat, és legítim preguntar-se pel límit entre creació de riquesa i mercantilització, entre consum i consumisme. Amb sort la deriva actual serà només un efecte secundari de l’opulència, un tret d’immaduresa adolescent que sabrem reconduir abans no tingui conseqüències nefastes. És urgent un canvi cultural de fons que freni la mercantilització estèril i orienti el creixement a àmbits més valuosos per al progrés humà per evitar els efectes nocius d’una espiral continuada de consum eixorc. Tot plegats sense oblidar que qualsevol mesura coercitiva destinada a forçar aquest canvi, tindria efectes molt nocius sobre la llibertat individual i seria inassumible per a qualsevol liberal.

L’angoixa de la llibertat
Tot i que la llibertat personal continua topant amb barreres i impediments, mai com ara els ciutadans havien tingut un horitzó tan ampli d’elecció sobre la pròpia vida. La caiguda de les barreres entre els generes i les classes socials, les garanties d’ensenyament i sanitat universals, els sistemes de beques i incentius a la formació, en conjunt amb el sotrac de la globalització, ajuden a llimar impediments per a una mobilitat social i laboral radicalment nova. Mai com ara havia estat tan cert que tothom pot ser allò que vulgui ser. Aquesta mateixa llibertat d’elecció i absència de pautes i condicionants, porta implícit un fenomen nou que s’estén a totes les societats liberals. L’angoixa, la depressió i la malaltia mental són, de forma creixent, una de les conseqüències més clares d’una llibertat personal que alguns ciutadans viuen com una càrrega massa pesada. El camp obert del liberalisme que molts encaren amb l’esperit del repte i la superació, porta alguns altres a una autèntica agorafòbia vital. No es pot ignorar que l’assumpció de responsabilitat sobre la pròpia vida resulta sobtada i traumàtica per a una part de la societat.

Cap d’aquests riscos en el camí de l’evolució liberal tenen una resposta fàcil. Són efectes secundaris d’una història d’èxit que queden, fins ara, compensats pels beneficis que se’n desprenen. Tot i això, ignorar-los seria una irresponsabilitat greu. Només amb el coneixement de les mancances i els desequilibris que dibuixa el projecte liberal es podrà aspirar a corregir-los i aprofundir en la universalització, potser utòpica, de societats lliures i plenes. Ésser-ne conscients és ja un pas en la bona direcció.
O

Seminari d'introducció al liberalisme (els podcasts)

Entre abril i juny de l'any 2010 l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta va organitzar un seminari d'introducció al liberalisme. Un programa amb ponents de primer nivell per resseguir l'evolució històrica, el present i els reptes de futur del pensament liberal.

Sis ponències que a partir d'ara són a disposició de qualsevol en aquests podcasts que trobareu a continuació.

__________- Sessió 1: Joaquín Trigo

__________- Sessió 2: Joan Tugores

__________- Sessió 3: Ramon Alcoberro
__________- Sessió 4: José María Lassalle

__________- Sessió 5: Josep Lluís Oller

__________- Sessió 6: Antoni Fernández Teixidor

O

Contra el lloguer forços

L'article de la darrera setmana al digital Catalunya Oberta:
"Contra el lloguer forçós"

Si no fos perquè els catalans l'hem de patir com una plaga el govern tripartit seria una bona eina acadèmica. Un model perquè les facultats de ciències polítiques d'arreu del món estudiessin els deliris de l'intervencionisme socialista i les impostures de l'esquerra progre. El Pla Nacional de l'Habitatge de Catalunya n'és el darrer exemple. Recull totes i cadascunes de les falles del socialisme d'Estat. L'atac frontal a la propietat privada, la creació d'un cos d'inspectors especial, la hiperregulació del sector i l'estímul al frau ciutadà per acabar generant un problema més gros que no pas allò que es volia solucionar en origen. La fatal arrogància del socialisme. Planificació i caos. Tot això va inclòs en la regulació que el tripartit pretén tancar abans d'acabar aquesta legislatura per obligar els propietaris de pisos buits a llogar-los de grat o per força.

Des del govern es minimitza l'abast de lloguer forçós argumentant que serà una mesura de darrera instància i limitat a algunes zones. El recurs últim aplicable quan es renunciï a totes les alternatives i sempre en "condicions raonables". És fàcil d'entendre. L'expropiació (deixem els eufemismes) serà l'amenaça permanent de l'administració i és clar que en aquestes circumstàncies esperen no haver-la d'emprar. L'amenaça serà prou contundent per convèncer el propietari. Suficient per obligar-lo a sotmetre la seva voluntat a la superior "funció social" de l'habitatge. Un desplegament funcionarial farragós i car amb tots els números per acabar com tants d'altres programes públics. Amb un cost que difícilment justificarà els resultats obtinguts. Però encara més, la pressió portarà moltes famílies a jugar a fet i amagar amb la nova norma. Pares, mares i fills empadronats en pisos diferents per evitar l'expropiació. I és clar, abocar els ciutadans al frau és una forma eficaç de situar-los en la indefensió.

Més enllà de plantejar expropiacions d'aplicació impossible el Pla Nacional de l'Habitatge arriba tard i carregat de propaganda. Socialisme en estat pur. La crisi de l'habitatge era conseqüència directa de tres factors coincidents. La bombolla immobiliària, el creixement demogràfic via immigració i l'encongiment de les unitats familiars. Però quan el govern s'ha decidit a fer-hi alguna cosa tots i cadascun d'aquests fenòmens ja havien capgirat la tendència. La bombolla immobiliària ha esclatat, el preu dels pisos va a la baixa i el parc d'habitatge en lloguer creix com mai no ho havia fet. L'aturada econòmica ha frenat la immigració i fins i tot els divorcis s'han reduït. El Pla Nacional de l'Habitatge arriba quan ja no ens cal. Hi ha qui diu que no hauríem de patir. Que cap govern no s'atrevirà a tirar endavant el lloguer forçós. Que l'exprópiese chavista no pot arribar a Catalunya. Però si això és cert i tot plegat és un gest pensat per satisfer les bases del tripartit la qüestió és encara més greu. Convertir la llei en propaganda no acaba de lligar amb els principis bàsics de la democràcia.

*

Convergència liberal

L'article de la setmana al digital Catalunya Oberta:
"Convergència liberal"

Tot el text que segueix es podria resumir prou bé en una sola frase de set paraules. Set paraules destinades, sobretot, a llibergents. N'hi hauria prou d'afegir a l'encapçalament, Convergència liberal, un parell d'expressions italianes força populars. Començant amb un piano, piano, i seguint amb el musical ma non troppo. Convergència liberal, sí, però piano, piano, i ma non troppo. A la tan catalana manera.

La celebració del congrés del Partit Liberal Europeu (ELDR) a Barcelona marca un punt d'inflexió en el decantament de Convergència cap al liberalisme més explícit. Fa anys que CDC es va integrar al grup liberal del Parlament Europeu, un compromís que es consolida ara amb l'elecció d'un convergent com a vicepresident de l'ELDR. No es gens estrany que el partit de Trias Fargas i Macià Alavedra sigui el principal punt de trobada dels liberals catalans, però en plena efervescència es bo recordar allò que Convergència és per damunt de tot. Una eina de construcció nacional que té la centralitat política com a imperatiu absolut.

Que Convergència s'apropi al liberalisme europeu és una bona notícia però la passió liberal no hauria d'alterar el difícil equilibri convergent sobre el gruix de l'electorat. Convergència pot fer de partit liberal però no pot ser el partit liberal de Catalunya. El gran partit del president Pujol necessita anar més enllà. Encara avui, trenta anys després de la seva fundació, el nacionalisme necessita un moviment transversal que permeti abraçar el màxim d'electorat catalanista al voltant del sempre canviant centre polític del país. Només així s'aconsegueix la massa crítica necessària per a governar la Generalitat i fer política nacionalista. Que la Catalunya escleròtica d'avui necessita el liberalisme és una obvietat, però la posició ideològica dels ciutadans continua esbiaixada cap a l'esquerra arnada. L'apel·latiu liberal és encara més anatema que marca. És per això que tota aposta política liberal resulta arriscada i exigeix molta habilitat comercial. Convergència liberal, ma non troppo.

Si Convergència ha de ser una força majoritària, ancorada ideològicament sobre les preferències del gruix dels votants, hi ha només una manera de consolidar el liberalisme convergent. Una evolució del país, dels principis i valors majoritaris, que apropi els votants cap a els polítiques de la llibertat. Una feina laboriosa i progressiva que cal fer des de la política però també, i sobretot, des de fora de la política estricta. La societat civil i els mitjans de comunicació com a camp de batalla. Un procés d'acceleració liberal. Convergència liberal, piano, piano.

* *

El vídeo del cap de setmana (VIII)

Sies.tv

El vídeo del cap de setmana (V)

Les padrines de l'11S (Catalunya Oberta)

L'article de la setmana al digital Catalunya Oberta:

Les padrines de l'11S

*

El vídeo del cap de setmana (IV)

El vídeo del cap de setmana (III)

*

Sopar amb Alfons López Tena a Sabadell

El dijous dia 20 de novembre, els socis del Grup Hayek a Sabadell han organitzat un sopar amb Alfons López Tena per analitzar la situació en què es troba el recurs presentat pel PP en relació a l'Estatut de Catalunya, fer balanç de la seva estada a Madrid com a vocal del Consell General del Poder Judicial i compartir les iniciatives impulsades pel 'Cercle d'Estudis Sobiranistes' del qual n'és president.Tot i ser un acte circumscrit als socis i simpatitzants de Sabadell, és obert a tots els membres del Grup Hayek que s'hi vulguin sumar.

Dia: dijous 20 de novembre

Hora: 21.00

Lloc: Hotel Verdi (Av Francesc Macià, 62, Sabadell)

Informació i reserves: gruphayek@gmail.com

*

"La tirania de la incompetència" Entrevista a Xavier Roig

F.A. Hayek, una resposta a la crisi (1932)

“Enlloc de demorar la inevitable correcció dels desajustos causada pel boom dels darrers tres anys, s'estan abocant tots els mitjans imaginables a impedir aquesta correcció, i un d'aquests mitjans, que ha estat provat de forma repetida sense èxit, del començament de la crisi fins ara, ha estat aquesta política deliberada d'expansió creditícia. (...) Combatre la crisi amb una expansió de crèdit artificial és tant com voler curar el mal amb els mateixos mitjans que l'han provocat; com si patint d'una mala orientació del sistema productiu, volguéssim insistir en aquesta mala orientació -una via que només pot portar a una crisi més forta tan aviat com l'expansió de crèdit acabi (...) Probablement és per aquest experiment, i pels intents d'evitar la correcció dels mercats, que som en aquesta crisi tan profunda. No hauríem d'oblidar que, els darrers sis o vuit anys, la política monetària arreu del món ha seguit la via dels estabilitzadors. Ja és hora que la seva influència, causa de prou mal, sigui acabada.”

F.A. Hayek (juny 1932)
Introducció a Monetary Theory and the Trade Cycle

_______________________________________________________

Aquest bloc es presenta als Premis Blocs Catalunya.

Podeu votar fins al proper dia 30.

*

Governar prohibint, fins i tot les setrilleres

el recurs esdevé habitual, gairebé reflex,

i s’acaba governant a cop de prohibició

fins i tot en les qüestions més trivials

Liderar o prohibir? Convèncer o imposar? L’exercici del poder en clau liberal exigeix un us limitat de les prohibicions i restriccions que permet l’autoritat executiva. Una manera de fer que se situa a les antípodes de les formes politiques habituals de l’actual govern de la Generalitat.

Quan hi ha problemes de circulació a l’àrea metropolitana i no s’aconsegueix frenar la mortalitat a la carretera, la solució és prohibir circular a més de 80 km/h fins i tot a les tres de la matinada quan les autovies es troben buides. No hi fa res que hi hagi solucions tècniques per adaptar el límit de velocitat a les necessitats de cada moment. Resulta indiferent la dubtosa veracitat dels motius ambientals adduïts per a justificar la mesura. Prohibit i fora! De la mateixa manera, quan l’escalada dels preus immobiliaris esdevé un problema social i la demanda no frena, s’aposta per aprovar una llei que autoritza l’expropiació d’habitatges “buits”. No sembla important que la mesura sigui d’impossible aplicació i més que dubtosa constitucionalitat. Tampoc no ho és que mai no s’hagi aplicat l’expropiació de vivendes de protecció oficial desocupades tot i ser possible des de fa anys. Prohibir i expropiar resulta senzill quan la resignació dels ciutadans sembla no tenir límits.

A poc a poc el recurs esdevé habitual, gairebé reflex, i s’acaba governant a cop de prohibició fins i tot en les qüestions més trivials. Ara sembla que ha arribat el torn de les setrilleres dels restaurants. Els productors d’oli de Catalunya tenen l’ambició de prestigiar el seu producte per aconseguir consolidar l’oli amb denominació d’origen per sobre dels granels de baixa qualitat. L’ambició és legítima i necessària. L’agricultura del país necessita especialitzar-se i és interessant que els consumidors aprenguin a apreciar la qualitat d’un bon oli, sobretot si és del país. Ara, quan es podria pensar que una campanya de sensibilització impulsada pel sector seria el més adient, fins i tot acceptant que el govern hi col·laborés en suport del sector agrari, resulta que la mesura estrella serà la prohibició de les setrilleres als restaurants. A partir d’ara, tothom a fer servir ampolles d’oli amb etiqueta i prou!

No és un mal acudit, a Catalunya es promou l’oli prohibint les setrilleres. Es diria que un cop instal·lats al despatx els hereus del “Prohibit prohibir!” han afegit una cua al missatge del ‘68: “Prohibit prohibir... a no ser que ho fem nosaltres!”.

.

Article a l'e-GH (Grup Hayek)

Des de fa pocs dies ja es pot consultar a la web del Grup Hayek el darrer butlleti digital d’aquesta associació liberal.

Us convido a llegir un nou article de reflexió entorn del liberalisme que m’hi han publicat:

Els fantasmes del liberalisme

La nostra democràcia: Diagnosi i Propostes

Dins la sèrie:
Debat Obert: Desvinculació política i crisi democràtica

Fa pocs dies, el Grup Hayek presentava un interessantíssim document al voltant de la crisi que pateix la nostra democràcia. Un fenòmen palpable en el distanciament de bona part de la ciutadania de les institucions i els canals de representació establerts.

L'informe del Grup Hayek ressegueix les causes d'aquesta crisi, oferint alhora un seguit de propostes que ajuden a tancar cada capítol en positiu. Un document clau per al debat. Una eina útil per al canvi.

Descarregueu aquí el document complet:
Informe sobre la qualitat de la nostra democràcia

.

Mediocritat i excel•lència

Potser va sent hora d’incorporar un corol·lari al vell

adagi marxista que sentencia: “de cadascú segons les

capacitats, a cadascú segons les necessitats”, exigint

per a cadascú, també, segons les seves capacitats.

Els avenços en el camí a la igualtat d’oportunitats són un èxit de la nostra societat. La plena garantia d’accés a l’ensenyament i a una total cobertura sanitària són una exigència ètica per a qualsevol país amb la capacitat de proveir-los, però també una condició sine qua non per a la consolidació d’un sistema liberal. Difícilment es pot parlar de llibertat personal i col·lectiva si les condicions de sortida dels ciutadans no passen per un cert anivellament. De res serveix tenir llibertat per a jugar si les cartes de sortida són nefastes i ningú no ens explica les regles del joc.

Tot impuls igualitari porta implícit, però, el risc de la mediocritat. Una igualació pel mínim comú denominador que resulta gairebé inevitable en l’impuls d’uns estàndards per al global de la ciutadania. Ara bé, resulta indispensable per al creixement i l’evolució de la societat que la mediocritat no acabi amb l’excel·lència, amb el dret de tots a arribar al fons del propi potencial. Al cap i a la fi, és l’excel·lència d’uns pocs el que apuja, generació rere generació, el nivell de la inevitable mediocritat general. És l’excel·lència que alimenta el motor del progrés i el canvi en positiu.

Enlloc com en l’ensenyament, de l’escola a la universitat, es fa tan evident el perill que la mediocritat acabi amb l’excel·lència. L’extensió de l’educació obligatòria fins als setze anys i l’accés massiu a la universitat han de celebrar-se com a consecucions importants del país. Una societat que aspira a una ciutadania activa i responsable en una economia avançada i vibrant, necessita aquesta expansió de l’ensenyament a tots nivells. El que no ens podem permetre, és que el sistema s’ennuegui i caigui en l’adotzenament i la mediocritat més absoluta, pervertint la pròpia raó de ser de l’extensió generalitzada de l’accés a l’educació. El nen que no podrà aprendre a redactar correctament perquè l’aula s’entreté en les faltes més bàsiques i el futur llicenciat que s’ofega entre la indolència de companys i professors, es mereixen alguna cosa millor.

La igualtat no pot ignorar la diferència. Potser va sent hora d’incorporar un corol·lari al vell adagi marxista que sentència: “de cadascú segons les capacitats, a cadascú segons les necessitats”, exigint per a cadascú, també, segons les seves capacitats. No només les necessitats generen exigències, també les capacitats demanen poder aprofundir en el potencial d’excel·lència de cadascú. En última instància, acaba essent en benefici de tots.

.
.

L'acceleració liberal

L’imperatiu de dinamisme que avui marca el ritme del món, exigeix l’alliberament i la sintonia positiva de totes les energies socials i econòmiques que dormen al subsòl de Catalunya. Un objectiu que demana prioritzar la creació d’oportunitats per davant dels subsidis, substituir burocràcia per societat organitzada i oposar la responsabilitat individual a la deixadesa col·lectiva. En definitiva, l’execució d’un programa de liberalització que transformi el país recuperant el millor de la pròpia tradició contemporània.

Aquest camí s’enfronta, però, a dos obstacles importants. D’una banda cal tenir en compte les reticències que desperta entre gran part de la ciutadania. Una oposició gairebé hegemònica que desconfia de la opció liberal, veient-la com una amenaça a les conquestes socials més bàsiques. En paral·lel a això, no es pot ignorar que el país ha perdut en les darreres dècades bona part del tremp que l’havia acompanyat al llarg de l’època moderna. En el seu estat actual, la nostra societat correria un risc seriós d’ennuegar-se si l’administració s’enretirés dràsticament esperant que algú en recollís el testimoni.

Davant d’aquest escenari, el camí català cap a una societat més oberta hauria encarar-se des d’una progressiva acceleració liberal. Un moviment de fons que transformi el país de forma gradual, posant a la vista de tothom els avantatges d’un model de societat no mediatitzada. En aquest sentit, tots aquells convençuts que el protagonisme social és ara compartit entre les institucions, la societat civil i les empreses, han d’entendre que la construcció d’una societat liberal és a les mans dels propis ciutadans, amb independència de la direcció política dels governs successius. Seria una contradicció que des del liberalisme es pensés en el govern com a única eina per a marcar rumbs col·lectius .

El camí passa, doncs, per aixecar de nou un teixit social dens i actiu en tots els àmbits. Una societat civil compromesa amb el progrés del país i independent de les institucions també pel que fa al seu finançament. Per això caldrà aconseguir que la ciutadania, que cada ciutadà, prengui consciència del seu poder per a participar, impulsant projectes més enllà d’allò que pressuposta l’administració. Comptant també amb el rol de les empreses, obligades a complir el seu objectiu principal, fer diners, però també lligades a un compromís social pel seu caràcter de nodes socials de primer ordre. Un camí que ajudi a fer caure els obstacles abans esmentats, vencent reticències de base i dotant el país de l’esquelet civil necessari per a permetre alternatives viables al dirigisme públic.

No hi ha full d'instruccions per aquest moviment d’acceleració liberal. L'activitat de la societat civil és alhora remei i cura per superar la febre estatista que patim. Una estratègia que aspira a una autèntica revolució, col·locar de nou les persones lliures com a centre i motor de la societat.

Liberalisme inquisitorial

El liberalisme és una tradició política amb una història molt prima a l’estat espanyol. La oposició a l’esquerra espanyola ha estat sempre de caràcter conservador i la tercera Espanya s’ha mogut durant bona part del segle XX entre l’irrellevant i l’anecdòtic. Forçats a escollir entre el mal i el pitjor, els liberals espanyols van optar sovint per un exili interior que va fer difícil que germines la llavor de la llibertat.

De les eleccions de 1931 al fracàs de l’operació reformista, és possible que les causes del fracàs liberal a l’estat espanyol fossin en l’absència d’unes condicions de riquesa material i maduresa social sobre les que aixecar-se. El cert és que tan sols a Barcelona i Madrid es troben engrunes liberals durant bona part del segle passat, i encara amb enormes diferències entre el liberalisme català i l’espanyol. La mateixa diferència que separa l’aliadòfil Gaziel del germanòfil Ortega y Gasset, o el suport a contracor a l’aixecament feixista d’un Cambó de l’entusiasme procolpista en moltes fortunes espanyoles.

La qüestió esdevé d’actualitat per l’aparició recent en l’escenari espanyol, d’un corrent polític que s’autodenomina liberal i fa bandera de la seva puresa democràtica. Un grup de polítics, periodistes i opinadors que viuen el liberalisme amb la mateixa fúria excloent amb que abans havien viscut el carlisme catòlic, el feixisme totalitari o el maoisme il·luminat, i de vegades l’un darrere l’altre en un cicle constant de revelacions absolutes.

El liberalisme no és tan sols, ni sobretot, llibertat personal, responsabilitat individual, baixa ingerència governamental, lliure mercat o democràcia, va més enllà de la doctrina per marcar també les actituds. Liberalisme és dubte, tolerància i un somriure foteta molt britànic davant d’allò que no s’entén però que es respecta fins a comprendre-ho. És per la falta total d’aquestes actituds i per l’agressivitat genètica que el caracteritza, que el nou liberalisme espanyol no pot considerar-se hereu de la tradició liberal, sinó més aviat un fill bord de l’obscurantisme inquisitorial que no tardarà a perdre la careta de forma definitiva.