Gas, benzina i independència!

Aquestes són unes fotos de la Consol, i el text que les acompanya també. No ens podem deixar perdre cap mobilització, no cap ambient que ens doni forces i ànims. Gràcies de nou, Consol!

Gas, benzina i independència! Les motos vingudes d'arreu del país s'apleguen al Circuit de Catalunya per conjurar-se i prendre la recta final cap a unes eleccions que ens han de fer més lliures. Són els emissaris del segle XXI que ens criden a posar-nos en marxa, prendre totes les corbes que ens facin menester, i aconseguir la nostra meta. El seu lema: Llibertat i Independència.

La revolució dels somriures

- Eloi, Tu saps què va ser això de la revolució dels somriures que diu el llibre d'història?

- Sí que ho sé, m'ho han explicat a classe. Va ser un moviment de la gent del carrer, de les persones normals per aconseguir la independència de Catalunya.

- Per què li diuen dels somriures?

- Doncs perquè van fer-ho tot, sense violència d'una manera festiva i plena de somriures.

- Això vol dir que no els hi va costar gens?

- No, no, això vol dir que malgrat que els hi va costar molt i molt, mai no van perdre ni l'esperança, ni l'esperit de lluita, ni els valors de la pau, el respecte, la convivència i la democràcia.

- Els hi costava molt perquè Espanya no els deixava?

- Sí clar, perquè no volien deixar-los marxar i els amenaçaven de totes les maneres possibles.  Però també els hi va costar molt perquè els seus polítics no estaven a l'alçada i no anaven units.

- I com ho van fer?

- Persistint.  Mobilitzacions al carrer, vots inequívocament independentistes, somriures i convenciment.  Persistint i resistint.

- I gràcies a ells ara, som un país?

- Sí gràcies a ells, i a molts més que malgrat que no ho van aconseguir,  també van resistir i van mantenir-se tossudament alçats.

Els tres porquets

Avui ens arriba un conte de la Y  del seu blog Aloud in the cloud. 

Els pobres porquets, després de desfer-se del llop, ara els hi toca lluitar contra coses be injustes. No us el perdeu...  

Gràcies Yolanda!

Eren tres germans porquets molt diferents en alguns aspectes, i això es feia molt evident en les cases que volien construir.

El primer dels germans va triar viure en un apartament d’un nou edifici. Al bloc, al que deien “la comunitat” hi van anar a viure altres porquets dels voltants i entre tots van decidir que cadascú pagaria en funció de les seves possibilitats. Per tal que ningú se sentís un veí de segona, van decidir que els apartaments anirien rotant, així tots podrien gaudir dels més macos. Van acordar un conjunt de normes al que van anomenar “constitució”.

Sense que entengués el perquè, van haver-hi un parell de porquets agraciats amb unes boniques casetes individuals, que podien destinar lliurement els seus diners a la decoració d’uns preciosos jardins. Els hi deien els “florals” i ningú va posar en qüestió aquest privilegi.

Al nostre porquet li anaven força bé les coses, podria haver-se comprat un dels àtics amb  vistes, però  va acceptar l’assignació d’un apartament interior, entenent que això aniria canviant. Però els anys passaven i mai tenia l’oportunitat de viure en un pis millor. En vistes d’això, va fer uns canvis a l’interior de casa seva, però va aparèixer el president de la comunitat i li va etzibar que això la constitució no ho permetia, donat que un possible futur inquilí podria no estar d’acord. Mentrestant, hi havien porquets als que sempre els hi tocava l’àtic o els baixos amb jardí. Va intentar vàries vegades que això canviés, però no ho va aconseguir.

El segon germà tenia un projecte una mica diferent. Amb altres porquets havien acordat fer un conjunt de cases adossades amb jardí i piscina comunitaris. Basant-se en la constitució de l’edifici d’apartaments, van acordar unes normes una mica diferents. Aquí cadascú destinaria els seus diners a la seva pròpia casa, i a part dels serveis comuns.  Tindrien llibertat per fer i desfer a casa seva i s’ajudarien els uns als altres en la mesura que poguessin. Es va aparaular la creació d’una societat que recollís tot això de manera oficial, fins i tot llogant una oficina i creant un grup de whatsapp, i van acordar veure’s en un any per formalitzar-ho i començar les obres comuns.

Mentrestant, el nostre porquet anava treballant als fonaments de casa seva. Van passar dies, setmanes i mesos i no arribava ningú per iniciar les obres de la piscina, ni es veia ningú més fent els fonaments de casa seva. Va anar a la seu de la societat a preguntar el perquè dels retards, i es va topar amb una oficina tancada i el rètol de la societat no hi era. Va preguntar al grup de whatsapp i alguns el van contestar que ho sentien, però que la constitució no ho permetia. “Quina?”, va preguntar. “La de sempre”, van contestar. “Però no l’anàvem a canviar?”, va escriure. Un a un van anar sortint del grup.

El tercer germà va decidir no comptar amb ningú i va intentar construir-se casa seva amb els seus propis mitjans. Tenia la convicció de que no li calia ningú per mantenir els serveis necessaris. Podria assegurar-se l’abastiment d’aigua i llum, tenir un hortet pel consum propi i la venda, i fins i tot creia que podria gaudir d’una petita piscina i un jardí que fes joia. I es va posar a treballar. Al principi, no va ser fàcil, els altres porquets van intentar que no li anés bé. Però mica en mica, amb feina i seny se’n va sortir. Ningú no li deia si havia de plantar naps o cols, o si havia de posar alumini o fusta a les finestres. Va comptar amb els seus germans, que van vèncer la por inicial a fer una cosa així sense els altres i van treballar de valent per què casa seva arribés a ser això, una casa, ni millor ni pitjor que la dels altres, però seva.

En encesa espera

Aquest és un post de l'Eduard, del Col·lectiu d'antiartistes.  Ple d'emocions.

Que l'espera segueixi encesa, Eduard,  i que  sigui ben curta, ja!

Moltes gràcies!!!

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

Salvador Espriu

En encesa espera apreníem mots de recança
mentre queien els dies a groguencs calendaris,
i dúiem ben desats els de la vella esperança,
els que els nostres pares tancaren a armaris.

Així servàvem la llengua, tot i emmordassada,
i així ens escalfava el cor una antiga flama.
Nodríem els fruits ressecs de la fruita amarga
i els endolcíem somiant la llibertat anhelada.

En encesa espera vam aprendre a alçar-nos
per damunt de les restes dels camps de batalla.
Alliberats de ser esclaus, vam saber-nos amos

del temps que bullia i que ara ens demanava
l'esforç de la lluita en què vam retrobar-nos. 
No ens calia esperar ni esmolar ja cap arma.

Haikú un post del Blog Vida lectora

Aquest és un post de l'home que posa paraules als sentiments. Un bon record per la Joana. Una branca de la seva força ens arriba.

Haikú

A una altra terra
pretenen arrelar-me,
les lleis dels altres.

Joana Raspall (1913-2013)

Poques vegades algú ha estat capaç de condensar amb tanta lucidesa en les catorze síl·labes de l'haikú l'hostilitat d'una política.

Ja som independents

Com que el FLI (Festival literari independentista) no està gaire actiu. Recupero un post preciós, d'en Xavier Pujol del blog Fita (amb el seu permís explícit) a veure si remuntem els ànims.

Us deixo amb un dels nostres moments més bonics i feliços. Unes hores de somni i d'empenta. 

Alguns dels que eren allà, damunt de l'escenari, ja no hi són, i no han pogut veure el nostre somni fet realitat. Un record doncs amb molt d'afecte per en Josep Fortuny un dels fundadors, veu i bateria de la Companyia Elèctrica Dharma, que va morir l'1 d'octubre del 2013, i ens va regalar uns moments intensíssims en aquest concert i pel Peret, el pare de la rumba catalana, que va morir l'any següent, el 2014, i ens va oferir una actuació molt emocionada i emocionant.

Gràcies a tots dos! Ens acompanyeu, encara. Seguirem amb la lluita i l'intent.

Obrim les portes bat a bat,

Una notícia ha esclatat,

I la sabem fa més d’un dia

Sortim a fora ben contents.

Tornem a ser independents.

Pica d’Estats, el cim més alt:

Oneja al cel una estelada

Aquesta nova  és esperada

Per escampar-la als quatre vents

Ara que som independents.

Carenejant cap a llevant

per la Salòria i la Cerdanya

el caminant corre i s’afanya

porta consignes molt recents:

dieu que som independents.

Una rosada d’alegria.

Sentint  el clam dalt del cimal

La neu es fon en el Puigmal

Les aigües van formant torrents

Bramant que som independents.

Al Canigó i a Perpinyà,

els sardanistes de Cotlliure

portant la flama volen viure

al Rosselló i també als Conflents

saben que som independents.

Són arribats al Cap de Creus

Els clams de més de cent mil veus

Dalt de la roca esclata el far.

Encén la llum d’albes lluents.

Sap que ara som independents.

Va de Portbou a Llavaneres

Es gronxa a ritme d’havaneres

I de Sant Pol fins els Alfacs

Sonen les músiques plaents

diuen que som independents

No necessita els afalacs

Solca un llagut l’aigua de l’Ebre

Fins a trobar el Cinca i el Segre

Que s’hi barregen imponents

Perquè ja som independents!

Els dolçainers d’Algemesí

la Moixeranga afinaran

algú dirà a València estant:

hem de ser més amatents

que ja són independents.

Treballadors d’enllà o d’aquí.

Del Priorat i el Penedès

beurem el vi, suau com un bes.

Vinyes, raïms, ceps i sarments.

Tots junts ja som independents.

De la Segarra  i la Noguera

Del Pedraforca a Montserrat,

La maquinària sega el  blat

D’un nou pa tendre en són ferments

Ara que som independents

Sempre endavant, mai més enrere

El Comte Arnau amb el pagès

Dalt del Montgrony, al Ripollès

d’un vell país amb nous ciments.

Perquè ja som independents.

Oli d’Arbeca i de Siurana

de dalt dels cims fins a la plana

De la Garrotxa fins a Banyoles

No ens amaguem els pensaments

que ara ens fan ser independents.

 S’amansarà a la Vall  d’Aran

El riu Garona sense drecera

i al Pallaresa i Vallferrera

la mainada als campaments

Ja volen ser independents.

No he anomenat moltes comarques

però no oblidem el Cimal d’Arques,

Montgrí, Montseny, Montsià i Montsant

les il·lusions i arrauxaments

que ara ens fan ser independents.