GENT DEL BARRI AL TALLER DE SIMÓ GÓMEZ POLO

En diferents ocasions he escrit i parlat sobre el pintor Simó Gómez Polo, que va viure i morir al nostre barri. Una vida molt breu i un personatge singular. L'any 2016 va arribar, a causa d'una donació, aquest quadre seu, un dels més importants, al Museu de Montserrat. Copio el comentari que acompanya la reproducció del quadre, a la web del Museu, obra de Bernat Puigdollers.

El pintor és encara menys conegut del que es mereix, la pintura realista ha patit un estrany menyspreu durant anys, avui sembla que les coses han canviat una mica. Mirant aquest quadre i d'altres de l'artista, amb una obra important malgrat la seva vida breu i el seu caràcter, bohemi i estrany, penso que en molts hi podem trobar gent lligada al Poble-sec incipient del seu temps. 

Quina diferència amb la valoració que, de la pintura realista del XIX, fan d'altres països, com ara França!

Simó Gómez Polo (1845-1880)

¡Viva la Pepa!, 1879

155 x 95 cm

Donació particular en memòria de Jaume Doménech Trinchant, 2016

Aquesta obra que passa a formar part de les col·leccions del Museu de Montserrat és una de les darreres obres pintades per Simó Gómez, l’any 1879, a les acaballes de la seva vida, truncada quan només tenia 35 anys a causa d’un atac epilèptic, l’any 1880. Els obsequis fúnebres al seu barri barceloní van ser enormement populars, ja que tothom el coneixia com el pintor del Poble Sec.

Ja aleshores, La Ilustració Catalana fa referència a una exposició celebrada a la Sala Parés en el seu honor i memòria. Es tracta, segurament, de la mostra celebrada durant el mes de maig de l’any 1880, on exposava aquest quadre entre altres obres del pintor i d’altres artistes del seu cercle, amb l’objectiu de recaptar fons per a la vídua i el fill del pintor, Enric Gómez Font. Possiblement ja aleshores l’obra ¡Viva la Pepa! fou adquirida pel Sr. Bofill, el seu primer propietari, el nom del qual apareix escrit al dors de l’obra. L’any 1891 Bofill la va prestar per a ser exposada a l’Exposició Nacional de Belles Arts. Anys més tard, com ja afirma Feliu Elias al llibre Simó Gómez. Història verídica d’un pintor del Poble Sec (1913), Bofill la deixà en herència a Isidre Bonsoms, col·leccionista i bibliòfil. De fet, l’any 1923 Elias situa aquesta obra a la finca que Bonsoms tenia a la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca), llegat a la seva vídua. Després d’aquesta data en perdem completament la pista, però la memòria d’aquest quadre entre les millors obres de Simó Gómez es mantingué inalterada al llarg d’un segle. Francesc Fontbona l’esmenta i la reprodueix en color en La Història de l’Art Català d’Edicions 62 (volum VI, 1983), quan l’obra ja era a mans de la família donant. El Sr. Jaume Doménech Trinchant l’havia adquirit l’any 1982 a la Sala Vayreda de Barcelona.

Sense cap mena de dubte, es tracta d’una de les obres més destacades de Simó Gómez. Així ho afirmava en repetides ocasions Feliu Elias. És també una de les poques teles de gran format que va pintar l’autor i de les més complexes pel que fa a composició. En són bona prova dos esbossos preparatoris. L’un és una tela que ens mostra un primer estat del conjunt del quadre; aquesta formava part de la col·lecció dels germans Junyer Vidal, que l’havien adquirit a l’industrial tèxtil Ricard Borrell i Pujadas, famós pel seu gènere de seda. Malgrat tractar-se d’un esbós, es poden veure totes les figures ben treballades i amb una composició gairebé idèntica a la definitiva. Tots els elements del quadre apareixen ja en aquesta primera nota, encara que en l’obra final el pintor excel·leix encara més en l’execució. La principal diferència es troba en la figura situada a l’extrem dret del quadre. A l’esbós, observa atentament el personatge femení central mentre que en la peça definitiva, amb els ulls mig tancats, escolta atentament el so de la música. Feliu Elias, per altra banda, apunta que hi ha també un canvi en el model. En el primer esbós la figura que hi apareix no s’ha pogut identificar amb cap dels seus models però, en canvi, en l’obra acabada es tracta clarament de Passos, deixeble del pintor.

L’altre esbós preparatori del qual tenim constància es trobava en la col·lecció del pianista Carles Gumersind Vidiella, amic personal de Simó Gómez i propietari d’un bon nombre d’obres seves, algunes d’elles conservades avui en dia al Museu Nacional d’Art de Catalunya per donació de la seva vídua. En aquesta tela només s’hi veu representada la figura situada a l’angle superior esquerre per a la qual serví de model Francisco Gómez Soler, deixeble de Simó Gómez. Es tracta de la figura que està tocant un instrument, motiu pel qual aquest esbós s’ha titulat sovint El noi de la trompa. Aquest petit quadre va ser exposat juntament amb ¡Viva la Pepa! a l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1891 i, juntament amb l’altre esbós, a l’exposició d’homenatge que organitzà la Sala Parés l’any 1948.

El quadre del Museu de Montserrat ha rebut diversos noms al llarg dels anys. Feliu Elias afirma que també se l’ha anomenat Sexteto i, fins i tot, apareix publicat –encara que només en una sola ocasió– al Diari de Barcelona com ¡Viva la Zambra!. Tanmateix, el títol que ha tingut més fortuna i ha calat definitivament és amb el que avui us el presentem: ¡Viva la Pepa!. Algú ha relacionat aquest títol amb la constitució espanyola de 1812, coneguda popularment amb aquest nom. Tot i així, no creiem –ni per la temàtica del quadre ni per la distància en el temps– que aquesta obra de Simó Gómez tingui cap mena de relació amb la Constitució de Cadis. Representa una escena popular i festiva que s’allunya una mica del sever realisme imperant en tota l’obra de Gómez i l’apropa cap a la pintura anecdòtica aleshores en voga. Tot i així, encara es pot veure amb claredat l’admiració de l’autor per la pintura barroca espanyola.

Gómez va utilitzar per a aquest quadre dues models que ja havien format part d’altres quadres. La figura central, una gitana mestissa del barri de Poble Sec, ja havia servit de model en els quadres Terzzeto i Poncelleta. Sembla ser que, tant ella com l’altra noia que l’acompanya en aquesta tela, eren habituals de les festes nocturnes que sovintejava Simó Gómez. Segons expliquen, era habitual trobar-lo a La Baldufa, al Gavilán o al Casino Hortelanense, a la porta del qual hi penjava un cartell advertint: “Prohibida la entrada a las personas honradas”. El quadre ¡Viva la Pepa! és una mena de paradigma de la vida bohèmia que practicava el pintor. Pel que fa a la resta de personatges, se serveix dels seus quatre deixebles principals. D’esquerra a dreta, hi podem veure Cristòfor Alandí, Francesc Gómez Soler, Joan Brull i Josep de Passos. Els colors, segurament més vius que els que habitualment domina l’obra de Gómez, destaquen –en paraules de Feliu Elias– “no solsament en el matisat, que aquí ja no queda ofegat pel sintetisme monocrom del acabat, sinó pel colorisme de composició, il·luminat i enjoiat amb grans taques clares i gaies de colors tendres entonats sàviament en l’habitual harmonia calenta i neutra que domina [el pintor]”.

Amb aquest oli el Museu de Montserrat consolida el seu discurs museogràfic tot reforçant la secció dedicada a la pintura catalana del realisme. D’aquesta manera, després de trobar-se en mans privades durant anys, l’obra ¡Viva la Pepa! de Simó Gómez, mestre i referent de tota una generació d’artistes, torna a ser visible a ulls del gran públic i esdevé una prova més de la necessitat de recuperar i estudiar amb profunditat aquest període tan interessant però alhora tan poc tractat per la nostra història de l’art.

Bernat Puigdollers

Museu de Montserrat

https://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2014/11/06/simo-gomez-polo-1845-1880-pintura-realista-del-xix/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sim%C3%B3_G%C3%B3mez_Polo

https://dhac.iec.cat/dhac_mp.asp?id_personal=991

Comptem amb una interessant biografia del pintor, en la qual, a més d'un catalèg de la seva obra, ens ensopeguem amb moltes 'històries del barri'. És obra de Feliu Elias, a qui, a principis dels anys 20 del segle passat, van encarregar diferents biografies de pintors rellevants. El llibre no s'ha reeditat però, per sort, encara se'n poden trobar exemplars online i també es pot consultar en algunes biblioteques.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Feliu_Elias_i_Bracons

QUAN EL BARRI SEMBLAVA MONTMARTRE...

Amb aquesta mania de comparar que tenim els humans, durant un temps el Poble-sec i el Paral·lel van ser comparats a Montmartre, pel gran nombre d'estudis de pintors que hi convergien. També la nostra avinguda ha estat relacionada amb Broadway. Totes aquestes odioses comparacions el que fan és fer minvar la personalitat dels nostres indrets i, al capdavall, plànyer que no hagin arribat a ser el que havien estat o el que podien haver estat, en lloc de valorar el que van ser, malgrat el context.

Aquests dies m'han arribat dues bones notícies a l'entorn de dos dels pintors més remarcables relacionats amb el nostre barri. Sobre Simó Gómez he escrit en moltes ocasions i vaig dedicar una entrada al blog al seu quadre Viva la Pepa. Doncs ahir mateix la premsa es feia ressò de què el quadre Viva la Pepa havia estat donat per la família del seu darrer propietari, Jaume Doménch Trinxant, al Museu de Montserrat. Doménech el va comprar a la Sala Vayreda el 1982, segons les informacions que aquests dies s'han publicitat.

Fa uns dies un amable comentarista que firmava com Spínola ja em va explicar, en un comentari a la meva entrada al blog, a l'entorn del quadre, que es trobava a Montserrat. Es considera aquesta una de les pintures més notables de l'artista, a causa de les seves dimensions i pel fet de què va ser una de les darreres, tot i que això és matisable. Però el valor també és documental, ens mostra gent de l'entorn del pintor, la noia que toca el pandero era una gitana blanca, que era com es denominava aleshores el mestissatge pertinent, i que havia fet de model del pintor en d'altres ocasions.

Feliu Elies va escriure una interessant biografia del pintor, per encàrrec, l'any 1923, i pràcticament la totalitat d'informacions que aquests dies s'han reproduït a la premsa provenen d'aquest llibre, un document molt interessant ja que més enllà de la vida del pintor ens reflecteix com era el nostre barri en aquells anys. Gómez, de caràcter estrany i a qui avui potser diagnosticarien amb algun problema de conducta o amb una bipolaritat, tot i que sí que en algun lloc es fa referència a una epilepsia, va morir jove, als trenta-cinc anys, en part a causa de la vida desordenada que duia, malgrat els esforços familiars per tenir-ne cura i fer-lo llaurar dret. 

La família i els amics eren conscients de la seva genialitat, molta gent de pes va passar per l'estudi del pintor, situat al capdemunt del carrer de Tapioles, pianistes com Vidiella, escriptors com Verdaguer i un munt d'artistes diversos. La casa on es trobava encara es conserva, amb moltes modificacions, però ni allà ni a la bonica torre on va viure un seu alumne, el pintor Brull, hi han posat fins ara cap referència que els recordi. També va viure al nostre barri Marià Pidelaserra, la família del qual va tenir una gran amistat amb la de Gómez, i que crec, pels indicis recollits, que havia tingut la llar o al taller a l'edifici on més endavant hi va haver l'Académia Balmes. Com veieu, tenim prou elements per definir tot un itinerari artístic poble-sequí.

Malauradament, aquest quadre i l'obra del pintor pertanyen a l'època del realisme, menystinguda durant dècades per les noves tendències pictòriques, fins extrems que fan angúnia. Tan sols cal pensar en com entomaven el modernisme, avui tan mitificat i restaurat, els noucentistes i els seus hereus. Això de la cultura és ben bé com la borsa, tot puja i baixa segons les idees dels qui remenen les cireres.

Tímidament, en alguna ocasió, museus com el MNAC han repassat el període realista, però com que sempre ens hem d'emmirallar en els francesos, el ganxo de l'exposició més recent va fer més aviat esment de Corot i d'altres, com si el gran Martí Alsina o el mateix Gómez fossin una mena de secundaris de luxe i poca cosa més. Fa uns quants anys vam redescobrir Borrell del Caso gràcies a què en una exposició als Estats Units, a l'entorn dels jocs visuals i el trompe l'oeil es va triar com a portada del catàleg un quadre seu! 

El discurs actual de les exposicions del MNAC tampoc no ajuda a reforçar el coneixement d'aquests pintors, però en això hi compten molt les modes expositives i els discursos que toquen en cada moment. Una part de l'obra del pintor Gómez, lliurada per la família, deu dormir com l'arpa de Bécquer, a les interessants profunditats dels fons museístics ocults. El Museu de Montserrat aplega un fons impressionant pel que fa al realisme, gràcies a importants donacions, però les modes actuals i les promocions semblen tenir tirada a incrementar el fons avantguardista, faltaria més. 

Bé, ens caldrà anar a Montserrat, doncs, i contemplar aquesta gent del nostre barri fent gresca, una gresca una mica trista, malgrat que el pintor, segons alguns testimonis que n'havien sentit parlar als seus avantpassats, eran un juerguista impenitent que passava les nits a l'antic Asiàtic o al Casino Hortalense, i en ocasions encara feia una escapada travessant la muralla, cap a una Barcelona que aleshores era petita, fosca i llunyana. Aquesta noia que ocupa el centre del quadre podria ser una avantpassada de la gent que més endavant va retratar literàriament Vallmitjana, de forma magistral. 

Per una altra banda m'ha arribat també una sorpresa, una bosseta de roba amb una imatge del pintor Brull, d'un verkami en el qual vaig participar modestament, destinat a fomentar la catalogació de l'obra del pintor, en format digital. Podeu veure'n els resultats aquí.  Brull està generant un cert interès més acurat en aquests darrers temps tot i que encara és poc conegut, en general. 

Els nois del quadre van ser deixebles de Gómez, i també van pintar, amb millor o pitjor fortuna: Cristobal Alandís o Alandi, el primer per l'esquerra. Al seu costat Francisco o Francesc Gómez Soler, il·lustrador important que va fer les làmines d'una de les primeres edicions de La Regenta. Després trobem un jove Joan Brull, el gran pintor que anys després va ocupar l'estudi de Gómez i que va viure en una torreta que encara existeix a la part alta del barri. I finalment, a Josep Passos, gran ninotaire. 

De les noies no en sabem el nom, més enllà de què eren gitanes del barri, models dels pintors i companyes de les seves modestes gresques. Intueixo que podem trobar-nos davant de mares o àvies de les protagonistes de les obres de Vallmitjana, qui sap. En tot cas, ens caldrà anar a Montserrat, a fer un homenatge al nostre pintor més emblemàtic.