Li havia ficat al cap que criar blat és la cosa més important del món o que una col ben crescuda té més mèrit que un senyor amb sabates de xarol i americana enribetada.
Al davant del penjador, un mirall que gairebé anava de terra al sostre, tenia el marc de fusta negra brunyida acabat per una garlanda de roses amb una de més grossa al bell mig del capdamunt.
Al castell, saps, hi ha un pobre home que s’acaba; havia tingut set canaris. Dels set només n’hi havia un que cantés. Si pogués sentir el seu, va demanar quan li vaig dir que en tenia un de verd.
La senyora Isabel, la dona del canari, m’esperava dreta a un costat de la taula. Em va conèixer de seguida. Vaig esmorzar tot sol i després, com que no sabia què fer vaig sortir a fora i em vaig posar a arrencar esbarzers i herbes.
El noiet va deixar la gàbia a terra, ben a tocar del fanal, és un canari, va dir. Era verd, saltava de canyeta a canyeta i a cada salt la campaneta dringava.
La vaig veure com feia la bugada, com em ficava al llit feta una mel de paraules dolces i m’explicava que les bestioles de ploma eren àngels disfressats de becada o de perdiu però que s’havien de matar com els coloms per poder-los menjar... i menjant, menjant, tornar-nos àngels amb les ales, hala, hala, i feia moure una mà amunt i avall.
Dir-li que s’han de tenir ganes de saber com era el món quan tot just començava, que ningú no sabia que tenia ossos ni per què servien ni per què serveix el cuc ni l’àguila que vola ni la fulla que es despenja de la branca sense plorar, que és el que faria una persona si caigués així, perquè la fulla sap, ho porta a la sang de fulla, que a la primavera tornarà a ser fulla;
Un hort ple de naps i pastanagues, de cols i d’escaroles. Una gàbia amb conills, un galliner amb sis gallines, sis oques pel voltant més vigiladores que un gos.
Et faré el dinar, el sopar. Menjaràs pollastres rostits, conills a la brasa, sopes de rap i crancs i galls i musclos... confitures de pruna negra i rossa, d’albercoc, de maduixa, de cirera.
Més endavant li va venir por de la gent; dels homes alts, de les dones grosses, de les criatures cridaneres, dels vells que caminen a les palpentes perquè se’ls han mort els ulls, dels gossos lladradors, dels ocells que es llencen contra l’aire. Por. Por de tot.
Un núvol de color de sutge corria a tapar el sol. Les gavines semblaven més blanques. L’home ple de mandra, dormia. Una abella li rondava el forat de la boca.
La papallona es va acostar per acabar encastant-se als cabells de la noia. ¿Per què em miraves? Era mig fosc però jo veia les ales de la papallona que s’havia clavat com morta damunt dels cabells.
Per fugir d’aquell ull vaig fer veure que mirava el cel. Les gavines encara volaven. Dues reposaven damunt la roca dels crancs. L’home havia deixat un farcellet fet amb un mocador d’herbes entre ell i jo.
Darrera d’una roca que no me la deixava acabar de veure, s’acostava una altra noia que semblava una figureta de pessebre. Era tota de color de camèlia, ho vaig veure després, amb uns ulls grossos i negres, amb els cabells escampats esquena avall.
Una taronja va pujar enlaire. Les noies jugaven a tirar-se-la. Rodona, pujava amunt contra el blau i queia rabent entre dues mans que l’esperaven a l’acabament d’uns braços.
Un vol de gavines els va passar per sobre. Els crits de les noies, que s’havien ficat de peus a l’aigua, el vol de les gavines en aquell matí tan clar, m’endinsaven en un món diferent.
¿On són, digues, les nimfes antigues voltades de lliris i d’aigua que corre per les obagues dels meus boscos teixint garlandes de dulcamara, adormides per les grutes d’ombra ressonants de crits d’amor perdut?
Dormo per terra voltat d’aranyes tranquil·les, de pols que mastego i que sóc i seré jo quan en el país dels purs, lluny del crit blau de les sirenes, seré rebut per la llum que encega.
Per entre espígols van sortir dos caps de noi; un era pelat, l’altre cobert de cabells negres. A tots dos nois els faltava un braç; el de la dreta no tenia braç esquerre i al de l’esquerra li faltava el braç dret.
A dalt del pujol em vaig asseure d’esquena a la muralla atapeïda de caus de sargantanes. Tot d’una vaig sentir unes veus que cantaven una cançó d’escopetes i de bales.
Tot mirant aquella paret que em trencava com si tot jo fos un joc d’esquerdes, vaig sentir per primera vegada l’olor: de rosa groga d’un roser de casa que s’enfilava fins a la barana del terrat.