 |
| Bosc del Mont Saint Bruno, Québec, Canada-Reserva natural |
Mentre me’n vaig i no me’n
vaig la casa presenta un projecte de desordre no del tot incòmode. Hi ha una
maleta oberta a terra que va rebent peces de roba que jo intento col·locar amb cura i equilibri, amb l’esperança que l’espai buit em faci el
favor d’admetre tot el que li aniré enquibint mentre es deixi dòcilment i jo pugui
tancar la cremallera sense fer-me un esquinç. . No puc oblidar algun llibre, ni
el paraigua i, sobretot, m’haig d’endur els medicaments que, per sort i desgràcia, em són imprescindibles.
Aquest desordre insinuat m’evidencia clarament que ja em queden pocs dies de
ser a casa i, no sé perquè, ja em veig tornant carregada i cansada buscant amb
compulsió un benaventurat que vulgui escoltar-me mentre pronuncio noms exòtics
o, si més no, molt poc habituals en la meva parla diària però que aviat diré com
si fossin els mots més familiars.
No sé res del país que
visito. Tinc la guia obligatòria, la de color verd però encara no he començat a
estudiar-la. La imaginació només em permet albirar un bassal d’aigua gegantí
envoltat d’arbres esponerosos o, si voleu, a l’inrevés, esponerosos arbres envoltant
un bassal d’aigua gegantí. Imaginació pobre.
Com podria entrar en terra
incògnita? Demano a l’enginy màgic. Escric la paraula poeta, la paraula poemes
i el nom d’un país i, per art de màgia, se’m desplega una infinita persiana d’entrades
que porten un nom: Paul-Marie Lapointe i em diuen que és un poeta gran, potser
el més gran dels seus contemporanis. Trobo generoses i bellíssimes mostres d’una
forma d’escriure que ja no oblidaré i, contenta, penso que d’aquí menys de dues
setmanes, si tot va bé, trepitjaré la terra que Lapointe va, tan subliment,
cantar i en la que dorm des de l’agost del 2011. El primer aniversari de la
seva absència el commemoraré adquirint algun dels seus llibres i d’amagat de
tothom, llegiré un poema en veu baixa que, travessant la terra que ell va
estimar tant, li farà pessigolles a l’orella.
Dos poemes gens petits i
molt intensos que he traduït am l’esperança que us agradin i compartiu la meva
descoberta. Com podia respirar sense saber que Lapointe havia escrit per l’eternitat?
Li reconec una tendència críptica però, un altra dia, veurem part de la seva
rica evolució.
Bones vacances, estimats . El
setembre ens tornarà a la sagrada vida quotidiana i sentirem el goig de tornar
a comunicar-nos.
juliol agost
l’illa s’obre entre cel i
mar
cabellera profunda d’herbatges
d’englantina
una illa precisa on floreix
el teu cos
un ocell pescador del que em
callaré el nom
interromp constantment el
seu vol i cau
de la perla plana del ponent
quins aliments remunta ?
a la dreta la pedra incerta
de la caiguda ocupa el lloc de l’horitzó
en el moment que el primer
senyal de creu del far desencadena
la nit
Abat de crits al mig de la
plaça
L’aigua respira.
Paul-Marie Lapointe, 1969
mal temps
l’aigua rosegant la roca i
la llum l’espai
jo no em suïcido pas
sinó és cada matí i tot el
dia
al llarg dels anys en els
segles dels segles
l’eternitat essent només el
degoteig de la fam dins les alforges foradades
el temps inesgotable d’engolir
la seva ànima
i la pila catastròfica de
galàxies dins els cofres de la divinitat.
Paul-Marie Lapointe, 1969
