Dante and Virgil Penetrating the Forest. William Blake
Dissabte, 23 d'octubre del 2010
Soc d’una quinta que va ser adoctrinada, en les creences catòliques, per ineptes. ¡Gràcies als déus! Així passàrem per aquelles lliçons de catecisme i vides de sants i santes i marededeus i bla, bla, bla, l’infern, etcètera, com qui escolta, endormiscat, rondalles a vora foc. En una de les llibretes de cal·ligrafia hi havia una frase «Las puertas del infierno no prevalecerán», la vaig copiar una volta i una altra, per a fer bona lletra, i fins a ben major no em vaig preocupar de saber què volia dir «no pre- valecerán». Afortunadament, jo, sense ni adonar-me’n, ja havia assumit que tot allò que ells m’explicaven, i m’abocaven en frases críptiques, m’era indiferent i superflu. De menut no aconseguiren que temera ni l’infern ni l’Església, i de major, sabent ja que no prevaldria l’infern, amb més motiu els vaig ignorar a tots dos. Quan Joan Pau II [Santo subito! Santo subito!] va deixar caure que l’infern no és un indret físic em va preocupar. Si no estava allà baix —a on durant tants segles l’havien tingut en el seu relat, intentant perpètuament l’assalt a l’Església—, ¿què s'havia fet d’ell? Perdre el clero una parcel·la, encara que ubicada en territori enemic, no era creïble. Després el papa Ratzinger tornà les coses al seu lloc: el mal, l’infern, no només existix sinó que és etern. ¡Uuuuuuu! Amagat en l’engonal dels seus servidors degué trobar Benet XVI una bona part d’eixe infern i, fins ara, pareix haver-hi prevalgut.
No és normal que l’Església tinga eixes vacil·lacions. ¿Què els passa?
Tret del meu llibre Bestiolari. Bésties, bestieses i bestioles. © El Petit Editor, 2016
