CAFÉ DE PARÍS

Sí, me’n recordo: Un dia ens vàrem trobar a París i tu, en veurem, vares somriure amb un gest de sorpresa inevitable mentre m’assenyalaves un seient buit al teu costat i em preguntaves què desitjava prendre. Crec que vaig seure amb pressa com si hagués estat esperant aquell moment durant tota una vida. Et vaig explicar que havia arribat la nit abans i que aquell mateix vespre ja tornava altra cop a Barcelona. Necessitava amb urgència un document que ja tenia a la maleta i, com que em sobraven unes hores, m’havia decidit a donar un vol per la ciutat. -Que petit és el món! Em deies tu i m’explicaves que aquell bar, on fèiem un cafè, era un dels teus racons habituals però ja marxaves, els teus estudis arribaven al final i tenies, de moment, una feina a Tanzània com a fotògraf eventual d’una important revista europea de viatges. Seria difícil que ens tornéssim a veure però sempre em recordaries perquè una mestra tan bona com jo quedava a la memòria. Vaig rumiar uns instants per dir-te que m’agradava guardar fotografies dels meus antics alumnes i vaig treure la càmera del bolso. T’hauria volgut retratar més però potser ho hauries trobat estrany. Vàrem xerrar una bona estona que et vaig dir que em calia passar per l’hotel a recollir el meu equipatge i d’allà ja me n’anava a l’aeroport. Ens havíem besat les galtes a la meva arribada i ara hi tornàvem per dir-nos adéu. Vaig aturar un taxi i, de nou, em vaig acomiadar de tu, aquest cop amb una mà que volava lleument sota del meu somriure i mirant sempre el teu. Et recordo jove i encantador, dret a l’acera, a molts anys llum de mi que et portava al cor i al cap i que t’havia fotografiat amb una excusa tova. No s’ha erosionat gens la teva imatge ni en mi ni en el retrat del qual en vaig fer moltes còpies per intentar-ne un collage que només he vist jo.

No podràs saber mai que vaig anar a París, expressament, per veure’t. Ja feia temps que en algun lloc del poble algú havia parlat de tu i d’aquell bar, davant del Sena, que tant sovintejaves. Volia veure’t, potser, per última vegada i començada ja la teva vida adulta. Volia esborrar el record del noiet aplicat assegut al pupitre. Vaig construir un últim record de tu, en una ciutat gran i forastera i al meu costat. O mare i fill o una parella certament curiosa. Qui sap si algú es va fer la pregunta?. Me’n vaig anar del poble i, un dia, al cap dels anys, vaig llegir el teu nom en un diari. Havies esdevingut un fotògraf famós i visitaves el teu lloc de naixement amb la dona i els fills. No em va semblar que aquell de qui parlaven fossis tu. Jo sempre et guardaré a París amb mi.

g.a.p.

Fotografia: "Cafèine" de Nicolas Messyasz-cultursher.net