La comtessa de Dia, trobairitz
Fa uns anys diuen que va dir Liz Day, en DiscoveryNews, que s’havia publicat un estudi amb els resultats d’aplicar la ressonància magnètica per a saber com afecta l’amor al cervell humà. Este estudi, fet per investigadors de la Universitat de Syracuse, Nova York, i de l’Hospital Psiquiàtric de Ginebra, Suïssa, i aparegut en la revista Journal of Sexual Medicine, ha arribat a la conclusió que per a l’enamorament no cal estar-se mesos de festeig: és cosa d’un moment. També han concretat com és i com actua la seua essència —això de l’amor és pura química— que induïx a una eufòria semblant a la que provocarien la dopamina, l’oxitocina, l’adrenalina i la vasopresina juntes. Resumint-ho, és com una llarga esnifada de cocaïna continuada. L’amor, un invent dels trobadors que provocà i provoca les passions més delicades o més desastroses en la literatura i en la vida; però que la gent normal i corrent viu a la seua manera, mireu sinó els personatges del meu paisà, Josep Bernat i Baldoví, Pascualo i Vicenteta, que estan pendents d’altres urgències: «¿perqué mau donat la figa / si no tinc qui me la cullga?», clama ella.
Un trobador anònim cantà aquests versos a la seua amada:
Balada, vai ad esperon
d’amor méstera ben e gent,
e saluda·m leis de cui son,
quar manten valor e jovent.
D’amor m’estera ben e gent,
s’eu ma dona vis plus sovent.
Balada, ves esperonant
l’amor em seria bo i agradós,
i saluda de part meua a aquella de qui sóc,
que manté valor i joventut.
L’amor em seria bo i agradós,
si veiera més sovint la meua dama.
¿I tot això estan mirant-ho dins d’un laboratori?
Tret del meu llibre Bestiolari. Bésties, bestieses i bestioles. © El Petit Editor, 2016
