La cimera de Lisboa entre la Unió Europea i Àfrica no es pot entendre sense recordar la cimera de Pequín de fa tot just un any. Dues cimeres que marquen un canvi en la percepció i el rol global dels països africans en els propers anys. Àfrica ha estat la gran oblidada, la gran ignorada del món, i el seu estat actual n’és una conseqüència directa. D’ençà de la descolonització i en particular des que la fi de la guerra freda va acabar amb tot interès rus o americà, Àfrica ha estat un tancat d’Europa. Un terreny desatès, recordat només a cop de gran catàstrofe humanitària i oblidat de nou en pocs dies. Només la presa de posicions a l’Àfrica de la Xina i altres països emergents com l’Índia o l’Iran han aconseguit revifar l’interès europeu. Com un nen que enveja la joguina vella quan troba que algú altre hi juga.
En poc més de deu anys la Xina s’ha convertit en el tercer soci comercial dels països africans. El vertiginós creixement xinès els obliga a assegurar el proveïment de recursos i matèries primeres. El petroli del Sudan, Angola o Nigèria, el coltan del Congo o els minerals de Zimbabwe han estat, en bona part, la resposta a aquestes necessitats. Alhora, els xinesos paguen amb projectes d’infraestructura molt necessaris a l’Àfrica. Uns projectes en els que treballen ja més de cent mil xinesos expatriats a països africans. També ofereixen suport diplomàtic i l’exemple a seguir d’un país subdesenvolupat que venç la pobresa amb una formula pròpia. Un tracte obert i no paternalista que es va consolidar a la cimera de Pequín de l’any 2006 amb l’assistència de 48 dels 53 estats del continent.
Entretant, la reunió entre els líders africans i europeus d’aquest cap de setmana posa en evidència tota la hipocresia europea en relació al futur de l’Àfrica. S’ataca a la Xina per no respectar els drets humans i subministrar armes a dictadures com el Sudan o Zimbabwe, però s’oblida que l’estat espanyol, governat pel rei del bonisme, és el principal venedor de municions a l’Àfrica. Es parla d’ajuda al desenvolupament mentre es pressiona els països africans per acceptar condicions comercials que els condemnen a la misèria. La Unió Europea fa promeses buides i es compromet a una ajuda que fins ara no ha servit per a res positiu. Tot oblidant que la única mesura que els africans esperen d’Europa és que acabi amb les subvencions a l’agricultura que deixen fora del mercat europeu els productes africans. La resta és xerrameca hipòcrita i joc brut.
L'aparició de la Xina, el Brasil, l’Índia o l’Iran a l’escena africana són una bona notícia per al desenvolupament. Un món multipolar en competència pels tresors africans pot ser una bona notícia per al continent oblidat si els africans son capaços de superar la maledicció dels recursos naturals. El temps en que Europa podia considerar l’Àfrica com el pati de casa han quedat enrere. La geografia ja no és una condemna i avui l’Àfrica és molt a prop del Pacífic.
En poc més de deu anys la Xina s’ha convertit en el tercer soci comercial dels països africans. El vertiginós creixement xinès els obliga a assegurar el proveïment de recursos i matèries primeres. El petroli del Sudan, Angola o Nigèria, el coltan del Congo o els minerals de Zimbabwe han estat, en bona part, la resposta a aquestes necessitats. Alhora, els xinesos paguen amb projectes d’infraestructura molt necessaris a l’Àfrica. Uns projectes en els que treballen ja més de cent mil xinesos expatriats a països africans. També ofereixen suport diplomàtic i l’exemple a seguir d’un país subdesenvolupat que venç la pobresa amb una formula pròpia. Un tracte obert i no paternalista que es va consolidar a la cimera de Pequín de l’any 2006 amb l’assistència de 48 dels 53 estats del continent.
Entretant, la reunió entre els líders africans i europeus d’aquest cap de setmana posa en evidència tota la hipocresia europea en relació al futur de l’Àfrica. S’ataca a la Xina per no respectar els drets humans i subministrar armes a dictadures com el Sudan o Zimbabwe, però s’oblida que l’estat espanyol, governat pel rei del bonisme, és el principal venedor de municions a l’Àfrica. Es parla d’ajuda al desenvolupament mentre es pressiona els països africans per acceptar condicions comercials que els condemnen a la misèria. La Unió Europea fa promeses buides i es compromet a una ajuda que fins ara no ha servit per a res positiu. Tot oblidant que la única mesura que els africans esperen d’Europa és que acabi amb les subvencions a l’agricultura que deixen fora del mercat europeu els productes africans. La resta és xerrameca hipòcrita i joc brut.
L'aparició de la Xina, el Brasil, l’Índia o l’Iran a l’escena africana són una bona notícia per al desenvolupament. Un món multipolar en competència pels tresors africans pot ser una bona notícia per al continent oblidat si els africans son capaços de superar la maledicció dels recursos naturals. El temps en que Europa podia considerar l’Àfrica com el pati de casa han quedat enrere. La geografia ja no és una condemna i avui l’Àfrica és molt a prop del Pacífic.
.
