La muntanya màgica de Thomas Mann

Tant parlar de malalties, bons autors i bones obres m’ha fet repensar la meva posició respecte a aquest llibre que em desperta sentiments ambivalents.

En aquesta obra, segons els entesos la millor de Mann i de les millors de la literatura, un jove de bona família va a una famós sanatori per fer una visita al seu cosí i aprofitar per passar unes setmanes amb ells. Els dies passen i es converteixen en setmanes, aquestes en mesos i finalment en anys. Fins i tot el jove Carstop, que havia entrat totalment sa, acaba patint tota mena d’enfermetats que el fan estar lligat cada cop més al sanatori.

Des de un principi no només el jove Carstop serà seduït per la Muntanya Màgica sinó que nosaltres mateixos ens veurem atrets per aquest ambient fascinant amb quelcom bucòlic que convida a jeure, perfectament embolicat en una manta, a prendre la fresca amb els altres pacients a la vegada que trobes dins les seves parets un reflex de la realitat política de la Europa de principis del Segle XX representada per diferents membres de l’alta burgesia.

Com a contrapartida només dir que té dues coses que poden no agradar: pot arribar a ser depriment i està molt lligada a la seva època. Pel demés és una novel·la magnífica treballada fins l’últim detall.

La metamorfosi de Frank Kafka

Amb la ma al cor us dic que la primera vegada que el vaig llegir, ni em va agradar i ni tan sols vaig entendre un borrall.

Temps després, vaig anar a una petita representació i tertúlia basada en ”Informe per una acadèmia“. Tampoc era un tema que m’interesses especialment però m’interessava la meva acompanyant (ja m’enteneu). He de reconèixer que vaig trobar que era una obra francament impressionant i a la conversa següent no va deixar d’aparèixer el tema de la Metamorfosi, una de les obres claus de Kafka.

Samsa, bon treballador i exemplar membre de la seva família, un dia es desperta convertit en un insecte sense possibilitat de comunicar-se verbalment i en un cos on no pot aliè a l’entorn que l’envolta. Llavors el seu status social canvia i passa de ser una magnífica persona a ser una càrrega insuportable.

Aquesta història, simple d’escenaris i de breu plantejament em va sorprendre per la gran quantitat d’interpretacions i reaccions que suscitava a la gent. Veritablement s’havien llegit aquella història tan insulsa? Doncs, al rellegir-la vaig trobar tota una nova gamma de matisos que no havia apreciat i el meu cap cada vegada que pensa en aquesta petita gran obra no deixa de barrinar noves interpretacions.

I es que no es pot menjar el fruit fins que està ben madur!!!

Olvidado Rey Gudú de Ana María Matute

Per un lector amb ganes de descobrir nous móns sempre és una obligació llegir els grans escriptors. Per un lector que el va fascinar a la seva adolescència Tolkien és una obligació deixar-se seduir per totes aquelles novel•les on es recreen epopeies fantàstiques. Si unim ambdues tendències tenim per obligada la lectura d’aquest llibre.

“En un lloc que ningú recorda, però que se sap que va estar en el cor inhòspit del continent, va haver una vegada un rei, allà per l’any mil, a qui una fada va profetitzar al néixer un futur tan llòbrec com enlluernador: tot el poder seria seu si renunciava a l’amor i al plor; sinó, tot el seu món es perdria en l’oblit” Jo no sé qui va escriure aquesta nota de peu de llibre però si l’afegeixes el títol ja saps com acaba...

Però és motiu per no llegir-ho? Bé, això queda pel gust del consumidor però es perdrà una història d’estil fantàstic, que es diferencia de Tolkien per una menor incidència en les batalles i absència d’essers estranys, on el més destacable és com es treballa el perfil dels personatges fins aconseguir un culebrot ambientat a l’Edat Mitjana.

Potser hi hagi llibres millors, potser l’autora la podia haver treballat més (només ho va fer durant 25 anys), potser podria ser més curta, potser t’agradi o potser acabis oblidant el Rei Gudú. Jo el recordaré sempre.

Postres de Músic de Jesús M. Tibau

Tenir un bloc o un racó dalt del món pot ser una bona de promocionar l’obra pròpia i per donar-se a conèixer però també per conèixer gent. Ara que el bloc d'en Jesús M. Tibau (com li agrada signar) estar a punt de fer un any, continua escrivint incessantment i mentrestant jo li tinc enveja sana ja que jo gairebé no tinc temps ni per escriure aquest post.

Pero yo he venido aquí a hablar de mi libro. Com va dir cert escriptor en una tertúlia televisiva.

Hi havia una vegada un joc setmanal on s’havia d’enviar el títol d’un relat utilitzant un determinat mot (o mots) i inventar-se un nom d’un possible autor. Com que era una cosa simple vaig respondre ràpidament per entrar en el sorteig d’uns llibres (es que em perden) i em vaig quedar rumiant sobre quina mena de relat encaixaria en amb un títol com el meu. Per aquella època devia tenir temps perquè vaig tenir una pensada i vaig escriure un breu conte basant-me en el títol (bé, tampoc vaig tardar tant...). Li vaig enviar a en Tibau com a complement i com a resposta vaig rebre un conte dels que formen part de Postres de Músic.

Aquell relat, que havia publicat inicialment en blocs per promocionar el llibre, em va encantar i va despertar la meva curiositat. Un cop amb els Postres de Músic a les meves mans he de reconèixer que no em va decebre. Arrenca fantàsticament bé, amb la pèrdua de la virginitat, i acaba tancant, donant un final a tots els contes. Sobre els contes trobareu de tota mena, més curts, més llargs, més bons i més dolents i fins i tot un, Sense temps, que podia haver estat una gran novel·la.

Sé que ara molts llegiu el seu últim i comenteu el seu últim llibre però tal com va dir el mateix Tibau a la Catosfera, part de la funció dels blocs es ressuscitar aquells vells llibres dels que ja fa un temps que no es parla i donar-los nova vida. I per tant i un cop desitjat un feliç aniversari al bloc. Conte contat...