Adéu a un amic

Els habituals d'aquest blog esteu acostumats al to divertit, fins i tot sarcàstic, que solen impregnar les cròniques. Avui, però, no serà així. I no serà així per que, tot i que ell sempre havia estat de la broma, ara ja no en podrà fer cap més. Em refereixo a en Josep, que ben comptats de vosaltres coneixeu.

Amb en Josep ens vam conèixer no a Girona, si no a Terrassa, quan estudiàvem. A partir de segon de carrera el lobby gironí va muntar un piset amb cinc estadants, dos dels quals érem nosaltres. Essent gironins en terra estranya no va ser difícil establir-hi amistat des de bon començament: el transport entre la cocapital del Vallès i Girona era complex per mitjans públics, i ens haviem de buscar la vida, si no voliem dedicar-hi un dia a la setmana, a compartir vehicles particulars. D'aquella època em sembla que n'han acabat sortint els VAOs, Vehicles d'Alta Ocupació, que podien ser un R5, un Dyane 6, un Peugeot 205, un 124D o fins i tot el seu tronat 1500 amb cinc ocupants carregats amb les bosses per passar la setmana. El consum dels artefactes (que tret del R5 no tiraven ni a pedrades) era molt constant: un dipòsit de benzina per anar i tornar a Terrassa. El 1500 va acabar morint en acte de servei el dia que, al peatge de Girona, va perdre l'alternador (el cargol que el subjectava sempre vam sospitar que havia estat el cataclanc que haviem sentit al peatge de La Roca).

Un cop acabada la carrera vam anar a conèixer una mica Europa, i oh, Europa!, allà vam conèixer la que després seria la seva dona. L'amistat, però, continuà, amb sortides a la platja, a pescar... bé, a tirar la canya, sopars (l'endemà d'un dels quals va ser pare, mai sabrem si fruit d'una pujada de tensió deguda al plat de torrades amb anxoves que ens vam cruspir)... Un estiu de la meitat dels 90, em va trucar. Eps, una altra xefla!. Doncs no, era una proposició seriosa: la seva dona havia marxat uns dies a veure la família i em preguntava si no em faria gràcia fer sortides en bicicleta. Ni ell ni jo en teniem, o sigui que vam haver d'anar-la a comprar. Al final vam acabar a Basoli. I allà, la setmana del 15 d'agost de no sé quin any, ens vam comprar dues Legnano, una vermella per a ell i una platejada per a mí. La meva la teniu vista, segur: és la de la portada del llibre. I per si us interessa, encara corre: la va heretar el meu germà, que encara la fa servir tot i no tenir cap mena de suspensió i portar la intemerata de quilòmetres. I fóu així com jo, que només havia actuat en grau de col·laborador necessari vaig haver d'acabar assumint el paper d'inductor.

Amb aquella bicicleta vam començar a fer les primeres rutes. Ell em va ensenyar on era Sant Cristòfol, i com arribar-hi (en aquella època encara no estava acabat el carril bici del Carrilet). Amb aquelles bicicletes haviem fet sortides pels voltants de Pals, els aiguamolls, la gola del Ter... També amb ell vam pujar per primer cop als Àngels, i vam baixar cap a Juià. En una d'aquestes baixades, volent fer una demostració del que veiem per televisió, va voler fer un salt en un trenca-aigües. La falta de perícia de l'artista, l'excés de velocitat i potser que el tipus de bicicleta no era el més adequat va acabar amb un rebot brutal i una d'aquelles patacades que fan història. Afortunadament portava casc, però malauradament també portava ulleres. El casc li va salvar de fer-se un trenc al cap, però les ulleres se li van clavar al nas i tot i que el va salvar, li va deixar una marca per a les restes. Això va valdre com a excusa per a entrar en vigor la prohibició d'anar en bici. La família pesa, i quan un es presenta amb la cara nafrada d'aquella manera les ordres de la superioritat s'han d'acatar.

En el meu cas l'afició ja estava creada, i a partir d'aquí va continuar buscant nous camins, prenent notes (quins temps més treballadors aquells) fins a treure'n una plana web i d'allà, més formalment, un llibre. Ell va continuar amb la família i alguna sortida amb bicicleta per Pals. Quan el llibre va estar acabat el vaig convidar, com no, a la presentació. Com sempre va arribar tard, i des de fora la llibreria anava fent mueques mentres jo intentava mantenir un discurs mitjanament coherent del que hi havia al llibre.

Darrerament haviem anat perdent el contacte, tot i que no l'amistat. L'any passat per una trucada vaig conèixer la mort sobtada de la seva mare i, de manera gairebé simultània, el fet que ell havia passat per una època de mala salut que semblava recuperada. Vam reprendre una mica les antigues trobades, però les "obligacions" d'uns i altres feia difícil mantenir un contacte fluïd. No vam tornar a anar en bicicleta, però si que vam anar en barca i vam fer algun sopar. Les diferents prioritats a la vida de cadascú, però, va fer que els contactes no tinguessin continuitat.

Aquest matí m'han trucat per informar-me de la mort del pare d'un company. Encara no sabien l'hora del funeral, i quan ho he consultat a internet, un altre nom m'ha aparegut a la pantalla: en Josep.

Sense ell els seus companys de pis no hauriem sabut que la carrera es podia fer en cinc anys. Sense ell, segurament no hauria començat a anar en bicicleta de muntanya. Sense ell, molt del meu humor àcid no existiria. Sense ell probablement no hi haurien hagut rutes innovadores ni res del que ha vingut a continuació.

No sé si aquest escrit quedarà sempre aquí, o algun dia el treuré. Avui, però, necessitava penjar-lo. Crec que ell s'ho mereix.

Vulgui això ser un homenatge a un dels fundadors, potser desconegut, d'aquesta colla que sortim en bicicleta.

L'arbre del be i del mal

El primer cop que ho vam fer vaig dir que era mereixedor d’una crònica. Però al final sempre passa el mateix: el que semblava un gran esdeveniment es torna rutinari, i tot i que manté l’interés sembla que ja no sigui el mateix. N’hi ha que fins i tot posen en dubte si val la pena posar-s’hi. Jo sóc dels que crec que sí, que val la pena. I em sembla que hi ha més gent que pensa el mateix. Val a dir que amb les calors estivals això de fer-ho a la fresca de la tarda, després d’una bona migdiada, sempre acompanya més que fer-ho quan la xafagor s’et menja i et fon. També passa que, en els inicies, el desconeixement fa que t’imaginis coses que no són. En aquest cas algú, quan va passar per uns camps de fruiters, en lloc de veure el que realment eren, perers, hi va veure pomeres, no sé si impulsat per una formació bíblica que el dirigia més cap a la poma que cap a la pera.

Per això, quan el dissabte vam proposar repetir les pomeres l’acceptació va ser força gran. Haviem quedat a 2/4 de 7 davant la seu de la benemèrita a Girona, un punt de partida que ha anat substitutïnt el de la gasolinera del carrer de Creu. El cas és que a l’hora concertada ja hi havia uns quants dels que voliem pedalar, un missatge dient “arribaré tard, espereu-me!” i una sorpresa: la Susan, en Dani i la Emma (ella al darrere a la seva cadireta) ens hi esperaven. Tot i no venir a fer la pedalada havien tingut el detall de venir a saludar-nos. I quan ja hi vam ser tots (això ja era cap a les 7), una nova sorpresa: sense avisar que venia, en Jose es presentava... amb una virgueria de bici nova de carboni! Noi, quin luxe, quina lleugeresa... que satisfet que s’el veia.

El cas és que ja veus a en Jose, en Toti (el promotor de la ruta), en Lluís, en Toni –això de sortir a les tardes sembla que li va més be- la Mun i en Jeiem pedalant pel carrilet cap a fer les pomeres. El primer que haviem de fer, però, era batejar la nova bicicleta. I què millor que travessar l’Onyar, que tot i portar poca aigua al menys encara en porta una mica, cosa que no es pot dir de les altres rieres i torrents que vam travessar. A l’hora del bateig, però, tothom va mullar menys el propietari de la nova bicicleta i un altre dels presents.

La ruta, per als que no la coneixen, travessa l’Onyar a l’alçada del torrent de la Teula, passa per Palol d’Onyar i resseguint la muntanya porta fins l’esgléssia de Quart (val la pena visitar-la). Es baixa fins al Celré, es travessa fins a Erols i es baixa cap al torrent del Corb, habitualment sec però que de vegades ens pot concedir el plaer de portar una mica d’aigua. La rampa de la sortida, amb roques i roderes, fa que sigui difícil de fer sense posar el peu a terra si no vols caure. I a l’altra banda ens esperava, ja de retorn, en Josep. Venia de fer la seva “ruta bàsica”, com l’anomena: anar fins a Sant Cristòfol, el coll de Bou i tornar.

Seguint amb la descripció, vam continuar cap a la casa dels ànecs, que ves per on tothom coneix amb aquest nom i no el que deu tenir de veritat (per que dubto que en diguin “casa dels ànecs”. A més, també tenen gallines, oques, faisans i d’altres animals de ploma -i per animal de ploma, en aquest cas, cal entendre ocells- el nom del qual m’és desconegut o tinc oblidat). Des d’aquí, pujada cap amunt a enllaçar amb la pista que va de Llambilles cap a Montnegre. En el punt d’enllaç, dos començaven a fer figa. A l’un se li havia acabat l’aigua, i a l’altra, les piles. El plàtan de rigor va ajudar una mica per continuar, però quan un està malament, està malament. Encara hi havia un xic més de pujada, fins arribar a la cruïlla de l’anomenda "ruta curta". Els dos més dèbils –el nom dels quals ja heu endevinat que no penso dir- deixaven al grup principal i inicaven la baixada. La resta de la colla optava per la ruta llarga. Aquesta segona puja encara un xic més, i passat el dipòsit d’aigua per a contingències dels bombers, i després d’un tram de baixada i una curta pujada, deixa la pista principal per la dreta i, després d’un tram de carena, comença una baixada plena de solcs i amb un terra sorrenc que fa emocionant (o perillòs, aquí cadascú te la seva percepció) que porta al mateix punt que la ruta curta: el mas Morell. Com que dubto que gaire ningú hagi entès les explicacions, val més que mireu el mapa.

A baix, però, comencen les desgràcies. Un dels primers que havien arribat, el nom del qual no cal dir si simplement es recorda que te certa tendència a les caigudes absurdes, deixa la bicicleta per descansar i aquesta, amargada per haver-se-li negat la baixada llarga, o potser en un atac de gelosia davant les lloances de la nova bicicleta de fibra de carboni i els comentaris d’una intenció de canvi, es torna cruelment contra la seva propietària i li clava ferotgement les dents a la cama. Molts direu que és una exageració, que una bici no pot bordar com si fos un gos. Però que te dents, no m’ho negareu. I jo us prometo que els hi va clavar a una de les parts més dures del cos. Per a que després diguin que els cops a les parts toves són els més dolorosos! Només de veure-ho feia mal. Mentres els serveis d’assistència atenien la ferida (aquí, la ferida pot fer referència tan a la persona com al trenc a la cama) arribaven els de la volta llarga. Primer un, després l’altra, deprés l’altra, després... després...ostres, en falta un! Un voluntari (d’aquests sempre n’hi ha) va girar per anar a buscar-lo. I un minut, i dos minuts, i tres minuts... ostres, els haurà atacat alguna bèstia ferotge de les Gavarres? La bici que falta és la nova! Ai, que no anirà be per a les baixades! (jo personalment crec que, en veure l’atac de gelos de l’altra bicicleta va pensar que el millor era no presentar-se. Les bicis, femenines elles, tenen aquestes coses). El cas és que la cadena de la bici nova no havia aguantat en un canvi sobtat provocat per un altre canvi sobtat, el primer de marxes, el segon de pendent. Afortunadament disposavem de les eines adients: d’una banda un pràctic trencacadenes i de l’altre d’una baula d’aquestes ràpides. Una demostració d’habilitat mecànica completava la d’habilitat mèdica prèvia, i d’aquesta manera, tots amb les mans brutes de pols, sang i greix (queda fastigós, oi?) donàvem per acabada la incidència.

Ja erem a les pomeres (en realitat perers), es començava a fer fosc i els compromisos adquirits amb tercers ja posava nerviosos al personal. La vespertina acabaria en nocturna, per poc, però nocturna.

Per tornar només quedava seguir pel costat dels camps fins arribar al Bugantó, a l’alçada del camí de Sant Cristòfol, anar direcció Llambilles, travessar la carretera i tornar pel carrilet fins a Girona. La que teòricament era una ruta per fer en una hora i mitja l’haviem convertit, hàbilment, en una ruta de tres hores. Per a que després hi hagi qui digui que el temps no es pot estirar...

Com sempre, en Lluís va fer les seves fotos.