L'Espanya que convé al sobiranisme

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"L'Espanya que convé al sobiranisme"

La reflexió sobre l’Espanya que convé a Catalunya ha estat una constant des de l’inici del catalanisme polític més de cent anys enrere. Una Espanya respectuosa amb Catalunya que garantís als catalans l’espai d’autonomia necessari per desenvolupar-se plenament com a poble. Aprofundint les potencialitats nacionals del país. Avui des de l’independentisme es menysprea la qüestió amb una resposta ràpida, gairebé automàtica. No ens en convé cap d’Espanya. Una mostra més de confusió entre objectiu i procés. Camí i destí. Destí manifest.

Davant l’Espanya pobra, rònega, caciquil, obscurantista, agrària i dictatorial que ofegava Catalunya i perseguia la catalanitat el nacionalisme aspirava al desenvolupament d’una societat espanyola rica, desvetllada, oberta, industrial i democràtica que sintonitzés amb els interessos de Catalunya. Una Espanya còmoda per Catalunya que deixaria respirar el país.

Però el futur no és mai tal i com l’imaginen els visionaris. Ni tan sols respecta les ambicions de mentalitats polítiques de primer ordre com les dels Srs. Prat, Cambó i Pujol. L’Espanya que el catalanisme somiava va arribar i amb ella l’autonomia i alguns passos amunt en l’escala de la sobirania. Però les resistències i l’ofeg assimilacionista no es van aturar. La força centrípeta d’Espanya ha estat una constant també en democràcia i a partir d’un cert moment va arribar a sobrepassar l’impuls centrífug del catalanisme. Quan l’Espanya borratxa de riquesa, ufanosa i neo-imperial, va prendre el relleu tota la lògica del catalanisme va fallar d’arrel.

Però la qüestió continua oberta. Més enllà de revolucions i girs sobtats del ritme de la història els catalans seguiran lligats al context espanyol en el futur proper. Quina Espanya convé al sobiranisme, doncs? La resposta el catalanisme és vàlida encara però cal afegir-hi un matís. El nacionalisme necessita una Espanya lliure i rica però no massa. Un context estatal de progrés, confortable i democràtic, però evitant les flamarades de nou ric que desperten la fam imperial adormida a l’ànima de Madrid. Una Espanya dèbil i adolorida que podria ser més a prop que no sembla.

*

El vídeo del cap de setmana (XVII)

Contra el lloguer forços

L'article de la darrera setmana al digital Catalunya Oberta:
"Contra el lloguer forçós"

Si no fos perquè els catalans l'hem de patir com una plaga el govern tripartit seria una bona eina acadèmica. Un model perquè les facultats de ciències polítiques d'arreu del món estudiessin els deliris de l'intervencionisme socialista i les impostures de l'esquerra progre. El Pla Nacional de l'Habitatge de Catalunya n'és el darrer exemple. Recull totes i cadascunes de les falles del socialisme d'Estat. L'atac frontal a la propietat privada, la creació d'un cos d'inspectors especial, la hiperregulació del sector i l'estímul al frau ciutadà per acabar generant un problema més gros que no pas allò que es volia solucionar en origen. La fatal arrogància del socialisme. Planificació i caos. Tot això va inclòs en la regulació que el tripartit pretén tancar abans d'acabar aquesta legislatura per obligar els propietaris de pisos buits a llogar-los de grat o per força.

Des del govern es minimitza l'abast de lloguer forçós argumentant que serà una mesura de darrera instància i limitat a algunes zones. El recurs últim aplicable quan es renunciï a totes les alternatives i sempre en "condicions raonables". És fàcil d'entendre. L'expropiació (deixem els eufemismes) serà l'amenaça permanent de l'administració i és clar que en aquestes circumstàncies esperen no haver-la d'emprar. L'amenaça serà prou contundent per convèncer el propietari. Suficient per obligar-lo a sotmetre la seva voluntat a la superior "funció social" de l'habitatge. Un desplegament funcionarial farragós i car amb tots els números per acabar com tants d'altres programes públics. Amb un cost que difícilment justificarà els resultats obtinguts. Però encara més, la pressió portarà moltes famílies a jugar a fet i amagar amb la nova norma. Pares, mares i fills empadronats en pisos diferents per evitar l'expropiació. I és clar, abocar els ciutadans al frau és una forma eficaç de situar-los en la indefensió.

Més enllà de plantejar expropiacions d'aplicació impossible el Pla Nacional de l'Habitatge arriba tard i carregat de propaganda. Socialisme en estat pur. La crisi de l'habitatge era conseqüència directa de tres factors coincidents. La bombolla immobiliària, el creixement demogràfic via immigració i l'encongiment de les unitats familiars. Però quan el govern s'ha decidit a fer-hi alguna cosa tots i cadascun d'aquests fenòmens ja havien capgirat la tendència. La bombolla immobiliària ha esclatat, el preu dels pisos va a la baixa i el parc d'habitatge en lloguer creix com mai no ho havia fet. L'aturada econòmica ha frenat la immigració i fins i tot els divorcis s'han reduït. El Pla Nacional de l'Habitatge arriba quan ja no ens cal. Hi ha qui diu que no hauríem de patir. Que cap govern no s'atrevirà a tirar endavant el lloguer forçós. Que l'exprópiese chavista no pot arribar a Catalunya. Però si això és cert i tot plegat és un gest pensat per satisfer les bases del tripartit la qüestió és encara més greu. Convertir la llei en propaganda no acaba de lligar amb els principis bàsics de la democràcia.

*

2.0 i internacionalització d'empresa

El post d'aquest mes a l'espai n-giny:

"2.0 i internacionalitació d'empresa"

La web 2.0 creix i transforma la xarxa però continua essent vista amb recel per molts directius d’empresa. Twitter és una de les aplicacions més innovadores dels darrers anys, ha crescut fins als setanta cinc milions d’usuaris, s’ha convertit en un dels centres del trànsit global d’internet i moltes empreses en fan el centre de la seva estratègia on-line però encara es vist per alguns directius com una distracció sense cap mena d’utilitat productiva. Un error que haurien d’anar corregint.

L’experiència rodalies.info és un bon exemple de com l’estructura de les xarxes socials permet dibuixar solucions que fins fa poc eren del tot impossibles. La intensa nevada que fa poques setmanes va caure a Barcelona va servir perquè milers d’usuaris aconseguissin de forma improvisada superar la feblesa de la informació oficial. Twitter es va convertir en un fòrum obert on centenars d’usuaris informaven al moment sobre les incidències a la xarxa de transport. Ajudant milers d’altres conductors i passatgers a conèixer la situació i buscar la millor solució a la seva situació particular. Un fenomen espontani que ara es consolida a www.rodalies.info on cada dia es pot trobar la situació de la xarxa de transport actualitzada al segon pels mateixos usuaris. Pot semblar un exemple allunyat del present de l’empresa catalana però no ho és gens.

Amb el repte de la internacionalització al cap resulta estimulant pensar en una plataforma similar que permetés centralitzar de manera informal no només la tasca de recerca de mercats i observatori d’oportunitats internacionals que fa ACC10 via l’Oficina de Mercats Exteriors, sinó també l’activitat de centenars d’empreses vibrants que es mouen arreu del món per tal de compartir experiències, col·laborar en projectes i multiplicar l’abast de la informació disponible per impulsar-se les unes a les altres. Un mar d’informació en 140 caràcters classificada per #mercats, #sectors, #empreses o #canals que podria créixer sense límits gràcies als efectes multiplicadors de les xarxes socials. Un cabdal d’informació amb un enorme potencial.
*

Espanya, crisi i oportunitats

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme.
"Espanya, crisi i oportunitats"

El poder del catalanisme és limitat i no permet condicionar el ritme polític i econòmic de l’estat espanyol. Però de tant en tant l’atzar obre oportunitats insòlites que cal aprofitar per guanyar metres en el camí a la sobirania. El país viu ara una d’aquestes oportunitats.

Després d’anys de petulància i excés Espanya es troba enmig d’un trasbals profund i radical. Una crisi d’endeutament privat que ha derivat en crisi d’endeutament públic. Fins a l’extrem que Washington i Berlín han hagut d’intervenir per forçar el President espanyol a retallar despeses baixant el sou als funcionaris i congelant les pensions. Una clatellada directa als votants socialistes més fidels. L’estat espanyol ha estirat més el braç que la màniga i necessita reduir el seu endeutament de forma accelerada però fer-ho retallant despesa complica les possibilitats de recuperació. Rebaixar el sou dels funcionaris farà caure el consum intern i la fi dels plans d’estímul i inversió incidirà en un creixement de l’atur.

S’obre un període llarg en que des de Madrid es buscaran de forma desesperada ingressos extraordinaris i hi podria haver barra lliure per a una nova onada de privatitzacions. Aeroports, ports i gestió d’infraestructures, algunes de les assignatures pendents del model econòmic català, podrien quedar resoltes si el catalanisme polític i econòmic sap aprofitar les opcions que s’obriran en els propers mesos. Empreses internacionals que inverteixin i gestionin amb criteri empresarial l’aeroport del Prat i els ports de Barcelona i València. Una privatització de les autovies espanyoles que les transformi en vies de peatge i obri la porta a la inversió privada per a la opció catalana de connexió ferroviària amb Europa. A falta d’un poder públic català el poder privat internacional és sempre preferible al control de Madrid i la porta no havia estat mai tan oberta.

L’entramat empresarial i financer de Madrid es troba en una situació més fràgil encara que el sector públic. Les tensions financeres son duríssimes i impediran que el capital espanyol pugui participar de la nova ronda privatitzadora. El terreny és obert als inversors internacionals i l’economia catalana podria ser d’aquí a cinc anys molt menys espanyola que no ho és avui.
*

Microbloc a cop de twit (recull 6)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats

en forma d'amanida microbloc:

IMMIGRACIÓ:

• Es pot abraçar la immigració sense caure en el bonisme? La clau és saber sumar empatia i exigència. Difícil però efectiu!
• La prohibició del vel integral a França és un error. Potser només servirà perquè tanquin a casa les 2000 dones que el porten.
• Poques vegades se solucionen problemes creant-ne de nous i amb la immigració ens passa això mateix massa sovint.
• Prohibint el vel a les aules aconseguim estigmatitzar les noies i crear conflicte amb els pares. Millor treballar cas a cas sense postures.

ECONOMIA:

• Seguint l'IBEX i la rebaixa del ràting d'Espanya. Serà l'any 2010 un nou 1898? BSCH i Telefonica faran de Cuba i Filipines?
• Les declaracions dels responsables econòmics cada dia s'assemblen més a les dels esportistes. Només poden dir el que diuen.
• Algú ha llençat un iogurt grec sobre els brots verds. Tampoc no és per això que no creixen. Els brots verds eren de plàstic.
• Inversió és una compravenda en que el benefici és per a tu. Especulació és una compravenda en que el benefici és per algú altre.
• Mal negoci és una compravenda en la que algú hi perd diners. Estafa és una compravenda en la que els diners els perds tu.
• L'atur és una actitud ("Unemployment is a state of mind")
• El creixement del PIB del 1er trimestre és un pur miratge. Escuma de diner públic.

POLÍTICA:

• S'inaugura la biblioteca pública Andreu Nin de BCN i encara no sabem on el van enterrar els estalinistes del PSUC. Memòria històrica?
• La Plataforma Diagonal per a Tothom disparava fa poc contra el "lobby" de l'automoció. I ells que son? Un equip de basket?
• Hi ha catalans que confonen la vocació politica amb una escena de Braveheart. No és ben bé això!
• Va pel PSC! Qui s'havia d'imaginar que els militants d'ETA que va passar a Euskadiko Ezkerra i després al PSE... pactarien amb el PP?

CALAIX DE SASTRE:

• Aquest any la primavera arriba en mode coitus interruptus. Sempre passa però sempre sorprèn.
• Envejo, d'una forma escèptica i estranya, la religiositat popular dels polonesos.
• Ensenyar és la millor manera d'aprendre.
• Una cua de gent diversa esperant ordenadament davant d'hisenda per pagar els seus impostos. Això és civilització.
• Els patis de l'Eixample son petits esquitxos de Central Park en cada illa. El mosaic verd de Barcelona.
• La cara de la Sra. Belén Esteban prova irrefutablement que l'univers tendeix al caos.
• Un diari ven informació i (sobretot) reflexió. D'on surt la idea d'acompanyar-ho amb ganivets i cassoles?
• Definitivament Mourinho és l'entrenador perfecte per al Madrid. És el Darth Vader del futbol i acabarà a "la estrella de la muerte".
  *

L'esquela de l'Euro

Potser la borsa espanyola ha gaudit avui de la festa més gran de la seva història però el 10 de maig de 2010 té molts números per marcar el principi de la fi de la moneda única. La decisió del Banc Central Europeu de comprar deute públic dels països de l'eurozona de forma directa (fins ara tan sols l'acceptava com a garantia a les seves subhastes periòdiques) hauria d'encendre totes les alarmes de la zona euro i, en canvi, ha estat rebuda amb una orgia de compres als parquets del continent.

Feia dècades que els bancs centrals seguien el model encetat pel Bundesbank i evitaven la compra de deute públic. Aquesta limitació és una de les claus del model de banc central independent que separava la política monetària dels interessos polítics i aconseguia acabar amb el dèficit públic tot controlant la inflació. És fàcil d'entendre. Si un govern pot emetre deute fàcilment sabent que el banc central li comprarà a un tipus baix i sense fer preguntes tindrà tendència a endeutar-se sense límit. Un endeutament que acaba suposant un increment desmesurat del diner disponible a l'economia (massa monetària), engegant el cercle viciós de la inflació.

Però que ha portat el Sr. Trichet a conduir la moneda única de dret cap a l'escorxador? Com és possible que l'ortodòxia de Frankfurt s'hagi avingut a les idees de bomber dels polítics europeus? Doncs perquè probablement no hi havia cap altre alternativa. Després de l'ensopegada grega la desconfiança es contagiava rapidament a l'economia portuguesa i espanyola. L'increment del tipus d'interès que calia pagar per l'endeutament espanyol era rapidíssim i amenaçava de fer caure Espanya com ja li havia passat a Grècia. Els llops, els especuladors dels que parlava un ministre suec, s'han allunyat avui però per espantar-los ha calgut fer una foguera que farà bullir la inflació. No hi hem guanyat massa. El Banc Central Europeu deu tenir tota la bona intenció i segur que preveu retirar la mesura tan aviat com sigui possible. Llàstima que el moment no arribarà mai. Les falles de les economies del sud d'Europa s'allargaran molts anys i el deute que acumulen també. Qualsevol intent d'enretirada provocarà de nou l'escalada de tipus que vivíem fins ahir aproximant-nos a l'abisme. Al final del túnel només hi ha la inflació. Una moneda feble, un continent més i més endeutat fins que els alemanys se n'afartin i diguin prou.

Fins i tot enmig de la festassa es començava a intuir la davallada. Només així s'entén que quan tots els mercats europeus es disparaven a l'alça i l'Eurostoxx pujava un 10,35% l'Euro només es revaloritzés un 0,03%. Deute i inflació. El guió europeu per a la propera dècada.

*

Conllevancia, de nou.

************L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
*************** ************"Conllevancia, de nou"

Un tros del país bull d’indignació tot esperant que el Tribunal Constitucional trinxi l’ombra d’Estatut que es va aprovar a Madrid. Des del catalanisme aquesta darrera passada de ribot pot resultar ofensiva i particularment insultant perquè arriba després que la ciutadania es pronuncies en referèndum. Però més enllà de l’orgull ferit costa trobar motius per posar-hi el coll. Hi ha qui diu que el viatge de l’Estatut és la prova definitiva que Espanya ni ens estima ni ens respecta però aquesta és una revelació que resulta baldera. Si d’alguna cosa ha de servir l’aposta estatutària és per a prendre nota dels errors que han portat el nacionalisme ha cremar els darrers anys en un projecte amb poques probabilitats d’èxit. Una lliçó que seria bo tenir present ara que es busca el camí per a després de l’Estatut. I ara què? Dons conllevancia, de nou.

El nacionalisme és el moviment polític més important del país. Tot i no ser majoritari es pot considerar el nervi de la nació. Si el nacionalisme ha estat capaç de mobilitzar prop de cinc-centes mil persones en pobles i ciutats mitjanes per votar en un referèndum de fireta és perquè té una gran força que cap altre moviment pot igualar ara mateix. Però no n’hi ha prou. La força del nacionalisme permet fer camí en la construcció nacional i mantenir el plet amb l’estat però no arriba a tenir el pes necessari per apujar l’aposta i guanyar la partida. Pot semblar que tornem a ser, de nou, al bell mig de la conllevancia però és que mai no n’havíem sortit.

I francament, potser no és una mala notícia. Espanya és una paret dura i antiga i cap de les envestides catalanes dels darrers cent anys l’ha aconseguit moure ni massa ni poc. Només des de la gestió intel·ligent de la conllevancia s’aconsegueix superar la feblesa del país i aquest és el combat de les properes dècades. Soldar el país, avançar en l’extensió i l’enfortiment de la catalanitat, retallar la influència mediàtica espanyola a Catalunya, estimular l’autèntica autonomia política del PSC, buscar més i més complicitats amb el País Valencià i reduir la sagnia fiscal que ofega la nostra economia. Tot plegat s’ha de poder aconseguir des de la trista conllevancia perquè no comptem amb cap altra eina. Tenim a penes el que tenim i prou…
p

Més #morphingmatematic

Més #morphingmatematic, un divertimento Twitter que fa el salt al bloc:

Polítics:

Margaret Thatcher + Alcalde Joe Quimby (The Simpsons) = Esperanza Aguirre
Noam Chomsky + Bicing = Joan Herrera (via @xfahndrich)
Henry Kissinger + Gollum = Josep Piqué
Charles de Gaulle + Dani de Vito = Jordi Pujol (via @theeconomist)

Cuiners:

Ratatouille + Bud Spencer = Santi Santamaria (via @xmenduina)
Ratatouille + Celestino Corbacho = Ferran Adrià

Calaix de sastre:

Sergi Pàmies + Ovidi Montllor = Ferran Torrent
Milton Friedman + Volkswagen Polo Arlequí = Xavier Sala i Martin
Camaron + Prat de la Riba = Peret
Joan Pau II + Java the Hut = Joseph Ratzinger
Joan Gamper + Chiquito de la Calzada = Josep Lluís Nuñez
î

Jaume Vicens Vives parla de Vic... (i sobre l'Estatut)

*********L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

***********"Jaume Vicens Vives parla de Vic... (I sobre l'Estatut)"

“Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i una cultura de mestissatge. No remuntant-nos més enllà de l’època carolíngia sabem que el rovell de l’ou de la nostra pagesia el formaren els homines undecumque venientes: els homes que venien de qualsevol part; de l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic fou poblat ex diversis locis et gentibus nomines colligentes: reunint homes de diverses procedències i races. I des d’aleshores el moviment d’immigracions mai no ha cessat.

Ja sé que la paraula mestissatge és forta. Algun autor ha emprat l’eufemisme "dissociació racial". Però ni ens ha de sorprendre, ni la puc excloure com a definició de molts complexos que portem dintre nostre i que cal esventrar per a restar-ne lliures, per a ésser conseqüents amb nosaltres mateixos. L’hibridisme sol donar un orgull a vegades insuportable i una vanitat pueril; i d’altres vegades un punt de ressentiment primari i casolà que fa suspectes les millors actituds. Sobretot, desvetlla un sentimentalisme torbador, que ens duu a mesurar el món amb els batecs del nostre cor, i sovint, al bell mig de l’acció, ens ennuvola l’esguard i ens fa claudicar la passa. Enlairem banderes solitàries, per a després esquinçar-les i amagar amb llurs parracs les nostres febleses.”

*****************************Jaume Vicens Vives, “Notícia de Catalunya”*

*Text suggerit per Rafael Jorba en una conferència recent