EL SORTIDOR, LA FONT, LA DEESSA, BLASCO DE GARAY I ELS POBLE-SEQUINS

La Font de Ceres, que va donar el nom popular a la Plaça del Sortidor, i sobre la qual ja he escrit diferents vegades en aquest blog, es troba actualment a la plaça de Sant Jordi, a Montjuïc. Va ser creada l’any 1830 per Celdoni Guixà i Alsina, i es tracta de la seva obra més popular. 

Guixà va néixer l’any 1787, a Igualada, on va morir el 1848. En aquesta ciutat hi ha un carrer que porta el seu nom. Va formar-se a Llotja, va ser professor de gravat i va tenir un taller al carrer de Jerusalem de Barcelona. Va ser professor a les Escoles Pies de Sant Antoni. També son obra seva els ornaments i les esfinx de la Font de Neptú, una altra font itinerant, i la placa que hi havia a la Plaça de Sant Jaume, que feia referència a la Constitució Espanyola de 1837, actualment al Museu d’Història de Barcelona i que encara no sé ben bé quina nosa feia, després d'haver resistit tants anys al mateix indret.

La font es va instal·lar a l’actual Passeig de Gràcia amb Provença, pel juny de 1830, un indret que aleshores pertanyia a la vila de Gràcia, encara amb força agricultura, cosa que n'explicaria la temàtica. Durant la revolta de les Quintes, el 1870, el general Eugenio Gaminde va situar en aquell indret uns canons, i va protestar per la situació de la font, que dificultava l’estratègia militar. A això hi podem afegir la progressiva urbanització del passeig. Als antics gravats sobre aquella revolta es pot veure la Font i les característiques d'aquell indret. El general Gaminde sembla que va inspirar, a Joan Llongueras, el famós general Bum Bum de la cançó infantil.

L’any 1874, en el marc de la construcció i urbanització del Poble-sec, la font es va col·locar a la plaça Blasco de Garay i va fer que el nom oficial de la plaça anés donant pas al més popular de Plaça del Sortidor, avui el seu nom oficial. Fins i tot l'escola de les Franciscanes,  avui dels Maristes, era coneguda com escola del Sortidor i les seves monges com les monges del Sortidor. Més enllà del Sortidor l'indret era nomenat sovint com la placeta.

Hi ha qui pensa, de forma errònia, que qualsevol nom que sona castellà ha vingut imposat pel  franquisme o per l'espanyolisme ranci. Però Blasco de Garay, enginyer naval del temps de Carles I, era un personatge molt popular en aquells anys del Poble-sec emergent. Se sap poca cosa sobre el seu origen, va inventar moltes millores per als vaixells de l'època, com la roda de pales, i fins i tot va ser l'autor d'un projecte a l'entorn d'una possible navegació a vapor. Alguns invents, per raons òbvies, s'havien provat al port de Barcelona. En aquells anys del darrer quart del segle XIX Rubió i Ors havia trobat, a l'Arxiu de Simancas, alguna informació sobre Blasco de Garay i el tema havia provocat polèmiques amb els francesos, que discutien l'autoria dels invents.

L'any 1845 s'havia batejat, en honor seu, un vapor de rodes per a l'Armada espanyola. Un dels darrers projectes de l'escultor Solà, cap a l'any 1850, va ser el d'una estàtua de marbre per a un monument al personatge, destinat a la Plaça del Duc de Medinaceli, que no es va realitzar. El dibuix del projecte es troba al fons no exposat del Museu del Prado, actualment. Honoré de Balzac va escriure una obra de teatre inspirada en el personatge, qui, a més del carrer del Poble-sec, té carrer a Madrid, Terrassa, Sabadell i Sanlúcar la Mayor.

El monument era molt gran per a la plaça i s’explica, sense fonts fidedignes, que alguna criatura hi va caure. De l'època del Poble-sec ens en queden, ja, algunes fotografies, algunes de les quals relatives a la Setmana Tràgica, ja que un dels edificis afectats va ser el de les Franciscanes. En iniciar-se les obres a Montjuïc, amb la intenció de celebrar una Exposició, va acabar per anar al seu indret actual, on ha acabat convertida en una mena de rotonda per a cotxes i no és accessible. Va anar a parar allà el 1918.  De la seva instal·lació a la muntanya i de l'època de l'Exposició de  1929 també ens en queden algunes imatges.

La font s’inscriu en el neoclassicisme de moda durant la primera meitat del segle XIX, està dedicada a Ceres, protectora de l’agricultura. Hi ha d'altres fonts amb referents mitològics, de la mateixa època: la d'Hèrcules, la de Neptú, que també han donat unes quantes voltes abans de ser  on avui les podem contemplar.

La Font de Ceres està formada per un gran estany circular amb diferents brolladors d’aigua, sobre el qual s’aixeca una columna amb quatre dofins a la base que treuen aigua per la boca. La columna té un capitell en forma de cloïssa, sobre el qual se situa la deessa, vestida amb túnica i amb espigues de blat a la mà. L’estil classicista de caràcter acadèmic era el que dominava l’estètica d’aquest tipus de monuments. Guixà havia estat deixeble de Salvador Gurri que també va ser professor de Campeny. 

En tot cas, al menys la font existeix i també el seu record, lligat al nostre barri. A l'entrada del Centre Cívic del Sortidor hi ha una placa amb una breu explicació sobre el tema.

Misteris del passat i del present, al barri

Fa uns dies els veïns del barri ens vam veure sorpresos per una mena d'ocupació policial d'una part del carrer de Blasco de Garay. Els mossos indicaven a la gent que, si li era possible, circulés per altres carrers. Tot plegat va esdevenir-se a quarts de vuit del vespre, era dimarts, el dia de la xerrada de CERHISEC. Vaig pensar que potser es tractava d'una redada com la que va tenir lloc fa un temps al carrer de Salvà, molt de soroll per a no res, parafrasejant Shakespeare, doncs al capdavall sembla que la majoria de detinguts en aquella ocasió ja són al carrer. 

He buscat informació als diaris sobre tot allò de dimarts i no he trobat  res. Potser ha estat per no generar alarmisme, ja se sap que qualsevol cosa que passa pels nostres carrers es magnifica i de seguida s'aixequen veus apocalíptiques que ens adverteixen dels molts perills que s'hi apleguen. No dubto que n'hi hagi, però no pas més que en d'altres carrers i poblacions.

Fa també uns dies, al programa dels vespres de Josep Cuní parlaven de Salt i un senyor, potser l'alcalde, explicava que en termes numèrics i estadístics no hi havia més delictes a Salt que a la ciutat de Girona, en general. La inefable i contundent Pilar Rahola, que em produeix sentiments controvertits segons el moment, tenia un d'aquells dies en els quals pontifica i no deixar parlar ningú i increpava l'interlocutor assegurant, sense cap mena de dades, que allò no podia ser i no era. En fi... sense comentaris. Doncs al Poble-sec sovint passa quelcom semblant. Qui pateix a prop de casa soroll i aldarulls creu que tot el barri és sorollós i conflictiu però qui viu en una zona més tranquil·la pensa absolutament diferent, ja que tenim una gran tendència a mirar-nos el melic.

Cercant informació sobre els misteriosos fets de dimarts passat em vaig ensopegar amb uns altres fets antics, que no coneixia, per a constatació de l'evidència: els temps mai no han estat tranquils del tot, ni al nostre barri ni enlloc. El 20 de novembre de 1920, en l'època del pistolerisme a Barcelona, van abatre a trets, al carrer de Blasco de Garay, Valentí Otero, un xofer del diari la Publicitat que anava tranquil·lament cap a casa seva després de treballar, vivia al Passeig Julià, en una torreta. Les informacions sobre els fets van ser contradictòries i jo diria que, en el marc de tota aquella violència, no es van arribar a aclarir. Es va dir que el mort, que encara va viure una estona i va ser traslladat al dispensari de Santa Madrona. Del diari La Publicitat van ser assassinats més endavant tres treballadors més, en una espiral de violència que es va anar incrementant. Otero va ser el primer mort de l'etapa Martínez Anido. Es va dir que pertanyia al Sindicat Lliure i més endavant algunes morts de militants d'aquest sindicat es van atribuir a venjances. Una història molt negra, mal explicada i mal investigada, ja que en el gran nombre de detencions i violències posteriors costa de separar les veritats i els oportunismes. També m'intriga això de la relació amb el diari la Publicidad, una publicació emblemàtica que va passar per moltes mans i que després es va catalanitzar.

En tot cas, una història més del nostre barri, que mostra com el nostre present no és,  ni de bon tros, menys tranquil que el nostre passat. De fet, el carrer de Blasco de Garay també va ser conegut, anys després, com a un carrer de queridas. De queridas modestes, m'imagino.

Carrers, arbres i ocellets

El meu germà m'ha passat aquestes fotografies, que també he penjat a facebook. Les dues primeres són del carrer de Blasco de Garay, encara sense aquests arbres que han crescut de forma excessiva i que no deixen veure res des dels pisos. Els arbres estan bé, però també s'ha de tenir en compte que una gran distracció de la gent gran, i al barri n'hi ha molta, és mirar el carrer des dels balcons, cosa que els esponerosos lledoners exagerats han fet que sigui impossible quan tenen fulla.

A la de Blasco de Garay es poden veure dos establiments que ja no hi són, les 'drogues', com en deien de les botigues on venien pintures i també productes de perfumeria i la bodega, que aleshores regentava un senyor que es deia Ramon i que tenia un fill que es deia Ramonet. Crec que són de primers o mitjans dels seixanta.

A la tercera podeu veure una font que hi va haver a la Plaça dels Ocellets, plena de coloms. Aquestes fonts van ser moda durant una època, avui ja no existeixen. Els coloms continuen sent una plaga difícil de controlar. Recordo que això d'ocellets ve del fet que allà s'hi desenvolupava comerç i intercanvi entre criadors d'ocells, una activitat que durant anys va ser molt popular. També, per exemple, a L'Hospitalet, existeix un parc amb el nom popular de 'Los Pajaritos', pel mateix motiu.

Fa un temps vaig llegir a la revista Time Out un reportatge dolentet sobre el barri en el qual feien la gracieta de dir que a la plaça dels ocellets ja no hi ha ocellets. Evidentment es referien als ocells lliiures, però és que el nom de la plaça no venia d'aquests ocells. Per altra banda, malgrat els tòpics, a Barcelona hi ha avui molts més ocells que no pas abans, pel fet que hi ha molts més arbres. Al nostre barri, tan proper a Montjuïc, sempre hem pogut escoltar els ocells de ben a prop. El que passa és que molta gent no hi veu més enllà del nas. L'ocell de gàbia ha anat de baixa pel mateix fet que avui no agraden els toros a molta gent, perquè la sensibilitat vers els animals ha canviat molt. Els pobres periquitos ja estan adaptats al captiveri però veure una cadernera engabiada fa angúnia i abans era quelcom habitual.

Amb això de les fotografies és curiós comprovar que quan les tirem no tenim en compte l'entorn, retratem persones o situacions, en general, encara que ara, amb la facilitat de les digitals ho retratem tot i massa. De vegades hi ha qui fa mans i mànigues per tal que a la foto no hi surtin, per exemple, cotxes. Però amb els anys els cotxes i aquest tipus d'elements són els que més canvien i ens fa més gràcia retrobar en el passat. Coses de la vida.

En algun lloc que no sé tinc una fotografia semblant a aquesta de la font i els colomets, la vam presentar fa molts anys a un concurs de fotografia que feien a l'Escola Normal, una amiga i jo. Recordo que, en broma, hi vam afegir uns versets en castellà molt dolents:

Las palomitas en la fuente

no se empujan como tanta gente

y con elegancia suma

beben de dos en dos o de una en una.

Que les muses no ens ho tinguin en compte.

Els nostres carrers i places(1): BLASCO DE GARAY

Blasco de Garay (1500-1552), possiblement nascut a Barcelona, va ser un capità de l'armada espanyola durant el regnat de Carles I. Va realitzar nombroses aportacions a la navegació, com ara el desenvolupament de la roda de pales, que ja havia estat utilitzada feia segles a Xina i Bizanci, en substitució dels rems. També se li atribueix una màquina de vapor aplicada a la navegació.

Tomás González Hernández, director de l'Arxiu de Simancas, va enviar en el segle XIX una carta a l'historiador Martín Fernández de Navarrete explicant-li la documentació que havia trobat sobre una prova realitzada el 17 de juliol de 1543 a Barcelona:

Blasco de Garay, capitán de mar, propuso en el año 1543 al emperador y rey Carlos V un ingenio para hacer andar las naos y embarcaciones mayores, aun en tiempo de calma, sin necesidad de remos ni velamen. A pesar de los obstáculos y contradicciones que experimentó este proyecto, el emperador convino en que se ensayara, como en efecto se verificó en el puerto de Barcelona el día 17 de junio del espresado año de 1543.

Nunca quiso Garay manifestar el ingenio descubiertamente, pero se vio al tiempo del ensayo que consitía en una gran caldera de agua hirviendo y en una ruedas de movimiento complicadas a una y otra banda de la embarcación.

La experiencia se hizo en una nao de 200 toneles, venida de Colibre a descargar trigo en Barcelona, llamada la Trinidad, su capitán Pedro de Scarza.

Por comisión de Cárlos V y del principe Felipe II, su hijo, intervinieron en este negocio don Enrique de Toledo, el gobernador don Pedro de Cardona, el tesorero Rávago, el vicecanciller, el maestro racional de Cataluña don Francisco Gralla, y otros muchos sujetos de categoría, castellanos y catalanes, entre ellos varios capitanes de mar que presenciaron la operación unos dentro de la nao y otros desde la marina.

En los partes que dieron al rey y al príncipe, todos generalmente aplaudieron el ingenio, en especial la prontitud con que se daba vuelta a la nao. El tesorero Rávago, enemigo del proyecto, dice que andaría dos leguas cada tres horas: que era muy complicado y costoso, y que había mucha exposición de que estallase con frecuencia la caldera. Los demás comisionados aseguran que la nao hizo ciaboga dos tantos mas presto que una galera servida por el método regular, y que andaba a legua por hora cuando menos.

Concluido el ensayo, recogió todo el ingenio que había armado en la nao, y habiéndose depositado las maderas en las atarazanas de Barcelona guardó para si lo demás.

A pesar de las dificultades y contradicciones propuestas por Rávago, fue apreciado el pensamiento de Garay, y si la expedición en que entonces estaba empeñado Carlos V no lo estorbara sin duda lo hubiera alentado y favorecido.

Con todo esto promovió el autor a un grado mas, le dio una ayuda de costa de 200.000 maravedises por una vez, mandó pagarle por tesorería general todos los gastos, y le hizo otras mercedes.

Así resulta de los expedientes y registros originales que se custodian en el Real Archivo de Simancas, entre los papeles del Estado del negociado de Cataluña y los de la secretaria de Guerra, parte de mar y tierra, en el referido año de 1543.

Simancas, 27 de agosto de 1825, Tomás González.

El fet és que no es van poder trobar els documents dels quals parla la carta, cosa que va propiciar una fonda polèmica entre erudits francesos i espanyols. El tema es va fer molt popular, fins i tot Balzac el va recollir en una obra de teatre en la qual donava la raó a la tesi espanyola.

Garay va enviar al rei un document en el qual proposava diferents innovacions:

- Sacar buques de debajo del agua, aun cuando estuviesen sumergidos a cien brazas de profundidad, con sólo el auxilio de dos hombres.

- Un aparato para que cualquiera pudiera estar sumergido bajo el agua todo el tiempo que le conviniese.

- Otro aparato para descubrir con la simple vista objetos en el fondo del mar.

- La manera de mantener bajo el agua una luz encendida.

- El medio de convertir en dulce el agua salobre.

Potser Garay, malgrat el suport i els honors que va rebre del rei, no va comptar amb prou fons per al projecte. També pot ser que aquelles innovacions topessin amb supersticions i prejudicis, el cas és que el tema no es va desenvolupar.

(Font: Wikipedia)

Malgrat que Blasco de Garay té diferents monuments i carrers a tot l'estat espanyol és, encara, un personatge poc conegut.

El carrer de Blasco de Garay rep el seu nom en una època d'exaltació de les grans aventures navals, en el marc del quart centenari del descobriment d'Amèrica. Havia de ser l'eix central del Poble-sec i el seu carrer més important i comercial. Malgrat que conserva una certa condició de petita avinguda del Poble-sec, no ha arribat a ser l'important carrer de l'Eixample de Santa Madrona que es preveia. El fet que la zona peatonal s'hagi fet al carrer de Blai ha desplaçat una mica el centre neuràlgic del barri.

El carrer de Blasco de Garay acaba en la plaça que va portar el seu nom, cosa que ja respon a la intenció urbanística del temps en què es va obrir. Durant un temps va tenir fama de ser un carrer de querides, de senyores de vida dubtosa i actrius de moral fàcil. El pèriodista Jaume Passarell ironitza en el seu llibre sobre la Barcelona d'abans a l'entorn d'aquest carrer i constata que les senyores de vida alegre es transformen en  el carrer de Blasco de Garay en unes mestresses de casa convencionals.

El nom del carrer, en el qual vaig néixer i viure molts anys, es prestava a acudits fàcils de parents i amics que en deien Blasco del Carai, coses així. Té un bon nombre de cases remarcables, avui catalogades, del temps del modernisme i posteriors. Algunes d'elles, com la del número 9, van rebre força amb motiu dels bombardeigs de la Guerra Civil.

Dels antics comerços continua oberta la farmàcia, encara que ha tingut diferents propietaris, en la meva època infantil i juvenil es deia Farmàcia Busquets i encara hi ha gent gran que en parla amb aquest nom. Al principi del carrer hi havia hagut, pujant a mà dreta, un magatzem de carburos que avui provocaria grans ires veïnals, per sort, no va explotar mai. També hi havia una carboneria, la del senyor Àngel i la senyora Iluminada, i la botiga de joguines barates i papereria de la senyora Hilària. Al davant recordo una drogueria, una bodega d'aquelles del gel 'de veritat' i, sobretot, els transports Badoch. 

A la cantonada amb el carrer Blai, a banda i banda, dos adroguers: Cal Jaume i el senyor Joanet. Més amunt, l'establiment papereria Sabadell, on podies canviar novel·les i tebeos i una vaqueria, a més del Bar Domingo, feliçment recuperat. Al davant, una papereria-llibreria molt ben assortida, La Carabela. L'amo d'aquesta papereria devia ser pessebrista i per Nadal posava a l'aparador uns bonics pessebres. Recordo que de gran era un membre molt actiu del Casal d'Avis. També comptava amb una vaqueria molt gran, una botiga de llegum cuit, que encara resisteix, una merceria, una tintoreria, un bar on es reunia la gent del futbol, una espardenyeria, més adroguers...

Cada illa de cases era un petit poble i per això ja em costa de recordar la part de dalt de tot, encara que hi passava cada dia per anar a escola. Bodegues, vaqueries, espardenyeries i adroguers conformaven el gruix comercial de l'època, una època sense grans neveres ni massa diners, en la qual calia comprar a la menuda. Durant anys va ser molt important la merceria que està a tocar del carrer Elkano, avui magatzem de la drogueria de més amunt, Campanera, que també es molt antiga. Més amunt de la drogueria hi havia una joieria-rellotgeria amb un rellotger molt guapo que s'assemblava a Paul Newman i m'havien dit que era cunyat del jugador Olivella.


Allà m'hi havia comprat, a més de les meves primeres caixes de pòlvores compactes Vitamol i necessers per a regals del Dia de la madre, roba molt maca, car la darrera mestressa, Maria Dolors, tota una senyora, guapa, elegant i amb molt bon gust, va vendre durant un temps vestits, jerseis i bruses molt boniques, a més d'una mica de bijuteria. Amb el tancament de l'establiment Antonieta del carrer de Margarit es van acabar aquest tipus de botigues, antigues merceries reconvertides en comerços de moda selecta on trobaves regals adients a tota la família, roba que et podies endur a casa per tal que la iaia se l'emprovés tranquil·lament i que fins i tot et permetien pagar a terminis. Recordo els pares de la senyora Maria Dolors, un matrimoni elegant i que finejava. El pare anava de vegades en bicicleta a buscar garrafes d'aigua a la font del Chicago, a la bretxa de Sant Pau, doncs durant molt de temps es deia que aquella aigua era natural, d'alguna deu interna, cosa que no sé si era certa o no.

També aguanta el forn, que, com la farmàcia, ha passat per diferents propietaris. Fan un un pa molt bo i unes pastes  també molt bones. Recordo que quan jo era petita tenien a l'aparador aquells cargols de pa tan excitants. Hi

 havia hagut al carrer establiments educatius, com ara l'emblemàtica Acadèmia Almi i una altra acadèmia de pis, a mig carrer, de la qual no recordo el nom i que tenia al costat, aleshores, una verduleria. Al principi del carrer, durant anys, s'hi aturava un carretó ambulant que venia fruita i verdures, el de la senyora Maria, la qual tenia una filla que es deia com jo, Júlia.

Avui un defecte del carrer és, pel meu gust, l'excés arborícola. Uns quants arbres fan bonic però el bosc espès de verdor que han conformat en pocs anys els seus lledoners fan que des dels balcons no vegis res i que el carrer resti excessivament fosc. Cal dir que els balcons són una gran distracció per a la gent gran i que moltes iaies se m'han queixat del fet que ara no veuen res.

A dalt de tot del carrer, fent cantonada a la Plaça del Sortidor, hi ha una casa de veïns molt remarcable, de l'arquitecte Benavent, on va viure el dibuixant Emili Freixas i on encara hi viu un fill seu que es va dedicar al doblatge.




També queda una carnisseria, per cert. Quan era petita, pujant a mà esquerra, abans d'arribar a la plaça, hi havia hagut també una polleria on mataven pollastres i conills a l'estil d'aleshores, casolà, i recordo aquella sang d'au agonitzant que conformava una mena de flams esponjosos que es fregien i eren d'allò més bons. Ara resultaria políticament incorrecte, aquell espectacle.

Segur que em deixo al tinter un munt de detalls, de botigues i de tot. Passat Blai, a mà dreta, hi havia l'entrada d'uns gran safareigs i la casa MAPE, encara hi venen atuells de cuina i estris diversos. Avui el carrer compta amb notables establiments com ara La Sala, dedicada a l'ensenyament de la música, i la seu de l'Esbart Renaixença, que tan bona tasca està fent al barri. Hi ha bars, un restaurant, i fins i tot un església d'una religió evangèlica. També té molts establiments tancats o reconvertits en habitatges.