Duia l’urna aferrada estretament contra el pit. Les manetes, grassonetes, blanquejaven a les suaus angulositats dels artells, per la força de la contracció. Tenia un gest resolt i despreocupat alhora. La infantesa suavitzava la tossuderia del gest, però el rictus que sostenia la bellesa pueril del seu rostre m’evocava sens dubte el de la seva àvia, la seva iaia. Ma mare.
Caminàvem lentament, sentint les passes de la llarga corrua al darrere nostre. Jo mantenia la meva mà sobre la seva espatlla rodona. Sentia la vibració del seu pas enèrgic, ple de vida, sobre la grava del caminet central. En acabat vam agafar un camí pavimentat. Vam avançar entre les línies polides, grises, dels nínxols. Una ciutat sencera ens contemplava. M’agrada, sempre, mirar les làpides, les creus, la successió dels anys, de generacions. Hi ha molta història entre aquestes pedres, en aquest formigó, en els innombrables detalls que hi han dipositat familiars i amics.
Ma mare hi havia vingut moltes vegades. Moltes. Però no solia repassar tant com jo les altres tombes. Sempre anava a buscar la del seu pare. Del dret, eficient i eficaç. Sòbria, sense fer-ne escarafalls. Així i tot, les últimes visites sempre deia, a penes en un xiuxiueig: “Ai, pobre papa, no veurà la independència del seu país! “.
Mon avi havia lluitat a les files de la República. Sempre deia que de la desfeta sorgiríem més forts i més madurs. Més humans. Sobretot més humans, compassius i, com ell deia, lluminosos. Així seran els que vindran, em va dir un dia. Ells faran un país nou.
El país nou que ell sabia que no veuria, pel qual un dia va vessar la sang i va estar a punt de deixar-hi la vida. El que són les coses, ara la seva besnéta avançava a enterrar definitivament el passat. Ma mare havia mort veient el que ell no havia vist. El nostre país independent. Sense forces ja per posar-hi el coll, com sempre hi havia posat en tantes causes. Però satisfeta. Satisfeta perquè l’esforç i la il·lusió que van posar els seus pares i ella mateixa, aquelles generacions colpejades durament, seccionades a penes en flor per la guerra i la llarga etapa de manca de llibertats que l’havia seguit, i que van resistir tot i saber que mai no en veurien el seu fruit.
El futur era allà, en les manetes fermes de la meva nena. El món havia canviat tant! Potser mon avi ja no el podria reconèixer. I el camí que tenen per endavant els que com ella ara s’aboquen al demà, tampoc és fàcil. Però, si més no, conté el llegat, l’empenta, l’esperança dels que ens han precedit.
Vam arribar a la nostra illa. Els empleats municipals ens esperaven ja, amb la làpida extreta repenjada curosament al terra. En aquell forat podia veure ara el fèretre de l’avi. En pocs minuts hi hauria també l’urna amb les cendres de ma mare.
-Vols que la posi jo? –vaig fer.
Però ella va negar de nou amb fermesa, va avançar desfent-se de l’abraçada protectora de la meva mà, i fent punteta va deixar l’urna dintre el nínxol.
Va haver-hi un segon de silenci. Després mon germà em van passar l’estelada que ma mare havia volgut que enterréssim amb les seves cendres. La vaig dipositar amb cura, ben plegada, damunt del fèretre de l’avi.
Algú va cridar aleshores “Visca Catalunya!”. I els víctors que el van corejar es van anar perdent en aquell aire fresc, de matí de maig, com si acariciessin les fileres de tombes i els esvelts perfils dels xiprers. Vaig sentir, l´última, la veueta de la meva filla que elevava també el seu eco de suport.
Vaig pensar: ella ja no haurà de cridar mai més “lliure!” com a rèplica. Perquè ara això ja es donarà per sabut només pronunciar el nom del seu país, el dels seus avis i besavis.
