UNA MIRADA ALS INDIS DE LA TRIBU HURON

Tòtem huron

Entrar a la ciutat de Quebec  és tenir la impressió de visitar una vella ciutat francesa. El fet d’escoltar quasi constantment la llengua de Molière no em deixava pensar que era molt lluny de casa així que la bella ciutat al costat del riu Saint Laurent no em va fer sentir mai estrangera i per fer-me amb alguna novetat, apart de visitar museus i edificis, el que més atracció em causava era acostar-me a Wendake o Wendat a uns trenta quilòmetres de la ciutat i veïnat, per excel·lència dels indis de la tribú Huron.

Afortunadament i,  com cabia esperar, les actuals famílies indies canadenques viuen sense carències, algunes riques propietàries que des dels anys 60 del segle passat varen organitzar-se amb altres tribus del país com els algonquins o els iroquesos aconseguint un tracte de igual a igual amb el govern central d’Ottawa.

Visitar el veïnat de Wendat és comprovar en quins bonics xalets viu l’indi modern del nord d’Amèrica. Al mateix temps i en una visita que no arriba ni a una hora, una guia aborigen ens explica l’aventura de les seves guerres amb els nouvinguts, la submissió als jesuïtes que els varen deixar batejats a quasi tots i la bella petita església blanca que és una prova de les seves pràctiques. No obstant i això, els indis són conscients per herència cultural d’haver estat vexats per aquells visitants anglesos i francesos que els volien imposar els seus idiomes i les seves cultures fent-los renunciar i oblidar a tot el que,  des de segles ençà, ja era seu i consistia en la seva essència més pura i natural.

Així, els Huron han guardat la parla, la fe en el xaman, certes maneres de tractar els queviures, la certesa amb l’arc i les fletxes –a manera de joc  en donen classes- i, sobretot unes habilitats extraordinàries amb les mans que els permeten conservar una rica tradició d’artistes i artesans. La fusta és exquisidament triada per ser esculpida ja sigui per fer una capçalera de llit matrimonial, ja sigui per reproduir els imponents tòtems que, com ocells estàtics, ens miren fixament,  les pells delicadament curtides en elegants colors i acabats impecables. També abunden joies de tota mena, de cuir i fusta molt personals i assequibles o de belles pedres de platja polides com ornaments de velles jerarquies, collarets i polseres de turqueses  vistoses vetades de negres arrels que ja exigeixen un dispendi més seriós.

Com que a Gatineau, vora de Mont Real, al museu magnífic que exhibeix art de les primeres nacions i art contemporani, vaig llegir aquest poema, el vaig fotografiar per portar-lo aquí. L’autora és una india de la tribu Micmac, Rita Joe molt coneguda com a activista i, a la vegada, per ser una prestigiosa poeta. El poema està escrit originalment en anglès. Jo el vaig copiar també en francés:

 

Hotel Wendat-Quebec (Qc) Canadà

I lost my talk




I lost my talk
The talk you took away.                                             
When I was a little girl
At Shubenacadie school.
You snatched it away:
I speak like you
I think like you
I create like you
The scrambled ballad, about my word.
Two ways I talk
Both ways I say,
Your way is more powerful.
So gently I offer my hand and ask,
Let me find my talk
So I can teach you about me.


J'ai perdu ma parle

J'ai perdu ma parle
la parle que vous m'avez volée
Lorsque j'étais petite fille
A l'école de Shubenacadie
Vous me l'avez arrachée:
Je parle comme vous
Je pense comme vous
Je crée comme vous
La confuse allande du monde
qui est le mien.
J'ai deux façons de parler
Avec les deux je vous dis:
La vôtre est plus puissante.
Doucement donc, je vous tends la main:
Laissez-moi rétrouver ma parle
Pour que je puisse vous montrer comme je suis 



                                                                                                                                                                                                                                                            

Museu de les Civilitzacions-Sala Gran, Gatineau, Montreal

                                                                                                  
Poema de Rita Joe, (1932-2007).  He modificat sensiblement la traducció francesa que, d'altra banda, no estava signada.
La denominació dels pobles indis no acaba de ser clara. En principi se'ls coneix com "Premières Nations". Llegeixo en algun lloc que ells prefereixen identificar-se per la tribu, la seva forma primigènia d'organització quan l'home blanc ni sospitava de la seva existència.


ONHOÜA CHETEKSE
www.huron-wendat.qc.ca
wendat@huron-wendat.qc.ca

Publications-g-c- collections pdf Tendons la main

ALTRES VEUS, ALTRES TERRES

Bosc del Mont Saint Bruno, Québec, Canada-Reserva natural

Mentre me’n vaig i no me’n vaig la casa presenta un projecte de desordre no del tot incòmode. Hi ha una maleta oberta a terra que va rebent peces de roba que jo intento col·locar  amb cura i equilibri,  amb l’esperança que l’espai buit em faci el favor d’admetre tot el que li aniré enquibint mentre es deixi dòcilment i jo pugui tancar la cremallera sense fer-me un esquinç. . No puc oblidar algun llibre, ni el paraigua i, sobretot, m’haig d’endur els medicaments que,  per sort i desgràcia, em són imprescindibles. Aquest desordre insinuat m’evidencia clarament que ja em queden pocs dies de ser a casa i, no sé perquè, ja em veig tornant carregada i cansada buscant amb compulsió un benaventurat que vulgui escoltar-me mentre pronuncio noms exòtics o, si més no, molt poc habituals en la meva parla diària però que aviat diré com si fossin els mots més familiars.

No sé res del país que visito. Tinc la guia obligatòria, la de color verd però encara no he començat a estudiar-la. La imaginació només em permet albirar un bassal d’aigua gegantí envoltat d’arbres esponerosos o, si voleu, a l’inrevés, esponerosos arbres envoltant un bassal d’aigua gegantí. Imaginació pobre.

Com podria entrar en terra incògnita? Demano a l’enginy màgic. Escric la paraula poeta, la paraula poemes i el nom d’un país i, per art de màgia, se’m desplega una infinita persiana d’entrades que porten un nom: Paul-Marie Lapointe i em diuen que és un poeta gran, potser el més gran dels seus contemporanis. Trobo generoses i bellíssimes mostres d’una forma d’escriure que ja no oblidaré i, contenta, penso que d’aquí menys de dues setmanes, si tot va bé, trepitjaré la terra que Lapointe va, tan subliment, cantar i en la que dorm des de l’agost del 2011. El primer aniversari de la seva absència el commemoraré adquirint algun dels seus llibres i d’amagat de tothom, llegiré un poema en veu baixa que, travessant la terra que ell va estimar tant, li farà pessigolles a l’orella.

Dos poemes gens petits i molt intensos que he traduït am l’esperança que us agradin i compartiu la meva descoberta. Com podia respirar sense saber que Lapointe havia escrit per l’eternitat? Li reconec una tendència críptica però, un altra dia, veurem part de la seva rica evolució.

Bones vacances, estimats . El setembre ens tornarà a la sagrada vida quotidiana i sentirem el goig de tornar a comunicar-nos.

juliol agost

l’illa s’obre entre cel i mar

cabellera profunda d’herbatges d’englantina

una illa precisa on floreix el teu cos

un ocell pescador del que em callaré el nom

interromp constantment el seu vol i cau

de la perla plana del ponent

quins aliments remunta ?

a la dreta la pedra incerta de la caiguda ocupa el lloc de l’horitzó

en el moment que el primer senyal de creu del far desencadena

                                                                                                        la nit

Abat de crits al mig de la plaça

L’aigua respira.

Paul-Marie Lapointe, 1969

mal temps

l’aigua rosegant la roca i la llum l’espai

jo no em suïcido pas

sinó és cada matí i tot el dia

al llarg dels anys en els segles dels segles

l’eternitat essent només el degoteig de la fam dins les alforges foradades

el temps inesgotable d’engolir la seva ànima

i la pila catastròfica de galàxies dins els cofres de la divinitat.

Paul-Marie Lapointe, 1969